Llegeixo una recopilació d'articles de Guillermo Rendueles, un psiquiatre que va començar a treballar al manicomi d'Oviedo el 1972, en el moment de les reivindicacions, en alguns psiquiàtrics, d'un canvi del model de l'abordatge de la salut mental. (1)
En el llibre Rendueles exposa opinions bastant discrepants de l'ortodòxia psiquiàtrica imperant actualment. Hi ha coses que diu que no les acabo d'entendre, altres que no les comparteixo, i algunes em semblen molt interessants. D'aquestes últimes, si n'haig de destacar una, seria el seu punt de vista sobre la colonització, amb etiquetes psiquiàtriques, de problemes que abans no s'havien considerat problemes de salut mental, sinó propis d'una vida normal, és a dir, d'una vida amb les seves tristeses normals, frustracions, dolors, etc. I que cadascú ha de procurar gestionar de la millor manera possible. I que en canvi, al ser aquests problemes considerats "temes psiquiàtrics", fan que la persona, d'alguna manera, se'n desresponsabilitzi; perquè si és una malaltia, són els metges (en aquest cas els psiquiatres) els que se n'han d'ocupar. Potser el cas més clar d'aquest desplaçament conceptual és el de l'alcoholisme, ara considerat "malaltia", per tal d'erradicar-ne la seva connotació històrica de "vici" o defecte moral. De fet, avui cada vegada és més difícil trobar professionals que no s'hagin adherit per la nova visió com a "malaltia", fins al punt que, si qüestiones poc o molt aquesta perspectiva, en general se't mira malament. Rendueles subratlla que la conversió del vici en malaltia transfereix la responsabilitat de la gestió o resolució del problema als professionals i al seu arsenal terapèutic, alhora que redueix la responsabilitat individual de la persona afectada. El resum, compassiu per una banda, i psiquiàtric per una altra, és aquests: "Està malalt, ho hem d'entendre". Dit d'una altra manera: si jo estic "malalt", i per tant és necessari (o imprescindible), que hi hagi un professional que m'ajudi a superar la malaltia, jo ja no tinc tot el poder, perquè una part d'aquest poder (en el pitjor dels casos tota), la transfereixo al professional. Això és el que exposa Rendueles, segurament de manera més estructurada i clara de la que jo he fet aquí. I a mi em sembla interessant, la seva postura. Fins i tot la seva radicalitat, ja que tenint en compte l'actual "psiquiatrització del problema dels alcohòlics", em sembla molt oportú, com a contrapès, aquesta rotunditat. Després, si de cas, potser es podrà anar arribant a un equilibri, entre els dos extrems, entre les dues rotunditats. Però de moment, tal com ell insisteix, anem construint una societat d'individus cada cop més infantilitzats, desresponsabilitzats i, en definitiva, submisos, acomodats en l'acceptació, com a fets "reals i provats científicament", de cada vegada més patologies avalades pels grans (suposats) experts en salut mental. I des d'aquesta postura, llavors també és habitual no només la petició, sinó fins i tot l'exigència, per tal "que ens curin". Una altra idea transversal dels escrits de Rendueles, complementària de l'anterior, és el creixement d'un narcisisme generalitzat, alimentat per "la cultura del jo", com a contraposició al sentit de pertinència a un grup (i de solidaritat amb els altres individus del grup). És una altra profunda transformació, "dissimulada" pel creixement i el gran poder de les xarxes socials virtuals com a alternativa, generadora de grans solituds envoltades de munts "d'amistats" i acompanyades d'una producció constant i banal de "selfies". Cadascú, cada vegada presumptament "més ell", però en realitat més sol i desvalgut, llavors esdevé més susceptible de ser encaixat gustosament, quan es presenten adversitats vitals, en alguna de les moltes etiquetes psiquiàtriques disponibles i en constant augment. Per exemple, cada vegada més un dol es considera sospitós, patològic, si s'allarga més enllà d'un determinat temps, establert pels "especialistes en dolors", cosa que llavors aconsella que siguin tractats, si cal amb psicofàrmacs; i en lloc de "viure" el dol, de processar-lo, s'estaborneix. Una altra manera d'explicar aquesta situació o embolic seria aquesta. Quan algú té problemes d'addiccions, "si vol fer alguna cosa" té dues grans alternatives. D'una banda, el model de la malaltia, vinculat en general a ingressos de deshabituació (en general molt cars, cosa obvia si són privats, però igualment si són públics, encara que l'usuari no n'assumeixi el cost). I, d'una altra banda, hi ha el model de l'ajuda mutu, sobretot amb el referent dels Alcohòlics Anònims, una alternativa accessible per a tothom, amb l'únic requisit de la voluntat d'arribar a controlar la pulsió (l'acte) de beure. Aquest és de fet el dilema que planteja Rendueles: ajuda mútua o psiquiatrització? I la seva conclusió és aquesta: la societat de consum i d'individus solitaris, narcisistes i insolidaris, cada vegada ens porta més, "perquè acceptem que ens hi porti", cap a la segona opció. Per això diu ell, i jo ho comparteixo, el perillós que és la proliferació i l'ús abusiu d'etiquetes psiquiàtriques, ja que sovint és la forma de validar la desresponsabilització de l'individu davant dels seus problemes vitals. (2) Tal com em sembla que ja he dit, aquesta exposició és una simplificació a partir de dues "exageracions". De les dues, a causa del seu protagonisme minvant, em sembla del tot imprescindible, avui, tenir present "l'exageració Rendueles". Perquè si els Rendueles desapareixen de l'escenari, llavors, sense el seu contrapès, el guió de l'obra fa por. -- (1) 'Psicologización, pobreza mental y desorden neoliberal. Escritos y entrevistas'. Irrecuperables Ediciones, 2022. (2) Rendueles no nega la realitat de les "grans patologies mentals", com ara l'esquizofrènia, sinó que el que qüestiona, entre altres coses, o sobretot, és el sistema classificatori del DSM americà, amb un catàleg en constant augment de suposades malalties, i del qual diu que en absolut és resultat de criteris realment científics (un rigor i demostrabilitat que requereix la medicina), sinó de votacions i majories resultants (que és cosa de la política). Però no m'estenc més sobre aquest tema, perquè és prou complicat, i parlar-ne bé caldria un escrit llarg i molt rumiat.