Parlo amb la Camèlia per telèfon, del seu fill. Hi parlo per telèfon perquè viu molt lluny, i veure'ns és massa complicat. Sé que està preocupada pel seu fill, embolicat amb drogues i amb una actitud cap a la seva mare ben complicada.
És difícil parlar amb Camèlia del seu fill, perquè no suporta que algú en parli malament. Si t'atreveixes a fer algun comentari crític del fill, és fàcil que ella reaccioni de manera desmesurada. Defensant-lo i alhora alabant-lo, com si fos un prodigi en tots els sentits, com si tot fos fantàstic. I tu saps el que saps, i per tant et quedes bocabadat.
Aquesta vegada em proposo no dir ni una paraula ni sobre el seu fill ni sobre ella. En lloc d'això, li parlo d'una història que conec, d'un pare i el seu fill, de la seva relació i dels problemes que tenen. És una història molt semblant a la d'ella i el seu fill.
Al cap d'una estona, ella comença a abaixar la guàrdia, i d'una cosa que estic explicant diu que al seu fill li passa el mateix. Jo segueixo parlant de l'altre cas, explicant més facetes, dels descontrols de l'altre fill, i ella torna a dir que allò també coincideix amb el seu fill. I jo segueixo, parlo de com se sent aquell pare, desbordat, trist i esgotat, i ella diu que se sent igual...
Sense cap pregunta ni referència directa, de mica en mica ella sola va fent un quadre força detallat de la relació amb el seu fill. Molt complicada, ben diferent de la versió d'una relació normal o fins i tot bona que ella d'entrada acostuma a donar.
Des de fa anys de tant en tant he anat parlant amb la Camèlia, i encara que en el fons sempre li he dit més o menys el mateix, és la primera vegada que ella pot escoltar el que li dic. El tema és el mateix, només és diferent "el paper d'embolicar". I amb aquest altre paper ara funciona. Ara pot escoltar perquè precisament no parlem del seu fill, sinó que parlem "d'un altre fill". Pot escoltar, i alhora fins i tot pot parlar del que l'ofega, d'allò que té una gran necessitat de parlar. I em quedo meravellat del resultat.
Altres vegades, sense aquesta estratègia d'ara, en converses semblants, ella només es defensava, i podia fins i tot acabar sentint-se ofesa, fent-me retrets. Ara li dic el mateix, "i ho pot escoltar".
Al final fins i tot em dóna les gràcies, em diu que li ha anat bé la conversa, que hi pensarà. Jo també li dono les gràcies, i ella potser no sap per què, però jo sí. Les hi dono perquè m'ha ajudat a treballar aquesta forma d'exposar les coses, a fer aquest aprenentatge de parlar així, d'aquesta altra manera...
Ha sigut un aprenentatge llarg. Primer, fa temps, m'ho va dir el Marc, i poc després també m'ho va comentar el Josep. M'ho van dir els dos, que els comentaris sobre la seva vida els podien incomodar, mentre que escoltar històries d'altres persones en situacions equivalents era diferent, encara que en el fons fos el mateix. Que d'aquesta altra manera ho podien assimilar, sense sentir-se qüestionats, sense que se'ls activessin de manera automàtica rebutjos autodefensius.
El Marc, el Josep, la Camèlia... Són una sort, les persones que et diuen, o et fan entendre, que has de canviar la manera de dir o de fer algunes coses.
