M'assabento d'un "grup de veus" que es reuneix regularment. No són cap coral (és el que em surt al buscador si poso "grup de veus": corals i altres iniciatives musicals), sinó persones amb al.lucinacions auditives que es troben per parlar del que els passa.
Parlant del que els passa, aquestes persones d'una banda constaten que el seu cas no és únic (veuen que hi ha altres persones a les quals els passa el mateix), i això ja els suposa una mica d'alleujament. D'una altra banda, al compartir les estratègies que a cadascú li són útils (de cara a gestionar millor el malestar que els provoquen les veus), aprenen les unes de les altres.
I és que les al.lucinacions auditives normalment no són amables, gairebé sempre són desagradables, amenaçadores, desestabilitzadores, i per això és important trobar maneres de fer-hi front. Al marge, o de manera complementària, de l'ajuda dels medicaments.
Les reunions d'aquest grup de veus són només per a persones afectades, però de tant en tant fan reunions obertes, amb la finalitat de donar a conèixer aquest problema a les persones interessades en aquest tema, fonamentalment familiars de persones afectades. Vaig a alguna d'aquestes reunions obertes, i em sembla molt interessant el que s'hi diu.
L'aparició del primer antipsicòtic, la clorpromazina, els anys 50 del segle passat, va suposar un gran canvi, una gran revolució, ja que fins aleshores l'arsenal terapèutic disponible per a les persones amb problemes psicòtics (al.lucinacions i deliris) el conformaven les dutxes d'aigua freda, les corretges, els comes insulínics, els electroxocs, les lobotomies...
Mesures totes molt agressives, de vegades cruels, i en general molt poc efectives. L'ús de la clorpromazina, i dels pocs medicaments antipsicòtics que han anat apareixent des de llavors, va suposar un gran canvi, una gran revolució.
Ara, sense renunciar als beneficis d'aquella revolució química, però sense confiar que tingui la capacitat de resoldre-ho tot (i alhora desconfiant del seu ús abusiu), cal anar desenvolupant una nova revolució, a través de la paraula, de l'atenció, de la socialització. A través de psicoteràpies adequades (individuals i de grup), de la psicoeducació, etc.
En aquest àmbit, el que es pot fer és moltíssim, i el que es fa, fins ara, en general és molt poc. De vegades a causa de la manca de recursos, i de vegades amb l'argument (avui del tot inacceptable) que a les persones amb aquest tipus de problemes només els és útil la medicació.
