"Cuando tomaba codeína, la imagen que tenía de sí mismo mejoraba. (...) El miedo era para él como una enfermedad crónica. No se podía deshacer de él. Salvo cuando tomaba opiáceos." David Álvez (1)
El Julián és el marit de la Cleo. Primer la vaig conèixer a ella, fa molts anys. Llavors un dels seus fills estava embolicat amb les drogues, i tota la família s'ho passava molt malament.
La Cleo i el Julián es van implicar molt en el problema del fill. A més d'estar sempre en contacte amb els professionals del centre d'addiccions que li tocava per zona al fill, també es van integrar en un grup d'ajuda mútua de pares amb fills com el seu. Era un grup molt nombrós, amb un alt grau de participació. Vivien en un barri amb majoria d'immigrants, persones acostumades, per necessitat, a ajudar-se entre elles; aquest era el perfil dominat dels participants a les trobades. En general era gent que, després d'una vida laboral dura, quan començaven a tenir una mica d'estabilitat i tranquil.litat, llavors es van trobar amb aquell nou problema: amb un fill o filla que s'havia ficat en el món de les drogues.
Passava el temps, i el fill del Julián i la Cleo seguia atrapat per les drogues, cosa que generava molt mal viure a la família. El pare el volia fer fora de casa, i aquest també era el consell que els donaven des del centre d'addiccions. Però la Cleo s'hi oposava rotundament. Sentia que pel seu fill havia de fer el que convingués, i era incapaç d'acceptar la indicació de fer-lo fora de casa. Allò no, mai.
El malestar a la família era molt gran, perquè a més de tots els conflictes, constants, que generava el fill drogadicte, hi havia l'enfrontament entre la mare, sobreprotectora, per una banda, i el pare i els germans per una altra, partidaris de fer fora el fill o germà. Perquè n'estaven tips, molt, i perquè a més era el que aconsellaven els professionals: fer-lo fora de casa, i que n'assumís les conseqüències. Però la Cleo s'hi negava rotundament, i sempre imposava el seu criteri.
Al final el fill es va encarrilar. Va ser determinant que conegués els grups de Narcòtics Anònims. Que els conegués en un moment "propici" de cara a poder entendre l'oportunitat que li oferien. I a través d'un d'aquests grups, a poc a poc, va anar fent progressos, es va anar transformat, es va anar normalitzant. I la vida familiar va tornar a ser una altra vegada vivible.
D'aquell punt d'inflexió ara ja fa molts anys, en fa més de vint que es manté abstemi. No és que li sigui fàcil, la vida, perquè les drogues anaven juntes amb un trastorn de la personalitat, i aquest trastorn el segueix patint. Però té la capacitat per anar-lo gestionant, amb les eines que ha anat incorporant (i que li permeten no pensar en "l'alleujament de les drogues", quan té mals moments). Té molt clar, absolutament clar, que mai, mai més, pot consumir cap mena de substància addictiva. Ni com una excepció, perquè sap que llavors podria recaure fàcilment.
La història d'aquest fill és una d'aquestes històries de superació, d'èxit, d'aquestes que cal tenir presents, per tal de no perdre l'esperança, quan algú és pare o mare d'un fill atrapat en el món de les drogues. Però és una història que també pot generar alguna confusió.
La idea que jo abans tenia era la d'un fill que ha aconseguit sortir de l'infern de les drogues, a més de gràcies al seu esforç, al de la seva mare, una "mare coratge" que, com una lleona, va fer tot el necessari per tal de salvar el seu fill. Però a mesura que vaig anar coneixent el món de les addiccions, vaig començar a pensar que el Julián, el pare, llavors era la persona més lúcida, la més sensata. En els pitjors moments, ell volia posar límits clars al fill: si no respectava les normes, si no es comprometia seriosament a deixar els consums, volia fer-lo fora de casa. Però la Cleo imposava el seu criteri: desautoritzava el Julián i, amb el seu sobreproteccionisme, el fill seguia fent el que volia.
Fa uns dies vaig quedar amb el fill de la Cleo i el Julián. És una persona interessant, segueix vinculat a un grup de Narcòtics Anònims, ara donant testimoni de la possibilitat de superar les addiccions. I quan li comento el que he explicat del seu pare, em diu que té molt clar que, a casa seva, anys enrere, la postura correcta era la del seu pare. No la de la seva mare, sobreprotectora i espantada "pel que li pogués passar", si el feien fora de casa.
En parlem, i coincidim els dos que si tens un fill amb problemes d'addicions, facis el que facis no tindràs mai la seguretat que doni resultat. Facis el que facis, no tindràs cap mena de garantia. Però al marge d'aquesta inevitable absència de garanties, sí que hi ha un consens, entre els professionals d'aquest àmbit, sobre que, en aquests casos de descontrol de cosums, el sobreproteccionisme empitjora la situació. I que quan els consums es cronifiquen i el fill no fa res per aturar-los, fer el fill fora de casa és el més aconsellable. Fer-lo fora, i que s'enfronti a les conseqüències de no tenir, llavors, el refugi familiar.
Malgrat que el fill pensa això, en general "el relat oficial" de la gent de l'entorn de la seva família és que, gràcies al coratge de la mare, ell finalment va poder sortir del món de les drogues. A l'hora de les avaluacions o reconeixements, el pare és gairebé com si no existís: es parla de la Cleo, però el Julián ningú no l'esmenta. Suposo que això és així, en part, perquè finalment el resultat va ser bo: tot i que la Cleo no va fer el que en teoria era el més aconsellable, el fill va aconseguir deixar les addicions. Si el final hagués sigut dolent, ara potser les avaluacions serien diferents.
I també és així, aquest oblit del Julián, perquè la Cleo sempre ha ocupat molt espai, sempre ha sigut "molta Cleo".
(1) Cinco minutos más. Amazon Italia, 2023
