"Cuando uno responde a la pregunta '¿Quién soy?', sucede algo muy simple. Cuando describe o explica quién 'es', incluso cuando se limita a percibirlo interiormente, lo que en realidad está haciendo, a sabiendas o no, es trazar una línea o límite mental que atraviesa en su totalidad el campo de la experiencia, y a todo lo que queda 'dentro' de este límite lo percibe como 'yo mismo' o lo llama así, mientras siente que todo lo que está 'por fuera' del límite queda excluido del 'yo mismo'. En otras palabras, nuestra identidad depende totalmente del lugar por donde tracemos la línea limítrofe." Ken Wilber (1)
Qui som? Quins són els límits de la nostra identitat? Tots els pensaments o només uns? Totes les accions o només unes?
Quan a algú se li detecten problemes mentals, avui el políticament correcte és dir que una cosa és la persona i una altra "la malaltia", entesa com una mena de realitat aliena a la persona. Des d'una perspectiva històrica, i amb l'objectiu d'erradicar l'estigma que ha acompanyat durant segles (i encara ara) les persones amb problemes mentals, és una opció raonable. És el plantejament que avui es promou des de les associacions de persones amb problemes mentals i des de les institucions públiques implicades en la gestió de la salut mental.
Ara bé, fins a quin punt aquesta és sempre una manera encertada de descriure la realitat? (sobretot, si tenim present el que diu Ken Wilber). Per exemple, fora de les malalties mentals, en l'àmbit de les discapacitats: ¿una persona que neix amb la síndrome de Down només és persona en la mesura que es pot dissociar de la seva síndrome? ¿O és una persona amb un conjunt de característiques, una de les quals és aquesta de la síndrome de Down?
Torno al tema de les persones amb un trastorn mental (o malaltia, problema, o com en vulguem dir). En el cas d'una persona amb un trastorn mental (esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit...), i que a causa d'aquest trastorn té conductes conflictives (agressives o autoagressives), ¿ens és útil pensar que ella i el trastorn són entitats diferenciades? ¿Ens és útil pensar que quan actua de manera per exemple antisocial no és ella qui actua, sinó que és el trastorn?
O dit de manera més pràctica: ¿ens és útil de cara a aconseguir limitar els malestars i els danys provocats "pel trastorn"?
De les diferents facetes, característiques o components d'una persona, ¿només hem d'associar "al fet de ser persona" les que ens agraden o ens semblen favorables? (o per ampliar la complexitat, i des d'un punt de vista temporal, ¿només les que són permanents o cròniques, i no les que són potser circumstancials, puntuals?).
Cadascú, quan li toca viure a dins dels problemes mentals (com a afectat), o a la vora (com a familiar), intenta sobreviure de la millor manera que pot. I com que el primer mandat biològic és el de la supervivència, no hi ha res a dir sobre les opcions que escullen els altres (si més no mentre no ens afectin).
Ara bé, opcions personals a banda, ¿la dissociació de la persona entre "ella" i "els seus problemes" afavoreix que les persones acabin tenint bones vides? I quan dic bones vides ho faig en relació a l'assoliment de la autonomia més gran i benestar possibles.
El cas és que "externalitzar" el que no ens agrada pot afavorir la desresponsabilització ("això que no m'agrada, no sóc jo"). I la desresponsabilització no és bona perquè no ens empeny cap a l'autonomia, i sense aquest impuls és difícil ampliar el benestar. És a dir, un benestar creatiu i empoderat, no el benestar fràgil i dependent de les actituds compassives o autocompassives, basades en la satisfacció primària i immediata dels desitjos i impulsos del moment (sense tenir en compte les conseqüències d'aquestes accions, que sovint ens converteixen en persones encara més desvalgudes, "cada cop més necessitades de compassió").
Sí, potser la visió dissociada és més compassiva, ¿però aquest tipus de compassió li és útil al destinatari de la compassió? ¿Li serà útil si és una persona que encara té capacitat de reacció, si conserva l'ambició de progressar, l'esperança de tenir cada dia una vida una mica millor? (una altra història seria el cas de les persones potser del tot derrotades i desauciades...).
És possible que el que he exposat només sigui "qüestió de paraules", ja que en general el plantejament de la dissociació entre persona i problema mental sí que s'acompanya de la necessitat d'autoresponsabilitzar-se de la pròpia vida, per molt difícil que sigui aquesta vida. Per tant, potser sí que només és una qüestió de paraules, o d'on es posa l'accent.
Però de vegades les paraules que fem servir, i la forma com accentuem les frases, és molt determinant.
Per això, encara que el discurs en el fons potser sigui el mateix, o molt igual, em sembla més clara i útil la imatge unitària: "Jo sóc aquesta unitat de diferents components, entre els quals hi ha els problemes mentals que de vegades em fan la guitza (i que de vegades fan que la faci als altres). Per tant, el que m'haig de preguntar és què en vull fer, com la vull gestionar, aquesta part problemàtica de mi mateix".
--
(1) La conciencia sin fronteras. Kairós, 1985 (p. 17). L'inici del llibre és enlluernador, després es va endinsant en plantejaments que no sé si es podrien qualificar de "tirant a místics", i que ja no m'atrauen.
