"(...) con los años, Leopoldo María deja casi de lado la figura del padre y hace caer todo el 'mal' familiar, y el suyo en particular, sobre la figura de la madre, de Felicidad, a la que quiso y detestó casi diría que a partes iguales."
Luis Antonio de Villena, a "Lúcidos bordes de abismo. Memoria personal de los Panero" (Fundación José Manuel Lara, 2014, p. 59), diu això de Leopoldo María Panero i la seva mare Felicidad Blanc. Una de les vegades que Villena es refereix al procés de degradació i embogiment de Leopoldo, diu:
"Cuando (al cabo de un mes, tal vez algo menos) Leopoldo regresó de París, puedo decir mayo de 1982, el Leopoldo que yo había conocido no existía ya. Venía mal. Descuidado en todos los aspectos y casi mudo. Nace el 'Leopoldo/problema' del que tendremos que huir, a menudo, incluso los amigos, por no poder hacernos cargo de él. Por resultarnos de todo punto excesivo. Es el momento en que oigo decir -nunca lo vi, por supuesto- que Leopoldo, extraviado, como perdido, compra un croasán y lo moja en el agua sucia de un charco o en la más repelente aún que corre delgada en los arroyos, junto a la acera. Sí estuve en esos momentos (pero poco, porque ambos tendíamos a partir) con un Leopoldo desastrado que olía fuertemente a suciedad. Que olía francamente mal. Varios lo comprobaron. (...) Algo se rompió en un Leopoldo que nunca estuvo bien, pero que en ese momento desbordó el vaso. Lo malo es que nunca volvió a estar bien." (p. 71, 72)
De vegades cita al mateix Leopoldo:
"Me miro al espejo y me doy miedo". "Nadie quiere a un loco. Te detestan hasta tus mejores amigos". "El Infierno es la única realidad de la existencia". (p. 151)
I al llarg del llibre (també hi surten els altres dos germans, Juan Luis i Michi), de manera reiterada va tornant a la mare:
"Tan sola como básicamente estaba, había decidido dedicarse por entero a ese hijo terrible que la necesitaba, la odiaba y la quería." (p. 119).
Llegeixo aquest llibre i sento esgarrifances. Al pensar en aquesta mare i aquest fill, en la seva relació terrible. Al pensar en altres mares i fills (o filles), amb relacions semblants, amb diferents graus de dolor, pànic, bogeria, desesperació, esgotament... Però sobretot, em fa pensar en una història d'aquest tipus per a mi molt propera, ara ja una mica llunyana, però que encara em neguiteja quan la recordo.
30 de maig 2020
7 de maig 2020
Històries de confinaments: la Cesca
Vaig explicar que l'Oriol no surt al carrer perquè té por d'encomanar-se. La Cesca, en canvi, sí que surt al carrer: quan té ganes de beure.
Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.
Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.
La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".
Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.
Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.
Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.
Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.
La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".
Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.
Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.
6 de maig 2020
Històries de confinaments: l'Oriol
L'Oriol en general porta prou bé aquests dies de confinament. Respecta de manera escrupolosa l'ordre de quedar-se tancat a casa, no tant perquè és una ordre, com a causa de la por que té a encomanar-se. Viu sol, i de vegades la solitud li pesa. Abans es podia esbravar al gimnàs, però ara no té aquesta opció.
Dic que en general està bé. Després hi ha les excepcions. De vegades el cap li rutlla de manera estranya, es comença a alterar, i llavors té ocurrències que sobten. Per exemple, diu que quan s'acabi el confinament matarà el Pedro Sánchez, perquè és un imbècil i tot ho fa malament. Que li posarà una bomba, o li clavarà un tret, o li tallarà el coll... "Si no fos perquè no puc sortir de casa, el mataria ara mateix, tant al Pedro Sánchez com a tots els seus ministres!"
Quan diu aquestes barbaritats, els seus pares es preocupen (de tant en tant parlen per telèfon). Sobretot qui més es preocupa és la seva mare, i no tant pel que en aquests casos l'Oriol diu o amenaça, sinó perquè a causa del seu malestar l'Oriol faci algun intent de suïcidi. O més ben dit, "algun nou intent", ja que no seria el primer cop.
L'Oriol de vegades té aquesta xerrameca amenaçadora, "Mataré aquest, l'altre..." (un veí, o l'encarregat del supermercat, o al Pedro Sánchez...), però al capdavall el veritable i últim destinatari del seu malestar, la seva fúria i la seva agressivitat sempre és ell mateix.
Dic que en general està bé. Després hi ha les excepcions. De vegades el cap li rutlla de manera estranya, es comença a alterar, i llavors té ocurrències que sobten. Per exemple, diu que quan s'acabi el confinament matarà el Pedro Sánchez, perquè és un imbècil i tot ho fa malament. Que li posarà una bomba, o li clavarà un tret, o li tallarà el coll... "Si no fos perquè no puc sortir de casa, el mataria ara mateix, tant al Pedro Sánchez com a tots els seus ministres!"
Quan diu aquestes barbaritats, els seus pares es preocupen (de tant en tant parlen per telèfon). Sobretot qui més es preocupa és la seva mare, i no tant pel que en aquests casos l'Oriol diu o amenaça, sinó perquè a causa del seu malestar l'Oriol faci algun intent de suïcidi. O més ben dit, "algun nou intent", ja que no seria el primer cop.
L'Oriol de vegades té aquesta xerrameca amenaçadora, "Mataré aquest, l'altre..." (un veí, o l'encarregat del supermercat, o al Pedro Sánchez...), però al capdavall el veritable i últim destinatari del seu malestar, la seva fúria i la seva agressivitat sempre és ell mateix.
5 de maig 2020
Des de la finestra
Quan l'Elisabet està a l'hospital, les visites estan totes prohibides. Com que per sort té amb ella el seu mòbil, li fem un truc i li preguntem què veu per la finestra. Ens ho diu, i llavors sabem a quina part de l'edifici està. Aleshores, la Lívia i jo hi anem, i des del carrer li fem un nou truc. Li diem que som al carrer, que s'acosti a la finestra, i de seguida la veiem darrere una de les finestres. Ens saludem amb la mà i, durant una estona, anem parlant amb ella per telèfon.
L'Elisabet està encantada amb la visita sorpresa, i com que ha anat tan bé, a partir de llavors la repetim cada dia, ja que d'aquesta manera ella pot trencar una mica la rutina del confinament hospitalari.
Quan després de totes les proves negatives la tornen a dur a la residència, com que ha de passar la quarantena (pel fet d'haver estat a l'hospital), també l'anem a veure. Com que les visites, igual que a l'hospital, a causa del risc de contagi també estan prohibides, li fem un crit des del carrer (o una telefonada d'avís). I llavors ella obre la finestra de l'habitació de la residència on teòricament està confinada (ho dic d'aquesta manera perquè de vegades fa trampes, s'escapa de l'habitació). I així podem parlar una estona, nosaltres des del carrer i ella des de la finestra.
Algunes vegades les visites les fem la Lívia i jo junts, però en general sols, un o l'altre, per tal de no cridar tant l'atenció. De fet, a la residència ja n'estan al cas, d'aquestes converses des del carrer, i no hi posen cap objecció. Al contrari, suposo que les valoren positivament, ja que són una manera de fer-li a l'Elisabet una mica més fàcils i agradables aquests dies de quarantena.
Abans de tot això del virus, un dia a la setmana quedàvem amb ella i anàvem a un bar a prendre un cafè. Ara no podem anar junts al bar, però en canvi la veiem més sovint, gairebé cada dia. Durant aquestes visites des del carrer, un dia li dic que com que ens estem saltant molts cafès compartits, i ves a saber els que encara ens haurem de saltar, quan torni la normalitat i torni la rutina de les trobades al bar, el primer dia, per celebrar-ho i compensar-ho, com a mínim haurem de demanar cadascú una galleda de cafè.
I l'Elisabet riu, i diu que sí; l'Elisabet té aquesta virtut, que li és fàcil il.lusionar-se, alegrar-se i riure, per mica que li diguis qualsevol tonteria o ocurrència una mica simpàtica.
No és fàcil, el que fa l'Elisabet, perquè de vegades el seu cap li fa la guitza, de diferents maneres, de vegades hostils, feixugues, sigui amb idees obsessives, o fins i tot amb percepcions més o menys delirants... Gestionar tot això és complicat, i tanmateix el cas és que ella en gran mesura ho aconsegueix (l'edat, fer-se gran, en aquest sentit també l'ha ajudat molt).
De fet, aquesta vitalitat, aquesta faceta de l'Elisabet, aquesta capacitat de poder viure, malgrat la duresa de la seva vida, moltes estones amb optimisme i rialles, és una forma de veritable saviesa. Potser la forma de saviesa més important de totes.
L'Elisabet està encantada amb la visita sorpresa, i com que ha anat tan bé, a partir de llavors la repetim cada dia, ja que d'aquesta manera ella pot trencar una mica la rutina del confinament hospitalari.
Quan després de totes les proves negatives la tornen a dur a la residència, com que ha de passar la quarantena (pel fet d'haver estat a l'hospital), també l'anem a veure. Com que les visites, igual que a l'hospital, a causa del risc de contagi també estan prohibides, li fem un crit des del carrer (o una telefonada d'avís). I llavors ella obre la finestra de l'habitació de la residència on teòricament està confinada (ho dic d'aquesta manera perquè de vegades fa trampes, s'escapa de l'habitació). I així podem parlar una estona, nosaltres des del carrer i ella des de la finestra.
Algunes vegades les visites les fem la Lívia i jo junts, però en general sols, un o l'altre, per tal de no cridar tant l'atenció. De fet, a la residència ja n'estan al cas, d'aquestes converses des del carrer, i no hi posen cap objecció. Al contrari, suposo que les valoren positivament, ja que són una manera de fer-li a l'Elisabet una mica més fàcils i agradables aquests dies de quarantena.
Abans de tot això del virus, un dia a la setmana quedàvem amb ella i anàvem a un bar a prendre un cafè. Ara no podem anar junts al bar, però en canvi la veiem més sovint, gairebé cada dia. Durant aquestes visites des del carrer, un dia li dic que com que ens estem saltant molts cafès compartits, i ves a saber els que encara ens haurem de saltar, quan torni la normalitat i torni la rutina de les trobades al bar, el primer dia, per celebrar-ho i compensar-ho, com a mínim haurem de demanar cadascú una galleda de cafè.
I l'Elisabet riu, i diu que sí; l'Elisabet té aquesta virtut, que li és fàcil il.lusionar-se, alegrar-se i riure, per mica que li diguis qualsevol tonteria o ocurrència una mica simpàtica.
No és fàcil, el que fa l'Elisabet, perquè de vegades el seu cap li fa la guitza, de diferents maneres, de vegades hostils, feixugues, sigui amb idees obsessives, o fins i tot amb percepcions més o menys delirants... Gestionar tot això és complicat, i tanmateix el cas és que ella en gran mesura ho aconsegueix (l'edat, fer-se gran, en aquest sentit també l'ha ajudat molt).
De fet, aquesta vitalitat, aquesta faceta de l'Elisabet, aquesta capacitat de poder viure, malgrat la duresa de la seva vida, moltes estones amb optimisme i rialles, és una forma de veritable saviesa. Potser la forma de saviesa més important de totes.
4 de maig 2020
Nicotina contra el virus
L'Elisabet fa dècades que es fuma un paquet de tabac cada dia (i algunes temporades, més). Després de tants anys d'empassar-se fum, de vegades té uns bons atacs de tos: l'Elisabet forma "una unitat indivisible" amb la seva tos episòdica i el seu paquet de tabac.
Ara, amb l'embolic del coronavirus, si tens gent al teu voltant tossir és un problema, perquè es disparen les pors i les alarmes. I com que l'Elisabet té un nou episodi de tos fort (un més), els responsables de la residència on viu decideixen enviar-la a l'hospital. Per si de cas. Un cop allí, a l'hospital diuen que se la queden, i s'hi està uns quants dies. Li van fent proves, però per sort totes van sortint negatives: cap indici del virus.
Aquests dies ha sortit alguna notícia als mitjans de comunicació dient que les persones fumadores, a causa de la concentració de nicotina dels seus pulmons, sembla que estan més protegides contra el coronavirus. Aparentment té la seva lògica: costa imaginar que un virus pugui prosperar, per exemple, en uns pulmons com els de l'Elisabet, negres, enquitranats i saturats de nicotina (la nicotina és un insecticida d'ús hortícola molt potent...).
Al no poder fumar (pel fet d'estar a l'hospital), a l'Elisabet la tos li ha minvat, i com que alhora en les proves segueix sense haver-hi cap indici del virus, al final li donen l'alta. De manera que torna a la residència psiquiàtrica on viu, però quan hi arriba, es troba que ha de passar la preceptiva quarantena. L'ha de passar encara que totes les proves hagin sortit bé (cap indici del virus), ja que és el que indica el protocol, pel fet de venir del carrer i a sobre haver estat en un hospital.
Després dels atacs de tos, de la incertesa inicial i les pors, de l'experiència del pas per l'hospital i les diferents proves, i de l'aïllament al tornar a la residència (sense poder-se relacionar amb les altres persones), d'entrada l'Elisabet diu que no fumarà més. Diu que s'ho ha pensat bé, que ja veu que això de fumar té molts inconvenients i que provoca molts mals de cap. Convençuda, diu que és un bon moment per començar una nova etapa, sense fumar, que ara es vol cuidar, perquè la salut és important, etc.
L'endemà, però, ja s'ho ha repensat: demana si pot fumar algun cigarret, i li donen permís per fer-ho. I ella la mar de contenta, perquè així, a més, amb la justificació del cigarret, té permís per sortir de l'habitació i anar a la terrassa a fumar-se'l. De manera que torna "a la seva normalitat fumadora", i a sobre amb el premi de poder fer una quarantena relaxada.
A la residència la majoria de gent fuma, i l'Elisabet, més aviat o més tard, hauria tornat a fumar (el tant per cent de fumadors del col.lectiu del món residencial psiquiàtric deu ser el més elevat de tota la societat). Si de cas, l'únic que sobta és aquest pas tan ràpid, d'un dia per l'altre, de la determinació de no fumar "mai més", a tornar a fumar amb tota naturalitat.
De fet, no sé per què dic que sobta: l'Elisabet és així, de manera que el que realment hauria sobtat hauria sigut que la història hagués anat diferent.
Ara, amb l'embolic del coronavirus, si tens gent al teu voltant tossir és un problema, perquè es disparen les pors i les alarmes. I com que l'Elisabet té un nou episodi de tos fort (un més), els responsables de la residència on viu decideixen enviar-la a l'hospital. Per si de cas. Un cop allí, a l'hospital diuen que se la queden, i s'hi està uns quants dies. Li van fent proves, però per sort totes van sortint negatives: cap indici del virus.
Aquests dies ha sortit alguna notícia als mitjans de comunicació dient que les persones fumadores, a causa de la concentració de nicotina dels seus pulmons, sembla que estan més protegides contra el coronavirus. Aparentment té la seva lògica: costa imaginar que un virus pugui prosperar, per exemple, en uns pulmons com els de l'Elisabet, negres, enquitranats i saturats de nicotina (la nicotina és un insecticida d'ús hortícola molt potent...).
Al no poder fumar (pel fet d'estar a l'hospital), a l'Elisabet la tos li ha minvat, i com que alhora en les proves segueix sense haver-hi cap indici del virus, al final li donen l'alta. De manera que torna a la residència psiquiàtrica on viu, però quan hi arriba, es troba que ha de passar la preceptiva quarantena. L'ha de passar encara que totes les proves hagin sortit bé (cap indici del virus), ja que és el que indica el protocol, pel fet de venir del carrer i a sobre haver estat en un hospital.
Després dels atacs de tos, de la incertesa inicial i les pors, de l'experiència del pas per l'hospital i les diferents proves, i de l'aïllament al tornar a la residència (sense poder-se relacionar amb les altres persones), d'entrada l'Elisabet diu que no fumarà més. Diu que s'ho ha pensat bé, que ja veu que això de fumar té molts inconvenients i que provoca molts mals de cap. Convençuda, diu que és un bon moment per començar una nova etapa, sense fumar, que ara es vol cuidar, perquè la salut és important, etc.
L'endemà, però, ja s'ho ha repensat: demana si pot fumar algun cigarret, i li donen permís per fer-ho. I ella la mar de contenta, perquè així, a més, amb la justificació del cigarret, té permís per sortir de l'habitació i anar a la terrassa a fumar-se'l. De manera que torna "a la seva normalitat fumadora", i a sobre amb el premi de poder fer una quarantena relaxada.
A la residència la majoria de gent fuma, i l'Elisabet, més aviat o més tard, hauria tornat a fumar (el tant per cent de fumadors del col.lectiu del món residencial psiquiàtric deu ser el més elevat de tota la societat). Si de cas, l'únic que sobta és aquest pas tan ràpid, d'un dia per l'altre, de la determinació de no fumar "mai més", a tornar a fumar amb tota naturalitat.
De fet, no sé per què dic que sobta: l'Elisabet és així, de manera que el que realment hauria sobtat hauria sigut que la història hagués anat diferent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)