Escoltar

Christophe André, al seu esplèndid llibre sobre els estats d'ànim (1) explica que mai s'ha avorrit fent de psiquiatre, escoltant la gent que arriba a la seva consulta. Diu que li encanta escoltar la gent parlar dels seus estats d'ànim, perquè fer-ho l'enriqueix i li obre la ment.

Jo no sóc cap professional de la salut mental, i les meves converses sobre emocions i sentiments es redueixen a les que tinc amb alguns coneguts. Dic amb alguns perquè la gent que conec la divideixo en dos grups: les persones que parlen "de coses" (el temps, esports, política, tecnologia, viatges, robes, sabates...) i les que parlen "d'elles mateixes", de les seves vivències, de les seves emocions, pors, il.lusions... A mi m'agraden les converses del segon grup. I com que en el primer grup hi dominen els homes i en el segon les dones, en general m'atrau més parlar amb les dones que amb els homes. Bé, és una generalització, amb moltes excepcions.

Parlar dels sentiments és una de les coses que més m'agraden, em fascina. O més ben dit: el que em fascina és escoltar com els altres parlen dels seus sentiments, o parlar dels sentiments dels altres. Sí, sóc una mica trampós, ho reconec, perquè en general parlo poc de mi mateix. En parlo poc per dos motius: d'una banda, perquè em cal tenir molta confiança en qui parlo, per fer-ho; sóc de mena reservat, fins i tot poruc. D'una altra, perquè sovint la gent el que té ganes, sobretot, és de parlar del que li passa. Necessita algú que l'escolti, i a mi m'agrada fer-ho. De manera que si l'altra parla (d'emocions, de sentiments) i jo escolto, fem una bona combinació.

Hi ha excepcions: quan algú parla de manera circular, repetint una vegada i una altra el mateix, un dia i un altre... En aquests casos és feixuc, i procuro buscar la manera d'evitar aquests automatismes, i si no me'n surto, llavors procuro espaiar les trobades. Perquè trobo que quan és així ningú en surt beneficiat, ni qui parla, perquè no reflexiona, no s'observa, "no elabora res", només posa en marxa cada cop "la mateixa cinta gravada". Ni qui escolta, perquè aquesta monòtona reiteració no t'aporta res, només la constatació que és una situació reiterada i incòmoda, estèril i pesada. Que per anar bé cal modificar. El difícil sovint és trobar com trencar aquestes derives (d'això també en parla el Christophe André).

Però al marge d'aquests casos, parlar del món de les emocions em fascina. Ja sigui escoltant algú que parla d'ell mateix, els dos sols, o amb més gent, conversant de manera més teòrica sobre les emocions en general. Sobretot, la primera opció, sol amb algú altre, és la que dóna més bons resultats.

El que no tinc tan clar és perquè hi ha persones a les que els és fàcil, els va bé, parlar amb mi. De debò que no ho sé, perquè encara que m'agradi escolar la gent quan parla d'aquestes coses, no em considero cap gran escoltador (en canvi tinc coneguts als que admiro precisament per aquesta habilitat) ni sóc expert en res. Potser l'únic atractiu meu "és que escolto" (més bé o mé regular).

I quan busques ser escoltat, quan en tens necessitat, és tan important poder trobar algú que t'escolti...

--
(1) Christophe André. Los estados de ánimo, el aprendizaje de la serenidad. Kairós, 2009

Edat avançada i depressions

[PSV]

En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.

Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.

Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.

En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...

És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.

No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)

És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.

--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...

Noms i privacitats

"Los nombres y algunos detalles circunstanciales los he cambiado (...) pero mi propósito ha sido preservar el 'talante' esencial de sus vidas." Oliver Sacks (1)

De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.

Fa molts anys que escric aquests petits articles i crec que faig raonablement bé aquesta feina d'ocultació (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable), que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués, ni que el reconegués algú que el conegués i que ho llegís.

Una prova del que dic és que, de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç considerable, per tal d'acabar recordant que la història és la història d'en tal o la tal.

És clar, hi ha una altra manera encara més segura, de no posar en perill cap identitat ni intimitat: callar, no explicar-ne res. Però no faig això, callar, perquè crec que hi ha històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, doloroses, tristes, de les quals no se'n parla, o no se'n parla prou. I el resultat és que aquestes històries, és a dir, la vida d'aquestes persones, "és com si no existissin". Sigui per falta d'informació, sigui perquè vivim atrafegats, o despistats... O perquè, en definitiva, en relació amb aquestes històries volem viure així: ignorant-les.

És clar, aquesta voluntat d'ignorar és normal, humana; perquè si fem com el Bon Samarità i ens aturem "quan trobem algú maltractat per la vida", la nostra vida se'ns pot complicar. Per això, en general, és més còmode seguir vivint com si no veiéssim aquestes històries (aquestes realitats, aquestes persones). Com si no existissin.

Per això en parlo.

--

(1) Prefaci de 'El hombre que confundió a su mujer con un sombrero'

[tb PSV]

El secret de l'Albert

[tb PSV]

L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.

No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.

L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.

Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.

De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.

Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.

I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.

Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.