Totes les històries personals, si les mires de prop, són interessants. Algunes, a sobre, per una cosa o una altra són especialment curioses. I després hi ha les històries increïbles, que et deixen del tot bocabadat, completament. La història de la Bàrbara és una d'aquestes històries.
La Bàrbara és búlgara, va arribar aquí fa potser vint-i-cinc anys. Va fer diferents feines, netejant cases i cuidant gent gran. Va arribar a cas dels pares de la Lívia perquè un home que hi anava a ajudar-los els la va presentar.
La Lívia conserva dos tipus de records de la Bàrbara, d'aquella etapa a casa dels seus pares, ara ja fa molts anys. El record de tots els seus embolics i problemes, a causa del seu cap desballestat, i el de l'afecte que alhora inspirava, perquè era una bona persona.
Des de llavors, de tant en tant la Bàrbara ha anat trucant a la Lívia, i li ha anat explicant quina era la seva situació en aquell moment, sempre complicada; al final de la trucada quedaven que un altre dia tornarien a parlar, o que quedarien per veure's. Quan passava un temps sense que la Bàrbara no hagués dit res, i llavors la Lívia li trucava, el telèfon que li havia donat l'última vegada la Bàrbara ja no funcionava. O sortia una altra persona i deia que no sabia res de la Bàrbara. Així una vegada i una altra, al llarg dels anys.
Fa potser un any, o dos, un dia que van parlar, la Lívia li va dir que, perquè no passés el de sempre, podrien quedar l'endemà mateix per veure's. Van quedar, però l'endemà la Bàrbara no es va presentar.
Fa unes setmanes, durant una altra trucada de la Bàrbara, la Lívia li va tornar a proposar de quedar. La Bàrbara va dir que d'acord, que li feia molta il.lusió, però l'endemà tampoc es va presentar.
Fa dos dies, la Bàrbara va tornar a trucar; era al matí, i la Lívia, per tal d'assegurar la trobada, li va proposar de quedar llavors mateix. I aquest cop la Bàrbara sí que es va presentar.
Com que jo tenia molta curiositat per conèixer la Bàrbara, després d'anys de sentir parlar d'ella, vam quedar amb la Lívia que, quan es trobés amb la Bàrbara, li preguntaria si li semblava bé, que jo passés a saludar-la, al bar a on haguessin anat a prendre un cafè. I la Lívia després em va trucar per dir-me que hi podia anar.
Al llarg dels anys, la Lívia m'havia anat explicant episodis de quan la Bàrbara estava a casa dels seus pares, uns episodis que al final van obligar la Lívia a buscar una altra cuidadora, perquè la Bàrbara era del tot imprevisible, no es podia confiar en ella. La Lívia també m'havia anat explicant el que la Bàrbara li explicava, més endavant, quan li telefonava.
Eren històries que semblava impossible que poguessin ser totes certes, de tan extremes, insòlites, difícils, impensables, moltes vegades doloroses, i no sé quins altres adjectius més seria necessari afegir-hi. Però ho eren, certes, perquè la Bàrbara era així, vaja, és així; segurament ara no tan eixelebrada i caòtica, però deunidó.
La Bàrbara ha estat ingressada diferents vegades a causa dels seus problemes de salut mental. Ha tingut tres fills, de dos pares diferents, i dels tres n'hi van treure la tutela. Els dos petits encara estan tutelats, per la DGAIA, i el gran té una vida raonablement estable, però sense contacte amb la seva mare. Amb qui aquest fill gran sí que manté la relació és amb el pare, o més ben dit, amb la persona que li ha fet sempre de pare, l'home amb qui es va aparellar la Bàrbara quan ja estava embarassada d'un altre home.
Aquell pare biològic, més el pare adoptiu, igual que el pare de les dues altres criatures, tots tres tenen també problemes mentals, i dos han estat ingressats algun cop.
La Bàrbara és enamoradissa, i a banda d'aquests homes, ha anat tenint altres històries, cosa que ha sigut un motiu que ha dificultat la relació amb els seus fills tutelats, perquè des de la DGAIA l'han vist inestable, amb domicilis i parelles canviants, dificultats per comunicar-se amb ella quan intentaven localitzar-la, etc. Tot això, afegit a les seves oscil.lacions emocionls, de vegades molt acusades.
Vaja, que la Bàrbara "ho té tot". També problemes amb l'alcohol. Ara beu poc, o això diu ella, però ha passat etapes molt descontrolades. En relació amb l'alcohol, la pitjor va ser quan va estar vivint al carrer, llavors bebia molt, diu que una cosa portava l'altra.
A més d'haver viscut al carrer, també ha estat acollida a una casa per a dones maltractades. Aquest episodi va arribar al final de la seva relació amb l'home a través del qual va arribar a casa dels pares de la Lívia. Es van conèixer a les Rambles, ella acabava d'arribar de Bulgària, no sabia què fer, com sobreviure, i aquell home la va acollir. Van ser parella durant uns anys, la relació de mica en mica es va anar degradant i, al final, els maltractaments eren ja molt greus. Per això va acabar en aquella casa d'acollida, en una direcció desconeguda, per tal d'evitar ser localitzada pel seu maltractador.
La Bàrbara s'explica molt bé, és una narradora extraordinària de la seva pròpia història, i no parla amb afany de protagonisme, sinó només perquè li surt així, de manera espontània, sense cap mena de filtre. Per exemple, quan parla de les dificultats que li ha posat la DGAIA perquè pugui veure els seus fills, reconeix que ella no ho posa gens fàcil, amb la seva vida caòtica. I quan parla del fill gran, que el pare adoptiu sempre ha procurat protegir d'una relació propera amb la Bàrbara, ella diu el mateix, que ja ho entén, i que sort n'ha tingut, aquest fill, d'aquest pare.
Diu tot això, i que li dol, perquè li agradaria veure els seus fills, poder-s'hi relacionar de manera normal, però que ella, amb la seva inestabilitat i imprevisibilitat, els seus nòvios canviants, els seus ingressos psiquiàtrics, no ho posa fàcil.
La Bàrbara també explica que li agrada escriure, diu que de vegades escriu sobre les coses que li passen. Diu que si ho publiqués, amb tot el que li ha passat, seria un gran llibre, i que un metge l'ha animat a fer-ho.
Llavors afegeix que el problema és que, perquè te'l publiquin, l'has de presentar escrit amb una màquina d'escriure. Cosa que tampoc és un problema, perquè a algunes tendes de segona mà encara venen màquines d'escriure. Però que llavors el problema és trobar la cinta entintada, que això és el més difícil de trobar, però que ella sap un lloc que encara en venen. Però que el problema, aleshores, és trobar cintes de colors, que això sí que és molt i molt difícil de trobar. La Lívia i jo ens quedem bocabadats.
La Bàrbara fa tendresa. I alhora, t'adones que segurament és arriscat, tenir-la massa a la vora. Conèixer-la personalment, sentir-li explicar episodis de la seva vida, també m'ha facilitat que pugues entendre millor la postura de la Lívia al llarg dels anys, en relació amb la Bàrbara. D'una banda, interessada a saber de tant en tant què anava fent la Bàrbara, perquè li té afecte, i d'una altra banda, mantenint una distància, a causa del temor de ser "absorbida" per les inestabilitats, crisis i daltabaixos cíclics de la Bàrbara.
Abans d'acomiadar-nos, la Bàrbara encara té temps d'obsequiar-nos amb una altra explicació ben curiosa. Diu que li han dit que té TLP, un trastorn límit de la personalitat, però que això és cosa dels metges, que ella no creu que tingui res, que no creu que tingui cap problema mental (tot i que, abans, ha estat parlant dels seus ingressos, i de la seva inestabilitat emocional, i de la medicació que es pren...).
Però a continuació afegeix que ja li va bé, "que els metges ho pensin, que ella té aquest TLP", perquè li ha servit per poder rebre una paga. I amb la paga, li és més fàcil anar sobrevivint.
