"El año pasado se suicidaron 25 niños menores de 15 años. (...) Es normal sufrir si estás vivo. Igual se nos olvidó decirles eso." Carlos Zanón (1)
La filla d'uns coneguts ha dit als seus pares que ja n'està tipa, de la seva vida tan dolorosa i complicada, i que vol que li facin l'eutanàsia. Els pares estan del tot desbordats, perquè des de fa uns anys la vida d'aquesta filla és un continu degoteig d'ensurts, angoixes, trasbalsos, desesperacions, autolesions, corredisses i ingressos hospitalaris en unitats de psiquiatria.
De tant en tant, als mitjans de comunicació surt la notícia d'alguna persona, normalment ja gran i amb problemes de salut importants, que diu que vol morir i demana que li facin l'eutanàsia. El que no és habitual és el desig d'aquesta noia, una persona sense problemes físics, però amb problemes mentals importants, i que demana el mateix. Perquè des del seu punt de vista (o si més no, "el seu punt de vista en alguns moments"), per a ella és preferible deixar de viure que seguir vivint.
D'altra banda, als mitjans de comunicació no són una novetat, les freqüents notícies de suïcidis, o intents de suïcidis, de persones molt joves, fins i tot en l'inici de l'adolescència. És un problema en augment, complex, resultat de diferents causes. Una de les causes és aquesta: cada vegada hi ha més adolescents amb personalitats fràgils, amb la sensació de tenir vides "mancades de sentit", amb poques expectatives, persones alhora amb poca voluntat i poca tolerància a la frustració... Persones que no s'han acabat de construir, que sembla que no han sabut fer el pas de la infantesa a l'edat adulta, amb el que això comporta de l'autoresponsabilització de la pròpia vida.
És clar, dit això, llavors també caldria buscar "la causa d'aquesta causa", quin és l'origen que origina aquesta situació. Sobre aquest tema, des d'un altre punt de vista (o no), pel que fa a aquestes fragilitats, malestars i desadaptacions, hi ha qui té tendència a adjudicar també a aquest grup de persones etiquetes psiquiàtriques. En canvi, hi ha qui considera que fer això és una equivocació, perquè una cosa són "les indiscutibles malalties mentals" (sobretot el món de les psicosis), i una altra els malestars, les angoixes i les depressions reactives, que sempre han format part "de les vides normals" de totes les persones. Des d'aquest punt de vista es diu que, "psiquiatritzar-ho" tot, complica més l'escenari, perquè avala les desresponsabilitzacions personals. Perquè, "si tens una malaltia", llavors són els experts, el que saben el que s'ha de fer: tu aleshores només ets "el pacient", una persona dependent de la intervenció de l'expert. Com si (per exemple), un malestar o una frustració fos el mateix que un os trencat o un càncer.
En qualsevol cas, per a la persona que viu aquest tipus de malestars (siguin resultat de problemes mentals greus o de "desadaptacions existencials"), aquests malestars són ben reals i, de vegades, tan intensos que la poden acabar portant al desig de no seguir vivint, per tal d'escapar del seu malviure. Algunes d'aquestes persones, llavors, potser fan intents de suïcidi (i algunes els consumen). En canvi, aquesta noia de qui he parlat al principi demana una eutanàsia; és a dir, que sigui algú altre, qui posi fi a la seva vida.
Pot ser que cada vegada hi hagi més demandes com la d'aquesta noia? Pot passar. Perquè la seva opció encaixa en el model de "desresponsabilització de la pròpia vida", en general, del món actual. En aquest cas concret, així: em vull morir, però no vull fer-ho jo, "vull que m'ho facin". Bé, com que això que acabo de dir sé que és arriscat i complicat, segurament en un altre moment reprendre aquest fil, ara només ho deixo apuntat.
Per acabar: en aquests casos d'intents de suïcidi (o eventuals peticions d'eutanàsia) protagonitzats per gent jove, cal tenir sempre molt en compte que, en general, o moltes vegades, aquestes actituds o acciones són, sobretot, més que veritables desitjos de morir, desesperades peticions d'ajuda.
--
(1) 'Niños que se matan'. La Vanguardia, 9/6/2023
