Opinar sobre el dolor i el sofriment

Sé que hi ha qui em pot considerar poc capacitat, o autoritzat, per parlar de les pors, esperances o desesperacions d'algú, relacionades amb els dolors extrems que pateix. Perquè jo no he patit mai dolors d'aquesta envergadura. Ni físics ni emocionals (només potser alguna vegada de manera molt puntual, i curta, sense que tinguessin temps de desestructurar-me).

Ara bé, aquesta falta d'experiència personal meva, que en part suposa una limitació, considero que també té el seu avantatge. Perquè és fàcil que les persones afectades per un mal tot ho vegin només a través de la seva pròpia experiència. I quan és així, llavors els pot ser complicat, tenir en compte les peculiaritats, les diferències, de les experiències dels altres. Si més no, és la sensació que moltes vegades jo he tingut.

És una limitació que, sobretot, té l'inconvenient que els dificulta beneficiar-se de les vivències i alternatives dels altres, unes experiències que, de vegades, els podrien ser útils. En canvi, tal com he dit, a causa de les seves "ulleres acolorides" (o segon com "orelleres"), com que tenen el camp visual restringit, com que no poden veure més enllà del seu món, no poden adonar-se de l'existència d'aquestes experiències (o eines), que potser els podrien ser útils. Ho reitero: si més no, aquesta és la sensació que a mi de vegades m'ha quedat quan he tractat (m'he relacionat) amb algunes persones.

Sóc també conscient que hi ha persones afectades per problemes mentals a les quals fins i tot els pot incomodar, el que he dit. ¿Com és que jo, que no tinc cap experiència "en primera persona", que no tinc ni idea de res (perquè a sobre ni tan sols sóc un professional), m'atreveixo a parlar d'aquest tema? 

Hi ha persones que pateixen o han patit depressions severes i que diuen que els psiquiatres (i la gent en general) no poden entendre res, de les depressions que elles pateixen (el "dolor" més extrem de tots, sovint diuen). Que no ho poden entendre perquè ells, els professionals, no n'han patit (o ho suposen així). I per tant, és complicat, o impossible, que els puguin ajudar.

Penso que aquestes persones cometen l'error de confondre "sentir" amb "entendre". A veure: un professional de la salut mental no ha de sentir allò que sent i fa patir a la persona que li demana ajuda. El que li correspon, el seu paper, és intentar "entendre" què li passa i, a continuació, "saber" com es pot intervenir, com es pot acompanyar aquella persona, per mirar d'alleujar el seu patiment. Aquesta és la seva funció, no "patir com el malalt" (o amb el malalt). I un familiar, des de la seva posició de familiar, igual.

Ho diré d'una altra manera. Els millors cirurgians del cor seran els que han patit infarts? Els millors oncòlegs seran els que estan rebent quimioteràpia? Els millors experts en el tractament de les migranyes seran els que en pateixen? Els millors oftalmòlegs seran els curts de vista...?

I des d'aquest punt de vista: ¿per què un psiquiatre, per gestionar bé els problemes d'una persona que pateix una greu depressió, n'hauria d'haver patit també una? ¿I per què un familiar, per poder acompanyar de manera adequada la persona que pateix, hauria d'haver passat també pels mateixos patiments?

D'altra banda, aferrar-se a aquest tipus d'arguments (desqualificadors de la competència o utilitat de les experiències dels altres),  impedeix posar l'atenció on realment s'hauria de posar. 

On s'hauria de posar: quina capacitat té el professional de torn (o el familiar) d'escoltar la persona que té al davant? Quina capacitat té fins i tot "d'escoltar els seus silencis"? O és algú que omple els silencis de la persona que té al davant amb les seves pròpies suposicions? (o pors, inseguretats, etc.). Està realment interessat, per les circumstàncies de la vida de la persona que té al davant? Està interessat per aclarir si, aquestes circumstàncies, tenen relació amb els malestars que afecten aquesta persona? 

I encara més: té pressa per establir un diagnòstic (segons les referències del DSM), ja que així tot sembla molt professional, seriós i científic? Té aquesta "urgència etiquetadora", o és capaç de gestionar la incertesa? I és que la urgència, aquest tipus d'urgència, sovint és una forma de justificar, o dissimular, l'eventual desinterès del professional per la biografia de la persona que té al davant. I ja que hi som: a més, també és una falta d'interès que, sovint (massa sovint, fins i tot de manera habitual), es supleix amb la corresponent recepta de pastilles, com si les pastilles poguessin modificar les biografies.

Torno a mi. Jo no sóc cap professional de la salut mental. Només sóc una persona que, per diferents circumstàncies de la vida, m'han anat interessant les circumstàncies de les vides d'altres persones. M'han anat interessant i, amb el pas del temps, m'he anat adonant que, el principal que havia d'aprendre era a escoltar. També em calia aprendre altres coses, moltes, però sobretot, en primer lloc, a escoltar. A escoltar bé. 

És a dir: primer, temps. Després, més temps. I a continuació, encara més temps. Perquè sovint, sense aquest temps, moltes vegades aparentment "temps mort", és impossible que, algun dia, pugui arribar "un temps viu".

El dol

Se li va morir una filla, molt jove, en un accident de cotxe. Ella i el seu marit van quedar destrossats. Passaven les setmanes, seguien ensorrats, i els van dir que l'ajuda d'un psicòleg potser els podria anar bé.

Van anar a un psicòleg, i a banda de les sessions amb ell, els va recomanar que anessin també a un psiquiatre, perquè en aquests casos, els va dir, la medicació podia ser una ajuda. El seu marit hi va anar, i va començar a prendre's antidepressius. Però ella va dir que no hi volia anar.

Van anar passant els dies. El psicòleg i el marit van insistir-li perquè no descartés provar la medicació. Fins que ella se'n va cansar, es va enfadar. Va repetir al marit i al psicòleg que no pensava anar al psiquiatre, que no volia medicar-se. Que ella ja sabia què li passava: havia perdut la filla! I el que necessitava era temps. No pastilles, sinó temps. Temps per anar assimilant la pèrdua, temps per anar fent el seu dol. Al seu ritme.

El seu dol va ser llarg. Però a poc a poc, molt a poc a poc, es va anar refent. No la va abandonar, aquell sentiment de pèrdua irreparable, però es va acostumar a conviure-hi. Ja no era un sentiment omnipresent i aclaparador: podia tornar a gaudir de petites coses, podia tornar a viure.

D'altra banda, entenia les pressions que havia rebut. Pel fet de viure en una societat en què, la tristesa i els dols, unes emocions del tot naturals, s'han convertit en patològiques, si duren més (o són més intenses), del que han decidit uns suposats experts. Una durada que, si els professionals consideren excessiva, llavors creuen que, pel bé de la persona afectada, aquelles emocions i estats d'ànim "negatius" s'han de tractar (anestesiar) amb fàrmacs. 

No ho pensen només els professionals, sinó també molta gent, cada vegada més. Persones que, en casos així, demanen que els receptin aquest tipus de medicaments. 

Ella ara està contenta. Contenta d'haver viscut el seu dol a la seva manera, durant el temps que va necessitar.

Una aplicació amb IA

Diu que ha fet una recopilació digital de documents sobre els trastorns de la personalitat, una selecció amb els documents sobre aquest tema que li han semblat més seriosos i fiables. Diu que, alhora, ha creat un sistema mitjançant el qual, "una IA" (no li demano detalls de la cosa), quan li fas una pregunta, et contesta limitant les seves fonts d'informació als documents de la base de dades que ell ha creat. Per tant, diu, té una absoluta confiança en les respostes.

Em diu que el seu invent li va bé quan té dubtes en relació amb alguns comportaments o situacions del seu fill. Quan, per exemple, vol saber què ha de fer ell, com a pare, en un cas determinat. Diu que, llavors, les respostes l'ajuden molt, que sempre són molt assenyades i intel.ligents. Està molt orgullós de l'artefacte informàtic que ha creat.

Si coneixes una mica la història del seu fill, el que explica el pare és una mena d'acudit. Perquè aquest orgull del pare amb la seva joguina informàtica, presumptament tan útil, és compatible amb un fill del tot fora de control, perillosament a la deriva. En part, "gràcies" a què el pare i la mare també van a la deriva: insegurs, espantats, actuant sovint de manera del tot improcedent.

No dic que vagin a la deriva a causa "dels consells" de la IA, que potser fins i tot són adequats, potser molt, ves a saber, sinó a causa de la seva inconsistència i desorientació, ells, com a pares. En bona part, resultat de les seves inseguretats i del seu gran sentit de culpabilitat.

¿Què li diria a aquest pare, si li ho preguntes, aquesta IA, sobre el seu sentit de culpabilitat? ¿I sobre la seva incapacitat de posar límits? ¿I sobre la seva justificació, de vegades, per a no posar-los? ¿No seria millor que, en lloc d'anar fent consultes a una pantalla "alimentada per ell mateix" (amb la seva selecció de fonts, és a dir, un sistema de propina molt endogen i subjectiu), sortís del seu reducte i, per exemple, parlés amb professionals especialistes amb problemes d'aquest tipus? I que també parlés amb altres pares amb fills semblants. 

És a dir, que parlés també amb pares amb fills que també tenen grans oscil.lacions emocionals. Amb fills que passen per estats depressius, o de descontrol, que potser s'autolesionen, o que fan intents de suïcidi, que tenen diferents conductes de risc (per exemple promíscues i sense protecció), que de vegades també arrosseguen trastorns alimentaris... I que a més de tot això i més coses, alhora, no paren de fer retrets als pares, als quals culpen de tot. Absolutament de tot. Igual que el fill d'aquest entusiasta de les aplicacions informàtiques.

Uns pares que, si són capaços d'anar fent aprenentatges, si van fent canvis, poden anar-se alliberant del seu sentit de culpabilitat. I també dels seus bloquejos, de la seva incapacitat de posar límits. I que, a més, d'aquesta manera, afavoreixen que les acusacions constants dels fills, en lloc d'anar-se reforçant i cronificant, es vagin extingint, "per falta de cas".

És una història trista, molt trista, la d'aquest pare, la seva dona (tan perduda com ell), i el fill. Una història a la qual costa imaginar una evolució positiva, a causa de les actituds i limitacions dels tres implicats.

És també una història... no sé quina és la paraula. Amb aquest pare dedicant tanta energia i temps a la seva joguina informàtica, mentre la seva "realitat immediata", el dia a dia del seu fill, és del tot caòtica. Sembla que la seva joguina sigui una forma d'evasió, per fugir de la realitat i, alhora, autoconvèncer-se que està fent alguna cosa pel seu fill. Mentre, de fet, fa molt poc, o molt poc de constructiu.

És una història que potser em costaria de creure, si me l'hagués explicat una tercera persona. Però me l'ha explicat el pare. Donant-me'n tots els detalls. I m'ha sobtat tant, el que deia i com ho deia, que m'he quedat amb el dubte de si ell parlava amb més interès del seu fill, o de la seva pròpia joguina informàtica.

Hi ha gent ben curiosa...