Troballes: Johann Hari, 'Conexiones perdidas'

Cap al migdia. Estic al carrer, i quan començo a pensar que m'haig de comprar alguna cosa per dinar, em trobo una bossa amb una poma i amb un entrepà de formatge ben embolicat amb paper de plata. M'assec a un banc i dino ben content. Després, a mitja tarda, em trobo dos iogurts. Mira que bé! Uns dies després, el que em trobo al carrer és una malla de patates d'uns dos quilos, totes en perfectes condicions, i al costat una bossa amb algunes cebes. I altres dies altres coses comestibles...

Entremig d'aquestes troballes, un dia el que trobo (a un punt d'intercanvi de llibres) és una cosa encara més interessant: el llibre de Johann Hari 'Conexiones perdidas', amb el subtítol 'Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión' (Capitán Swing, 2019).

Començo a llegir-lo i m'atrapa completament. L'autor no qüestiona la utilitat de la medicació en alguns casos. Ni els possibles factors biològics predisposants, però no determinants, en altres casos. Però alhora afirma, de manera contundent, que munts d'estudis demostren que la importància dels factors biològics i farmacològics està molt sobredimensionada. Escandalosament i "interessadament" sobredimensionada.

Recull munts de dades d'assajos que posen de manifest la baixa efectivitat (en general) dels medicaments antidepressius, en contrast amb les informacions distorsionades que faciliten els laboratoris quan promouen aquests medicaments. També qüestiona el paper dels organismes supervisors encarregats de l'aprovació dels medicaments, a causa dels lligams o dependències econòmiques que tenen amb les farmacèutiques.

És un llibre que oscil.la entre interessant i apassionant, i que a mi m'arriba en un bon moment, quan veig sovint l'Adriana, una amiga que fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa. L'Adriana és una víctima del pensament "biologista-farmacològic" del seu entorn (familiar i mèdic): qualsevol canvi, "pensen els altres", ha de venir a través dels efectes de les pastilles, exclusivament. No se li ofereix cap psicoteràpia, ni ningú pensa que seria una bona "medicina", probablement la millor, el replantejament de les relacions familiars. 

Tot plegat un desgavell conceptual, amb un entorn que alimenta l'estat depressiu, de manera que ara mateix el pronòstic de l'Adriana és difícil que sigui optimista. 

Copio tres fragments del llibre de Johann Hari:

"La depresión es una enfermedad del cerebro, me dijo, y esta es la cura. (...) No tuvo que insistirme. (...) Abandoné su consulta a los diez minutos con una receta de Seroxat. (...) Solo al cabo de unos años (...) alguien me abrió los ojos a todas las preguntas que aquel médico no me formuló ese día. Del tipo: ¿existe algún motivo para que te sientas tan angustiado?, ¿qué ha estado ocurriendo en tu vida?, ¿hay algo que te esté causando dolor y que quizá convendría cambiar? (...) Durante los trece años siguientes, los médicos no dejaron de extenderme recetas para este medicamento, y ninguno se preocupó de preguntar." (p. 18)

"El tiempo ha reforzado esta constatación una y otra vez. La proporción de individuos que toman antidepresivos que continúan deprimidos se sitúa entre el 65% y el 80%. (...) Los antidepresivos químicos quizá sean una solución para una minoría (...) Si sientes que te ayudan, y los efectos positivos son mayores que los secundarios, deberías seguir con ellos. Lo que resulta imposible, a tenor de las pruebas recabadas, es afirmar que son 'suficientes' para una 'gran mayoría' de personas deprimidas y ansiosas." (p. 61)

"El trabajo principal de un médico consiste en escuchar." (p. 264)

Des del meu punt de vista, un gran llibre, i molt necessari.

Santa Rita

(PSV)

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle!  

Art brut, una altra lectura sobre depressions

Llegeixo "Art brut", de la Raquel Picolo (Voliaina Edicions, 2021), un relat novel.lat sobre l'experiència real de l'autora. Tant el tema, la salut mental (en concret les depressions), com el seu caràcter autobiogràfic, o més o menys autobiogràfic (no s'especifiquen les eventuals proporcions, i en qualsevol cas està disfressat de novel.la), fan que decideixi llegir-lo.

El que més m'agrada del llibre són algunes pinzellades, algunes frases i fragments, que trobo molt brillants. Tant pel que fa al seu contingut, "l'ingredient", com pel que fa a la seva forma literària: són com pedres polides després d'un treball de depuració progressiva (m'ho imagino així).

Abans de llegir-lo, una mica per casualitat he anat a una presentació del llibre; vaig veure l'anunci, i em va semblar que podia ser interessant (era la primera vegada que sentia el nom de l'autora). Després, el que fa que m'acabi de decidir a llegir el llibre és la insistència de l'autora, durant la presentació, en posar de manifest que no s'ha volgut limitar "a sortir de l'armari de les malalties mentals", sinó que des que va començar a pensar en aquest projecte, sempre va tenir clar que només tenia sentit si ho feia "a través d'un text literari". I aquesta voluntat es nota.

D'altra banda, un cop llegit el llibre crec que la seva aspiració s'ha quedat una mica a mig camí. Alhora, també crec que l'autora segurament té la capacitat per fer un text millor del que ha fet. Trobo que de vegades t'hi perds una mica (o jo m'hi perdo), de vegades sembla que falten referències, de vegades trobo que en sobren... Crec que la història és bona, i la intenció també, però la concreció, el resultat, no tant.

En qualsevol cas, m'agrada haver llegit el llibre. Però el que segurament no faré serà el que vaig pensar que faria el dia de la presentació: escriure a l'autora i comentar-li amb calma algunes de les coses que va explicar. 

El dia de la presentació, ja ho he dit, encara no havia llegit el llibre. I després d'haver-lo llegit crec que tindria poc sentit, seria forçat, si l'escrivís i no li digués res del que dic avui aquí. Penso que potser a ella la incomodaria. No ho sé, potser m'equivoco, però mira, posats a equivocar-se, en aquest cas potser és millor que m'equivoqui contenint-me que parlant potser més del compte.

Ara bé, si ella continua escrivint i d'aquí a uns anys m'assabento que ha publicat un altre llibre sobre la seva experiència com a persona amb problemes mentals, buscaré el llibre i el llegiré. Perquè estic convençut de la seva capacitat per a escriure un text millor. La referència que he fet abans a frases i fragments del llibre, polides, brillants, colpidores, junt amb la seva decidida voluntat "de fer literatura" (en lloc de limitar-se a fer de testimoni) fan que estigui convençut d'això que dic.