Devia fer uns 25 anys que l'Elisabet vivia en residències psiquiàtriques (3 en total). Residències semblants a petits manicomis, llocs la principal funció dels quals era fer de magatzem de persones amb malalties mentals. Centres sense cap projecte de reinserció, sense serveis psicoterapèutics, en els quals la prioritat era l'administració de pastilles (els efectes dels psicofàrmacs és el que primer que t'impacta quan entres en un d'aquests centres: rigidesa postural, mirades perdudes, entotsolaments...).
Fa uns mesos, de manera sobtada, a l'Elisabet la van traslladar a un centre més obert (literalment, perquè la porta sempre està oberta, a diferència de les residències anteriors). Un centre més rehabilitador, més terapèutic, més estimulant, més tot. I l'Elisabet està exultant, encantada amb el canvi, contenta amb les activitats que li ofereixen, feliç amb aquesta nova vida força més normalitzada i autònoma.
Si l'Elisabet fos més jove, més endavant fins i tot tindria la possibilitat, potser, d'anar a viure a un pis tutelat, és a dir, la possibilitat de fer encara un altre pas normalitzador. Però amb l'edat que té, difícilment hi serà a temps. En qualsevol cas, el pas d'ara és un veritable pas de gegant, immens.
A la residència anterior l'escenari que li van dibuixar fa dos anys era sinistre: li van dir que quan fes els 65, "per raons administratives", hauria d'anar a una residència geriàtrica-psiquiàtrica. És a dir, que sortiria d'un manicomi (al qual d'altra banda ja s'hi havia acostumat), per anar a un altre manicomi encara pitjor.
Aquesta era la perspectiva. Anar a un geriàtric-psiquiàtric... quan resulta que l'Elisabet, als seus 65 anys, té una esplèndida salut física. I una salut mental que segurament és la millor des que, quan tenia 18 o 20 anys, va tenir el primer brot.
El cas és que hi ha hagut aquest trasllat, i ni l'Elisabet ni la família sap què ha motivat el canvi de criteri (potser estaria bé que algú fes de detectiu, per tal d'aclarir aquest "misteri"). D'altra banda, ara aquesta explicació és secundària, n'hi ha prou amb celebrar el canvi i gaudir-ne els efectes i les possibilitats.
Una justificació que es podria fer de tots aquests anys de l'Elisabet en aquest règim infantilitzat i gens empoderador seria que, "abans", ja se li van oferir algunes possibilitats, i no va ser capaç d'aprofitar-les. I és cert, que se li van oferir, i que no les va saber aprofitar. Però de cap manera justifica aquests 25 anys posteriors amorfs i sense noves oportunitats.
La prova que "les ocasions ofertes anteriorment" no justificaven no oferir noves opcions és que quan ara li han donat aquesta nova oportunitat (quan estava a punt de ser enviada a un geriàtric, li ha anat ben just!), s'hi ha embarcat ben il.lusionada, i tots els indicis són que no fracassarà. De fet, s'ha integrat amb molta rapidesa i facilitat a les normes d'aquest nou lloc, unes normes que impliquen, sobretot, més llibertat i també més responsabilitat.
Ho repeteixo (ho sento per la reiteració, però és que em sembla molt fort): "25 anys sense oportunitats". Es diu de pressa... però han de passar molt lents, aquest munt d'anys, en aquestes condicions...
