"Els nadius, els africans, tenen una concepció del temps diferent. (...) Així doncs, una africà que puja a un autobús no pregunta pas quan sortirà (...) ¿En què consisteix l'espera immòbil? La gent entra en aquest estat sense ser conscient del que s'esdevindrà." (1)
Llegeixo això que diu Ryszard Kapuscinski i penso en el Carles, en un comentari seu sobre les esperes als serveis d'urgències de psiquiatria dels hospitals.
Després d'una crisi, el seu fill, el Ramon, ha acabat ingressat (un altre cop), i el Carles està assegut a la sala d'espera (una altra vegada). Allí adopta (ja li surt sol) una mena d'estat d'hibernació. El cos quiet, i també el cap, també els pensaments. Toca esperar, neguitejar-se no serveix de res: "la quieta lentitud silenciosa" de la sala d'espera és el peculiar fil musical d'aquest lloc.
Passen els minuts, els quarts, potser les hores. Només passa això, el temps, i no passa res més. Això sí, és important que hi hagi una cadira mínimament còmoda: assegut és més fàcil entrar en aquest estat vegetatiu i desconnectat. Mentre no l'avisin, el Carles està submergit en aquesta mena de llimbs.
De vegades a la sala d'espera hi ha algú més, de vegades algú intranquil. Potser molt intranquil, sobretot si és el primer cop que el seu familiar arriba a unes urgències de psiquiatria. Encara més si aquest primer cop és dramàtic, potser un primer brot psicòtic fort, o potser un intent de suïcidi, del qual el familiar n'ha sortit viu de casualitat.
El Carles en general no parla; a les sales d'espera de psiquiatria cadascú s'hi acomoda com pot. De vegades malament, amb molta ansietat i patiment. Encara que en siguis conscient, en general no és fàcil dir res que pugui ajudar.
Pateixes menys, diu el Carles, durant aquestes situacions i esperes, quan t'hi vas acostumant, quan ja has passat per aquesta experiència altres vegades, fins al punt d'haver-se convertit en una dissortada rutina.
Diu que és trist, acostumar-t'hi, perquè és el resultat de la reiteració, i que és assenyat, savi (imprescindible), perquè és l'única manera de patir menys, de no viure tan malament aquestes situacions.
Com els africans, el Carles espera que el seu "autobús" es posi en marxa. Que s'obri la porta d'urgències i algú digui: "Els familiars del Ramon?"
"En aquella part del món el temps no té cap mesura, cap punt de referència, cap faiçó ni ritme. Es difumina, es dilueix, costa d'atrapar-lo i d'imposar-li una forma." (2)
--
(1) Eben, Anagrama, 2008, p. 22, 23.
(2) Ibid, p. 293.
