Fa temps, de tant en tant ens vèiem amb l'Alba. Quedàvem, fèiem un cafè, o fins i tot anàvem a dinar junts. I passàvem una bona estona xerrant.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
