Viure amb por

"Em vaig adonar que faltava un ganivet de la cuina, gran, d'un pam i mig. No tenia dubtes sobre que ella l'havia agafat. Vaig anar a la seva habitació i li vaig dir que volia parlar amb ella. Sense obrir la porta, em va dir que no volia parlar que la deixés tranquil.la. Vaig insistir, li vaig dir que obrís. Ella va començar a parlar-me malament, es va anar alterant, em va començar a cridar. De cop, va obrir i va sortir amb el ganivet a la mà, embogida, amenaçant-me, dient que ja no em suportava més. No sé com, vaig aconseguir no perdre la calma, i vaig poder conservar una distància de dos metres amb ella. Amb aquells dos metres entremig, de mica en mica, ella va anar sortint d'aquell estat d'exaltació. Al final, em va donar el ganivet. I es va disculpar. Va acabar així, però sé que hauria pogut acabar malament, en l'estat de descontrol en què estava. Des d'aquell dia, mai més vaig estar tranquil.la a casa, quan ella hi era."

Quantes estones, dies, al llarg de setmanes, mesos, potser anys, de vegades calen perquè algú t'expliqui una cosa així? La persona que m'explica aquesta escena la conec des de fa molts anys; de tant en tant hem anat quedant i parlant. La història d'aquesta persona amb la seva filla va acabar malament, però avui la història és una altra. Avui, el tema és aquest del temps que de vegades cal compartir amb algú, abans no surt una part de la seva vida fonamental. Una part que, a més, "l'altra necessita compartir". I, tanmateix, no ho fa, perquè li costa, potser perquè li fa vergonya, o té dubtes... però que, quan un dia pot superar aquest bloqueig, quan pot compartir "allò", en un entorn protegit, en què se sent segura, per a aquesta persona suposa un gran alleujament. Hi ha persones que viuen tota la seva vida sense haver parlat mai amb ningú d'allò que, per a elles, és el més important, allò que potser ha condicionat més la seva vida, de manera negativa. Per exemple, d'episodis que l'han trasbalsat molt, potser de manera dramàtica. Viuen de manera contínua dins d'un silenci feixuc, tancades en una presó sense paraules, sense que ningú sàpiga què passa amb els seus pensaments amenaçadors, amb les seves emocions descontrolades... D'històries semblants a la que he explicat, de progenitors, fills, i ganivets, encara que potser sobti, en conec més d'una. Les he conegut de la mateixa manera, després d'haver estat compartint estones, al llarg de mesos o anys, moments potser amb més silencis que paraules. Fins que, un dia, de manera inesperada, "surt". La meva mare un dia també em va explicar una història d'aquestes. Penso que me'n va poder parlar perquè abans hi havia hagut un espai compartit d'aquests, de creixent confiança. Durant bastant temps. Un espai i unes condicions d'aquest tipus, "suficients". Era també una història de ganivets, i de por, o pànic. Una por que ja venia d'altres pors, anteriors, que llavors es van accentuar. Unes pors que, amb la intensitat que fos, crec que ja no la van abandonar mai.