Per la vorera de l'altra banda del carrer veig que s'acosta la Teresa. Camina seriosa, amb el cap una mica acotat, sembla encaboriada. No em costaria gens travessar el carrer i saludar-la, preguntar-li com li van les coses, però no ho faig. Em fa mandra.
Conec la Teresa des de fa uns quants anys, hem parlat unes quantes vegades. Al carrer, a algun bar, a casa seva. Té un fill amb molts problemes. La Teresa m'havia explicat que de petit ja era un nen difícil. Quan la vaig conèixer, el fill ja era adolescent, i els seus problemes eren de molta envergadura. L'havia adoptat quan tenia un any, junt amb el seu marit. Però el seu marit també tenia problemes mentals, i van acabar separant-se. A partir de llavors, del fill se'n va ocupar ella sola.
La Teresa treballava d'administrativa, i encara treballa. A la feina és molt eficient, ordenada, resolutiva. En canvi, a casa, amb aquest fill no se'n sortia, no sabia posar-li límits. En part, perquè ja li semblava bé, consentir-lo una mica, perquè pensava que com que era adoptat (i a sobre amb el pare no hi podia comptar), calia que ella no fos massa rígida, per tal que ell se sentís estimat. D'aquesta manera, el fill va anar creixent amb aquest model d'afecte poc consistent i poruc, sense límits clars, sentint-se ell cada vegada més l'amo de la situació. Es va anar convertint en un dictador.
Durant els anys que vaig mantenir el contacte amb ella, de tant en tant li recordava la necessitat de posar límits al fill, de deixar-li clar que qui havia de posar les normes a casa era ella. Posar límits i mantenir-los, encara que costés. Perquè això era de fet el que necessitava realment el fill, que li posessin límits, encara que els rebutgés. I perquè, a més, ella també s'havia d'autoprotegir. Perquè els desafiaments del fill, primer només verbals, s'anaven acostant als físics, fins que aquests, les agressions, també van arribar.
Ella deia que sí, que ho entenia, la necessitat de posar límits, de no permetre segons quines conductes, sobretot les agressions, però que tenia por. La por que si intentava posar-los el fill reaccionés encara més violentament. I així, amb aquesta por, amb aquesta falta d'autoritat, han anat passant el temps, els anys, amb el fill cada vegada més dictador i imprevisible.
Durant un temps llarg, de tant en tant la Teresa m'anava trucant, i llavors quedàvem. Les trobades sempre eren iguals, amb el mateix guió. Amb els mateixos laments i queixes, i la mateixa explicació de la seva indecisió, de la seva falta de reacció. Deia que ella no era capaç d'actuar diferent. De fet, potser només em trucava perquè tenia ganes d'esbravar-se amb algú, i no de pensar en com canviar coses.
M'abocava les seves queixes, i això era tot. És clar, aquestes dinàmiques arriba un punt que cansen i, en aquest cas, suposo que al final els dos ens en vam cansar: ella de sentir-me a mi (de sentir el que li deia i que no volia sentir), i jo de sentir-la a ella.
És una història que m'entristeix, però alhora estic tranquil, amb aquest distanciament. I amb la meva decisió de no haver travessat el carrer, aquest dia. Perquè no té sentit pensar que es pot ajudar algú si, alhora, "aquest algú no es vol ajudar". És perdre el temps.
A través d'una altra persona fa poc m'he assabentat que el seu fill està molt malament. Que ja no viu amb ella i que s'ha ficat en embolics importants. Es veu que ara els serveis socials s'ocupen d'ell. Ja ho he dit, una història trista.
