És un home d'uns cinquanta anys, amb un posat estrany, una mirada estranya, potser té alguna discapacitat. Està parat al mig d'un carrer pel qual no hi passen cotxes. És la imatge d'un home fràgil, vulnerable.
Uns trenta metres més enllà un noi d'uns vint-i-cinc anys passeja un gos. De cop, el gos surt disparat, bordant, en direcció cap a l'home. S'atura a només un metre d'ell, i segueix bordant amenaçador. El noi el crida, però el gos no li fa cas.
L'home fa cara de molt espantat, de terroritzat; s'encongeix, es protegeix el cos amb els braços. I el gos borda encara més. Casualment jo estic a la vora (al carrer no hi ha ningú més), m'acosto ràpid fins al costat de l'home i faig quatre crits al gos, i el gos marxa.
Mentrestant, el noi ha seguit cridant el gos, però sense moure's d'on era. I quan el gos, després que jo l'hagi foragitat, torna amb ell, ell es gira i se'n va, sense dir res.
Com que veig que l'home més o menys s'ha recuperat de l'ensurt, me'n vaig en direcció cap al noi. Quan l'atrapo, de manera reposada, educada, li dic que ha de vigilar, perquè encara que el seu gos potser no sigui perillós (no ho sembla), no a tothom li agraden els gossos: hi ha gent a la qual li fan por. Pel motiu que sigui, és igual.
Em demana disculpes, i li dic que a mi no me les ha de demanar, que a qui ha espantat el seu gos, i molt, és a aquell home. Em diu que ho lamenta. Però no tinc clar que sigui així, que ho lamenti, perquè no va a demanar disculpes a aquell hom.
També és veritat que hauria pogut ser pitjor, que m'hauria pogut trobar algú que potser fins i tot m'hagués insultat, "per ficar-me amb ell i el seu gos"...
D'altra banda, a mi "aquest gos" no em feia por, perquè encara que tingués una certa envergadura, no semblava perillós. No sé de quina raça era (hi entenc poc), però si hagués sigut un gos d'aquest "potencialment conflictius", per exemple d'aquests que tenen pinta de gos de baralles, no sé què hauria fet, si hauria intervingut igual o m'hauria acollonit.
Això, al marge que els gossos "no perillosos" de vegades també mosseguen els desconeguts: "No mossega mai", et diu l'amo, o la mestressa, però a tu ja t'ha queixalat (a mi m'ha passat).
En qualsevol cas, per a mi aquesta no és una història "de gossos", sinó de persones. De persones fràgils, que s'espanten, i d'altres persones que no són sensibles davant d'aquests espants. I això sempre és trist.
No és la primera vegada que veig una escena semblant: una persona espantada (de l'edat que sigui, potser un nen), perquè un gos al qual el seu amo no controla, o que no el controla el suficient, se li acosta massa, i li borda de forma amenaçadora, de manera que la persona amenaçada se sent agredida, violentada, en perill.
Estadísticament, això que dic, la majoria de les persones que tenen gossos sembla que no ho entenen. Sovint, segons elles, "la gent no hauria de tenir por dels gossos". Com si la por fos una raó, en lloc d'una emoció.
Pensen que si hi ha gent que té por dels gossos (o que senzillament no els agraden), "és el seu problema", de manera que "el seu gos" no hi té res a veure. I tanquen el tema.
Per això he parlat de tristesa. Perquè m'ha quedat a dins la imatge d'aquest home terroritzat, no per culpa del gos (els gossos no tenen culpes), sinó per culpa de la deixadesa i la insensibilitat de l'amo d'aquest gos.
