Segueixo amb l'exposició sobre Joan Obiols a l'Espai Brossa.
Després d'haver vist l'exposició i d'haver escrit els comentaris que ja vaig compartir, llegeixo "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatría española", de Ramón García. Hi surt Joan Obiols, i Ramón Garcia diu d'ell que el seu paper com a psiquiatre va ser ambivalent (2).
Diu que d'una banda Obiols elogiava reivindicacions sorgides de les postures "antipsiquiàtriques", però que alhora defensava el corrent biologista i, de manera subtil, va afavorir la desactivació del moviment anomenat "psiquiatria comunitària" (impulsat a Itàlia per Franco Bassaglia), un moviment molt important a finals dels 60 i principis dels 70 a diferents punts d'Espanya (i avui dia encara amb molts aspectes reivindicables, sobretot en aquest ambient dominat pel monopoli aclaparador de les intervencions fonamentalment farmacològiques).
Jo no puc opinar sobre el que diu Ramón García, perquè em falta molta informació. Vaig fer els comentaris que vaig fer sobre les fotos de dones nues, i considero que puc mantenir el que vaig dir; des del meu punt de vista, i al marge de les opinions de Ramón García, les fotos d'aquestes dones nues són el testimoni d'una pràctica rebutjable.
Joan Obiols era un home amb moltes inquietuds i curiositats, en contacte amb artistes de diferents especialitats, alhora mundà, li agradava "alternar", i en aquest sentit sens dubte és una figura socialment atractiva (una mena de Juan Antonio Vallejo Nágera, però barceloní).
Ara bé, com a psiquiatre la seva feina crec s'ha d'avaluar sense contaminacions dels seus aspectes mundans, deixant de banda els enlluernaments artístics, i posant només l'atenció en el tipus de pràctica psiquiàtrica que va promoure, en relació a la qual es veu que no tot van ser llums, sinó que també hi va haver ombres.
--
(2) Virus editorial, 1995 (p. 68 i 69)
