Em trobo al contestador del telèfon un missatge de veu de l'Albert. Des de la primera paraula, pel to i el neguit és obvi que quan ha deixat el missatge l'Albert estava molt alterat. A més, tot el que diu és un embolic: m'acusa d'unes intencions que ell m'atribueix i que diu que el perjudiquen molt, i alhora fa valoracions sobre la meva vida que no venen a tomb de res. I tot amb aquest un de veu nerviós, crispat, accelerat, una mena de vomitada de potser tres minuts i que s'acaba de manera abrupta.
El missatge em sobta, però sobretot m'entristeix. Penso: pobre Albert, quin malestar el seu, per dir aquestes coses... i el temps que potser abans de dir-les per telèfon les haurà estat "parlant" dins del seu cap (i que potser encara li ronden, i ves a saber fins quan). M'entristeix, però malgrat tot el que em diu, no em fereix gens, perquè encara que ell pugui tenir una part de raó (si és que la té), desapareix amb el to i la fúria. Això d'una banda i, d'una altra, no m'afecta perquè, per sort, la meva autovaloració és prou consistent com perquè no trontolli, a causa d'una escomesa verbal com aquesta. Una escomesa que jo considero que sobretot té a veure a com està qui la fa, i no amb el destinatari: qui sóc jo, o el que faig.
No és la primera vegada que amb ell em passa una cosa així. I sé que ara només puc fer una cosa: deixar que passi el temps. Ja veurem quant temps, el que ell necessitarà per recuperar la seva actitud cordial habitual, la de quan està estable.
Normalment, jo no sóc el destinatari d'aquests descontrols i escomeses seus, sinó altres persones. I llavors de vegades jo sóc el seu confident, qui intenta desdramatitzar les situacions, qui li diu que ell té tendència a veure les coses en blanc o negre, que tan aviat pot considerar algú un gran amic de tota confiança, com, de cop, a causa d'una fotesa, algú en qui ja no podrà confiar mai més de la vida, perquè ara "ja li ha vist la seva personalitat fosca", etc. Aquest paper conciliador i pacificador, que diferents vegades he fet amb ell, com que ara jo sóc la diana, naturalment no el puc fer, si de cas l'hauria de fer una altra persona. Per això dic que l'únic que puc fer és esperar.
Ser aquesta vegada el destinatari d'aquests descontrols i retrets també té la seva part positiva: m'ajuda a entendre l'Albert "d'una altra manera", més emotiva, i a acceptar-lo amb més facilitat tal com és, en tota la seva complexitat, dificultats i sofriments. Perquè quan parla així, quan diu aquestes coses, de mi o de qui sigui, és perquè, segur, abans hi ha hagut un dolor que s'ha anat covant, que ha anat fent pujar la pressió de les seves cabòries, que de vegades voregen els deliris.
Doncs això, ara toca esperar. I alhora assumir que, si aquesta vegada les conseqüències fossin més greus (espero que no), és a dir, que el seu malestar s'allargués, i amb el malestar cronificat la pèrdua de contacte, jo no hi podria fer res. Només podria fer això, esperar. (1)
Fa temps, una vegada el silenci i el distanciament va durar més d'un any. Un any, li va costar llavors recuperar la normalitat. Però aquell va ser un cas extrem, normalment aquestes desconnexions amb l'Albert duren menys. Ja ho veurem...
(1) Un altre cas d'aquest tipus, amb una altra persona, el vaig explicar fa uns anys, "Els silencis de l'Alba" (5/9/2018):
https://horitzontal.blogspot.com/2018/09/els-silencis-de-lalba.html
