"Fa trenta anys em van aplicar la llei antiterrorista, no puc marxar. No sé quant durarà."
El Jaume parla fluix, mormolant, sense mirar-me als ulls. Hi ha moments que no l'entenc. Aquesta frase sí, perquè la repeteix.
Quant durarà? Doncs resulta que durarà sempre. Suposo que, poc o molt, ell n'és conscient. Sempre, a la presó, al manicomi, amb totes les altres persones en la mateixa situació que ell, moltes.
Estem al segle XXI (a les acaballes del 2023), i encara hi ha cadenes perpètues de manicomi. A alguns llocs, encara n'hi ha. Per exemple, al Pere Mata de Reus.
De tant en tant, els responsables del Pere Mata fan alguna declaració pública i presenten el centre com un centre modèlic. I si ve a tomb, potser també aprofiten per dir que la paraula "manicomi" no s'ha de fer servir, que fomenta l'estigma en relació amb la salut mental, etc.
Però si volen combatre l'estigma haurien de començar per altres coses més urgents. Per exemple, l'ús que fan, normalitzat, de les cadenes perpètues psiquiàtriques. Després, si de cas, es podria parlar també d'altres coses. Com ara del tema lingüístic, que si manicomi, frenopàtic, psiquiàtric, institució, "casa de repòs", etc.
No dic que tot el que fan a aquesta institució sigui criticable, però avui em refereixo només a aquest tema concret de les reclusions indefinides. Em refereixo a aquest tema. Alhora, no nego que hi ha persones ingressades de mal gestionar, i en relació amb les quals de vegades costa més imaginar alternatives viables. Per exemple, en aquest grup més complicat entraria el Jaume, s'ha de reconèixer.
Però hi ha moltes persones engarjolades al Pere Mata en relació amb les quals costa menys, imaginar-les desengarjolades. Hi ha moltes persones que, amb les ajudes i seguiments necessaris, podrien viure fora d'aquest manicomi. El problema és que els responsables del centre estan acostumats "a fer les coses com les fan". I com que segons sembla pensen que tal com les fan "funcionen", per quin motiu han de pensar en canviar-les?
Ho reitero: hi ha persones que podrien viure fora del Pere Mata, però hi vegeten, es cronifiquen, hi envelleixen. I així aniran malvivint, fins al dia que es morin.
Una d'aquestes persones és el Martín. El conec de fa bastants anys, d'abans que acabés tancat i amb cadena perpètua no revisable.
A mi no em costa, imaginar el Martín vivint fora del Pere Mata. Penso que només caldria "tenir la voluntat" d'oferir-li aquesta alternativa. Amb les ajudes necessàries, per descomptat: el que no es pot fer, seria una irresponsabilitat, seria fer-lo fora i deixar-lo a la intempèrie, sense cap mena de supervisió. Perquè així segur que l'experiment fracassaria.
De vegades, a alguns psiquiàtrics s'han fet coses així. Així de malament. Potser per "demostrar" que l'externalització és impossible: es dissenya el canvi d'aquesta manera, "per tal que l'experiment fracassí" (o potser s'actua així només des de la ignorància i la irresponsabilitat). Després, és clar, el fracàs et dona la raó: "No s'havia d'haver fet". I ja està, s'ha acabat el debat.
A causa del que he exposat, se me'n refot, que algú em digui que fer servir la paraula "manicomi" està malament. M'és igual, perquè penso que, de vegades, dissortadament, és la paraula més adequada.
Pel que fa al tema concret de les condemnes a perpetuïtat, és la paraula que considero que li escau al Pere Mata.
