És una regla de tres que no falla: com més desocupada està l'Elisabet, més es descentra i més idees de compres capricioses, tenyits o tallats de cabell i altres presumptes "necessitats urgents" l'obsessionen. En canvi, si atrapada en un estat d'aquests obsessius i de demandes reiterades i insistents, llavors troba o li proposen ocupacions, desapareixen soles les obsessions.
Tanmateix, fins i tot en els pitjors moments, actualment l'Elisabet conserva sovint, ni que sigui només de forma puntual, una considerable capacitat de lucidesa. I també de sentit de l'humor. Un dia d'aquests dolents de queixes i demandes, centrades sobretot (en aquest cas), en la "necessitat" d'anar a la perruqueria, em fa una bona demostració de la seva lucidesa i sentit de l'humor. Després de les queixes (que segueixen el seu patró habitual en aquests casos), jo li comento el meu punt de vista (també seguint el meu guió habitual). Li dic que té uns cabells molt bonics, amb un aspecte molt saludable, i que a més li queda molt bé el color blanc que han anat agafant, sempre, els tingui de la mida que els tingui. Tot això és absolutament cert. Li dic que té aquesta sort, i que també és veritat que tenyits d'altres colors, i tallats més curts o més llargs, també li queden bé, que si vol fins i tot se'ls pot tenyir de color verd o violeta, o del color que sigui, però que, ja que "sense fer res" ja està molt guapa, potser no cal que es capfiqui pensant en tenyits i tallats i despeses de perruqueria. Perquè a més, els diners ja sap que no li sobren.
Li dic això, i a continuació també el que ja he exposat abans i ella ja sap, que quan està ocupada no té (o en té poques) cabòries d'aquestes. I que per tant l'objectiu, en lloc d'abandonar-se en rumiacions sobre compres i perruqueries, ha de ser aconseguir tenir el dia cada vegada més ocupat. Per sort la política de la residència actual també és aquesta (no ser només un "lloc-magatzem", sinó un lloc que afavoreixi l'ocupació de les persones residents, tant per estimular la seva autonomia com la seva autoestima).
L'Elisabet s'adona d'aquesta relació entre ocupacions i centrament, entre desocupació i obsessions. I a més té la sort que està realment contenta, quan té obligacions i activitats concretes per fer. No és una persona que defugi les feines, al contrari, les demana.
Aquesta conversa sobre perruqueries, compres, cabòries, activitats i propòsits aquesta vegada la tenim abans de separar-nos, quan ella està a punt d'entrar a la residència. I llavors, gairebé com a comiat, ella em diu: "A mi em sembla que tot això és culpa de l'esquizofrènia paranoide".
I em quedo bocabadat, i divertit. I alhora li dic que no em prengui el pèl, que tot això que hem parlat, en una mesura o altra ens passa a tots, que no té res a veure amb el que ella diu de l'esquizofrènia. I que per tant si vol pot dir aquestes coses com una "ocurrència", com una broma, però que no s'ho ha de creure ni ho ha de fer servir d'excusa.
I ella riu, i jo ric, i ens separem així, els dos rient.
28 de febr. 2020
27 de febr. 2020
Les màscares
El Ramon i el Martí viuen al mateix pis, cada un hi té llogada una habitació. El Ramon estudia i el Martí treballa. O més ben dit, el Ramon "diu" que estudia, per no haver de dir que ni estudia ni treballa. Diu això per no haver d'explicar que la seva vida és bastant complicada, tant, que de moment encara no sap quan es podrà plantejar, d'una manera realista, començar a pensar en treballar (tot i les ganes que en té).
El Ramon és conscient dels seus problemes mentals, i finalment s'ha decidit a sol.licitar poder anar a un centre de dia. Veu que d'entrada li pot servir per tenir el temps més estructurat, amb cinc hores ocupades, de dilluns a divendres, i que per descomptat li anirà bé el treball terapèutic que podrà fer.
El Ramon ha tingut sort i l'han acceptat. I el primer dia que hi va té una immensa sorpresa: un dels usuaris del centre és el Martí. I és clar, la sorpresa del Martí és tant o encara més gran que la del Ramon. Passada la sorpresa, parlen una mica i es posen d'acord que al pis on viuen no diran res (al pis hi ha tres nois més, també amb habitacions llogades): és a dir, "oficialment", el Ramon seguirà estudiant i el Martí treballant.
De fet, no és del tot mentida: els seus estudis i treballs actuals són aquests, i són ben reals. I a més, són estudis i treballs bastant més difícils que els dels seus companys de pis. Agafar el control d'una ment i una vida desorganitzades a causa d'un trastorn de la personalitat sever (aquest és el cas del Ramon i del Martí), és molt més difícil que aconseguir el títol, per exemple, d'enginyer aeronàutic (o de la carrera més difícil que hi hagi, sigui la que sigui).
Hi ha molta gent que això no ho entén, però és així. I precisament perquè hi ha molta gent que no ho entén, de vegades tenen sentit ocultacions com les del Ramon i el Martí.
El Ramon és conscient dels seus problemes mentals, i finalment s'ha decidit a sol.licitar poder anar a un centre de dia. Veu que d'entrada li pot servir per tenir el temps més estructurat, amb cinc hores ocupades, de dilluns a divendres, i que per descomptat li anirà bé el treball terapèutic que podrà fer.
El Ramon ha tingut sort i l'han acceptat. I el primer dia que hi va té una immensa sorpresa: un dels usuaris del centre és el Martí. I és clar, la sorpresa del Martí és tant o encara més gran que la del Ramon. Passada la sorpresa, parlen una mica i es posen d'acord que al pis on viuen no diran res (al pis hi ha tres nois més, també amb habitacions llogades): és a dir, "oficialment", el Ramon seguirà estudiant i el Martí treballant.
De fet, no és del tot mentida: els seus estudis i treballs actuals són aquests, i són ben reals. I a més, són estudis i treballs bastant més difícils que els dels seus companys de pis. Agafar el control d'una ment i una vida desorganitzades a causa d'un trastorn de la personalitat sever (aquest és el cas del Ramon i del Martí), és molt més difícil que aconseguir el títol, per exemple, d'enginyer aeronàutic (o de la carrera més difícil que hi hagi, sigui la que sigui).
Hi ha molta gent que això no ho entén, però és així. I precisament perquè hi ha molta gent que no ho entén, de vegades tenen sentit ocultacions com les del Ramon i el Martí.
26 de febr. 2020
La Cristina
Vaig de visita a una residència psiquiàtrica i em trobo la Cristina. Feia 17 o 18 anys que no la veia, i m'impressiona: la Cristina s'ha envellit molt, tant físicament com mentalment.
D'entrada ella no em reconeix. Quan li dic qui sóc, llavors sí, i està contenta: surt una mica del seu ensopiment, i em diu que d'aquesta residència marxarà aviat, que anirà a una altra residència, però no entenc bé els motius. Parlem poc, perquè jo he anat a veure una altra persona, i m'espera. I quan uns dies després torno de visita i pregunto per la Cristina, em diuen que ja no hi és, que ja l'han traslladat. I em sap greu no haver-li pogut dedicar una mica més d'atenció el dia anterior.
Els pares de la Cristina, encara vius, s'han anat fent grans, i ja no es veuen amb cor de tenir-la a casa, de conviure amb ella. Perquè la Cristina no és ella sola, sinó "ella i la seva esquizofrènia paranoide", a la qual se li ha ajuntat (sobretot des dels primers símptomes de la malaltia), una actitud per part dels seus pares, al llarg de tota la vida, sobreprotectora i massa tolerant, cosa que l'ha convertit en una persona (al marge de mentalment malalta), capriciosa, exigent i rampelluda. Difícil.
Fa anys de vegades amb la Cristina coincidíem al local d'una oenege, els dos com a voluntaris. Jo feia unes feines, i ella unes altres; ella sobretot encàrrecs, anar a la papereria, a correus a portar o recollir paquets o cartes...
La Cristina era (i segueix sent) molt fumadora, fumava de manera compulsiva, també a dins del local (llavors encara era habitual, que es fumés a tot arreu). Com que a més de fumadora també era despistada, de vegades li recordava que vigilés, no fos cas que un dia llencés a la paperera una burilla mal apagada, i tinguéssim un ensurt. Un dia el vam tenir: vam veure que d'una paperera començava a sortir una gran fumerada, i jo em vaig enfadar (tot i que no va passar res, perquè ho vam apagar de seguida i amb facilitat).
Relacionar-me amb la Cristina no m'era fàcil, em costava, d'una banda a causa dels seus despistaments i de la seva tossuderia, i d'una altra a causa de la pudor del tabac, que em molestava, i aquell dia li vaig fer un raig de crits. Cosa de la qual després me'n vaig avergonyir, molt, perquè ja sé que "fins i tot a les Cristines" (o més ben dit, encara amb més motiu en aquests casos), tot s'ha de poder dir sempre bé, sense cridar.
Aquell incident, junt amb la implicació en general de la Cristina en les feines de l'entitat, em va fer pensar. La Cristina feia feines, sí, però el cas és que sovint "la feina de supervisió de la seva feina" era tant o més considerable que la que ella feia. De fet, per tal de no generar distorsions, hauria calgut que els dies que ella venia al local, hi hagués hagut sempre un monitor que supervisés el que ella feia. Però aquesta persona no hi era, de manera que "els altres" havíem d'estar al cas de la Cristina.
Al llarg dels anys hi he pensat moltes vegades, tant en la meva sortida de to d'aquell dia, com en la necessitat de monitoratge en feines com la de la Cristina. I m'he interessat per les iniciatives que busquen respostes i alternatives a les dificultats en integrar laboralment (encara que sigui en entorns de voluntariat, si de forma remunerada no és possible) les persones com la Cristina.
Fa anys, quan la vaig conèixer, ja es veia, que la Cristina era una dona "especial" (llavors feia anys que ja estava diagnosticada i en tractament); es veia, però ella era encara molt funcional. Ara s'ha convertit en una dona "psiquiatritzada" i molt deteriorada.
Fins ara sempre s'havia dit que el deteriorament progressiu de les persones amb esquizofrènia el causa la mateixa malaltia, però des de fa un temps també hi ha qui diu (amb l'aval d'alguns estudis), que aquest deteriorament potser és el resultat dels efectes secundaris i a llarg termini dels neurolèptics (antipsicòtics). Potser la realitat és una barreja de tot plegat.
En qualsevol cas, a mi trobar-me ara amb la Cristina, i veure l'estat en què està, el deteriorament que ha patit, i el futur "institucionalitzat" i irreversible que l'espera, m'ha causat una profunda tristesa.
D'entrada ella no em reconeix. Quan li dic qui sóc, llavors sí, i està contenta: surt una mica del seu ensopiment, i em diu que d'aquesta residència marxarà aviat, que anirà a una altra residència, però no entenc bé els motius. Parlem poc, perquè jo he anat a veure una altra persona, i m'espera. I quan uns dies després torno de visita i pregunto per la Cristina, em diuen que ja no hi és, que ja l'han traslladat. I em sap greu no haver-li pogut dedicar una mica més d'atenció el dia anterior.
Els pares de la Cristina, encara vius, s'han anat fent grans, i ja no es veuen amb cor de tenir-la a casa, de conviure amb ella. Perquè la Cristina no és ella sola, sinó "ella i la seva esquizofrènia paranoide", a la qual se li ha ajuntat (sobretot des dels primers símptomes de la malaltia), una actitud per part dels seus pares, al llarg de tota la vida, sobreprotectora i massa tolerant, cosa que l'ha convertit en una persona (al marge de mentalment malalta), capriciosa, exigent i rampelluda. Difícil.
Fa anys de vegades amb la Cristina coincidíem al local d'una oenege, els dos com a voluntaris. Jo feia unes feines, i ella unes altres; ella sobretot encàrrecs, anar a la papereria, a correus a portar o recollir paquets o cartes...
La Cristina era (i segueix sent) molt fumadora, fumava de manera compulsiva, també a dins del local (llavors encara era habitual, que es fumés a tot arreu). Com que a més de fumadora també era despistada, de vegades li recordava que vigilés, no fos cas que un dia llencés a la paperera una burilla mal apagada, i tinguéssim un ensurt. Un dia el vam tenir: vam veure que d'una paperera començava a sortir una gran fumerada, i jo em vaig enfadar (tot i que no va passar res, perquè ho vam apagar de seguida i amb facilitat).
Relacionar-me amb la Cristina no m'era fàcil, em costava, d'una banda a causa dels seus despistaments i de la seva tossuderia, i d'una altra a causa de la pudor del tabac, que em molestava, i aquell dia li vaig fer un raig de crits. Cosa de la qual després me'n vaig avergonyir, molt, perquè ja sé que "fins i tot a les Cristines" (o més ben dit, encara amb més motiu en aquests casos), tot s'ha de poder dir sempre bé, sense cridar.
Aquell incident, junt amb la implicació en general de la Cristina en les feines de l'entitat, em va fer pensar. La Cristina feia feines, sí, però el cas és que sovint "la feina de supervisió de la seva feina" era tant o més considerable que la que ella feia. De fet, per tal de no generar distorsions, hauria calgut que els dies que ella venia al local, hi hagués hagut sempre un monitor que supervisés el que ella feia. Però aquesta persona no hi era, de manera que "els altres" havíem d'estar al cas de la Cristina.
Al llarg dels anys hi he pensat moltes vegades, tant en la meva sortida de to d'aquell dia, com en la necessitat de monitoratge en feines com la de la Cristina. I m'he interessat per les iniciatives que busquen respostes i alternatives a les dificultats en integrar laboralment (encara que sigui en entorns de voluntariat, si de forma remunerada no és possible) les persones com la Cristina.
Fa anys, quan la vaig conèixer, ja es veia, que la Cristina era una dona "especial" (llavors feia anys que ja estava diagnosticada i en tractament); es veia, però ella era encara molt funcional. Ara s'ha convertit en una dona "psiquiatritzada" i molt deteriorada.
Fins ara sempre s'havia dit que el deteriorament progressiu de les persones amb esquizofrènia el causa la mateixa malaltia, però des de fa un temps també hi ha qui diu (amb l'aval d'alguns estudis), que aquest deteriorament potser és el resultat dels efectes secundaris i a llarg termini dels neurolèptics (antipsicòtics). Potser la realitat és una barreja de tot plegat.
En qualsevol cas, a mi trobar-me ara amb la Cristina, i veure l'estat en què està, el deteriorament que ha patit, i el futur "institucionalitzat" i irreversible que l'espera, m'ha causat una profunda tristesa.
13 de febr. 2020
El Maligne
"Elles fan el que els inculca el Maligne, les dones són així, totes, volen fer sempre el que volen, i això no pot ser, no es pot fer sempre el que es vol, i les dones ho fan per fer mal, però no perquè siguin dolentes, elles no ho són, o sí, però és el Maligne el que fa que pensin el que pensen, que facin el que fan, el que no haurien de fer, perquè totes són iguals, les dones, i el responsable és el Maligne, elles es deixen influenciar (...)"
Després que li hagi preguntat al Ricard si ara té alguna amiga, em diu tot això, i ho va repetint, el Maligne, el mal, les dones... Sabia que amb la pregunta era possible activar aquesta resposta, però malgrat tot la hi he volgut fer, per veure si encara seguia atrapat en aquest deliri (que ja fa anys que dura), i resulta que sí.
La solitud no volguda és feixuga. Per tothom. I si es pensa, o s'intueix, que aquesta solitud pot ser definitiva, irremeiable, "eterna", encara ha de ser més feixuga, insuportable. I llavors ves a saber si els deliris són més causa o conseqüència d'aquesta solitud tan dura...
La malaltia (en el seu cas) existeix, però ves a saber què és pitjor, si el pes de la solitud o el pes de la malaltia... Escoltar persones com el Ricard sempre et genera aquest interrogant. I alhora penses: suposant que un medicament elimini el deliri, com s'elimina el sentiment feixuc de la solitud no volguda? ¿I si resulta que, en alguna mesura, la figura del "Maligne" (o una altra d'equivalent) té una funció valuosa, perquè serveix per donar un sentit "a aquest infern de la solitud"?
Potser, en aquesta situació és més fàcil (i en definitiva també més "útil"), "pensar en un Maligne" que pensar, ser conscient, que "tal com ets", el més probable és que no tinguis mai una parella. Perquè així, si externalitzes la causa, no ets "tu", sinó que són "els altres" (el Maligne, les dones...), el motiu de la teva solitud.
Amb aquest punt de vista, "la teva vàlua" pot quedar intacta, i per tant viure pot ser una mica més fàcil, una mica menys insuportable.
Després que li hagi preguntat al Ricard si ara té alguna amiga, em diu tot això, i ho va repetint, el Maligne, el mal, les dones... Sabia que amb la pregunta era possible activar aquesta resposta, però malgrat tot la hi he volgut fer, per veure si encara seguia atrapat en aquest deliri (que ja fa anys que dura), i resulta que sí.
La solitud no volguda és feixuga. Per tothom. I si es pensa, o s'intueix, que aquesta solitud pot ser definitiva, irremeiable, "eterna", encara ha de ser més feixuga, insuportable. I llavors ves a saber si els deliris són més causa o conseqüència d'aquesta solitud tan dura...
La malaltia (en el seu cas) existeix, però ves a saber què és pitjor, si el pes de la solitud o el pes de la malaltia... Escoltar persones com el Ricard sempre et genera aquest interrogant. I alhora penses: suposant que un medicament elimini el deliri, com s'elimina el sentiment feixuc de la solitud no volguda? ¿I si resulta que, en alguna mesura, la figura del "Maligne" (o una altra d'equivalent) té una funció valuosa, perquè serveix per donar un sentit "a aquest infern de la solitud"?
Potser, en aquesta situació és més fàcil (i en definitiva també més "útil"), "pensar en un Maligne" que pensar, ser conscient, que "tal com ets", el més probable és que no tinguis mai una parella. Perquè així, si externalitzes la causa, no ets "tu", sinó que són "els altres" (el Maligne, les dones...), el motiu de la teva solitud.
Amb aquest punt de vista, "la teva vàlua" pot quedar intacta, i per tant viure pot ser una mica més fàcil, una mica menys insuportable.
12 de febr. 2020
L'encenedor i el pijama
"Heu vist un encenedor vermell?" Ho va preguntant a tothom un noi d'uns trenta anys, inquiet. I és que perdre l'encenedor no és només perdre'l, quedar-se sense, sinó també "cometre una falta"; és igual si el perds o te'l pispen, perquè "si no el tens", et toca assumir la sanció corresponent "al fet de no tenir l'encenedor que hauries de tenir".
En el cas d'aquesta falta la sanció és "un dia de pijama", que vol dir el que diu, literalment. És a dir, que has d'estar tot el dia vestit amb el pijama. I què passa si vas en pijama? Doncs que no pots sortir al pati. I què passa si no pots sortir al pati? Doncs que no pots fumar.
És per això que aquest noi va tant de bòlit amunt i avall, intentant trobar l'encenedor que ha perdut, o que li han pres. Està desesperat, no tant per l'encenedor, sinó sobretot pel dia sencer sense fumar.
El Jonàs em fa d'amfitrió (l'he anat a veure a ell), i em va aclarint el que d'entrada se m'escapa, d'aquesta història, després que aquest noi ens hagi preguntat també a nosaltres si hem vist l'encenedor. El Jonàs també em posa més exemples de faltes i sancions castigades amb el pijama. Per exemple, si et fugues, et pot tocar una setmana de pijama, i si trafiques amb marihuana, o la consumeixes, també una setmana. El tràfic de cafè (a dins del manicomi hi ha força moviment de cafè clandestí), també està sancionat amb pijama, però amb menys dies que els fugitius o els traficants.
De fet, els pijames compleixen la mateixa funció que els uniformes dels presidiaris: si estàs fora d'on has d'estar (sigui de la presó, sigui del manicomi, "o de la part del manicomi que no pots abandonar"), és més fàcil identificar-te, "capturar-te", i llavors retornar-te "a on hauries d'estar i d'on no hauries d'haver marxat".
Mentre escric això, per associació d'idees, recordo dos llibres de Michel Foucault que fa anys que tinc pendent de llegir: "Historia de la locura en la época clásica" (1961), i "Vigilar y castigar (1975). El problema és que la meva llista de lectures pendents (i de "relectures" necessàries), és massa llarga, se'm desborda i em desborda...
En el cas d'aquesta falta la sanció és "un dia de pijama", que vol dir el que diu, literalment. És a dir, que has d'estar tot el dia vestit amb el pijama. I què passa si vas en pijama? Doncs que no pots sortir al pati. I què passa si no pots sortir al pati? Doncs que no pots fumar.
És per això que aquest noi va tant de bòlit amunt i avall, intentant trobar l'encenedor que ha perdut, o que li han pres. Està desesperat, no tant per l'encenedor, sinó sobretot pel dia sencer sense fumar.
El Jonàs em fa d'amfitrió (l'he anat a veure a ell), i em va aclarint el que d'entrada se m'escapa, d'aquesta història, després que aquest noi ens hagi preguntat també a nosaltres si hem vist l'encenedor. El Jonàs també em posa més exemples de faltes i sancions castigades amb el pijama. Per exemple, si et fugues, et pot tocar una setmana de pijama, i si trafiques amb marihuana, o la consumeixes, també una setmana. El tràfic de cafè (a dins del manicomi hi ha força moviment de cafè clandestí), també està sancionat amb pijama, però amb menys dies que els fugitius o els traficants.
De fet, els pijames compleixen la mateixa funció que els uniformes dels presidiaris: si estàs fora d'on has d'estar (sigui de la presó, sigui del manicomi, "o de la part del manicomi que no pots abandonar"), és més fàcil identificar-te, "capturar-te", i llavors retornar-te "a on hauries d'estar i d'on no hauries d'haver marxat".
Mentre escric això, per associació d'idees, recordo dos llibres de Michel Foucault que fa anys que tinc pendent de llegir: "Historia de la locura en la época clásica" (1961), i "Vigilar y castigar (1975). El problema és que la meva llista de lectures pendents (i de "relectures" necessàries), és massa llarga, se'm desborda i em desborda...
11 de febr. 2020
Un soldador al psiquiàtric
El Miquel em convida a berenar a casa seva. Xerrem de quan érem joves, és a dir, de fa molts anys. Em parla d'una etapa de la seva vida que ja conec, però que m'agrada que me la recordi: em parla de l'any que va estar treballant a un psiquiàtric, quan ell tenia 26 anys.
Va aconseguir la feina sense tenir cap mena de preparació ni experiència relacionada amb el món de la salut mental (fins aleshores, del que havia estat treballant era de soldador i de mecànic). Al psiquiàtric feia una mica de tot: gestionava el canvi i la neteja de la roba, dutxava algunes persones, preparava la medicació... Ara seria impensable, "que un soldador" preparés la medicació, però llavors (a finals dels anys 70), no era estrany; als psiquiàtrics hi treballava gent de vegades (de vegades sovint), molt poc o gens qualificada.
A favor seu tenia que la feina li agradava, la feia de gust; tenia una actitud empàtica, acollidora i pacient, amb les persones ingressades (de vegades, aquestes característiques poden ser més valuoses que una gran preparació, en un entorn com aquest, en el qual les relacions són tan importants).
El Miquel m'explica detalls curiosos d'aquella experiència laboral tan especial, i jo m'ho passo bé, escoltant-lo. Em diu també que al final se'n va anar cansant, fins que va decidir deixar-ho, sobretot perquè se li va ficar al cap que volia fer de neorural (llavors en deien "hipis"). I va ser en aquella nova etapa, quan el vaig conèixer.
D'aquesta trobada d'ara, el que més em crida l'atenció és que parla molt i em dóna un munt de detalls sobre aquell any al psiquiàtric, mentre que alhora no fa el més mínim comentari sobre la segona etapa (uns cinc anys després de la primera), en aquell mateix psiquiàtric. Llavors, com a persona ingressada, a causa d'un brot psicòtic molt espectacular.
Aquell episodi jo el recordo molt bé, perquè tot i que no el vaig viure directament, després el vaig anar reconstruint a partir de les explicacions dels diferents implicats en cada moment (amics i familiars), des de l'inicial consum d'LSD que va desencadenar el brot, seguit dels dies d'absoluta bogeria que van venir a continuació, al final l'ingrés forçat al psiquiàtric, les dificultats per aconseguir "que tornés a aterrar"... En podria fer (jo), un relat ben detallat, de cada una de les fases, al llarg dels mesos que va durar en total l'episodi (per sort al final va acabar bé, i a més el Miquel no ha patit cap més brot, sobretot perquè l'escarment li va servir: "va aprendre la lliçó").
Però d'aquest episodi de bogeria, llarg i traumàtic, d'aquest pas pel mateix psiquiàtric com a malalt, aquest dia que ens trobem, tot i parlar molt del psiquiàtric, no en diu ni mitja paraula.
Va aconseguir la feina sense tenir cap mena de preparació ni experiència relacionada amb el món de la salut mental (fins aleshores, del que havia estat treballant era de soldador i de mecànic). Al psiquiàtric feia una mica de tot: gestionava el canvi i la neteja de la roba, dutxava algunes persones, preparava la medicació... Ara seria impensable, "que un soldador" preparés la medicació, però llavors (a finals dels anys 70), no era estrany; als psiquiàtrics hi treballava gent de vegades (de vegades sovint), molt poc o gens qualificada.
A favor seu tenia que la feina li agradava, la feia de gust; tenia una actitud empàtica, acollidora i pacient, amb les persones ingressades (de vegades, aquestes característiques poden ser més valuoses que una gran preparació, en un entorn com aquest, en el qual les relacions són tan importants).
El Miquel m'explica detalls curiosos d'aquella experiència laboral tan especial, i jo m'ho passo bé, escoltant-lo. Em diu també que al final se'n va anar cansant, fins que va decidir deixar-ho, sobretot perquè se li va ficar al cap que volia fer de neorural (llavors en deien "hipis"). I va ser en aquella nova etapa, quan el vaig conèixer.
D'aquesta trobada d'ara, el que més em crida l'atenció és que parla molt i em dóna un munt de detalls sobre aquell any al psiquiàtric, mentre que alhora no fa el més mínim comentari sobre la segona etapa (uns cinc anys després de la primera), en aquell mateix psiquiàtric. Llavors, com a persona ingressada, a causa d'un brot psicòtic molt espectacular.
Aquell episodi jo el recordo molt bé, perquè tot i que no el vaig viure directament, després el vaig anar reconstruint a partir de les explicacions dels diferents implicats en cada moment (amics i familiars), des de l'inicial consum d'LSD que va desencadenar el brot, seguit dels dies d'absoluta bogeria que van venir a continuació, al final l'ingrés forçat al psiquiàtric, les dificultats per aconseguir "que tornés a aterrar"... En podria fer (jo), un relat ben detallat, de cada una de les fases, al llarg dels mesos que va durar en total l'episodi (per sort al final va acabar bé, i a més el Miquel no ha patit cap més brot, sobretot perquè l'escarment li va servir: "va aprendre la lliçó").
Però d'aquest episodi de bogeria, llarg i traumàtic, d'aquest pas pel mateix psiquiàtric com a malalt, aquest dia que ens trobem, tot i parlar molt del psiquiàtric, no en diu ni mitja paraula.
5 de febr. 2020
De mica en mica es buida la pica
"El mito de la depresión como una enfermedad exclusivamente biológica ha venido a reemplazar al detallado estudio de la variedad de respuestas humanas a la pérdida y la decepción."
Darian Leader (1)
Segueixo amb la història de l’Adriana. Incorporo ara un aspecte o part important, imprescindible, ja que sense aquesta part és molt difícil entendre l'actual complexitat i els desgavells de la seva vida.
Fins ara, només he parlat d’ella "com a víctima d’un escenari advers", però el cas és que la seva història és més complicada (passa sovint, "que les històries són més complicades"). Perquè ella ha tingut un paper rellevant, al llarg dels anys, en la configuració del seu entorn advers, i en la seva difícil situació actual. Fins al punt que es pot dir que l’Adriana, vista la seva biografia, és una víctima d’ella mateixa: "la seva principal enemiga ha sigut i és ella".
L’Adriana va créixer en una família benestant, en un ambient protector. Però des de petita l’Adriana diu que es recorda com una persona "mancada de bons fonaments", insegura, i alhora fantasiosa, voluble… fràgil i "amb el cap ple de pardals".
Abans dels 25 anys ja havia tingut dues filles, cosa que la desbordava, fins al punt de no poder-se’n ocupar. Més tard encara en va tenir una tercera. D’aquelles tres filles moltes vegades se’n van ocupar diferents parents (els diferents pares d’aquestes criatures no eren tampoc massa adequats, ni interessats "en exercir" les seves responsabilitats). El cas és que les filles sovint van créixer en diferents domicilis i amb una mare absent. O present però "emocionalment absent", impotent, desbordada… i sovint amb el cap a una altra banda. Ser mare li venia gran.
De tot aquest desordre, d’aquesta falta de vocació materna, d’aquesta falta de responsabilitat, d’aquesta "absència com a mare", d’aquesta manca de nucli i estabilitat familiars, ella n’és conscient. I li pesa, molt, i se n’acusa. I alhora es rabeja en l’autoacusació, es castiga, sense saber sortir d’aquesta actitud estèril i paralitzant. Sense saber trobar una actitud a partir de la qual, des del reconeixement del passat, pugui "trepitjar el present" i mirar de viure’l de la manera més responsable i profitosa possible. Tant de cara a ella mateixa com de cara a les filles.
A les filles els va tocar aquesta mare i aquesta infantesa. S’han hagut d’esforçar molt per tal de poder sobreviure elles, i ho han anat aconseguint de manera desigual, de vegades amb bastantes dificultats… I ara es troben "que aquesta mare seva que no els va fer de mare" està en la situació que està. Desvalguda i enfonsada. I a elles, les filles, tot això els ve massa gran, les supera.
Les filles se’n senten filles, i pensen que com a tals haurien de fer alguna cosa. I alhora tenen sentiments contradictoris, perquè estan "marcades" pel seu passat d’absències, quan eren petites, dependents. I alhora, ara també estan desbordades per les dificultats de les pròpies vides.
Per això, ja fa dies, vaig dir que la situació de l’Adriana era tan difícil, perquè ni ella té la lucidesa ni l’energia que li caldria, ni en el seu entorn no hi ha ningú amb la suficient fortalesa, lucidesa i generositat per a assumir aquest paper (ben difícil, i absorbent), de "coordinador i gestor" que ara caldria.
Sovint les coses són així: no hi ha ningú culpable, tothom és víctima, i cadascú sobreviu com pot.
--
(1) "La moda negra. Duelo, melancolía y depresión". Sexto Piso, 2011 (p. 20)
Darian Leader (1)
Segueixo amb la història de l’Adriana. Incorporo ara un aspecte o part important, imprescindible, ja que sense aquesta part és molt difícil entendre l'actual complexitat i els desgavells de la seva vida.
Fins ara, només he parlat d’ella "com a víctima d’un escenari advers", però el cas és que la seva història és més complicada (passa sovint, "que les històries són més complicades"). Perquè ella ha tingut un paper rellevant, al llarg dels anys, en la configuració del seu entorn advers, i en la seva difícil situació actual. Fins al punt que es pot dir que l’Adriana, vista la seva biografia, és una víctima d’ella mateixa: "la seva principal enemiga ha sigut i és ella".
L’Adriana va créixer en una família benestant, en un ambient protector. Però des de petita l’Adriana diu que es recorda com una persona "mancada de bons fonaments", insegura, i alhora fantasiosa, voluble… fràgil i "amb el cap ple de pardals".
Abans dels 25 anys ja havia tingut dues filles, cosa que la desbordava, fins al punt de no poder-se’n ocupar. Més tard encara en va tenir una tercera. D’aquelles tres filles moltes vegades se’n van ocupar diferents parents (els diferents pares d’aquestes criatures no eren tampoc massa adequats, ni interessats "en exercir" les seves responsabilitats). El cas és que les filles sovint van créixer en diferents domicilis i amb una mare absent. O present però "emocionalment absent", impotent, desbordada… i sovint amb el cap a una altra banda. Ser mare li venia gran.
De tot aquest desordre, d’aquesta falta de vocació materna, d’aquesta falta de responsabilitat, d’aquesta "absència com a mare", d’aquesta manca de nucli i estabilitat familiars, ella n’és conscient. I li pesa, molt, i se n’acusa. I alhora es rabeja en l’autoacusació, es castiga, sense saber sortir d’aquesta actitud estèril i paralitzant. Sense saber trobar una actitud a partir de la qual, des del reconeixement del passat, pugui "trepitjar el present" i mirar de viure’l de la manera més responsable i profitosa possible. Tant de cara a ella mateixa com de cara a les filles.
A les filles els va tocar aquesta mare i aquesta infantesa. S’han hagut d’esforçar molt per tal de poder sobreviure elles, i ho han anat aconseguint de manera desigual, de vegades amb bastantes dificultats… I ara es troben "que aquesta mare seva que no els va fer de mare" està en la situació que està. Desvalguda i enfonsada. I a elles, les filles, tot això els ve massa gran, les supera.
Les filles se’n senten filles, i pensen que com a tals haurien de fer alguna cosa. I alhora tenen sentiments contradictoris, perquè estan "marcades" pel seu passat d’absències, quan eren petites, dependents. I alhora, ara també estan desbordades per les dificultats de les pròpies vides.
Per això, ja fa dies, vaig dir que la situació de l’Adriana era tan difícil, perquè ni ella té la lucidesa ni l’energia que li caldria, ni en el seu entorn no hi ha ningú amb la suficient fortalesa, lucidesa i generositat per a assumir aquest paper (ben difícil, i absorbent), de "coordinador i gestor" que ara caldria.
Sovint les coses són així: no hi ha ningú culpable, tothom és víctima, i cadascú sobreviu com pot.
--
(1) "La moda negra. Duelo, melancolía y depresión". Sexto Piso, 2011 (p. 20)
4 de febr. 2020
Bodegó psiquiàtric
Quan arribo, veig l'Adriana asseguda a una sala, en la qual hi ha dos homes més, grans, potser d'entre 70 i 80 anys. Un té la mirada apagada, absent, el cos prim, xuclat, doblegat, encongit; no diu res. L'altre, assegut al seu costat, té una mirada viva, el cos robust; parla amb veu segura i gesticula bastant. Per com va vestit, penso que sembla un capellà, i l'Adriana em diu que ho és. I jo li dic a ella que mira que bé, que vingui a visitar els malalts. I l'Adriana em mira, i em diu que no ve de visita, sinó que també està ingressat. A la segona planta, la dels més greus.
L'Adriana ha demanat si podria tenir una ràdio petita, per entretenir-se. Li han dit que no, que estan prohibides les ràdios i els auriculars. Que un centre sigui més obert, paradoxalment, no vol dir que la tolerància i la llibertat siguin més grans. A cada centre es prohibeixen i autoritzen coses diferents, cada un té les seves normes, i no sembla que sempre siguin coherents, ni proporcionades. A l'anterior (dels tres pels quals ha passat aquests dies l'Adriana), estaven prohibits els cordons de les sabates, a aquest els cordons estan autoritzats, però els auriculars no. I en canvi, al primer centre d'aguts estava tot autoritzat, cordons, auriculars, ràdios, mòbils...
Recordo un altre centre (cap d'aquests tres, i sense cap relació amb l'Adriana), en què estaven prohibits tots els aparells amb piles, perquè hi havia una dona que se les menjava. Com que una menjava piles, les altres cinquanta no en podien fer servir (i jo pensava: si en lloc de menjar piles aquella dona hagués menjat calces, què hauria passat...?).
Passa un home d'uns 45 anys en una cadira de rodes. Té el peu molt enguixat. L'Adriana m'explica que fa tres dies aquest home va provar d'escapar-se: va saltar la paret del pati, però amb tanta mala sort que al caure, ja a la banda del carrer, es va trencar el peu. De manera que el seu projecte d'evasió va fracassar.
Per entrar al centre cal passar dues portes. Entre les dues hi ha el punt de control, amb una secretària. Si algú vol entrar o sortir, ella consulta la pantalla de l'ordinador, mira quines són les autoritzacions o restriccions de cada persona. Mentre m'identifico i dic a qui vaig a veure, de cop sona una alarma, estrident: una de les persones ingressades ha travessat la primera porta que han de passar els que volen sortir, i al travessar-la, la polsera amb un xip que porta al canell, ha disparat l'alarma: no té permís per sortir, o no el té en regla, i s'ha activat "el sistema".
Amb aquesta història de les polseres no m'estranya que l'altre hagi volgut escapar-se saltant la paret del pati. Això em recorda les pel.lícules de presoners de guerra, en les quals de vegades algun dels presoners diu: "La primera obligació d'un presoner és escapar-se".
Hi ha un noi que no es pot escapar: l'han lligat, literalment, a una butaca. Ni idea de per quin motiu, sembla que està tranquil, relaxat.
Com a visitant, no pregunto gairebé res (per gust preguntaria munts de coses, se m'acumulen les preguntes, quan vaig a llocs com aquests i vaig veient com funcionen, la gent que hi ha...). No pregunto, no sigui que m'assenyalin "com el que pregunta" (potser "el que no toca" preguntar), i llavors no em siguin tan fàcils les visites (sobretot si no ets un familiar, de vegades els permisos poden ser complicats, en algun altre moment ja n'he posat algun exemple).
L'Adriana ha demanat si podria tenir una ràdio petita, per entretenir-se. Li han dit que no, que estan prohibides les ràdios i els auriculars. Que un centre sigui més obert, paradoxalment, no vol dir que la tolerància i la llibertat siguin més grans. A cada centre es prohibeixen i autoritzen coses diferents, cada un té les seves normes, i no sembla que sempre siguin coherents, ni proporcionades. A l'anterior (dels tres pels quals ha passat aquests dies l'Adriana), estaven prohibits els cordons de les sabates, a aquest els cordons estan autoritzats, però els auriculars no. I en canvi, al primer centre d'aguts estava tot autoritzat, cordons, auriculars, ràdios, mòbils...
Recordo un altre centre (cap d'aquests tres, i sense cap relació amb l'Adriana), en què estaven prohibits tots els aparells amb piles, perquè hi havia una dona que se les menjava. Com que una menjava piles, les altres cinquanta no en podien fer servir (i jo pensava: si en lloc de menjar piles aquella dona hagués menjat calces, què hauria passat...?).
Passa un home d'uns 45 anys en una cadira de rodes. Té el peu molt enguixat. L'Adriana m'explica que fa tres dies aquest home va provar d'escapar-se: va saltar la paret del pati, però amb tanta mala sort que al caure, ja a la banda del carrer, es va trencar el peu. De manera que el seu projecte d'evasió va fracassar.
Per entrar al centre cal passar dues portes. Entre les dues hi ha el punt de control, amb una secretària. Si algú vol entrar o sortir, ella consulta la pantalla de l'ordinador, mira quines són les autoritzacions o restriccions de cada persona. Mentre m'identifico i dic a qui vaig a veure, de cop sona una alarma, estrident: una de les persones ingressades ha travessat la primera porta que han de passar els que volen sortir, i al travessar-la, la polsera amb un xip que porta al canell, ha disparat l'alarma: no té permís per sortir, o no el té en regla, i s'ha activat "el sistema".
Amb aquesta història de les polseres no m'estranya que l'altre hagi volgut escapar-se saltant la paret del pati. Això em recorda les pel.lícules de presoners de guerra, en les quals de vegades algun dels presoners diu: "La primera obligació d'un presoner és escapar-se".
Hi ha un noi que no es pot escapar: l'han lligat, literalment, a una butaca. Ni idea de per quin motiu, sembla que està tranquil, relaxat.
Com a visitant, no pregunto gairebé res (per gust preguntaria munts de coses, se m'acumulen les preguntes, quan vaig a llocs com aquests i vaig veient com funcionen, la gent que hi ha...). No pregunto, no sigui que m'assenyalin "com el que pregunta" (potser "el que no toca" preguntar), i llavors no em siguin tan fàcils les visites (sobretot si no ets un familiar, de vegades els permisos poden ser complicats, en algun altre moment ja n'he posat algun exemple).
3 de febr. 2020
El tren de la bruixa
Durant un mes he seguit l'itinerari de l'Adriana per tres "dispositius" de salut mental (dues plantes d'aguts i una residència). Ha anat passant de l'una a l'altra sense cap lògica aparent, si més no terapèutica (segurament només burocràtica). A cada un d'aquests llocs hi he anat de visita diferents vegades, m'hi he estat estones, he vist part de les altres persones ingressades, he vist també part del funcionament d'aquests llocs. I m'he sentit aclaparat, m'he entristit. Per l'Adriana, i per l'altra gent ingressada.
Un ingrés psiquiàtric hauria de ser només "un últim recurs", excepcional: no s'ha de descarar, perquè hi ha situacions molt extremes, però d'entrada, si es pot, s'hauria de mirar d'evitar. Perquè sempre és traumàtic.
Em va semblar difícil de justificar (no dic que impossible) l'ingrés inicial de l'Adriana, però la continuació de la seva condició de "persona ingressada" passat un mes em sembla fora de tota lògica. El motiu de l'ingrés va ser el seu estat depressiu (a banda d'una lleu desorientació, i que estava molt prima, però no "patològicament prima"). Però si totes les persones en un estat depressiu com el seu s'haguessin d'ingressar, haurien d'existir milers més de places de les que hi ha a les plantes d'aguts i a les residències psiquiàtriques. De fet, potser fins i tot alguns de nosaltres correríem el risc d'acabar ingressats, si per exemple "passéssim uns mals dies" i, llavors, algú (familiar o professional), considerés que el nostre "malestar" no era normal...
L'Adriana fa dies que hauria d'estar a casa seva (potser no n'hauria d'haver sortit mai). A casa seva amb la supervisió i l'ajuda adequades (té una situació econòmica que li ho permet, a banda dels eventuals recursos públics amb què pogués comptar). Hauria d'estar a casa, per tal que allí, "a casa seva", pogués anar superant de mica en mica el malestar que la té atrapada, la negativitat, aquest insidiós estat depressiu... Un estat que té un innegable component biogràfic, contextual, per molt que família i professionals només parlin de pastilles (però d'això, tan important, fonamental, ja n'he parlat en algun altre moment).
De fet, penso que si a mi m'haguessin tingut tancat durant aquestes setmanes, i m'haguessin anat canviant de lloc sense saber-ne els motius, i m'haguessin medicat tal com l'han medicat a ella (i m'haguessin anat canviant els medicaments i les dosis, com a ella, sense cap explicació), seria probable que ara no estès gaire bé. Perquè viure en aquests ambients, i en aquestes condicions (i amb aquestes "companyies", amb algunes persones molt deteriorades), no és gens fàcil. Per això he dit al principi que en segons quins casos no s'ha de descartar la possibilitat d'un ingrés, però que hauria de ser només l'última opció.
(de vegades, encara avui, i no dic que sigui el cas de l'Adriana, hi ha ingressos que semblen més punitius que curatius... o que encara que formalment i intencionalment no són punitius, a la pràctica -per a qui els pateix- "funcionen com a tals").
Un ingrés psiquiàtric hauria de ser només "un últim recurs", excepcional: no s'ha de descarar, perquè hi ha situacions molt extremes, però d'entrada, si es pot, s'hauria de mirar d'evitar. Perquè sempre és traumàtic.
Em va semblar difícil de justificar (no dic que impossible) l'ingrés inicial de l'Adriana, però la continuació de la seva condició de "persona ingressada" passat un mes em sembla fora de tota lògica. El motiu de l'ingrés va ser el seu estat depressiu (a banda d'una lleu desorientació, i que estava molt prima, però no "patològicament prima"). Però si totes les persones en un estat depressiu com el seu s'haguessin d'ingressar, haurien d'existir milers més de places de les que hi ha a les plantes d'aguts i a les residències psiquiàtriques. De fet, potser fins i tot alguns de nosaltres correríem el risc d'acabar ingressats, si per exemple "passéssim uns mals dies" i, llavors, algú (familiar o professional), considerés que el nostre "malestar" no era normal...
L'Adriana fa dies que hauria d'estar a casa seva (potser no n'hauria d'haver sortit mai). A casa seva amb la supervisió i l'ajuda adequades (té una situació econòmica que li ho permet, a banda dels eventuals recursos públics amb què pogués comptar). Hauria d'estar a casa, per tal que allí, "a casa seva", pogués anar superant de mica en mica el malestar que la té atrapada, la negativitat, aquest insidiós estat depressiu... Un estat que té un innegable component biogràfic, contextual, per molt que família i professionals només parlin de pastilles (però d'això, tan important, fonamental, ja n'he parlat en algun altre moment).
De fet, penso que si a mi m'haguessin tingut tancat durant aquestes setmanes, i m'haguessin anat canviant de lloc sense saber-ne els motius, i m'haguessin medicat tal com l'han medicat a ella (i m'haguessin anat canviant els medicaments i les dosis, com a ella, sense cap explicació), seria probable que ara no estès gaire bé. Perquè viure en aquests ambients, i en aquestes condicions (i amb aquestes "companyies", amb algunes persones molt deteriorades), no és gens fàcil. Per això he dit al principi que en segons quins casos no s'ha de descartar la possibilitat d'un ingrés, però que hauria de ser només l'última opció.
(de vegades, encara avui, i no dic que sigui el cas de l'Adriana, hi ha ingressos que semblen més punitius que curatius... o que encara que formalment i intencionalment no són punitius, a la pràctica -per a qui els pateix- "funcionen com a tals").
Subscriure's a:
Missatges (Atom)