Els ratolins, tots, d'entrada es van movent per tal de no ofegar-se, però els segons arriba un punt que se'n cansen, s'abandonen, i acaben ofegant-se. En canvi, els primers, els "drogats", segueixen durant més temps fent esforços per no enfonsar-se, per no ofegar-se a dins de la palangana.
Això, diuen, és una demostració de l'efectivitat de les molècules o medicaments antidepressius que s'han donat als ratolins, i un aval, naturalment, als fonaments de la psiquiatria estrictament biologista.
Aquests dies m'he tornat a trobar en un llibre aquesta referència a l'experiment dels ratolins nedadors. En aquest cas (l'excepció), no com a mostra del que he explicat, sinó de la poca utilitat real (i de l'estupidesa, crueltat), d'aquest tipus d'experiments com a via per a entendre, i "atendre", amb sensatesa, els eventuals problemes de tipus depressiu de les persones. (1)
Aquest retrobament amb l'experiment dels ratolins i les palanganes ha fet que relacionés aquest tema amb el que diuen algunes persones (i també l'autor del llibre), sobre els problemes de salut mental: que si estàs vivint en unes condicions intolerables (laborals, familiars, d'entorns d'amistats, etc.), l'aspiració, l'opció sensata, no ha de ser que et donin un medicament que t'ajudi a suportar aquesta situació intolerable, sinó que et facin veure la necessitat de canviar coses. És a dir, una opció que apunti a l'entorn "depressor": que l'identifiqui. I que un cop modificat suggereixi modificar-lo, desactivar-lo. O que et convidi a allunyar-te'n. Coses que semblen de bastant sentit comú (però que es veu que pel corrent de la psiquiatria estrictament biologista no ho és tant, perquè es veu que té "un altre tipus de sentit comú").
Torno als ratolins, ja que amb els ratolins i les palanganes segurament és més fàcil entendre-ho. Si tenim un ratolí a dins d'una palangana plena d'aigua, estressada perquè sent que pot ofegar-se, si penses "en els seus interessos" (no en els dels experimentadors), no li has de donar un medicament perquè segueixi esforçant-se per no ofegar-se. El que has de fer, si la rata realment t'importa, és treure la rata de la palangana ("sentit comú!"). O posar-li una rampa perquè en pugui sortir sola. I com més aviat millor. Això és el que has de fer, insisteixo, "si el ratolí de debò t'importa". I si no fem això, si no intentem fer-ho, és que el que ens interessa és una altra cosa. Potser, "un món de palanganes plenes d'aigua", per tal de tenir els ratolins sempre controlats (espantats, submisos, deprimits...).
Amb aquesta exposició no vull donar a entendre que menyspreu la utilitat de qualsevol medicament psicoactiu. En absolut. L'únic que vull dir, i a més de manera rotunda, és el que he dit: que quan hi ha un ratolí "a dins d'una palangana d'aigua", de la qual no pot sortir-ne, el primer que cal fer, i de manera urgent (sí, ja ho he dit, però cal repetir-ho tantes vegades com sigui necessari, perquè moltes vegades això tan obvi és el que no es fa), és ajudar el ratolí a sortir de la palangana.
És a dir: cal parar atenció "a les condicions de vida del ratolí", de la persona, que s'ha enfonsat en una depressió, i veure què es pot fer per modificar aquestes condicions de vida complicades, opressives, "depressives". Després (després!), segons les circumstàncies, si "l'entorn ofegador ja no existeix" i, malgrat això, la persona segueix sentint que s'ofega, podria ser el moment de pensar en l'ús d'alguna substància psicoactiva. Però mai com a primera opció, mai com a forma "d'ajudar la persona a suportar -normalitzar- unes condicions de vida indesitjables, insuportables".
És clar, també hi ha un altre escenari que s'ha de tenir present. Li pots explicar a algú això que acabo d'explicar, fer-li veure, ajudar-lo a que ell mateix vegi, que les seves condicions de vida, el seu entorn, són la causa més probable dels seus problemes depressius. I llavors preguntar-li què vol fer. I si la seva resposta és que no vol modificar res (pel motiu que sigui, creences, por, falta de determinació, mandra, pressió social, etc.), òbviament no pots fer res més. Perquè el responsable de la seva vida és cadascú.
En aquest cas, llavors, si el resultat de no canviar res és que a aquesta persona només li queda l'opció del consum de substàncies psicoactives, per tal de poder suportar la vida que viu, és a dir, "la seva vida a dins de la palangana plena d'aigua", encara que sigui trist se li ha de respectar la seva decisió.
De persones drogaddictes n'hi ha de moltes menes. Unes consumeixen substàncies prohibides, i unes altres substàncies legals o receptades. I és normal, perquè quan et drogues (sigui amb substàncies prohibides o no prohibides), és perquè hi trobes una manera de fugir dels teus malestars. Hi trobes un veritable alleujament, un benefici, si més no temporal. Per això deixar les drogues, qualsevol, costa tant.
Com a observador, en els casos de "consumidors per pròpia voluntat" de substàncies psicoactives receptades, si vols pots pensar en les característiques de les vides d'algunes d'aquestes persones consumidores. En el seu entorn, que potser exerceix sobre elles una influència molt important (de manera hàbil, seductora o manipuladora), fins al punt de ser capaç de convèncer "els ratolins" per tal que no es plantegin sortir de la palangana plena d'aigua.
Aquestes coses també passen. I més sovint del que potser ens pensem.
--
(1) El llibre al qual m'he referit és "Crònica d'una societat intoxicada", del Joan-Ramon Laporte (Columna, 2024). Dedica bastantes pàgines als antidepressius (i també als neurolèptics). Són unes pàgines a les quals estaria bé que les persones amb problemes depressius, i que es mediquen, hi donessin un cop d'ull. Si ho fessin, potser llavors algunes veurien la seva vida des d'una altra perspectiva. D'altra banda, el Laporte, pel que fa al tema dels ratolins nedadors, posa altres exemples d'experiments fets amb ratolins amb la finalitat d'avaluar l'efecte de molècules candidates a medicaments antidepressius. Per exemple, en lloc de ficar-los a una palangana amb aigua, penjar-los per la cua. I observar llavors la diferència entre els drogats i els que no, en el temps que triguen en deixar de fer esforços per alliberar-se de la tortura que els estan infligint. O posar-los en gàbies amb el terra electrificat, amb el mateix propòsit. És a dir, experiments tots segons el mateix patró d'inutilitat, d'idiotesa (segons la definició del diccionari), i de crueltat (ídem), ja que per a un ratolí (persona), el dilema no hauria de ser mai "quant de temps vol resistir penjat per la cua i drogat", sinó poder exigir que el despengin. Una societat "que et penja per la cua", o que et fica a dins de la palangana plena d'aigua, i llavors t'ofereix (i et cobra!), substàncies psicoactives per tal que puguis suportar la tortura, sens dubte afavoreix "diferents interessos"... però no són els nostres, els de la majoria de la gent.
