"La loca" és un llibre firmat per Alvin Piatock i publicat per Martínez Roca el 1979.
Alvin Piatock és un pseudònim de l'escriptor i poeta argentí Vicente Zito Lema, llavors exiliat a Espanya a causa de la dictadura argentina. Per sobreviure, devia escriure llavors aquest llibre (subtitulat "Una joven en el infierno psiquiátrico"). És la descripció de la vida d'una noia ingressada en un manicomi anglès regentat per gent soberga i estúpida que, amb la complicitat d'infermeres i auxiliars brutals, es dediquen a fer la vida impossible a les persones ingressades.
Presumptament, el relat és un fidel reflex de la realitat d'aquests centres. A la solapa diu que està escrit "en base a testimonios reales". I a dins: "En esta novela (...) todo parecido con la realidad no es ficción. Es realidad".
En llegeixo fragments (no tinc paciència per llegir-lo sencer), i em recorda el famós relat de Ken Kesey, "Alguien voló sobre el nido del cuco", publicat el 1962 (que tampoc vaig llegir sencer). I em pregunto: ¿aquests llibres presumptament de denúncia tenen alguna efectivitat, de cara a millorar la situació de les persones (ingressades o no en centres psiquiàtrics) afectades per problemes mentals?
¿O el principal o únic objectiu d'aquest tipus de llibres és només vendre com més exemplars millor, i una forma d'aconseguir-ho és alimentant les tendències morboses de la gent?
D'altra banda, hi ha persones que fan servir aquests textos (sobretot la novel.la de Ken Kesey) com a referents, com a "documentació", a l'hora de denunciar el funcionament dels dispositius de salut mental, com si el desgavell d'aquestes novel.les fos la normalitat. Abans... i avui. I això és bastant irresponsable.
Pel que fa a l'actualitat, per descomptat en els dispositius de salut mental hi pot haver mals professionals (n'hi ha), i protocols absurds (també n'hi ha), i fins i tot "alguna mala persona" (passa en tots els oficis, entre els taxistes, botiguers, mestres, cambrers, etc.). Però fer de la minoria o l'excepció la norma és estúpid. I malèvol.
La majoria de les persones que es dediquen a aquestes feines són bona gent, s'esforcen, es preocupen de les persones que tenen a càrrec seu... La meva experiència és aquesta. I si alguna vegada cometen algun error, doncs és perquè són humanes (tots ens podem equivocar alguna vegada).
I abans, més que professionals malvats, el que hi havia als psiquiàtrics segurament era gent desbordada: per la falta de formació, per la falta de recursos, per la massificació, etc.
Les simplificacions, els prejudicis i les exageracions no ajuden a conèixer la realitat... ni a transformar-la quan cal transformar-la.
Tal com he dit, Vicente Zito Lema suposo que va escriure "La loca" tenint com a prioritat que es vengués bé i així treure'n beneficis (a causa de la presumible precarietat de la seva condició d'exiliat). I per tant, va jugar conscientment (o de manera "inconscient", insensata) amb la incorporació d'exageracions, desmesures, morbositats, etc. Amb la previsió que serien ben rebudes.
Per cert, segurament no va ser una coincidència que escrivís el llibre el 1979, quatre anys després de l'estrena i el gran èxit de públic de la versió cinematogràfica de la novel.la de Ken Kesey. (1)
Alguna vegada he explicat que tinc una petita col.lecció de llibres dolents relacionats amb la salut mental. "La loca" hi té un lloc destacat. (2)
--
(1) No sé si Ken Kesey va escriure el seu famós llibre amb el mateix propòsit, ni sí també era aquest el propòsit de Milos Forman quan el va convertir en pel.lícula...
(2) Ho sento per Vicente Zito Lema, del qual, d'altra banda, n'he llegit algunes poesies interessants.
