Deu intents

Va fer un intent de suïcidi.
Un segon intent.
Un tercer.
Un quart.
Un cinquè.
Un sisè.
Un setè.
Un vuitè.
Un novè.
Al desè, es va suïcidar.

Era molt intel.ligent,
i la intel.ligència, en lloc d'ajudar-la, 
li servia per fer-ho tot més difícil.
Vivia extraviada en un laberint 
d'idees distorsionades
i dolors emocionals extrems,
a la vora de la bogeria.
No es deixava ajudar.
No soportava més seguir vivint.
Era molt jove.

La Martina i el Lluís

"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)

Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.

Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada  parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes... 

La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible. 

No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.

No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.

Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.

És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.

Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís. 

Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.

La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...). 

Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.

--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999

Marihuana, brots psicòtics i teràpies

Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.

Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.

Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.

Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.

Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.

Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.

És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill. 

Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat. 

Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.

És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar. 

Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...

Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.

D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.

Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients.