Resumeixo una crònica que em fa el Carles sobre una de les reunions de familiars de persones amb trastorns de la personalitat a les quals ell assisteix.
Durant la reunió, una de les mares diu que a elles, les mares, els costa més que als pares gestionar les emocions. I que per tant, també els costa més posar límits als fills i defensar-se dels seus xantatges emocionals.
Diu que això, aquesta dificultat de les mares, als pares ("quan hi ha pares", la proporció de mares soles en aquestes reunions és molt elevada), els costa entendre-la i acceptar-la.
Un pare li diu que sí, que té tota la raó, que en general és veritat. Però que un cop reconeguda aquesta realitat, cal veure què se'n fa. És a dir, que si les mares, pel fet de ser-ho, resulta que sovint tenen vides emocionalment més difícils (a causa de les manipulacions dels fills), cal veure "què cal fer" per tal que les seves dificultats, les de les mares, siguin menors.
Diu que constatar "aquesta més gran dificultat" (pel fet de ser mares), i alhora "no anar més enllà", potser serveix per esbravar-se, però que no millora res. I que per tant cal assumir la necessitat imperiosa de fer canvis, aprenentatges. Amb el sa egoisme que la pròpia vida sigui una mica menys difícil.
D'això es parla en aquesta reunió, diu el Carles. I afegeix que alguna de les mares del grup sí que ha anat evolucionant. Sobretot, a partir del moment que ha deixat "de comprar" les acusacions del seu fill o filla. A partir del moment que ha sigut capaç de rebutjar les culpabilitats i s'ha alliberat d'aquesta feixuga i inútil motxilla, ha pogut anar fent progressos.
Aquestes mares no han eliminat del tot les seves preocupacions i sofriments (amb fills així especialment complicats segurament és impossible), però els han reduït de manera considerable. I això ja és molt.
Les xerrades amb el Carles sempre són d'allò més interessants.
17 de jul. 2019
9 de jul. 2019
Pla i l'Elisabet
Per una germana seva sé que l'Elisabet quan era jove havia estat molt aficionada a llegir Josep Pla. Amb aquesta informació, i aprofitant que jo he descobert Pla fa poc, un dia li dic a l'Elisabet que estic llegint "El quadern gris".
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
5 de jul. 2019
40 graus
En plena onada de calor la temperatura arriba gairebé als 40 graus. S'han emès avisos recomanant que, en la mesura del possible, s'eviti estar a l'exterior durant les hores de més calor.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)