Tenia unes explosions d'ira i de violència que espantaven tothom, es ficava en tota mena d'embolics, tenia diferents conductes de risc, bevia de manera abusiva i també consumia altres substàncies. Culpava els seus pares de tot.
Era un fill adoptat. Havia passat per un munt de psiquiatres i psicòlegs. Parlaven d'un trastorn de la personalitat sever, deien que era trist, però que es podia fer poca cosa, en el seu cas. El donaven gairebé per perdut.
Quan tenia una de les seves crisis de descontrol, ira i violència, els seus pares s'ho passaven molt malament. De vegades havien trucat a la policia. Se sentien desbordats, no sabien què fer. Els amenaçava verbalment, tot i que mai va arribar a agredir-los. La violència física la dirigia cap a les coses, i unes quantes vegades havia provocat destrosses molt importants a la casa, i fora de casa també.
Han passat uns quants anys, i sembla que s'hagi produït un miracle. Literalment. Està molt més tranquil. Ja no consumeix. Té molt bona relació amb els pares, i també amb el seu germà, amb el qual havien perdut tot contacte, perquè el germà, per autoprotegir-se, se n'havia apartat completament.
En el seu miracle hi va influir molt que, quan estava pitjor, se'n va anar a viure amb una noia, i la relació amb ella, que semblava que era impossible que durés, va durar. Era un contrast molt gran, ella amb una vida absolutament ordenada, i ell del tot desordenada. Ella equilibrada, i ell del tot desequilibrat. Però contra tot pronòstic, malgrat les dificultats, seguien junts, i a poc a poc ell va anar incorporant una mica d'ordre, uns inicis d'autocontenció, una incipient estructura.
Molt a poc a poc, es va anar asserenant. Van anar minvant les seves explosions d'ira i els seus descontrols. Va reprendre estudis que només tenia començats i, després, va començar a treballar.
De mica en mica, va anar restablint el contacte amb els seus pares. I va anar valorant, i reconeixent, tot el que havien fet per ell. La seva estimació i la paciència infinita que havien tingut. El molt que havien patit. Va veure això, que no només havia patit ell, que és l'únic que veia abans, sinó també ells. Tots. I des d'aquesta consciència, va anar fent un procés de reconciliació, de relligament.
No ha deixat d'anar a festes com les que anava abans, festes que sempre l'han atret molt, on la gent, normalment, es descontrola bastant. Però ell, ara, encara que aquests dies begui de manera puntual una mica, ja no perd mai el control. És molt conscient d'allò que li convé, i d'allò que no.
Al llarg dels anys, des de l'etapa més horrorosa i fins ara, he anat seguint la seva història a través d'una parenta seva. L'última vegada que hi he parlat ha sigut fa poc, i ella ho ha dit així: "És com un miracle!"
A favor seu, diu, hi ha jugat que és molt intel.ligent i, sobretot, que aquesta intel.ligència ha sigut capaç de posar-la "a favor seu", no en contra (cosa que en aquests casos de vegades passa i, llavors, la gran intel.ligència d'aquestes persones és la seva pitjor enemiga, perquè els serveix per blindar-se davant de cap possibilitat de reflexió, de canvi).
Aquesta parenta diu que de vegades els pares encara tenen por, del que li pugui passar a ell. Por que un dia la vida d'aquest fill es torni a extraviar, a causa d'alguna crisi. Però afegeix que ella creu que, encara que això passés, llavors el Tomàs segurament podria trobar el camí del redreçament, perquè ara tindria ja incrustada l'experiència, la referència, "de la bona vida actual", com una realitat viscuda, i per tant recuperable. Una referència que un només s'adona que és un veritable tresor si abans no ha existit mai en la seva vida i un dia la té. Perquè abans només hi havia "el buit", un gran buit i malestar, a causa de la seva absència.
Diu que el Tomàs segueix tenint un caràcter fort, però ara, de manera sorprenent, modulat per una gran bondat, una bondat i empatia cap als altres que és com si sempre haguessin estat dins seu, però ofegades a causa de tanta ràbia i dolor.
