Sempre pot ser pitjor

Passava llargues etapes sense sortir del llit en tot el dia. Quan la seva mare la veia enfonsada en aquell estat depressiu es posava malalta ella; pensava què podria fer, què hauria de fer, per ajudar-la a sortir d'aquell pou, què podia fer perquè alguna cosa canviés i la filla pogués fer una vida "fora del llit", una mica més normal, amb una mica més d'activitat.

De vegades, pel motiu que fos, o sense motiu aparent, era així: la filla recuperava la il.lusió, alguna il.lusió, es llevava, es movia per casa i fins i tot  feia una mica de vida social, amb alguns amics i amigues que conservava. Quan passava, la mare respirava, se sentia alleujada.

Un dia la filla va dir que l'havien convidat a sortir al vespre. No era la primera vegada, i com que algun cop la filla havia acabat consumint i arribant molt tard, aquesta vegada va dir a la seva mare que no es preocupés, que no tenia cap intenció de consumir i que tornaria aviat.

Cap allà a mitjanit, una amiga de la filla va telefonar a la mare: havien violat la filla.

Fa unes setmanes que va passar. Des de llavors, la filla no surt del llit. Passa moltes estones plorant. La mare també està enfonsada i plora.

Un dia la mare m'explica la història, i em quedo sense saber què dir. De vegades, davant d'algunes històries, callo, perquè em passa això, que no sé què dir. Penso, o m'adono, que el més convenient, o l'únic possible, és callar, només "estar". 

En aquest cas és diferent: no penso, només em quedo mut. Mut de pensaments i paraules.

Marihuana, ansiolítics i psiquiatres

La Maria Victòria té vint-i-cinc anys i molts símptomes associats a l'etiqueta TLP (Trastorn Límit de la Personalitat). Des de fa molts anys, des dels quinze (ara en té vint-i-cinc), és consumidora habitual de marihuana, un consum que els seus pares, de diferents maneres i en diferents graus segons les etapes, li han anat facilitant, sovint a causa de la seva por d'oposar-se a ella, una por barrejada amb inseguretats, sentiments de culpabilitat, compassions, etc.

A la seva inseguretat, la dels pares, hi ha contribuït que alguns dels professionals que ha tingut la Maria Victòria com a referents, han dit als pares que, amb el grau d'ansietat d'ella, no era aconsellable tallar-li del tot el consum de marihuana, ja que la marihuana l'ajudava a moderar l'ansietat.

Amb aquesta idea que la marihuana podia ser aconsellable com a mal menor en el cas de la Maria Victòria, fa uns mesos el seu psiquiatre actual va receptar-li ansiolítics, confiant que, d'aquesta manera, ella podria reduir el consum de marihuana, molt elevat.

Va ser així, la Maria Victòria va reduir el consum de marihuana, alhora que augmentava progressivament el consum d'ansiolítics. Com que en tenia receptats una gran quantitat, també en va anar acumulant. I un dia es va prendre un munt de pastilles i va acabar a Urgències.

Després d'aquest episodi, unes setmanes més tard n'hi va haver un altre de semblant. Llavors, el psiquiatre, i també la psicòloga, que fins aleshores havia estat sempre d'acord amb el criteri del psiquiatre, van decidir abandonar l'estratègia dels ansiolítics i tornar a l'opció de la marihuana. Amb el mateix raonament "del mal menor" (dos intents seguits de suïcidi no són cap broma).

M'ho va explicar el pare fa poc. Li vaig dir que tot em semblava un despropòsit. I que si més d'un professional els havia dit el que em deia, el resultat era normal:  s'havia "alliberat" la filla d'enfrontar, ella, la responsabilitat de "la gestió de la seva ansietat" amb alternatives no psicoactives, deslligades del món dels consums (consums il.legals o legals, això era secundari).

Que amb el que s'havia anat fent, era normal, previsible, que no hi hagués hagut millores en relació amb el problema de les ansietats. Perquè l'estratègia havia sigut sempre la mateixa, només hi havia hagut "canvis de substàncies". I desresponsabilització reforçada i cronificada. (1)

Quan tens fills o altres familiars amb vides difícils i et sents desbordat, vols creure que hi ha professionals "experts en la matèria" que entendran la situació i sabran abordar-la de la manera adequada, afavorint així que la persona afectada tingui més eines per enfrontar-se al que s'ha d'enfrontar.

Per sort, moltes vegades és així. Però no sempre, i cal tenir present aquesta possibilitat. Perquè com en tots els oficis, entre els psiquiatres i els psicòlegs n'hi ha de tota mena. I si te'n toquen com els d'aquesta història, llavors t'has de plantejar què decideixes, en lloc de seguir delegant les decisions i acceptant "que el que no funciona" es vagi perpetuant.

És clar, de solucions fàcils no n'hi ha (què has de fer quan "deixes de fer" el que no funciona"?). Però aquesta ja és la segona part.

--

(1) Encara li vaig dir una altra cosa, per rematar-ho: que si aquest últim psiquiatre i aquesta psicòloga els havien dit el que em deia que els havien dit, ells els haurien pogut contestar que, ja que ho veien tan clar, potser el que podrien fer seria adoptar la filla, perquè ells ja no sabien què fer amb ella.

Transicions i salut mental

Aquesta història ja l'he explicat altres vegades: canvien els protagonistes i alguns detalls, però la història és molt semblant.

La Sònia era una noia amb problemes mentals importants, amb unes grans oscil.lacions emocionals, estats d'ansietat greus, autolesions i inseguretats de diferents tipus. Uns malestars profunds acompanyats de pensaments "màgics" relatius a què, "si feia això o aconseguia allò altre", seria la solució de tots els seus problemes i patiments. Al capdavall, fantasies que li permetien no enfrontar-se de manera realista als seus problemes: en lloc de buscar formes una mica efectives d'afrontar-los, fugia de la realitat amb aquests pensaments.

Des d'aquest estat general de desorientació i confusió, en contacte amb les idees i persones del món transsexual, va començar a pensar que, potser, aquell era el seu problema. Els dubtes li van durar poc: des del seu "pensament màgic", ho va acabar veient clar: aquell era el seu problema, l'origen de tots els patiments, i si feia el pas, tot es resoldria. 

Entre la influència d'un entorn "pro-trans" que l'animava, i les grans facilitats que donen el sistema sanitari i jurídic actuals per fer una transició (condicionada només "a la voluntat del demandant"), sense cap espai entremig per poder avaluar si aquella "convicció" podia tenir relació amb eventuals problemes mentals, la Sònia va iniciar els tràmits i, a continuació, els passos.

Ara la Sònia és el Joan. Han passat dos anys. La seva inestabilitat, inseguretat i conflictes no s'han reduït gens. Al contrari, encara han augmentat més, a causa dels problemes afegits relacionats amb la seva transició: problemes físics i problemes socials.

Malgrat aquest empitjorament obvi, els seus pares, que amb la mateixa il.lusió fantasiosa de la filla havien desitjat i confiat que el canvi repercutiria positivament en ella, segueixen sense qüestionar gens la decisió que va prendre. No fos cas que, si manifestessin algun dubte, ella, crònicament tan insegura, encara empitjorés més. 

Potser, als pares, el que els passa per dins i callen és diferent. Potser les seves pròpies inseguretats i les seves pors relacionades amb la vida difícil de la filla encara són més grans que les d'ella. Potser... però si és així, no en diuen res.

Per la seva banda, el psiquiatre i la psicòloga que ara té com a referents la Sònia-Joan, sembla que tampoc no han fet cap mena de reflexió, malgrat la manca de cap resultat positiu, malgrat l'agreujament dels malestars i dificultats de la Sònia-Joan. Al contrari, més aviat tenen una actitud desafiant, davant de qualsevol insinuació d'un plantejament com el que estic fent. Validen, sense cap fissura "aparent", la decisió de la Sònia-Joan. 

Consti que estic parlant del cas de la Sònia-Joan en concret. També, de manera més general "de casos com el seu": de persones amb patologies mentals importants, inestabilitats emocionals severes, problemes greus d'identitat, etc. És a dir, de persones amb "trastorns de la personalitat" de bastant envergadura.

Del tema de la transsexualitat en general n'he parlat ja altres vegades, avui no toca.

Abusos sexuals a menors / 2

Durant la conversa amb dos coneguts que vaig explicar, sobre abusos sexuals a menors, quan el psicòleg també es va referir a la poca atenció que rebien els abusos sexuals dins de l'àmbit familiar, comparat amb els que cometen els capellans, per avalar el que deia va esmentar un llibre, un recull de testimonis de víctimes d'abusos sexuals durant la infantesa.

Li vaig demanar el títol del llibre i detalls del contingut. Alhora, em va sobtar que el mestre no demostrés gens d'interès pel llibre, quan era ell qui, inicialment, havia tret el tema dels abusos. 

Quan vaig arribar a casa, vaig mirar el catàleg de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de BCN i vaig veure que el llibre, "La sociedad del abuso", de la Mireia Darder, el tenien a trenta biblioteques. Tots disponibles, ningú n'estava llegint cap. Vaig mirar a la xarxa Argus, el catàleg conjunt de les biblioteques de Girona, Tarragona i Lleida, i n'hi havia quatre exemplars. No n'hi havia tampoc cap prestat. Em va semblar que era "una dada rellevant".

En vaig demanar un. El vaig llegir a poc a poc. El vaig trobar un text molt necessari. "Imprescindible". Tant la introducció i les conclusions finals, com els casos exposats, tots molt colpidors. Els testimonis recollits em semblen arguments molt convincents, sobretot de cara a les persones que potser tenen dubtes, o no donen prou importància, a aquesta realitat.

Copio a continuació alguns fragments del llibre.

"El término 'abusos' es un cajón de sastre en el cual caben hechos muy distintos entre sí. La oscuridad en este tema es tal que ha propiciado que no se distinga entre los abusos cuando las diferencias son muy importantes y cada caso es diferente." (26)

"Un apego inseguro nos puede llevar a renunciar fácilmente a nosotros mismos. (...) Un apego inseguro mantiene a la persona a la defensiva o provoca que se asuste fácilmente, tanto durante su infancia como después en la edad adulta." (44)

"Por ejemplo, el caso de los Maristas (...) hace que la gente sienta los abusos como algo que sucede en la lejanía, porque los casos como el de los Maristas representan un 3% de los abusos que ocurren a nuestro alrededor. Sin embargo, la gente tiene la sensación de que esto representa el 80-85% de los abusos, porque son los que salen por la tele." (52)

"Como cultura estamos negando algo que sucede cada día a nuestro alrededor, por no querer aceptarlo ya que es demasiado vernos como animales maltratadores, y también porque es más cómodo mirar hacia otro lado. Sin embargo, sea como sea, esta crueldad se mantiene entonces en la oscuridad y, con ello, se perpetúa de generación en generación." (71)

"En 2017 un estudio (...) concluyó que las víctimas de violencia durante la infancia tenían el doble de riesgo de suicidio, en particular antes de los 26 años." (208)

"En muchos casos de abusos, las personas tienen un importante historial de enfermedades graves y raras, relacionadas muy probablemente con los abusos que sufrieron y el proceso que el cuerpo realiza del trauma." (210)

"'Una emoción importante en el abuso es el miedo. Pasé mucho miedo, muchísimo. ¡Pánico! Recuerdo que, cuando él abusaba de mí, toda mi conciencia se iba, se me iba la cabeza (...) Yo no sé cómo he podido pasar tres años de mi infancia así. (...) Incluso hoy, hablando del abusador, aún siento miedo. Sigue en activo el entrenamiento de que no debería hablar de él y especialmente de lo que me hizo. (...) El abuso es algo que se te mete como un virus (...)', dice Margarita hablándonos de sus miedos." (223)

"Y es que a menudo lo más importante en el proceso de sanación es que la persona abusada encuentre a alguien en el cual sienta que realmente puede confiar, y que esta persona muestre una actitud de respeto sin juicio, que asienta que así fue y dé validez a lo que la persona está sintiendo. Entonces el abusado o abusada puede mostrar su dolor sin límites." (259)

"Una de las creencias más comunes en las personas traumatizadas es que están solas y no hay nadie en quien se pueda confiar." (271) 

Abusos sexuals a menors

Hem quedat tres coneguts de fa molts anys. Havíem col.laborat com a voluntaris en una entitat i ara de tant en tant ens trobem i fem petar la xerrada. 

Un és mestre, l'altre psicòleg... i jo no soc res. Surt el tema dels abusos sexuals a menors. El treu el mestre, referint-se a les notícies que surten de tant en tant de casos d'abusos en col.legis religiosos. Parla també de la pel.lícula Spotlight, sobre la investigació del Boston Globe dels casos de pederàstia comesos per capellans y ocultats per l'Església a la ciutat. Mostra la seva indignació en relació amb els abusos comesos per religiosos; es refereix a la gravetat dels fets, parla de manera apassionada, rotunda. 

Quan s'ha esbravat una mica, li dic que sí, que són molt greus, aquests casos, i encara més greu l'ocultació que històricament n'ha fet l'Església. Però que, alhora, cal no oblidar que aquests abusos són només una mínima part dels abusos sexuals a menors que es cometen. Que gairebé la totalitat passen dins de l'àmbit familiar o el seu entorn.

Afegeixo que, subratllant tant els abusos de religiosos, si alhora no es parla d'aquests altres abusos, o se'n parla poc, el que es fa és afavorir l'ocultació d'aquests altres abusos. Perquè el focus en els primers (amb grans titulars als mitjans de comunicació) fa que quedi poca atenció per als segons (quan se'n parla, sovint és en articles sense titulars cridaners, i en pàgines més interiors). El resultat és que es produeix un "efecte tapadora".

El mestre arrufa el nas. No qüestiona el que dic, però insisteix en el tema dels abusos religiosos. I encara va un pas més enllà: diu que, per a un abusat (per a la víctima), és molt més greu que sigui un capellà, l'abusador, a causa de la seva autoritat moral.

Torno a intervenir. Li dic que és un disbarat, el que ha dit, perquè per a un nen o nena és molt més traumàtic que sigui per exemple el pare, l'abusador. Perquè del pare se'n depèn absolutament, materialment i emocionalment. Que el pare hauria de ser sempre el màxim protector, i  quan no és així, el mal provocat en principi és molt més greu.

En aquest punt, el psicòleg, que fins ara no havia dit res, intervé i em dona la raó. De manera pausada, d'acord amb la seva manera de ser, fa una petita intervenció, durant la qual repeteix o subratlla el que abans havia dit jo.

Aquesta conversa, segons com, no té res d'extraordinària. Perquè en segons quins entorns, si es parla d'aquest tema, és fàcil que es manifestin postures com la d'aquest mestre, que posa en el centre "els titulars de la premsa": els abusos dels religiosos. Dic que aquesta conversa no té res d'extraordinària. Però el que aquest dia no es diu, sí.

El que no es diu, el que no diu aquest mestre, és que el seu pare va ser un abusador. Que va abusar, repetides vegades, d'una filla seva, germana del mestre. Jo ho sabia perquè, fa uns anys, ell mateix m'ho havia explicat. I quan m'ho va explicar no va estalviar adjectius desqualificadors cap al seu pare.

El cas era encara més greu. Perquè la mare ho sabia, però callava (cosa que, de manera sorprenent, també passa massa vegades). No només callava, sinó que "va decidir callar sempre". 

Molts anys després, quan el marit ja havia mort, la mare va escriure un llibret de memòries familiars. Va pensar que, als seus nets, els podria agradar saber d'on venien. El text que va escriure era un text "tot flors i violes", sense la més mínima referència als abusos. I sense ni una paraula, tampoc, sobre els maltractaments que ella també havia patit per part del marit, de vegades molt greus, durant tots els anys de matrimoni.

L'àvia volia que els seus nets coneguessin "el passat familiar". Però només un determinat passat, i de cap manera  aquests terribles episodis. Inclòs el seu silenci en relació amb els abusos que el marit cometia amb una filla (la qual, durant molts anys, va patir importants depressions).

Jo sabia tot això, el dia de la trobada. Però no vaig dir res. Perquè tenia clar que, quan ell m'ho va explicar anys enrere (com a mínim me'n va parlar dos cops), se sobreentenia que no era una informació per compartir.

Parlar amb la gent, escoltar les seves històries, té aquestes coses... que les sorpreses poden ser moltes.

(Si es fa estrany que hagi dit "que no era una informació per compartir", quan ara n'estic parlant, convé recordar, tal com he explicat diferents vegades, que en cada cas valoro el grau d'ocultació que em sembla necessari; per exemple, aquesta vegada podria ser que la trobada no fos de tres, sinó de més gent, i no d'ara, sinó de fa anys, que el mestre no ho fos, que no hi hagués tampoc cap psicòleg, que algun no fos un home sinó una dona, etc.)

Dues persones adultes / 2

Per relativitzar la responsabilitat d'algunes persones amb vides difícils, en alguns casos considerades "malaltes", també es pot recular en el temps i incidir en la importància de les circumstàncies de les seves vides, en l'entorn familiar, social i educatiu que van tenir, etc. I té tot el sentit tenir en compte tots aquests factors, sobretot quan han estat poc favorables, o clarament adversos.

Però arriba un punt que cal integrar que, "hagi sigut el que hagi sigut el passat", en el present (si parlem de persones adultes), el responsable de la pròpia vida és un mateix. I que, per tant, si es desitgen canvis positius, cal abandonar, si és que s'ha assumit, el paper de "víctima" (o de malalt). I agafar íntegrament la responsabilitat de la pròpia vida. 

I això no és gens fàcil. Perquè quan s'arrossega un llast important del passat, la duresa, el dolor i el cansament acompanyen una autorresponsabilització radical i sense excuses. De manera inevitable. És un repte molt dur, cosa que fa que, de tan dur, "l'escapatòria de la malaltia", i de la incapacitat (mental o física) sovint sigui una temptació difícil de resistir.

D'altra banda, aquest punt de vista sobre l'autorresponsabilitat no és incompatible amb les ajudes que es puguin rebre. Per descomptat que no. Però aquestes ajudes, alhora, haurien d'estar sempre supeditades, en aquests casos, a un principi fonamental: "Se t'ajuda si t'ajudes". És a dir, si tu t'impliques a fons en la resolució dels teus problemes.

Perquè sense aquesta implicació, sense aquest compromís, totes les ajudes externes són bastant inútils. I alhora, això també cal no oblidar-ho, desgasten molt a aquells que les ofereixen. De manera que si algú no aprofita el que se li ofereix, val més oferir-ho a algú altre més disposat a aprofitar-ho.

Això, o que l'ajudador, en lloc d'esforçar-se ajudant inútilment, se'n vagi a passejar o al teatre.

Dues persones adultes

Són dues persones adultes. Una té un càncer de pulmó i diu que és incapaç de deixar de fumar, que és superior a les seves forces. L'altra és alcohòlica i diu el mateix, que deixar l'alcohol li és impossible, que no pot. La primera segurament acabarà morint a causa del càncer del pulmó. La segona potser a causa d'una cirrosi hepàtica. 

Com que són persones que s'autoconsideren incapaces de deixar els seus mals hàbits (dolents "des del punt de vista de la conservació de la salut"), hi ha qui diu que són persones malaltes, i que s'han de tractar com a tals.

¿Com es tracta una persona que es considera incapaç d'actuar de la manera necessària perquè no segueixi empitjorant el seu estat de salut, a causa dels seus mals hàbits? Algú s'ha de responsabilitzar de la seva incapacitat? La societat té alguna mena de culpabilitat, en relació amb la gestió actual de la seva incapacitat? I en relació amb la seva mort, si aquesta persona acaba morint?

Les respostes són diferents en funció de les diferents visions que es puguin tenir sobre aquest "dèficit de voluntat". Hi ha qui és més partidari "de la malaltia" i, per tant, de la necessitat i l'obligació d'oferir tots els recursos que calguin per intentar "la curació de la persona malalta", com si es tractés d'una pneumònia o un os trencat.

En canvi, altres persones són més partidàries de posar l'accent en les responsabilitats personals, unes responsabilitats vinculades a l'àmbit "dels valors i les virtuts", uns referents avui poc populars. Sobretot perquè estan relacionats amb un altre tema crític el dels "esforços". Això, dit de manera molt resumida i general, només per fer una mena de mapa (s'hi podrien afegir, caldria afegir-hi, molts matisos).

Cadascú es situa on es situa, i en principi no hi ha res a dir. Però a partir d'aquí, del propi posicionament, llavors, per tal de ser coherents cal assumir també personalment, "fer-se responsable", d'allò que comporta el propi punt de vista o creença.

D'altra banda, o alhora, una determinada opció no legitima per a "exigir als altres" que actuïn segons la pròpia posició. Perquè "els altres són els altres", i és normal i legítim que es regeixin segons el seu propi criteri.

Medicaments psicoactius

Fa bastants anys s'havia pres diferents medicaments amb l'objectiu de reduir l'afectació sobre la seva vida dels seus problemes mentals. Fins que va arribar un punt que, d'acord amb els professionals que llavors tenia com a referents, els va anar deixant tots, perquè no hi havia cap evidència que, en el seu cas, tinguessin efectes positius. Més aviat al contrari.

A continuació, van passar uns quants anys sense que es prengués cap medicament psiquiàtric, i sense que, alhora, es detectés cap empitjorament com a resultat d'haver abandonat la medicació; tot seguia igual, amb la diferència positiva que s'estalviava els efectes secundaris d'aquells medicaments que s'havia estat prenent.

La pausa va ser llarg, d'uns quants anys. Fins que en fa dos, d'acord també amb els professionals, llavors uns altres, va reprendre el consum de medicaments psiquiàtrics. I a continuació, de mica en mica, va anar augmentant els medicaments que prenia i, en alguns casos, les dosis.

Aquesta nova etapa medicada no va anar tampoc associada a cap millora. Més aviat al contrari, com la vegada anterior, a causa dels efectes secundaris.

La seva mare li va fer veure, o més ben dit, li deia, perquè la filla no hi estava d'acord, que amb aquella acumulació de medicaments, més els canvis de dosis, era impossible saber l'efecte de l'un o l'altre, suposant que poguessin tenir algun efecte positiu. 

Alhora, li va remarcar dues coses. D'un medicament, la contraindicació en casos de persones amb conductes addictives (la filla, a més de problemes mentals importants, també tenia problemes tant o més importants d'addiccions).

D'un altre medicament,  li va assenyalar l'eventual aparició d'ideacions suïcides. Unes ideacions suïcides amb les quals la filla ja convivia i que, el cas, és que, llavors, van anar augmentant. Fins que, per primera vegada va fer un intent de suïcidi important, i després un altre.

Però la filla era com si estigués blindada davant d'aquells raonaments i d'aquella evidència. I, d'altra banda, de manera incomprensible, seguia tenint el suport dels professionals.

La vida de la filla es va anar desorganitzant, o més ben dit, "desorganitzant encara més". Sense que ella ho reconegués. Fins que va entrar en una etapa de gran descontrol de consums. Va ser llavors quan va fer el primer intent de suïcidi, a causa del qual va acabar a Urgències, on li van haver de fer un rentat d'estómac. Però malgrat aquest intent i el següent, malgrat la dolenta deriva general, els professionals no van fer cap reflexió ni van corregir la pauta de medicació.

Llavors, la seva mare sí que va prendre una decisió. La filla era major d'edat, però no tenia ingressos; fins aleshores, la mare, per no oposar-se als professionals, havia anat pagant els medicaments que li receptaven, tot i no estar-hi d'acord. I llavors va dir que prou, que no volia seguir contribuint a allò que, a ella, li semblava un despropòsit. Que no pagaria cap medicament més.

M'ho va explicar la mare, i em va dir que, sobretot, no volia facilitar que la seva filla es seguís prenent  medicaments que provocaven ideacions suïcides. Que no volia facilitar que la seva filla pogués acumular medicació (com havia anat fent abans dels intents de suïcidi). Que no volia tenir cap responsabilitat, sobretot aquella responsabilitat concreta si, al final, un dia, la seva filla es suïcidava, amb una sobredosi de pastilles o de la manera que fos.

Annex

Aquests eventuals efectes de l'aparició o augment d'ideacions suïcides en antidepressius ISRS (sigles en anglès dels Antidepressius Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina) han generat denúncies i demandes als Estats Units. La més important va ser contra GSK (GlaxoSmithKline), pel Paxil (paroxetina). 

També es van denunciar aquests efectes i l'ocultació d'informació relacionada amb el risc de suïcidi en els casos del Prozac (fluoxetina), Zoloft (sertralina), Celexa (citalopram) y Lexapro (escitalopram), amb diferents resultats. 

En aquests processos i denúncies cal tenir molt en compte l'immens poder econòmic i mediàtic dels fabricants, que es tradueix en un  gran dificultat per part dels denunciants per dur endavant les seves demandes.

Fa quatre anys em vaig referir a aquest tema, a "Mala farma" (sobretot a la nota 4):

https://horitzontal.blogspot.com/2022/08/mala-farma.html

Un altre cas

Feia anys que anava a les reunions de Narcòtics anònims, hi estava molt implicat. Implicat i, alhora, desimplicat, perquè la seva assistència força regular a les reunions era compatible amb periòdiques recaigudes. És a dir, estava implicat en la part fàcil, les formes, l'assistència a les reunions, i poc implicat en la part difícil, superar el malestar dels mals moments, resistir llavors la temptació de consumir, mantenir l'abstinència.

Tenia trenta-cinc anys, era addicte a la cocaïna. Vivia amb la seva mare, i cada vegada estava més avergonyit de la seva vida; sobretot, del mal viure que donava a la mare, a causa de les seves periòdiques recaigudes, de la seva incapacitat per evitar-les.

Fa unes setmanes, cansat d'ell mateix, de les seves incapacitats, del mal viure que donava a la mare des de feia tants anys, es va suïcidar.

M'ho va explicar un company seu de les reunions de Narcòtics Anònims. Em va dir que era una bona persona, però "molt comprensiu i tolerant" amb les seves febleses. Que mai no havia tingut prou determinació per suportar el malestar que causa resistir l'impuls de consumir. És a dir, que no havia arribat a integrar el principi fonamental dels grups de Narcòtics i Alcohòlics Anònims: "Avui (només durant avui), no consumiré". Que era per això, que anava recaient, una vegada i una altra, encara que digués que volia deixar de consumir i seguis participant en les reunions de Narcòtics Anònims. Que sempre remarcava la seva feblesa, la seva incapacitat de resistir les temptacions, quan es presentaven els impulsos de consumir. Que sempre s'autojustificava.

Hi ha persones que no superen mai els seus problemes d'addiccions. Algunes, sobretot si a més han de gestionar problemes mentals, de vegades acaben morint a causa dels seus excessos acumulats, o d'una sobredosi, o suïcidant-se.

Quan passa, sempre hi ha qui busca culpables. Però aquest tema, el de les culpabilitats, és delicat, i si se'n vol parlar, llavors també caldria parlar de la creixent relativització de les responsabilitats personals. En la societat en general i, en concret, en els àmbits de les addiccions i la salut mental.

La guerra del Vietnam

Una dona explica a una altra que se sent esgotada, enfonsada. Que el tractament contra el càncer ha sigut llarg i dur, i que com que alhora no volia renunciar a la seva feina, i a més de la feina seguia duent el pes de la casa, ocupant-se dels fills, de tot, havia acabat exhausta, amb una gran ansietat i una depressió.

Diu que va anar a un psicòleg, i que no li va ser de gran ajuda. Però que últimament ha anat a un altre, i que aquest li ha dit que patia estrès posttraumàtic. Com que ella no sabia què era això de l'estrès posttraumàtic, el psicòleg li ho ha explicat: li ha dit que, aquest diagnòstic, venia dels anys de la guerra del Vietnam, quan els soldats americans tornaven a casa, molts completament trasbalsats i ensorrats a causa del que havien viscut.

El psicòleg li ha dit que ella, amb el càncer, i les obligacions que s'imposava o que li reclamaven, havia viscut "la seva guerra del Vietnam", fins al punt d'acabar ensorrant-se.

Les dues dones estan assegudes a la taula d'un bar. Les altres taules s'han anat buidant i el bar ha anat quedant en silenci. Amb la Lívia estem asseguts just al costat de la seva taula, perquè quan hem arribat, era l'única taula buida. De manera que, ara, amb el silenci, sense voler, sense fer cap esforç, sentim la seva conversa.

Quan nosaltres ens aixequem per marxar, m'aturo un moment i li dic a la que parla que em disculpi, però que he sentit la conversa. I que m'ha semblat molt interessant, la manera com el psicòleg li ha explicat la causa del seu malestar; que "la seva guerra del Vietnam" em semblava una imatge molt descriptiva i encertada.

Ella es queda una mica parada, sembla que no sap què dir. I jo, per no destorbar-la més, li dic adeu. I ella també em diu adeu. I somriu, i jo també.

Les mateixes frases

Sóc conscient que hi ha frases que les vaig repetint quan explico diferents històries: "una vida molt desgraciada" (o difícil), "un gran (o immens) sofriment", "pensaments i emocions fora de control", "conductes desregulades", "ideacions suïcides", etc.

Si escrivís una novel.la suposo que la reiteració d'expressions seria un defecte, però si parlo d'històries que de vegades s'assemblen molt, amb protagonistes que sovint els passen coses molt semblants, suposo que les repeticions, aquesta reutilització de frases, és una mica inevitable. Sobretot, si el propòsit principal no és fer literatura, sinó explicar històries de la manera més fidel a la realitat i, alhora, fàcils d'entendre.

Suposo que també és una qüestió d'esforç: podria dedicar més temps a trobar formes d'expressar les diferents històries amb un llenguatge més ric, però no ho tinc com una prioritat: en relació amb aquestes històries, l'aspecte literari no és que no m'importi, però és secundari.

A veure: la cosa literària sempre m'importa, sempre. Però en aquest cas concret, de manera limitada. I si el resultat d'aquesta limitació és un text més pobre, literàriament menys reeixit, doncs què hi farem. 

Explico això perquè, quan escric, de vegades m'adono que estic fent servir frases idèntiques a les que ja he fet servir potser moltes vegades. O potser em sorprenc quan, després, rellegeixo algun text, i  veig això, aquests reaprofitaments. I llavors potser penso: "¡Caram, si sembla la mateixa història de l'altre dia!" Perquè el contingut és molt semblant, el text també, i moltes frases són idèntiques.

Però és clar, aquest precisament és el drama, que hi hagi tantes històries d'aquestes, històries de persones amb problemes mentals importants, cada història amb les seves peculiaritats, però amb un nucli comú, el de ser vides molt difícils, sovint dramàtiques...

Llavors, per què explico tantes històries d'aquestes, una, una altra, una altra, quan són tan semblants? No n'hi hauria prou que n'expliqués una, i que digués que hi ha molts casos com el que he explicat? 

Doncs explico històries que s'assemblen, que de vegades s'assemblen molt, moltíssim, perquè considero que "l'acumulació d'històries explicades" és una altra manera de donar visibilitat, i dimensió, al món d'aquestes persones. 

Un món que tots tenim a tocar. I que per falta d'atenció, o a causa de la nostra por, o per autoprotegir-nos, si podem "preferim no veure". O veure'l només "suficientment desenfocat", per tal d'evitar que ens trasbalsi massa. 

Pneumònia psicosomàtica

Fa unes setmanes, a causa d'una pneumònia molt greu va acabar ingressat uns quants dies. El seu fill estava molt preocupat i l'anava a veure sovint.

El fill té trenta anys. Quan van donar l'alta al pare, l'actitud del fill va canviar. El mateix dia de l'alta, mentre acompanyava el pare cap a casa (no viuen junts) li va dir que no entenia per què havia anat a l'hospital. Que era un hipocondríac, que tot allò era psicosomàtic. Que el que havia de fer, una altra vegada, en lloc d'anar a un hospital, era anar a un psicòleg. Que el seu problema era de psicòleg. 

Li ho va anar repetint tota l'estona, mentre l'acompanyava. I li ho deia enfadat, renyant-lo, al final gairebé cridant. Mentrestant, el pare no deia ni una paraula, perquè no es podia creure el que estava passant.

D'altra banda, el pare no tenia motius per estranyar-se de res, perquè la reacció del fill era com a mínim previsible, tenint en compte els antecedents. Els antecedents no només vinculats a la relació amb ell, sinó també en general, les relacions del fill amb tothom, com a norma molt complicades.

El fill es comporta com si fos del tot independent, però no ho és. Per partida doble: econòmicament i emocionalment. I encara que parli amb molta seguretat i aires de superioritat, és evident que, encara que no en parli mai, la idea que el seu pare pugui morir l'espanta. Per això té una actitud tan diferent quan creu que la vida del pare corre perill: s'angoixa, se sent en perill. I quan passa el perill, torna "la normalitat": els menyspreus habituals, la sobergueria, els insults, etc.

Uns dies després de la pneumònia, el pare va patir una sobtada baixada de pressió, prou greu com perquè acabés a urgències un altre cop. Hi va passar una nit i, l'endemà, recuperada la normalitat, va poder tornar cap a casa, pel seu compte. Però va cometre l'error de telefonar al fill i explicar-li el que li havia passat. I el fill, un altre cop, el va tornar a trinxar, amb les seves desqualificacions i menyspreus, i la cantarella psicosomàtica.

Després dels dos episodis, un dia em trobo el pare pel carrer i m'ho explica. 

Li dic que és probable que el seu fill tingui part de raó. Que els seus ingressos per problemes físics greus, del tot reals, tinguin un origen, o com a mínim alguna relació, de tipus psicosomàtic. I que potser sí, que li podria anar bé l'ajuda d'un psicòleg. 

Però que si va a un psicòleg, hi hauria d'anar amb un altre objectiu. Amb l'objectiu que l'ajudi a aprendre a parar els peus al fill sempre que convingui. Que l'ajudi fins i tot a tallar la relació amb el fill, si el segueix maltractant. Tallar la relació mentre calgui. I dir-li clarament el motiu: que no el vol veure ni hi vol parlar mentre no el tracti de manera més normal. Sense menyspreus i insults. Perquè si no canvia, ell no té gens de ganes de seguir aguantant els seus maltractaments.

Ja es veurà... De fet, no és la primera vegada que parlem amb ell d'aquest tema.

El fill i el marit

Té un fill amb problemes mentals de força envergadura. I un marit amb problemes semblants, però menys greus.

En la seva vida els ensurts sovintegen. I quan hi ha ensurts, o cataclismes, és ella qui hi ha de fer front: qui ha de mantenir la calma, qui ha de gestionar la situació, prendre les decisions que calguin. De vegades, el que cal, del que es tracta, literalment, és intentar que no arribi el caos absolut. 

Al fill l'han ingressat diferents vegades a causa de brots psicòtics greus. Al pare, en canvi, fins ara no l'han hagut d'ingressar mai, tot i que ha passat per etapes de bastant descontrol. I ella sempre ha sigut capaç de fer front a aquestes diferents situacions de forma considerablement assenyada i efectiva. 

D'altra banda, el que sorprèn més és que, quan parles amb ella, si parla d'aquests aspectes de la seva vida, ho fa d'una manera tranquil.la, amb molta naturalitat. No es fa mai la víctima, ni parla amb una cara llarga, o amb desesperació o amargura; senzillament, "explica" la situació. I a sobre, l'explica somrient.

L'explica així no perquè sigui gens ingènua en relació amb la dimensió dels problemes que té a casa, en absolut. És del tot conscient de l'abast dels problemes. Sap que viu al damunt d'un volcà que pot entrar en erupció. Que està a sota d'un sostre que, en el moment més inesperat, es pot esfondrar i caure-li al damunt. Que camina per una maroma inestable, amb el risc de caure a causa d'alguna sacsejada sobtada del fill o el marit...

Ho sap, i té els seus neguits, del tot normals. Sobretot, el neguit més gran, en relació amb què passarà amb el seu fill quan ella ja no hi sigui. Aquest és el seu neguit més gran.

És molt realista. Però alhora, tal com he dit, és una persona amb una actitud sorprenentment optimista i alegre. Si li comentes això, la seva manera de ser, et contesta això: "Mira, només faltaria que, a sobre, m'amargués la vida; si m'ho agafo bé, si procuro riure i riure'm de tot, anar vivint és més fàcil". I ho diu així, somrient o rient obertament.

Quan quedo amb ella, sempre em "contamina" una mica amb el seu optimisme i alegria. Per això, veure-la sempre em ve de gust.

Rendir-se

Havíem parlat unes quantes vegades. Era una persona que semblava que visqués aclaparada per un gran pes, amb una gran llosa al damunt. Tenia un caràcter obsessiu, agreujat per compulsions conductuals i mentals. 

Havia fet molts esforços per mirar de minimitzar el pes d'aquelles esclavituds, dels grans malestars que li generaven, amb pocs resultats. Tot i la duresa del relat, m'agradava escoltar-lo, quan en parlava, perquè ho feia amb una franquesa que m'impressionava.

Després vam deixar de veure'ns. Alguns intents que vaig fer per reprendre el contacte no van donar resultat, i em va semblar que era millor no insistir, que no tocava.

Va passar el temps. Un dia vam tornar a coincidir, i va tornar a sortir el tema, el del pes i la dificultat de la seva vida. Però aquesta vegada en va parlar d'una manera diferent. Em va dir que, després de tants anys i esforços, havia acceptat la realitat, que la seva vida era així i seguiria sent així.

Era, sempre ha sigut, una persona molt religiosa, des del meu punt de vista de manera exagerada, amb una barreja d'obsessió i beateria. Aquest dia em va dir que, finalment,  s'havia rendit, perquè havia acceptat que, el que li passava, el que suportava, era voluntat de Déu. Que si Ell ho volia així era per alguna cosa, pogués entendre o no la raó.

Em vaig quedar callat, no li vaig fer cap comentari.

Temps enrere, de vegades havia pensat que una part de les seves dificultats li venien d'aquella peculiar religiositat seva. Aquell dia, ho vaig pensar encara més. Però també m'ho vaig callar: no hauria tingut cap sentit, que li digués el que no hauria servit de res que li digués. Més aviat al contrari. Perquè només podem escoltar "allò que som capaços d'escoltar", cadascú el que és capaç. 

D'altra banda, era obvi que jo no era la persona més indicada per treure aquest tema, probablement ell ho hauria viscut com un atac. Potser una altra persona sí, una persona religiosa com ell, que li parlés des d'un territori comú. En aquest cas, potser "ho hauria pogut escoltar". Potser. Al marge que, després, potser igualment no li hagués servit de res.

No dic que aquest factor, el de la religiositat, fos la dificultat més gran en relació amb la gestió dels seus problemes, quan encara buscava ajudes per intentar minimitzar-los, quan s'esforçava per controlar el seu cap i les seves compulsions. No dic això, només afegeixo aquest element a l'escenari.

El que sí havia anat pensat jo, i segueixo pensant, és que, segurament, per aconseguir disminuir els seus problemes hauria hagut d'enfrontar-se a la seva biografia de manera diferent de com ho havia fet sempre. Enfrontar-s'hi no només "mirant-la", sinó plantejant-se també si, llavors, potser havia de fer algun canvi. Alguna cosa diferent, per tal de poder viure d'una manera diferent. Per poder viure sense tant patiment.

Això no li ho vaig dir mai tampoc, perquè encara era més delicat, per tot el que implicava. 

També és veritat que la seva acceptació, o claudicació, el seu "abandonament en la voluntat de Déu", tenia una part positiva. Perquè quan no pots o no ets capaç de fer res, rendir-te, acceptar aquesta impotència, és una manera de reduir la frustració, el dolor. I si ets creient i entremig hi ha "la voluntat de Déu", encara amb més motiu, més fàcil.

Quan no es pot... I potser ell realment no podia. Segurament no podia qüestionar-se tot el que potser s'hauria hagut de qüestionar, molt, per tal de permetre's canvis. Canvis que li fessin la vida una mica més vivible. 

En aquest sentit, tenint en compte aquesta incapacitat "insuperable" (real o no, però viscuda així), una incapacitat indestriable dels condicionants de la seva biografia i del seu present, es podria dir que la seva decisió, "la seva rendició", era positiva.

Però saber-ho, saber que havia arribat a aquest punt, i entendre las raons (el procés, la barreja d'impotència i esgotament, les seves creences, etc.), em va entristir molt.

No és ella, és la malaltia

Dues mares parlen de les seves filles, dues filles amb problemes mentals i de conducta importants. Una li diu a l'altra que se sent maltractada per la seva filla, que la culpa de tots els seus problemes, "des que va nàixer". Diu que, en aquests casos, els retrets de la filla normalment van apujant de to, fins que acaba cridant i amb insults, de manera molt violenta. Que algun cop fins i tot ha tingut por que li acabés pegant.

L'altra li diu que ho ha d'entendre i gestionar d'una altra manera. Li diu que, quan la filla la tracta així, no n'ha de fer massa cas, perquè en aquests moments la filla "no és ella". Que és "la malaltia", la causa del seu comportament. Que la seva filla en realitat no és així, de la manera que és quan es comporta d'aquesta manera tan agressiva. No, la seva filla és l'altra, quan no està descontrolada.

Jo estic amb elles, hem quedat a un bar i ha sortit a la conversa aquest tema. Només escolto. No dic res, tot i que  l'impuls de dir el tinc. De dir que, aquesta filla dels moments agressius, "també és la seva filla". I que si diferencia qui és o no és la seva filla segons com es comporta, excloent-ne la part que no li agrada, que l'angoixa, el que fa és desconèixer, "no reconèixer", la seva veritable filla. 

I que si no la reconeix "sencera", no fa cap favor a la filla. Perquè així a la filla li és més difícil assumir la seva part complicada. I que sense fer aquest pas, sense aquest autoreconeixement, no és possible l'autorresponsabilització. I sense l'autorresponsabilització, li serà molt més difícil poder actuar sobre "la part seva conflictiva", ja que sempre tindrà aquest recurs autoexculpatori: "la culpa és dels altres".

No és la primera vegada que em trobo en una conversa d'aquest tipus i que, mentrestant, penso el que he dit. Alguna vegada, en aquests casos, explico el que he explicat, i altres vegades callo, com aquest cop. Callo quan penso que parlar no servirà de res, perquè l'altre no està predisposat a escoltar, està massa lluny de poder escoltar.

D'altra banda, entenc la mare que, davant la preocupació de l'altra mare, contesta de la manera que contesta, amb l'argument que la persona agressiva d'alguns moments "no és la seva filla". Perquè són dues mares amb filles amb problemes semblants, i aquesta visió que "externalitza" les parts conflictives suposo que és una forma d'autoprotecció, de limitar l'angoixa: "No soc la mare d'aquesta part".

Mares i benzos / 4

És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.

Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com". I el com consisteix en buscar maneres alternatives de controlar l'ansietat. És a dir, es tracta de fer el mateix que haurien de fer els fills. I el més important no és quines en concret, sinó que funcionin. 

En general, el que pot ser útil en aquests casos és, d'una banda, si un veu que sol no se'n surt, buscar ajuda psicològica. I d'una altra banda, buscar l'autocontrol de les emocions a través de "l'atenció plena", el que ara en diuen mindfulness. L'atenció plena és un recurs molt poderós, ja ho sabien els estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos: l'objectiu no és controlar el que passa (quan el que passa no depèn de nosaltres) sinó la gestió racional i emocional que en fem. A més de l'ajuda psicològica y atenció plena, normalment també ajuda l'exercici físic. Perquè l'exercici físic no només tonifica el cos, sinó també el cervell. 

És clar, quan parles "d'aquests canvis d'estratègia", com a alternativa al consum de marihuana o fàrmacs per gestionar l'ansietat, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent". 

Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills: quan no es vol fer una cosa que costa, aquesta resposta va molt bé. 

Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.

He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Els detalls, si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, ja els anirà concretant, amb les ajudes que li calguin. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat. Una passivitat  i impotència "suportades i cronificades", ves quines coses, gràcies a l'ajuda dels consums (de marihuanes o psicofàrmacs).

Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda". Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, tries.

Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A, el més normal és que passi B", i "si fas C, el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, i D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.

Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és  més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici. 

El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.

Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.

Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".

És clar, hi ha l'altra alternativa, no fer canvis. Quedar-se amb la solució coneguda. Seguir amb els consums (de psicofàrmacs o marihuanes). Perquè cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren.

Mares i benzos / 3

Quan es subratllen els efectes nocius de consumir marihuana i es relativitzen els efectes "secundaris" de consumir segons quins psicofàrmacs, els arguments que es donen poden ser tan inconsistents com que els medicaments els fabriquen "laboratoris farmacèutics". Quan de fet, això, més que una garantia, hauria de ser un motiu per vigilar-ne encara més el seu ús. 

Per què? Doncs perquè l'objectiu principal de les empreses que els fabriquen, les farmacèutiques, és econòmic. El principal motiu és aquest. I quan l'economia mana, la salut pot estar en perill.

Des d'aquest punt de vista econòmic, resulta que l'activitat de cultivar marihuana, i la de fabricar psicofàrmacs, és semblant; es pot reduir a la mateixa dinàmica: una dinàmica de narcotraficants. Uns, narcotraficants il.legals, i els altres narcotraficants legals. Ho subratllo, ara parlo només "d'economia".

D'altra banda, sortint de l'àmbit econòmic, per si de cas, ho repetiré una vegada més: no defenso en absolut l'ús de la marihuana, només intento situar-lo en un context més ampli i, alhora, més complex. El context relatiu a què l'ús de totes les substàncies psicoactives, de totes, ha de ser contemplat amb molta atenció, amb molta cautela. 

Tenint en compte la complexitat que he esmentat, per acabar afegiré una última cosa: com a ansiolític, de vegades (de vegades, en alguns casos, no dic que sempre), pot ser més aconsellable la marihuana que altres substàncies amb l'aval de la legalitat (una altra cosa són els excessos, els abusos, les "sobredosis", però això també val, exactament igual, per als psicofàrmacs).

He dit de vegades, ho he subratllat. He dit que potser, també ho he subratllat. És a dir: sense generalitzacions. I amb el recordatori, alhora, molt important, del que ja vaig dir sobre la marihuana i la ruleta russa: que el consum de marihuana, sobretot abans dels vint-i-cinc-anys, a algunes persones els pot provocar un brot psicòtic. I això no és una opinió: només cal estar informat dels motius d'ingressos a urgències psiquiàtriques. 

El primer que fem no és plorar

Es diu que, quan naixem, el primer que fem és plorar. Però no és cert: el primer que fem és inspirar, per tal de, tot seguit, poder plorar.

Amb els pulmons buits, tal com els tenim quan naixem, és impossible plorar. Per això, primer hem de fer l'esforç d'inspirar. 

Inspirar aire, omplir d'aire els pulmons; per aconseguir-ho, el diafragma ha d'abandonar l'estat de repòs, s'ha de tensar i eixamplar, per tal de, amb aquest moviment, obligar els pulmons a "estirar-se cap avall". I a l'estirar-se, forçar-hi l'entrada d'aire. 

El diafragma funciona com l'èmbol d'una manxa: quan el diafragma estira els pulmons, "succionen aire". Sense el qual ens ofegaríem. És a dir, que viure, des del primer moment, implica un esforç. L'esforç constant d'anar inspirant regularment. Després, venen tots els altres esforços...

Sovint, quan tenim poca energia, respirem poquet, és a dir, movem just el diafragma per tal que pugui entrar una mica d'aire, el mínim imprescindible, als pulmons. D'aquesta manera, respirant així (perquè ens sentim cansats), estalviem forces, però el resultat és que cada vegada estem més cansats. O en un estat de cansament crònic, sostingut, a causa del dèficit d'oxigenació que anem acumulant. 

L'única manera de sortir d'aquesta situació és agafar consciència d'aquesta respiració superficial, de subsistència. I llavors esforçar-nos per tal de fer-la més àmplia, més profunda. Com que això, quan estem cansats és contraintuïtiu, d'entrada costa. Però fer aquest esforç compensa: "és un cansament rendible". Perquè com més bé puguem anar respirant (més profundament i de manera pausada), més ens anirem descansant i revitalitzant.

Amb el temps, si anem fent aquest esforç d'atenció a la respiració, anirem interioritzant aquest hàbit. I l'acabarem automatitzant. Ja no ens costarà (encara que el diafragma s'hagi de seguir esforçant en cada inspiració), i ens trobarem més bé. Però a aquest punt és impossible arribar-hi sense haver fet, de manera persistent, l'esforç previ. 

Sense esforç, no hi pot haver resultats. Estirar per primer cop el diafragma quan naixem és només el primer de tots els esforços que haurem de fer al llarg de la vida.

Hi ha alguns professionals de la salut mental que sembla que ho han oblidat, això dels esforços. I llavors, a les persones amb problemes que tracten els és més fàcil quedar-se en un paper de víctimes. De víctimes "desresponsabilitzades" de les seves vides, perquè "externalitzen" les responsabilitats: la culpa és d'allò que em va passar, d'aquell, d'aquell altre...

I mentre van repartint culpes i no assumeixen responsabilitats, en lloc d'anar endavant, s'estanquen o reculen.

El cafè pendent

Quedo amb el Valen. Abans que acabés la substitució que feia a la porteria de la casa de la Lívia, vam dir que, algun dia, ens podríem trobar per fer un cafè. El dia és avui. (1)

Em diu que ara està treballant en una altra porteria, també una substitució, que en aquest cas sembla que serà llarga. Li agrada la casa, perquè hi ha molt moviment i, per tant, també hi ha moltes possibilitats de fer petar la xerrada amb un o l'altre. Parlar amb la gent li agrada molt, sembla que es podria passar el dia, parlant i parlant amb algú.

M'explica que, des de fa uns mesos, viu en un pis compartit, amb tres persones més, les tres amb algun tipus de limitació. El lloc li ha buscat una altra entitat, diferent de la que li proporciona la feina. Les dues entitats, relacionades amb persones amb graus de discapacitat de diferents tipus. 

Diu que està molt agraït a aquestes dues entitats, i que de moment, pel lloc on viu, no ha de pagar cap lloguer. Que més endavant, si aconsegueix una feina estable, llavors sí, però que el que haurà de pagar serà poc, res a veure amb els preus de mercat.

Repeteix el que ja m'havia dit quan estava a la porteria de la casa de la Lívia: que la vida no és justa, que la seva no ha sigut gens fàcil. I que ara tampoc ho és, però que, què caram!, més val agafar-s'ho bé. Que s'ha de tirar endavant, que lamentar-se no serveix de res, només serveix per empitjorar les coses.

Amb tota la seva alegria i optimisme de cares enfora, t'adones, o com a mínim intueixes que, per dins, segurament la seva alegria no és tanta... Com moltes persones amb problemes mentals semblants als seus (en el seu cas, afegits a problemes físics), fa una gran sensació de fragilitat.

--

(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/09/el-valen.html

Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia

Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.

Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.

El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.

D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)

La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.

A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.

Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells? 

Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res. 

No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.

--

(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu.