"Alguna vez nos hemos puesto a pensar con qué facilidad sufrimos? o, para decirlo de otra forma, ¿cuánta vida se nos escapa sufriendo?, ¿cuanta energía desperdiciamos? (...) Realmente, ¿hay justificación a tanto sufrimiento?"
És l'inici de "La inutilidad del sufrimiento", un llibre de María Jesús Álava (1). L’autora diu que, segons el que pensem, sentim, i que per tant quan patim malestars hem de revisar els nostres patrons de pensament, ja que aquesta revisió és imprescindible de cara a poder reduir o eliminar els nostres sofriments.
L’autora dóna per descomptat que eliminar el sofriment és sempre desitjable, amb independència que de l’experiència del sofriment “sobrevingut” (no buscat), de vegades en puguem treure alguna lliçó (per exemple, entendre que cal fer alguna cosa diferent de com la fem per tal d’evitar que es torni a repetir el mateix sofriment).
Ara bé, ¿què passa quan en lloc d’evitar el sofriment cal buscar-lo, ja que aquest sofriment “buscat” té un sentit? ¿Què passa quan ens han ensenyat això?
És el que hem après els cristians: que hem de buscar i oferir sofriments per tal de, així, contribuir a l'obra expiatòria de Jesucrist, mort a la creu.
¿Què passa, llavors, quan a dins d’una persona (a banda dels dolors i sofriments inevitables pel fet d’existir), conviuen la tendència a evitar “el sofriment inútil” causat pels esquemes mentals inadequats (el tema del qual parla María Jesús Álava), i “el sofriment útil” que acompanya la doctrina del cristianisme? (2)
És fàcil, viure així? O el resultat serà, inevitablement, un tercer nivell de sofriment, resultat d’aquestes tensions?
--
(1) La Esfera de los Libros, 2003
(2) D'aquest tema María Jesús Álava no en diu res, tot i haver nascut el 1954 i per tant se suposa que conèixer-lo bé.
