[442]
"Alguns medicaments antidepressius, si es donen a persones amb risc genètic de bipolaritat, poden despertar la bipolaritat." Eduard Vieta (1)
Durant anys la meva mare va patir depressions episòdiques, sense que cap metge sabés diagnosticar-les de manera apropiada. Quan les van identificar, llavors li van receptar antidepressius i, al cap d'uns anys, pocs, va arribar el diagnòstic de la bipolaritat.
Durant els anys previs a aquell primer diagnòstic de depressió (és a dir, abans de l'inici de la medicació antidepressiva), no hi ha cap indici que passés per períodes eufòrics: ni cap testimoni seu d'aquest tipus en les diferents notes que ella posteriorment va escriure, ni cap record de ningú (o com a mínim, "cap record explicat", compartit).
Per això em sembla interessant la cita inicial, en la mesura que exposa una possibilitat (per a mi fins ara desconeguda), en relació amb l'aparició en concret de la bipolaritat (seria només això, una possibilitat).
Les eventuals reflexions que a partir d'aquí es puguin o vulguin fer ja són una altra història.
--
(1) Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria del Clínic. Vilaweb, 21/04/2019. Diu també sobre aquest tema: "Sense voler, pots haver afavorit l’expressió epigenètica del trastorn a través d’un tractament que, si haguessis sabut que això podia passar, l’hauries fet diferent."
23 de des. 2019
18 de des. 2019
L'assecador de la Ivet
La Ivet dormia amb l'assecador de cabells engegat damunt de la tauleta de nit. Assegurava que sense aquell soroll de fons li era impossible dormir. Aquest costum era un permanent motiu d'enfrontament amb els seus pares, els quals d'una banda es preocupaven per si algun dia s'acabaria asfixiant, o es calaria foc a la seva habitació. I d'una altra banda, s'enfadaven a causa de l'efecte d'aquell costum sobre les factures de la llum (sovint la Ivet deixava engegat l'assecador fins i tot quan marxava de casa).
Però era tot tan complicat, la vida de la Ivet era tan exageradament complicada (drogues, relacions personals caòtiques, desafiaments, trastorns alimentaris, amenaces de suïcidi...), que els seus pares no trobaven la manera d'aturar aquella història de l'assecador. A més, òbviament, no era tampoc el motiu de preocupació més gran que tenien amb relació a la seva filla.
Durant l'últim any s'han normalitzat unes quantes coses. Ara la Ivet no està sempre amb l'actitud bel.ligerant d'abans, de mica en mica ha anat aprenent bastant a dominar-se. En moments que abans, per qualsevol fotesa, hauria saltat com una molla, o explotat com un petard, ara és capaç de controlar-se. No sempre, de vegades encara es descontrola, però ja no és de manera habitual, sinó excepcional.
Els seus pares, per la seva banda, també han fet aprenentatges, han après a gestionar millor la relació amb la seva filla, amb més serenitat. De manera que entre els aprenentatges d'ella i els d'ells, la convivència és més fàcil.
Pel que fa al soroll de l'assecador de cabells, la Ivet diu que el segueix necessitant. Però ha trobat una aplicació del mòbil que fa precisament aquest soroll, "soroll d'assecador de cabells". De manera que pot seguir dormint tranquil.la, "amb el seu soroll", però sense tenir conflictes amb els seus pares a causa d'aquest tema.
Però era tot tan complicat, la vida de la Ivet era tan exageradament complicada (drogues, relacions personals caòtiques, desafiaments, trastorns alimentaris, amenaces de suïcidi...), que els seus pares no trobaven la manera d'aturar aquella història de l'assecador. A més, òbviament, no era tampoc el motiu de preocupació més gran que tenien amb relació a la seva filla.
Durant l'últim any s'han normalitzat unes quantes coses. Ara la Ivet no està sempre amb l'actitud bel.ligerant d'abans, de mica en mica ha anat aprenent bastant a dominar-se. En moments que abans, per qualsevol fotesa, hauria saltat com una molla, o explotat com un petard, ara és capaç de controlar-se. No sempre, de vegades encara es descontrola, però ja no és de manera habitual, sinó excepcional.
Els seus pares, per la seva banda, també han fet aprenentatges, han après a gestionar millor la relació amb la seva filla, amb més serenitat. De manera que entre els aprenentatges d'ella i els d'ells, la convivència és més fàcil.
Pel que fa al soroll de l'assecador de cabells, la Ivet diu que el segueix necessitant. Però ha trobat una aplicació del mòbil que fa precisament aquest soroll, "soroll d'assecador de cabells". De manera que pot seguir dormint tranquil.la, "amb el seu soroll", però sense tenir conflictes amb els seus pares a causa d'aquest tema.
17 de des. 2019
Sibèria, depressions i ansietats
"Nieve y más nieve. (...) Y el blanco, un blanco omnipresente, cegador, misterioso, absoluto. (...) Hay en este paisaje siberiano de enero algo que inmoviliza, que paraliza y oprime. Y ese algo es, sobre todo, su inmensidad, su inconmensurabilidad, su oceánica infinitud. Aquí la tierra, el mundo, no tiene fin."
Ryszard Kapuscinski, a "El Imperio" (1), explica un viatge seu a Sibèria els anys 50 del segle passat. Una de les coses que diu és que el lloc on vivim conforma radicalment ("des de l'arrel"), la nostra autoconsciència, la nostra concepció del món, la nostra manera de ser i de pensar. És fàcil estar d'acord amb ell, sobretot a partir d'un exemple tan extrem com aquest de, a l'hivern, les gelades immensitats siberianes.
Un habitant de territoris sempre gelats, un nòmade del desert, el membre d'una tribu d'una selva tropical (o una persona benestant de Nova York, o un resident en un barri de barraques envoltat dels abocadors d'una gran ciutat)... És normal que la concepció de la vida i del món de cada una d'aquestes persones sigui molt diferent. Per exemple: ¿Com pot entendre l'habitant de la selva tropical la cosmovisió de l'habitant de les extensions siberianes o la d'un rebuscador d'escombraries d'una gran ciutat?
I des del nostre punt de vista: com podem entendre i sentir el que entenen i senten cada una d'aquestes persones, si nosaltres sempre hem viscut en un medi completament diferent?
Si trasllado aquest plantejament al món de la salut mental, el raonament també té sentit. ¿Com puc entendre jo el món per a mi completament desconegut "dels paisatges de les depressions", si no els he habitat mai? (si és el cas que he tingut aquesta sort, de no habitar-los) ¿Com puc entendre l'ansietat o les compulsions, "si no hi he estat mai"?
I pel que fa als episodis biogràfics adversos, igual. Per exemple, els eventuals abusos o maltractaments en l'entorn familiar durant la infantesa, o l'ambient de fredor i indiferència paternes, o les desmesurades expectatives i exigències suportades...
Per molt que m'esforci per aprendre "història i geografia" sobre els diferents "països" conflictius que pot habitar la ment... ¿com m'ho haig de fer, per situar-me de debò al costat i en sintonia amb l'habitant de les extensions siberianes mentals, o de l'habitant dels abocadors, amb els narius plens de pudors i temors psicològics? Com m'ho he de fer, "si no hi he viscut mai"?
Com a familiars, coneguts o professionals podem fer aquests esforços d'acostament i comprensió, i és necessari que els fem. I alhora també és necessari que siguem conscients que, llevat que (si més no en algun moment), "hàgim habitat els mateixos o semblants paratges hostils", sempre serà impossible que puguem entendre realment, sentir el que senten, aquestes persones que viuen "en mons mentals" tan diferents del nostre:
"Estamos en enero, en pleno invierno siberiano. Al otro lado de la ventanilla todo parece petrificado (...) El blanco destruirá a todo aquel que intente acercársele, que trate de descubrir su secreto."
--
(1) Anagrama, 1994. (p. 40, 41)
Ryszard Kapuscinski, a "El Imperio" (1), explica un viatge seu a Sibèria els anys 50 del segle passat. Una de les coses que diu és que el lloc on vivim conforma radicalment ("des de l'arrel"), la nostra autoconsciència, la nostra concepció del món, la nostra manera de ser i de pensar. És fàcil estar d'acord amb ell, sobretot a partir d'un exemple tan extrem com aquest de, a l'hivern, les gelades immensitats siberianes.
Un habitant de territoris sempre gelats, un nòmade del desert, el membre d'una tribu d'una selva tropical (o una persona benestant de Nova York, o un resident en un barri de barraques envoltat dels abocadors d'una gran ciutat)... És normal que la concepció de la vida i del món de cada una d'aquestes persones sigui molt diferent. Per exemple: ¿Com pot entendre l'habitant de la selva tropical la cosmovisió de l'habitant de les extensions siberianes o la d'un rebuscador d'escombraries d'una gran ciutat?
I des del nostre punt de vista: com podem entendre i sentir el que entenen i senten cada una d'aquestes persones, si nosaltres sempre hem viscut en un medi completament diferent?
Si trasllado aquest plantejament al món de la salut mental, el raonament també té sentit. ¿Com puc entendre jo el món per a mi completament desconegut "dels paisatges de les depressions", si no els he habitat mai? (si és el cas que he tingut aquesta sort, de no habitar-los) ¿Com puc entendre l'ansietat o les compulsions, "si no hi he estat mai"?
I pel que fa als episodis biogràfics adversos, igual. Per exemple, els eventuals abusos o maltractaments en l'entorn familiar durant la infantesa, o l'ambient de fredor i indiferència paternes, o les desmesurades expectatives i exigències suportades...
Per molt que m'esforci per aprendre "història i geografia" sobre els diferents "països" conflictius que pot habitar la ment... ¿com m'ho haig de fer, per situar-me de debò al costat i en sintonia amb l'habitant de les extensions siberianes mentals, o de l'habitant dels abocadors, amb els narius plens de pudors i temors psicològics? Com m'ho he de fer, "si no hi he viscut mai"?
Com a familiars, coneguts o professionals podem fer aquests esforços d'acostament i comprensió, i és necessari que els fem. I alhora també és necessari que siguem conscients que, llevat que (si més no en algun moment), "hàgim habitat els mateixos o semblants paratges hostils", sempre serà impossible que puguem entendre realment, sentir el que senten, aquestes persones que viuen "en mons mentals" tan diferents del nostre:
"Estamos en enero, en pleno invierno siberiano. Al otro lado de la ventanilla todo parece petrificado (...) El blanco destruirá a todo aquel que intente acercársele, que trate de descubrir su secreto."
--
(1) Anagrama, 1994. (p. 40, 41)
16 de des. 2019
Immobilitzats per fora, deshabitats per dins
Sempre he sentit i pensat que la meva curiositat (i potser també valentia) en relació amb el món dels problemes mentals no em capacitava en absolut pel que fa a mourem pel mig d'altres mons problemàtics. Per exemple, el de les grans invalideses, i de manera especial les que van acompanyades de discapacitats mentals.
Un cas d'aquests és el de les persones que tenen paràlisi cerebral i que a sobre (quan és així) també tenen afectada la ment de manera severa, aquestes persones que a més de la seva falta de mobilitat "sembla que estiguin deshabitades per dins". (1)
M'esgarrifen, les vides d'aquestes persones. I les dels seus familiars o cuidadors. El seu món és un món que em fa por, o pànic. Quan llegeixo el que sigui sobre aquest tema, o sento algú que en parla, tinc una immensa sensació tant de por com de llunyania.
Em sento incapaç d'imaginar-me fent (si pel que fos m'hi trobés) el paper abnegat que fan molts familiars en aquests casos. De fer-lo com el fan durant anys, durant dècades, durant tota la vida, acceptant la devastadora cronificació, sense cap esperança de millora. (2)
Parlo només de les meves pors i limitacions. Parlo estrictament d'aquestes pors i limitacions "meves". I per tant espero que ningú ho pugui percebre com una forma de comentari o judici sobre les persones que ho veuen o ho viuen diferent, siguin familiars o cuidadors professionals. O persones afectades.
--
(1) Alguna vegada, al parlar de la paràlisi cerebral m'he adonat que hi ha bastanta desinformació sobre els seus efectes. Hi ha qui creu que les dificultats de moviment de la paràlisi van associades sempre a discapacitats mentals, cosa que òbviament no és així.
(2) La vegada que he estat més a la vora d'una situació d'aquestes va ser quan el meu pare va emmalaltir de l'alzheimer. Però l'alzheimer és un cas diferent, perquè la malaltia arriba a les acaballes de la vida, i encara que la devastació al final sigui semblant, saps que cada vegada t'acostes més (el malalt s'acosta més) a la fi d'aquest horror. D'altra banda, ara no repetiria el que vaig fer llavors, m'hi posicionaria d'una altra manera, però d'això ja n'he parlat alguna altra vegada.
Un cas d'aquests és el de les persones que tenen paràlisi cerebral i que a sobre (quan és així) també tenen afectada la ment de manera severa, aquestes persones que a més de la seva falta de mobilitat "sembla que estiguin deshabitades per dins". (1)
M'esgarrifen, les vides d'aquestes persones. I les dels seus familiars o cuidadors. El seu món és un món que em fa por, o pànic. Quan llegeixo el que sigui sobre aquest tema, o sento algú que en parla, tinc una immensa sensació tant de por com de llunyania.
Em sento incapaç d'imaginar-me fent (si pel que fos m'hi trobés) el paper abnegat que fan molts familiars en aquests casos. De fer-lo com el fan durant anys, durant dècades, durant tota la vida, acceptant la devastadora cronificació, sense cap esperança de millora. (2)
Parlo només de les meves pors i limitacions. Parlo estrictament d'aquestes pors i limitacions "meves". I per tant espero que ningú ho pugui percebre com una forma de comentari o judici sobre les persones que ho veuen o ho viuen diferent, siguin familiars o cuidadors professionals. O persones afectades.
--
(1) Alguna vegada, al parlar de la paràlisi cerebral m'he adonat que hi ha bastanta desinformació sobre els seus efectes. Hi ha qui creu que les dificultats de moviment de la paràlisi van associades sempre a discapacitats mentals, cosa que òbviament no és així.
(2) La vegada que he estat més a la vora d'una situació d'aquestes va ser quan el meu pare va emmalaltir de l'alzheimer. Però l'alzheimer és un cas diferent, perquè la malaltia arriba a les acaballes de la vida, i encara que la devastació al final sigui semblant, saps que cada vegada t'acostes més (el malalt s'acosta més) a la fi d'aquest horror. D'altra banda, ara no repetiria el que vaig fer llavors, m'hi posicionaria d'una altra manera, però d'això ja n'he parlat alguna altra vegada.
12 de des. 2019
El dolor, el sofriment i la Natàlia
Vaig parlar de la necessària diferenciació entre dolor i sofriment, i de les confusions, malestars i impotències que es generen quan aquesta distinció no es fa.
Tot això és el que m'agradaria poder-li explicar a la Natàlia un dia que parlo amb ella, però no me'n surto. Està blindada, emmurallada a dins del seu sofriment (reactiu, resultat de la frustració i la tristesa a causa de la vida difícil del seu fill). Està convençuda que el que sent és "dolor", "natural i del tot inevitable". Dic que està blindada, sobretot perquè la Natàlia diu clarament "que està orgullosa del seu dolor", que sentint-lo se sent "mare autèntica"...
De fet, el problema de la Natàlia no és la no diferenciació entre dolor i sofriment: l'ús que fa de les paraules en el seu cas és més aviat una manera "d'emmascarar" el veritable problema. Perquè el veritable problema en el seu cas és la impossibilitat de poder-se imaginar ella mateixa sense sofriment (o amb menys sofriment), quan veu les disfuncions i el patiment del seu fill.
Si el fill s'ho passa malament, "ella s'ho ha de passar malament", encara que no serveixi de res (perquè òbviament no serveix de res); s'ho ha de passar malament "per solidaritat", "perquè ser una bona mare consisteix en això". I té un argument definitiu: "Tu no ho pots entendre, perquè no ets mare".
I és veritat que no sóc mare, però sé que hi ha mares que no són com ella, que s'esforcen per no ser-ho, que s'esforcen per sortir "d'aquest destí", d'aquesta presó (una presó, uns malestars i uns "dolors" òbviament fomentats per l'educació rebuda).
I les vides d'aquestes altres mares (que no són males mares per ser com són), són una mica més fàcils que la de la Natàlia. O "estan en camí de ser-ho", a mesura que es van esforçant per rebutjar aquestes associacions esclavitzadores, tòxiques, destructives.
Aquestes altres mares, a banda de tenir vides una mica més fàcils que la Natàlia, alhora faciliten que les vides dels seus fills (l'origen principal de les seves preocupacions), sovint també es tornin una mica més fàcils.
Perquè passa això, que si milloren elles, als fills també els és més fàcil millorar. Perquè d'aquesta manera els fills no han de viure amb el pes feixuc (fins i tot insuportable), de la mare sofridora, "amb la presència constant del dolor de la mare", amb aquest xantatge.
Però tot això, tal com he dit, és del tot incomprensible per a la Natàlia: viu "en la galàxia del seu dolor" i (pel motiu que sigui), no en vol ser desallotjada, o no sap com sortir-ne.
Tot això és el que m'agradaria poder-li explicar a la Natàlia un dia que parlo amb ella, però no me'n surto. Està blindada, emmurallada a dins del seu sofriment (reactiu, resultat de la frustració i la tristesa a causa de la vida difícil del seu fill). Està convençuda que el que sent és "dolor", "natural i del tot inevitable". Dic que està blindada, sobretot perquè la Natàlia diu clarament "que està orgullosa del seu dolor", que sentint-lo se sent "mare autèntica"...
De fet, el problema de la Natàlia no és la no diferenciació entre dolor i sofriment: l'ús que fa de les paraules en el seu cas és més aviat una manera "d'emmascarar" el veritable problema. Perquè el veritable problema en el seu cas és la impossibilitat de poder-se imaginar ella mateixa sense sofriment (o amb menys sofriment), quan veu les disfuncions i el patiment del seu fill.
Si el fill s'ho passa malament, "ella s'ho ha de passar malament", encara que no serveixi de res (perquè òbviament no serveix de res); s'ho ha de passar malament "per solidaritat", "perquè ser una bona mare consisteix en això". I té un argument definitiu: "Tu no ho pots entendre, perquè no ets mare".
I és veritat que no sóc mare, però sé que hi ha mares que no són com ella, que s'esforcen per no ser-ho, que s'esforcen per sortir "d'aquest destí", d'aquesta presó (una presó, uns malestars i uns "dolors" òbviament fomentats per l'educació rebuda).
I les vides d'aquestes altres mares (que no són males mares per ser com són), són una mica més fàcils que la de la Natàlia. O "estan en camí de ser-ho", a mesura que es van esforçant per rebutjar aquestes associacions esclavitzadores, tòxiques, destructives.
Aquestes altres mares, a banda de tenir vides una mica més fàcils que la Natàlia, alhora faciliten que les vides dels seus fills (l'origen principal de les seves preocupacions), sovint també es tornin una mica més fàcils.
Perquè passa això, que si milloren elles, als fills també els és més fàcil millorar. Perquè d'aquesta manera els fills no han de viure amb el pes feixuc (fins i tot insuportable), de la mare sofridora, "amb la presència constant del dolor de la mare", amb aquest xantatge.
Però tot això, tal com he dit, és del tot incomprensible per a la Natàlia: viu "en la galàxia del seu dolor" i (pel motiu que sigui), no en vol ser desallotjada, o no sap com sortir-ne.
11 de des. 2019
Dolor i sofriment
Una migranya, un còlic nefrític, un queixal del seny arrencat sense anestèsia: provoquen dolor. El dolor, alhora, pot provocar sofriment, i sovint en provoca. Però no són una mateixa cosa, dolor i sofriment.
El sofriment és el resultat de l'activitat de la ment activada a causa del dolor (o sense dolor, a causa de preocupacions, obsessions, frustracions...). Pensem en allò que ens ha passat, o en allò que ens fa por que passi, o en el que ens està passant (a més del dolor del còlic, "pensem" sobre el dolor del còlic), i llavors sofrim a causa d'aquests pensaments, o més ben dit, a causa de les emocions que generen aquests pensaments. Al malestar o mal del dolor hi afegim el malestar o "mal" (psicològic) del sofriment.
El dolor de vegades és inevitable: si clavant un clau ens piquem el dit amb el martell, sentirem dolor. No el busquem, "ens el trobem": ningú es pica a propòsit el dit amb un martell. I ningú no fa res amb el propòsit de tenir una migranya o un còlic nefrític. Una altra cosa és que de vegades "no sapiguem com no fer" allò que ens ho provoca, però llavors el dolor no és el resultat d'una voluntat, sinó d'una incapacitat, d'una insuficient voluntat, d'unes habilitats inadequades...
De vegades fem servir les paraules dolor i sofriment com si fossin sinònimes. Potser parlem de dolor per referir-nos a sofriment ("Sento un dolor infinit a causa de la mort del meu fill"), o potser parlem de sofriment per referir-nos a un dolor ("Sofreixo uns mals de cap terribles").
Dit d'una altra manera: podem patir sofriment sense dolor (quan l'origen no és un mal físic, sinó una preocupació, una por, una ansietat...), i podem sentir dolor sense sofriment (quan som capaços de controlar les reaccions al dolor de la ment).
Les paraules són convencions, i les convencions haurien de servir perquè ens entenguem. Com més paraules diferents i específiques tenim per identificar diferents realitats, estem més ben equipats de cara a poder enriquir la nostra comprensió del món. I també tenim més capacitats per comunicar-nos amb els altres.
No diferenciar entre dolor i sofriment no només suposa un empobriment lingüístic sinó també, el que és pitjor, un augment de la confusió, i amb aquest augment de confusió, una potenciació de les incapacitats. Per exemple, ens invalidem quan diem o ens diem: "No puc fer res per reduir el meu sofriment".
Dient-nos-ho, ens empetitim i ens tornem impotents. Perquè sempre podem fer alguna cosa, per petita que sigui (o gran), en relació amb el nostre sofriment. Una altra història és que fer-la sigui difícil, o que els resultats no puguin ser immediats, que requereixi llargs aprenentatges, etc.
Cal insistir-hi: quan es tenen vides difícils, sigui a causa del dolor o del sofriment, o del dolor i del sofriment junts, ens hem d'esforçar per separar que és cada cosa, què li correspon a cada una, i cada una tractar-la segons la seva naturalesa. Perquè és l'única manera de posar una mica d'ordre en les nostres vides. I d'aquesta manera, amb una mica més d'ordre, que no siguin les nostres vides només vides patides ("arrossegades pels vents dels destins adversos"), sinó una mica més controlades, i amb el control, una mica més fàcils.
També és veritat que faig una simplificació, perquè són molts els camins "d'anada i tornada", entre el dolor i el sofriment, entre el sofriment i el dolor. D'una banda, és obvi que el sofriment també pot provocar dolor, fins i tot malalties, absolutament reals, prèviament inexistents (abans de l'aparició del sofriment). D'una altra banda, hi ha una "terra de ningú" (o dels dos), en la qual el dolor i el sofriment conflueixen, es barregen...
Sí, tot és molt complicat, però de tota manera la diferenciació entre dolor i sofriment, a banda de ser realista, és també necessària, imprescindible. Si més no, si l'objectiu és aconseguir el màxim control sobre les nostres vides.
El sofriment és el resultat de l'activitat de la ment activada a causa del dolor (o sense dolor, a causa de preocupacions, obsessions, frustracions...). Pensem en allò que ens ha passat, o en allò que ens fa por que passi, o en el que ens està passant (a més del dolor del còlic, "pensem" sobre el dolor del còlic), i llavors sofrim a causa d'aquests pensaments, o més ben dit, a causa de les emocions que generen aquests pensaments. Al malestar o mal del dolor hi afegim el malestar o "mal" (psicològic) del sofriment.
El dolor de vegades és inevitable: si clavant un clau ens piquem el dit amb el martell, sentirem dolor. No el busquem, "ens el trobem": ningú es pica a propòsit el dit amb un martell. I ningú no fa res amb el propòsit de tenir una migranya o un còlic nefrític. Una altra cosa és que de vegades "no sapiguem com no fer" allò que ens ho provoca, però llavors el dolor no és el resultat d'una voluntat, sinó d'una incapacitat, d'una insuficient voluntat, d'unes habilitats inadequades...
De vegades fem servir les paraules dolor i sofriment com si fossin sinònimes. Potser parlem de dolor per referir-nos a sofriment ("Sento un dolor infinit a causa de la mort del meu fill"), o potser parlem de sofriment per referir-nos a un dolor ("Sofreixo uns mals de cap terribles").
Dit d'una altra manera: podem patir sofriment sense dolor (quan l'origen no és un mal físic, sinó una preocupació, una por, una ansietat...), i podem sentir dolor sense sofriment (quan som capaços de controlar les reaccions al dolor de la ment).
Les paraules són convencions, i les convencions haurien de servir perquè ens entenguem. Com més paraules diferents i específiques tenim per identificar diferents realitats, estem més ben equipats de cara a poder enriquir la nostra comprensió del món. I també tenim més capacitats per comunicar-nos amb els altres.
No diferenciar entre dolor i sofriment no només suposa un empobriment lingüístic sinó també, el que és pitjor, un augment de la confusió, i amb aquest augment de confusió, una potenciació de les incapacitats. Per exemple, ens invalidem quan diem o ens diem: "No puc fer res per reduir el meu sofriment".
Dient-nos-ho, ens empetitim i ens tornem impotents. Perquè sempre podem fer alguna cosa, per petita que sigui (o gran), en relació amb el nostre sofriment. Una altra història és que fer-la sigui difícil, o que els resultats no puguin ser immediats, que requereixi llargs aprenentatges, etc.
Cal insistir-hi: quan es tenen vides difícils, sigui a causa del dolor o del sofriment, o del dolor i del sofriment junts, ens hem d'esforçar per separar que és cada cosa, què li correspon a cada una, i cada una tractar-la segons la seva naturalesa. Perquè és l'única manera de posar una mica d'ordre en les nostres vides. I d'aquesta manera, amb una mica més d'ordre, que no siguin les nostres vides només vides patides ("arrossegades pels vents dels destins adversos"), sinó una mica més controlades, i amb el control, una mica més fàcils.
També és veritat que faig una simplificació, perquè són molts els camins "d'anada i tornada", entre el dolor i el sofriment, entre el sofriment i el dolor. D'una banda, és obvi que el sofriment també pot provocar dolor, fins i tot malalties, absolutament reals, prèviament inexistents (abans de l'aparició del sofriment). D'una altra banda, hi ha una "terra de ningú" (o dels dos), en la qual el dolor i el sofriment conflueixen, es barregen...
Sí, tot és molt complicat, però de tota manera la diferenciació entre dolor i sofriment, a banda de ser realista, és també necessària, imprescindible. Si més no, si l'objectiu és aconseguir el màxim control sobre les nostres vides.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)