Diu que ha fet una recopilació digital de documents sobre els trastorns de la personalitat, una selecció amb els documents sobre aquest tema que li han semblat més seriosos i fiables. Diu que, alhora, ha creat un sistema mitjançant el qual, "una IA" (no li demano detalls de la cosa), quan li fas una pregunta, et contesta limitant les seves fonts d'informació als documents de la base de dades que ell ha creat. Per tant, diu, té una absoluta confiança en les respostes.
Em diu que el seu invent li va bé quan té dubtes en relació amb alguns comportaments o situacions del seu fill. Quan, per exemple, vol saber què ha de fer ell, com a pare, en un cas determinat. Diu que, llavors, les respostes l'ajuden molt, que sempre són molt assenyades i intel.ligents. Està molt orgullós de l'artefacte informàtic que ha creat.
Si coneixes una mica la història del seu fill, el que explica el pare és una mena d'acudit. Perquè aquest orgull del pare amb la seva joguina informàtica, presumptament tan útil, és compatible amb un fill del tot fora de control, perillosament a la deriva. En part, "gràcies" a què el pare i la mare també van a la deriva: insegurs, espantats, actuant sovint de manera del tot improcedent.
No dic que vagin a la deriva a causa "dels consells" de la IA, que potser fins i tot són adequats, potser molt, ves a saber, sinó a causa de la seva inconsistència i desorientació, ells, com a pares. En bona part, resultat de les seves inseguretats i del seu gran sentit de culpabilitat.
¿Què li diria a aquest pare, si li ho preguntes, aquesta IA, sobre el seu sentit de culpabilitat? ¿I sobre la seva incapacitat de posar límits? ¿I sobre la seva justificació, de vegades, per a no posar-los? ¿No seria millor que, en lloc d'anar fent consultes a una pantalla "alimentada per ell mateix" (amb la seva selecció de fonts, és a dir, un sistema de propina molt endogen i subjectiu), sortís del seu reducte i, per exemple, parlés amb professionals especialistes amb problemes d'aquest tipus? I que també parlés amb altres pares amb fills semblants.
És a dir, que parlés també amb pares amb fills que també tenen grans oscil.lacions emocionals. Amb fills que passen per estats depressius, o de descontrol, que potser s'autolesionen, o que fan intents de suïcidi, que tenen diferents conductes de risc (per exemple promíscues i sense protecció), que de vegades també arrosseguen trastorns alimentaris... I que a més de tot això i més coses, alhora, no paren de fer retrets als pares, als quals culpen de tot. Absolutament de tot. Igual que el fill d'aquest entusiasta de les aplicacions informàtiques.
Uns pares que, si són capaços d'anar fent aprenentatges, si van fent canvis, poden anar-se alliberant del seu sentit de culpabilitat. I també dels seus bloquejos, de la seva incapacitat de posar límits. I que, a més, d'aquesta manera, afavoreixen que les acusacions constants dels fills, en lloc d'anar-se reforçant i cronificant, es vagin extingint, "per falta de cas".
És una història trista, molt trista, la d'aquest pare, la seva dona (tan perduda com ell), i el fill. Una història a la qual costa imaginar una evolució positiva, a causa de les actituds i limitacions dels tres implicats.
És també una història... no sé quina és la paraula. Amb aquest pare dedicant tanta energia i temps a la seva joguina informàtica, mentre la seva "realitat immediata", el dia a dia del seu fill, és del tot caòtica. Sembla que la seva joguina sigui una forma d'evasió, per fugir de la realitat i, alhora, autoconvèncer-se que està fent alguna cosa pel seu fill. Mentre, de fet, fa molt poc, o molt poc de constructiu.
És una història que potser em costaria de creure, si me l'hagués explicat una tercera persona. Però me l'ha explicat el pare. Donant-me'n tots els detalls. I m'ha sobtat tant, el que deia i com ho deia, que m'he quedat amb el dubte de si ell parlava amb més interès del seu fill, o de la seva pròpia joguina informàtica.
Hi ha gent ben curiosa...
