"La palabra obsesión se utiliza con mucha frecuencia en nuestras conversaciones cotidianas. (...) Así pues, es un término familiar que normalmente no tiene matices trágicos cuando lo usamos. (...) Sin embargo, para algunas personas es un estigma que marca sus vidas de manera corrosiva. (...) La obsesión se convierte en pesadilla y la vida es un tormento difícil de soportar."
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
7 d’ag. 2018
2 d’ag. 2018
L'Elisabet i el gitano
Ha ingressat a la residència un home gran, de pell bruna, arrugada i amb taques. L'Elisabet diu que va brut i que és un gitano (a l'Elisabet no li agraden els gitanos).
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
1 d’ag. 2018
Fer i fer-se mal
"Quan em sento malament de vegades faig mal i de vegades em faig mal. Quan em faig mal, fent-me talls o clavant-me cops de cap a la paret, és perquè em sento una merda, perquè em menyspreo, perquè m'odio, i com que no em suporto, com que el sofriment que em provoca sentir-me així és molt gran, el mal que em fa fer-me talls o clavar-me cops de cap fa que se m'alleugi l'altre mal, molt pitjor: fent-me mal sento menys mal.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)