Una reunió inútil / 2

"Si una cosa ha anat malament, sempre hi ha la possibilitat que pugui anar pitjor". El Senyor Murphy

Vaig parlar de la reunió del Santi, l'Adela i l'amiga psicòloga de l'Adela, amb l'objectiu, per pert del Santi, de parlar de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. N'explicaré alguna cosa més.

Després del que ja vaig explicar, de cop l'amiga psicòloga de l'Adela diu que l'Olga està cronificada, perquè amb l'edat que té, hauria de tenir més autonomia, més habilitats socials, més seguretat en ella mateixa. El Santi li diu que potser sí, "segons les normalitats generals", però que cada cas és diferent, i que de moment, tenint en compte que la vida de l'Olga és molt difícil (amb un grau de dificultat que elles ignoren, a causa de la seva falta d'informació), cal valorar "que encara està viva". És a dir, que no s'ha suïcidat. Explica que les filles d'algunes persones que ell coneix, amb un tipus de problemes semblants als de l'Olga, s'han acabat suïcidant (un incís: el Santi al llarg dels anys ha tingut sempre interès en conèixer altres pares amb filles com l'Olga, cosa que l'Adela no ha fet).

La resposta de la psicòloga, ràpida, és aquesta: "Així, tu ja et conformes amb què l'Olga no es suïcidi? Amb això ja en tens prou?"

El Santi, bocabadat, calla. Ni tan sols intenta dir el que considera absolutament obvi: que estar viva és la "condició prèvia" per a poder fer qualsevol altra cosa. 

Podria explicar altres coses difícils d'entendre d'aquesta reunió, de les diferents que m'explica el Santi. Però ho deixo aquí, perquè, a més, si ho expliqués tot seria molt llarg. Només afegiré una última cosa. El Santi em diu que durant tota l'estona l'Adela va estar callada; d'una banda, no va demostrar interès en què es parlés del tema que en teoria havia motivat la trobada i, d'una altra banda, no va dir tampoc que estigués d'acord amb els punts de vista de la seva amiga. Només va dir, al final, que se sentia molt cansada, desbordada, que ni tan sols acabava d'entendre tot el que es deia. I que, sobretot, se sentia molt trista a causa de la seva mala relació amb l'Olga. Per al Santi, va ser l'única cosa consistent, positiva, de la reunió: que l'Adela, a diferència d'altres vegades, en què ella també deia el que s'havia de fer, "el que havia de fer l'Olga", aquesta vegada no va dir res. Només que estava desbordada, cansada i trista.

Conec molt bé el Santi, i sé que al punt de confiança en la relació amb la seva filla hi ha arribat després de molts anys de paciència, d'aprenentatges "seus", de diferents implicacions en els problemes de l'Olga que al llarg del temps s'han anat encadenant... I també, després d'haver-li dit sempre a l'Olga, de manera molt clara, que ell només l'ajudaria si ella s'ajudava. D'haver-li posat sempre uns límits molt clars, i d'haver-la fet responsable de les conseqüències dels seus actes, unes conseqüències avisades prèviament, si ella no respectava els límits. 

De tot això, i d'haver-li anat repetint, de tant en tant, de manera molt seriosa, una cosa fonamental: que si ell, el Santi, de vegades estava trist, aclaparat o enfadat per qualsevol cosa "que hagués fet l'Olga", l'únic responsable de la seva tristesa, de les seves emocions alterades, era ell, no ella. Hagués fet el que hagués fet ella. Per al Santi, aquest era un dels "fonaments fonamentals" de la seva relació amb l'Olga.

Com que, tal com he dit, conec bé el Santi, i alhora conec una mica l'Adela, penso que la mala relació entre l'Adela i l'Olga no és cap casualitat, sinó el resultat, sobretot, de com ha anat actuant ella al llarg dels anys. Dit d'una manera, resumida, i crec que no m'equivoco gaire: considero que tot allò que, en relació amb l'Olga, el Santi ha fet d'una manera, l'Adela sovint ho ha fet d'una altra, moltes vegades del tot o bastant oposada. I sembla una mica normal, que els resultats d'actituds o comportaments diferents també siguin diferents.

D'això és del que volia parlar el Santi amb l'Adela. Aquesta vegada, amb una tercera persona, per tal que fos possible poder-ne parlar de manera serena. I més profitosa. Però no ha sortit bé. 

Una reunió inútil

Ja n'he parlat alguna vegada, del Santi, l'Adela i l'Olga. El Santi troba trist, que l'Adela, la seva exparella, i l'Olga, la filla que tenen en comú, tinguin una mala relació. Aquesta relació dolenta, o "no relació", a l'Adela l'afecta molt, emocionalment i físicament, perquè somatitza el malestar. El resultat és que l'Adela, des de fa un temps, és una persona bastant malalta, amb una vida plena de dolor i una autonomia força limitada.

Les dificultats de relació entre l'Adela i l'Olga venen de molt lluny, de fa molts anys. Un dia, el Santi li proposa a l'Adela quedar amb una bona amiga d'ella, psicòloga, per tal de parlar d'aquesta mala relació entre mare i filla. El Santi li proposa parlar junt amb l'amiga perquè, alguna vegada que havia intentat parlar d'aquest tema amb l'Adela, els dos sols, no n'havia sortit mai res de profit. Com que, a més, l'amiga és psicòloga, el Santi pensa que podrà entendre millor la situació, i potser podrà ajudar l'Adela, de cara a intentar sanejar una mica la relació entre ella i l'Olga. 

L'Adela hi està d'acord. El dia que es troben els tres, el Santi, com que no té clar què li ha explicat exactament l'Adela a la seva amiga, és a dir, si li ha dit quin és el propòsit de la trobada, al principi el recorda. Però llavors, per a sorpresa del Santi, l'amiga diu que cal tenir en compte que a la trobada cadascú hi ha anat amb la seva idea, i que la d'ella és una altra. Que, per a ella, l'important és saber si hi ha algun informe que digui quin és el diagnòstic de l'Olga. Això d'entrada, per tal de, llavors, poder saber quin ha de ser el tractament adequat per a ella; i si és el cas que n'està seguint un altre, reorientar-lo. També diu que cal pensar ja què passarà més endavant, fer previsions de cara al futur.

El Santi no se'n sap avenir. Ell no té gens d'interès en parlar de tot això, aquest dia no. El tema havia de ser un altre. Fa un esforç per intentar reconduir la situació, diu que, com que l'Olga és major d'edat, és ella qui, bé o malament, decideix què fa. I que, per tant, en relació amb qualsevol mena d'informació sobre l'Olga, també és ella qui decideix què vol compartir o no, inclosos els informes mèdics. 

Afegeix que ell està al corrent de molts aspectes de la vida de l'Olga, alguns molt importants, però que només els explicaria si l'Olga hi estigués d'acord. I l'Olga de moment no vol que ell expliqui res a ningú. El Santi diu això, i afegeix que, d'altra banda, ell considera que l'Olga des de fa un temps està fent les coses prou bé, que va fent els seus progressos, de manera que té poc sentit, o cap, voler intervenir ara en les seves decisions. Que el que toca, des del seu punt de vista, és confiar i esperar. Deixar que l'Olga vagi fent el seu procés. I que això, confiar i esperar, és el que des de fa temps fa ell.

No serveix de gaire, aquesta falca aclaridora del Santi, perquè l'amiga psicòloga, "com a experta", torna a insistir en la mateixa direcció (o obsessió) d'abans: fer un mapa de la situació de l'Olga, valorar si és encertat el que està fent, plantejar una alternativa en cas contrari...

El Santi encara fa un altre intent. Recorda una altra vegada a l'Adela i a la psicòloga el que sembla que no escolten: que l'Olga només explica el que vol. I que si moltes coses no les ha explicat a l'Adela, ha sigut perquè no ha volgut explicar-les-hi. I que com que el que ell sap de l'Olga ella no vol que ho expliqui, no ho pot explicar. Perquè sempre ha respectat aquesta confiança en ell de l'Olga, i no té cap intenció de defraudar-la. 

La psicòloga segueix al seu aire. Llavors parla d'un psiquiatre expert en el tipus de problema que aparentment afecta l'Olga. Diu que aquell psiquiatre és el millor de tots, i que estaria bé parlar amb ell. Però diu que, abans,  s'hauria de confirmar si el problema de l'Olga és el que sembla que és, o un altre, i que per això és necessari un informe del dispositiu de salut mental al qual està vinculada l'Olga, etc.

El Santi s'adona que l'amiga de l'Adela no entén res. Res de res. I alhora veu que va passant l'estona i no es parla del que es tractava de parlar: de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. Parlar-ne i, llavors, parlar de si, "potser", l'Adela podria fer alguna cosa diferent de les que ha fet fins ara, per tal que, "potser" (una altra vegada el potser), la relació entre les dues pogués millorar una mica.

El Santi té clar que, en casos com aquest, pensar en els canvis "que ha de fer l'altre" és perdre el temps. Perquè l'altre els farà, o no (no depèn de nosaltres), però els propis només depenen d'un mateix. D'això és del que volia parlar el Santi, i no hi ha hagut manera de fer-ho.

Reunió de NA

Al llarg dels anys he conegut algunes persones que, gràcies als grups de Narcòtics Anònims o Alcohòlics Anònims (NA, AA), han aconseguit viure abstinents. Amb alguna d'aquestes persones hi he parlat bastant, tant dels seus problemes addictius com de la seva experiència en aquests grups. 

Ara, per primera vegada, he anat a una reunió de NA. Feia temps que ho volia fer. És una reunió oberta, és a dir, a la qual hi poden anar coneguts o familiars dels assistents habituals, o senzillament persones interessades en el seu funcionament. Quan fan una reunió d'aquestes, oberta, abans ho avisen als assistents habituals, per si algú aquell dia prefereix no anar-hi.

M'ha agradat molt poder-hi assistir. M'ha sorprès el grau de lucidesa i d'implicació de la majoria de persones que hi participaven, una dotzena. I terribles, alguns dels seus testimonis. Jo era l'únic convidat.

Gràcies a altres reunions de grups d'ajuda mútua, sé que aquestes reunions són diferents segons la gent que conforma cada grup. En el cas de les reunions de NA i AA, els principis pels quals es regeixen, "Els dotze passos", són els mateixos sempre, i la dinàmica de les reunions (molt estructurada), també. Però el funcionament pot variar. De vegades bastant, i per tant pot ser més o menys efectiu. Aquest grup, pel que ja m'havien dit abans, és dels que tenen un millor funcionament. 

Tinc la intenció d'anar a alguna reunió oberta d'algun altre grup de NA o AA, per veure les diferències. 

Els grups de NA o AA (i qualsevol altre grup basat en els mateixos principis dels 12 passos, de menjadors compulsius, ludòpates, addictes al sexe, etc.), són grups "d'ajuda mútua" (GAM), entre iguals, sense professionals que els dirigeixin o moderin. És una característica que els fa molt interessants. A més, assistir-hi és gratuït: els participants, al final de la reunió fan una aportació voluntària destinada al manteniment del grup. Són aportacions en general molt petites (en aquest cas, deu euros). 

És clar, amb aquesta economia, és com un miracle, que funcionin (només tenen una altra font d'ingressos, la venda de publicacions, a través de la qual el que recullen també és mínim). L'explicació, sobretot,  és que els locals que fan servir són cedits de manera desinteressada, la majoria de les vegades espais de parròquies. Està bé ressaltar-ho, sobretot que ho facin persones com jo, que sóc tan descregut, i fins i tot "amb alguns contenciosos amb la cosa de l'Església".

Tornant a les aportacions del final de la reunió, una última cosa: quan tinc la intenció de fer jo també una aportació, em diuen que no puc, que només poden fer-ho els usuaris de les reunions, no els convidats. Que aquesta és una norma bàsica de les reunions de NA i AA. 

Alguna altra vegada ja havia parlat dels grups de NA i AA. I crec que llavors ja havia dit que em semblava bastant incomprensible que els dispositius oficials dedicats al tractament de les addiccions els tinguin tan poc en compte, quan no és que alguns professionals, de vegades, manifesten cap a ells una gran desconfiança, o un rotund rebuig.

Potser, això que considero un prejudici, té a veure amb el fet que aquests professionals "no han tingut l'interès d'escoltar amb interès" persones per a les quals l'assistència a aquests grups els ha sigut útil, o fins i tot determinant, de cara a poder gestionar el seu problema d'addicció. Que no han tingut aquest interès, ni el d'anar a alguna d'aquestes reunions (com jo aquesta vegada), per veure com funcionen.

No dic, no ho he dit mai, que els grups de NA i AA siguin perfectes, o la solució per a tothom, en absolut (un altre dia potser m'estendré més sobre aquest aspecte). Però tampoc són perfectes, ni de bon tros, els dispositius públics dedicats a les addiccions. Ni els privats, ja que hi som (i aquests, a sobre, tenen uns preus absolutament prohibitius per a la majoria de la gent). I no per això, perquè d'uns i altres se'n pugui criticar coses, de vegades moltes (de vegades greus), cal rebutjar-los sistemàticament. 

A cadascú li funciona allò que li funciona, i quan és així, doncs endavant... Però sense menystenir el que funciona als altres. Amb més motiu, quan allò que funciona és gratuït (de vegades sembla que ens oblidem que la sanitat pública també és molt cara, una altra cosa és que l'usuari no pagui les despeses directament de la seva butxaca).

Apa, i per avui ja n'hi ha prou, d'aquest tema. Perquè és inacabable, i cal parar en algun moment. Ara.

--

Tal com he dit, abans ja n'havia parlat algun cop, dels grups de NA i AA. Adjunto un parell d'enllaços, un de caràcter general (en part semblant al d'avui), i un altre sobre un cas concret:
- Només avui
https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/nomes-avui.html
- El Julián i la Cleo
https://horitzontal.blogspot.com/2024/01/el-julian-i-la-cleo.html

L'Adriana, el Joan Pintor, la Raquel

Un dels dies que l'Adriana ve a dinar a casa de la Lívia la veiem tan desvalguda, aclaparada i desorientada que, a l'hora de marxar, decideixo acompanyar-la fins a casa seva. Fem el camí gairebé tota l'estona en silenci, ella callada, jo sense saber què dir.

Després, al sortir de casa seva, decideixo passar a veure el Joan Pintor, perquè aquests dies està més neguitós. Finalment ha assumit que no pot seguir vivint sol, perquè tot li és massa complicat. Es despista, se sent desvalgut, de tant en tant cau... Amb els mesos, ha passat de dir que ell no aniria mai a una residència, a dir que, si no es moria abans, potser sí que algun dia no tindria més remei que acabar-hi anant. I ara, des de fa uns dies, diu que vol anar-hi, que no vol seguir al seu pis, perquè se sent massa sol i desvalgut, i pensa que a una residència tindrà la vida més fàcil.

Quan arribo a casa del Joan, li dic si vol sortir a fer un tomb. Em diu que no, perquè fa fred i vent. Al final, diem de sortir per anar només al bar (està a cinquanta metres de casa seva). Això sí que li ve de gust, fer aquesta petita caminadeta, seure una estona al bar, beure's una cervesa i donar un cop d'ull al diari.

Quan anava  a casa del Joan, pel camí he vist la Raquel. Asseguda a la seva cadira de rodes, que empenyia l'home que la cuida. Hem fet un tros de camí junts, dient-li de tant en tant a la Raquel alguna cosa (s'endormiscava a cada moment). De fet, mentre caminem parlo gairebé tota l'estona amb el seu cuidador: una persona extraordinària, excepcional, molt atenta, pacient i afectuosa. És admirable, com tracta la Raquel.

M'agrada, parlar de tant en tant amb aquest home. Veure que hi ha, "que existeixen", persones tan sorprenents com ell. Veure-ho... i dir-li-ho.

Sí, ha sigut un dia bastant curiós. No és normal, aquesta acumulació en un mateix dia de petites històries  com aquestes. Hi ha molts dies que no veig ningú. Avui, però, per casualitat, ha anat així.

Els dinars amb l'Adriana

Fa potser quatre anys que l'Adriana arrossega una depressió severa. Després d'una etapa llarga de successius ingressos a diferents centres, quan, sense cap millora remarcable es van acabar els ingressos i va tornar a casa seva, amb la Lívia vam incorporar la rutina de convidar-la a dinar cada setmana. Deu fer ja més de dos anys, d'aquests dinars setmanals compartits.

L'Adriana de vegades està regular, de vegades pitjor, de vegades molt malament. Al llarg d'aquests anys, bé només ho ha estat dues o tres vegades. I li ha durat molt poc, només un dia o dos. Quan ha tingut un d'aquests dies, ha sigut com un miracle, una meravella. Una cosa indescriptible. I alhora molt efímera. 

En aquests moment excepcionals, nosaltres no l'hem arribat a veure mai, només hi hem parlat per telèfon; quan l'hem tornat a veure, el miracle ja havia desaparegut. 

A la Lívia li costa més que a mi, gestinar aquesta història de l'Adriana. La Lívia és més emotiva que jo, pateix bastant; li agradaria poder ajudar l'Adriana a sortir d'aquest pou tan negre, horrible. Quan la Lívia m'ho diu, li dic que el nostre paper, el que podem fer per l'Adriana, és el que fem: mantenir la rutina de'aquests dinars, fer que ella sàpiga que la tenim present, que comptem amb ella cada setmana, que l'esperem. Que ens importa.

Li dic que no podem pretendre, ni tenim la capacitat (ni l'energia), per anar més enllà. Li dic això no només per tranquil.litzar-la, sinó també perquè estic convençut que és així, que només pot ser així. D'una banda, a causa de les nostres possibilitats i limitacions i, d'una altra, perquè l'Adriana té una família. I nosaltres no podem ficar-nos pel mig del que fa la família, ni pel mig dels criteris dels psiquiatres, ni pel mig de... A més, això de les depressions és un misteri, de vegades un misteri absolut, del tot incomprensible.

Nosaltres a l'Adriana la podem convidar a dinar, compartir aquestes hores amb ella (a més de telefonar-la alguna vegada entremig), tractar-la amb afecte els dies que ens veiem, fer-li sentir que ens importa... Aquest és el nostre paper. I si volguéssim intervenir més, és  probable que, en lloc de millorar les coses, encara cotribuisim a complicar-les més. Perquè la situació de l'Adriana ho és molt, de complicada (la seva vida és un conjunt de complicacions que ara no ve al cas exposar amb detall).

De fet, tot això la Lívia ho entén bé. Però malgrat entendre-ho, de tant en tant té aquest neguit, aquest desig de fer més del que fa. Perquè veu l'Adriana tan desvalguda, tan aclaparada, tan perduda i emocionalment adolorida i derrotada... És clar, no és que jo no la veigi també així. Em passa igual, exactament igual, però quan penso en l'Adriana, en la situació de l'Adriana (molt complexa por diferents motius, tal com ja he dit), procuro que les emocions, sempre més difícils de gestionar, no em desequilibrin la raó.

Com cada setmana, ha vingut l'Adriana. I també com cada setmana, després, la Lívia i jo quedem una mica, o més que una mica, tocats. Tanta tristesa, tanta fragilitat, tanta foscor, tant dolor. Sense escletxes per les que pugui entrar una mica de llum... De fet, no sé ni quines paraules hauria de fer servir, per explicar-ho. O potser és (és el més segur), que ni tan sols existeixen, aquestes paraules. 

La Guiomar

La vaig conèixer a una planta de traumatologia. A causa d'un accident li havien fet una operació molt complicada a l'esquena, però no havien pogut evitar que quedés hemiplègica, asseguda en una cadira de rodes.

Tenia potser vint-i-cinc anys, era discreta, amable, se la veia intel.ligent. Amb la seva cadira de rodes sortia a una terrassa i anava a l'extrem més allunyat, a fumar. Allí sovint coincidia amb dues dones més de la mateixa planta. Una també hi anava en una cadira de rodes, l'altra amb un caminador. La del caminador, la Guiomar, era qui jo anava a veure. Com que la Guiomar va estar unes setmanes ingressada, més d'una vegada vaig veure aquella noia. 

D'aquelles visites a l'hospital fa potser dos anys. Parlo ara un dia amb la Guiomar, hem quedat a casa seva, les coses de la salut no li van bé. Mentre parlem, sona el seu telèfon, el mira, i no l'agafa. Al cap de poc torna a sonar, i li dic que si vol que contesti, que jo no tinc pressa, però em diu que no vol agafar-lo. Torna a sonar una altra vegada, i després una altra, i llavors m'explica qui li truca. 

Em diu que és la noia de l'hospital, amb la qual llavors es van donar els números de telèfon. Després de l'alta, de vegades es trucaven, però amb el pas del temps, la relació amb ella diu que s'ha anat complicant. Aquella noia de tracte més aviat fàcil a l'hospital, ha donat pas a una noia amb un caràcter obsessiu, inestable, victimista, manipulador i invasiu. La Guiomar se sent assetjada, no sap com gestionar la situació. 

M'explica que, després de l'hospital, un dia li va dir que la veritable raó per la qual havia acabat a l'hospital no va ser un accident, sinó un intent de suïcidi. Que li havien diagnosticat un trastorn límit de la personalitat, TLP, però que ella, la noia, no s'ho creia, i que no volia saber res de teràpies. 

La Guiomar diu que se sent molt cansada, que amb els seus mals, que segueixen augmentant, ja en té prou, com per ara haver d'estar escoltant els laments d'aquesta noia. Li dic que té raó, i que encara que aquesta noia li faci llàstima, s'ha de prioritzar ella, s'ha de protegir, li ha de posar límits. Que li ha de dir que no la truqui tant, i que si no ho entén i segueix igual, li hauria de bloquejar el número. Sense remordiments, només com a autodefensa. Perquè la primera persona a qui ha de tractar bé "és a ella mateixa", sobretot, tenint en compte la vida tan complicada que ja té. 

Com que la Guiomar no té una idea gaire clara de què és això del TLP, li faig una petita explicació. I després de l'explicació torno a insistir en la necessitat d'establir límits, repetint-li que, posar-los, no és ser una mala persona, sinó una manera d'autoprotegir-se.

Aquest dia que parlo amb la Guiomar també m'explica que ella està arribant a un altre límit, el de les seves forces. Al límit de la seva capacitat de resistència. I que quan ja no pugui suportar més el dolor, la seva actual vida encongida, la creixent falta d'autonomia, la seva situació sense possibilitats de millora, sempre adolorida, sense al.licients a causa de les seves moltes limitacions, demanarà l'eutanàsia. I que segurament no trigarà gaire.

Abans, alguna vegada n'havia parlat com una possibilitat. Ara és diferent.

La mare de l'Olga

El Santi truca a l'Adela, la mare de l'Olga, per explicar-li que l'Olga ha tingut la primera sortida del centre on està ingressada des de fa unes setmanes. El Santi és el pare de l'Olga, fa anys que ell i l'Adela estan separats. 

L'Adela i l'Olga tenen una relació dolenta, tan deteriorada que fa mesos que l'Olga no vol parlar amb l'Adela. En canvi, el pare de l'Olga, el Santi, té una bona relació amb l'Olga.

El Santi explica a l'Adela que ha vist bé a l'Olga: estable, il.lusionada, amb ganes d'anar seguit el programa del centre on està. És un centre per a persones amb problemes d'addiccions, al qual també hi arriben persones com l'Olga, amb patologia dual (addicció i problema mental).

El Santi no té temps de donar a l'Adela més detalls de l'Olga, perquè l'Adela l'interromp. L'Adela es queixa, diu que és injust, que ella no hagi pogut veure l'Olga. Diu que l'Olga la maltracta, que la discrimina. Que ella és la seva mare, qui la va parir, qui la va dur nou mesos a la panxa, qui la va criar, i que sempre l'ha estimat... 

De mica en mica l'Adela va elevant la intensitat de les queixes, els retrets i les acusacions relacionades amb l'actitud de l'Olga cap a ella. I acaba acusant també el Santi; li diu que ell és corresponsable de la situació actual. Diu al Santi que ella és una víctima innocent dels dos.

El Santi escolta en silenci. Ja hi està acostumat, no és la primera vegada, "ni la que fa vint"... Tot ve de bastant lluny. Sap, per experiència, que en aquests casos el millor és no dir res, perquè qualsevol cosa que digui el més probable és que només serveixi per empitjorar la situació. Per fer augmentar el grau d'indignació i de retrets de l'Adela.

D'altra banda, el Santi pensa que, si li digués a l'Adela "el que li hauria de dir", la veritat, el que ell considera que és la veritat, podria ser terrible, el que llavors passes. Perquè li hauria de dir a l'Adela que, si l'Olga no la vol veure, no és perquè sí. Que no és només a causa dels conflictes i dificultats que té l'Olga amb ella mateixa (obvis, ben reals, importants), sinó també a causa de les actituds de l'Adela cap a ella. A causa del victimisme de l'Adela, dels seus xantatges emocionals, de les seves exigències i manipulacions... 

L'Olga no suporta la manera de ser de l'Adela; es desestabilitza completament, quan se sent atrapada en aquesta teranyina de manipulacions i acusacions de la seva mare. Se sent maltractada, i es desestabilitza. I sap que, a causa de les seves fragilitats, llavors pot acabar descarrilant, i això li fa pànic. Perquè els seus descarrilaments, les seves pèrdues de control, li passen factures molt importants i doloroses. 

El Santi pensa que hauria de ser això, el que li hauria de dir, si li digués a l'Adela alguna cosa. Però calla. Calla perquè sap que és impossible, que l'Adela pugui escoltar aquestes paraules. Perquè escoltar-les la trasbalsaria. La trasbalsaria completament. L'obligaria, "o l'hauria d'obligar", a replantejar-se moltes coses, coses fonamentals. I bona part de la seva vida trontollaria. 

El Santi pensa això perquè veu que l'Adela està convençuda que les seves actuacions i actituds, en relació amb l'Olga, han sigut sempre i són impecables. De fet, la mateixa Eva ho diu, fins i tot se'n vanta. L'Adela està convençuda que tots els problemes de relació amb l'Olga, tots, absolutament tots, són per culpa del rebuig injustificat de l'Olga cap a ella. Ella, l'Adela, no és responsable de res. L'Olga té la culpa de tot. Amb la complicitat del Santi, el qual, "és obvi", també contribueix a la seva marginació de la vida de l'Olga.

Al Santi l'entristeix, la mala relació entre l'Adela i l'Olga, i les vides difícils de les dues... Però també té clar que són elles, les que han de resoldre els seus problemes. Els seus problemes personals, cada una els seus, i el problema comú, de la mala relació entre les dues.