"La monja, que era una santa, optó por transigir. En aquella comunidad de monjas había de todo. La santidad de ésta no es una frase, y este episodio lo demuestra." Juan Antonio Vallejo-Nágera
La comunitat de monges de la qual parlava Vallejo-Nágera era la del manicomi on ell havia treballat. I l'episodi concret al qual es refereix passa durant el procés de modernització del manicomi, al voltant dels anys seixanta, un procés que, amb les noves instal.lacions, va permetre l'eliminació (entre altres coses) dels orinals, abans imprescindibles.
"El hospital pasó repentinamente, en cuento a las funciones de aseo personal, de la Edad Media a la edad turística (...) en esta primera victoria quise mandar al diablo todos aquellos malditos orinales, testimonio vergonzoso de nuestro reciente subdesarrollo."
Ara bé, un dels interns es negava a renunciar al seu orinal, amb l'argument que era "propietat particular", i al final la monja, en contra de les noves normes que ella tenia l'obligació de fer respectar, va fer una excepció i va permetre que aquell intern conservés el seu.
El llibre en el qual Vallejo-Nágera explica aquesta i moltes altres anècdotes és "Concierto para instrumentos desafinados" (Planeta, 1980), en concret al capítol "El orinal de plata", dedicat a l'Ataulfo: "Archiduque don Ataúlfo de Betancur Ostende y Allende Austerlitz".
El vaig llegir fa anys, i el rellegeixo ara, i em segueix emocionant. És un llibre escrit amb tendresa i humor, amb calidesa i lleugeresa, alhora que explica algunes situacions terribles, tant pel que fa a casos personals concrets com a la situació general dels psiquiàtrics en aquella època.
"No he buscado impresionar, sino ponerte alerta, dispuesto a ayudar si la ocasión se cruza en tu camino", diu a la presentació.
Aconsegueix aquest propòsit l'autor? Que és un llibre esplèndid no en tinc cap dubte, però em queda el dubte de si el fet que sigui un llibre, a més de ben escrit, tan fàcil de llegir i tan entretingut, afavoreix això que diu. O si pot passar que, precisament a causa de la seva prosa brillant i del relat ple d'anècdotes, malgrat la duresa del que de vegades exposa, al final no et deixi una empremta perdurable. No et deixi un solatge intens que et permeti, un altre dia, si tens contacte amb persones amb problemes mentals, veure aquestes persones -tal com a ell li agradaria- amb menys prevencions i més calidesa.
No ho sé, senzillament tinc aquest dubte. Un dubte que de fet no és només en relació a aquest llibre, sinó general en relació a aquest tipus de llibres. Aquest en concret va ser un immens èxit de vendes, amb moltes reedicions, i no sé si aquest èxit editorial va anar en paral.lel d'aquest altre "èxit en sensibilització" que hauria agradat a Juan Antonio Vallejo-Nágera.
