La Martina i el Lluís

"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)

Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.

Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada  parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes... 

La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible. 

No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.

No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.

Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.

És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.

Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís. 

Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.

La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...). 

Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.

--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999

Marihuana, brots psicòtics i teràpies

Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.

Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.

Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.

Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.

Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.

Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.

És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill. 

Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat. 

Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.

És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar. 

Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...

Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.

D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.

Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients. 

Fátima

Segueixo de manera intermitent un grup de missatges de familiars de persones amb trastorns de la personalitat. Un dia veig que una mare explica que anirà a Fátima, i que si algú vol dir-li el nom del seu fill o filla, quan hi sigui demanarà a la Mare de Déu que intercedeixi per ell. A continuació d'aquest missatge n'arriben uns quants, tots de mares, agraint-li l'oferiment i dient-li el nom del seu fill o filla.

No sé fins a quin punt em sobta o no. Perquè puc entendre el grau de patiment, i de desesperació, que es pot sentir quan es tenen fills com els d'aquestes mares. És un patiment alimentat per factors diferents, començant per la incertesa del que pot arribar a passar, inclosa la possibilitat d'un suïcidi. O la por "que no passi res", i que les desestructuracions, els conflictes i els sofriments s'eternitzin. Els dels fills i els propis.

Per tant, davant d'aquest tipus de situacions, pensar que pugui arribar alguna mena de solució a través d'una intercessió sobrenatural esdevé comprensible. Amb més motiu, si s'és una persona creient. És comprensible perquè som fràgils, i com més perduts ens sentim, més fàcil és que ens aferrem a qualsevol esperança. Per petita que sigui, i encara que sigui poc racional.

Fa uns mesos va passar una cosa semblant, i alhora diferent. Un pare va enviar un missatge amb l'enllaç a una notícia, segons la qual, els investigadors d'un gran hospital, asseguraven que havien dissenyat un nou medicament que "curaria" els trastorns de la personalitat. Era una d'aquestes notícies-anuncis en què es barregen grans promeses, idees mal concretats o distorsionades, dades esbiaixades, etc. Amb un redactat prou enganyós i seductor perquè persones predisposades a esperançar-se amb solucions miraculoses s'il.lusionessin: "Ells són metges, investigadors d'un gran hospital, i per tant tenen tota la credibilitat, mereixen que hi confiem".

He dit que era un redactat seductor, i els comentaris a aquell missatge van ser tan crèduls i esperançats com les esperances de les mares que deien els noms dels seus fills o filles a la que anava a Fátima. I és que és tan difícil, ja ho he dit, suportar el malestar, el sofriment i la incertesa que genera tenir un fill trastornat...

És tan difícil que gairebé sembla inevitable, recórrer de vegades a aquesta mena de pensaments màgics, siguin de tipus sobrenatural o "magicofarmacèutics", al capdavall no és pas tan diferent.

Segona part

Ara deixo de banda Fàtima i segueixo només amb les pastilles pels trastorns de la personalitat. Per començar, i ben clar: una persona que digui que un trastorn de la personalitat es pot curar amb pastilles, o és un ignorant, o un impostor, o les dues coses alhora (parlo només de trastorns de la personalitat, no d'altres problemes, malalties o trastorns mentals, en relació amb els quals els comentaris no serien -si més no en part- els mateixos). 

És veritat que en els trastorns de la personalitat l'ús de segons quins medicaments de vegades poden ajudar a moderar l'ansietat, la impulsivitat, un estat depressiu, eventuals idees suïcides, pensaments que voregen la psicosi, etc. De vegades poden fer això, i pot ser molt valuosa, aquesta ajuda, perquè pot fer més suportable "una vida trastornada". I alhora, encara més important, aquestes ajudes farmacològiques poden afavorir un estat mental més predisposat a una teràpia psicològica. I aquesta teràpia, de vegades (he dit ja "de vegades" unes quantes vegades, ho subratllo), amb una mica de sort, sí que pot anar fent una feina "reparadora" de debò. I no només apaivagadora, com la de les pastilles.

Per això és lleig, vergonyós, indecent, que hi hagi gent, metges, hospitals, laboratoris, que escampin falses esperances com la de la notícia que he esmentat. Perquè a més, en general, al darrere d'aquestes promeses el que hi ha és, sobretot, o potser únicament, un interès econòmic (un laboratori que, pressionat pels inversors i accionistes, ha d'obtenir beneficis, per a la qual cosa necessita la complicitat culpable d'alguns metges i hospitals, etc.). He dit lleig, vergonyós, indecent. De fet, em quedo curt: hauria de ser també intolerable i delictiu. Perquè el que fan és un frau.

Com que és un tema "inacabable" (i complicat, i a més ja n'he parlat altres vegades), avui ho deixo aquí. Si de cas, ja el reprendré un altre dia.

La Marina i les seves diferents males sorts

Si tens problemes mentals, a la mala sort de tenir-los se t'hi poden afegir altres males sorts. Per exemple, que en els teus pares no hi puguis confiar gaire, perquè potser no són persones del tot equilibrades. Persones que, de vegades, en lloc d'ajudar-te a gestionar les teves dificultats, te'n generen de noves.

Una altra eventual mala sort pot ser que els professionals que et toquin no siguin els més adequats. A causa dels seus criteris professionals (mèdics o psicològics), o a causa de les seves actituds o limitacions com a persones: potser insegurs, o distants, a la defensiva, poc implicats... I a causa d'alguna d'aquestes raons, llavors als malalts els sigui difícil confiar en ells.

La Marina és una d'aquestes persones que té la desgràcia d'acumular les dues males sorts. Adoptada després d'uns anys en un orfenat, on no s'ho va passar gens bé (a causa de les condicions precàries de la institució), després els seus pares adoptius, a més de no entendre's entre ells com a parella, també tenien criteris diferents sobre la seva educació. Per acabar-ho d'embolicar, eren pares que de vegades estaven "absents": de vegades emocionalment, i de vegades també físicament. De manera que la Marina no va tenir mai, ni té ara, uns referents familiars sòlids, sinó moltes inseguretats, mancances i contradiccions.

Pel que fa als professionals de la salut mental que s'han ocupat d'ella, la Marina també ha tingut mala sort, perquè de vegades aquests professionals han actuat de manera molt poc encertada. Per exemple, de vegades han afavorit conductes que s'hauria d'haver intentat que es moderessin, o que no li haurien d'haver tolerat de cap manera. 

El resultat de tot plegat és que la Marina, entre el seu origen problemàtic de nena abandonada, els desgavells de la família adoptiva i la falta d'encert dels professionals, avui, quan ronda els trenta anys, viu a la vora del precipici: viu com si fos un cotxe que circula a gran velocitat per una carretera estreta plena de revolts i clots. I a sobre no li funcionen frens. 

Amb tots aquests condicionants, amb tantes adversitats, costa molt, imaginar que la Marina pugui arribar a agafar el control de la seva vida. Perquè per tal d'aconseguir-ho, a banda de canviar ella molt, cosa prou difícil, també haurien de canviar moltes coses, i molt, del seu entorn.

Un dels diferents desencerts o errors de la trajectòria de la Marina va ser que, entre la família i els professionals, van afavorir que pogués accedir a una paga. Una paga que, des que va començar a cobrar-la, en general ha servit perquè la seva vida sigui encara més complicada, més caòtica. Perquè moltes vegades, tan bon punt l'ha cobrat, se l'ha gastat sencera en drogues. I amb un agreujant afegit: que després d'haver-se-la malgastat, ha pidolat ajuda, i com que és tan manipuladora i sap jugar amb les emocions dels altres ("nena abandonada, acollida per una família complicada, tractada per professionals desorientats..."), llavors l'ajuden. A canvi de promeses que ella, una vegada i una altra, després no compleix. Perquè sap que no passa res si no les compleix.

Ningú no entén, sembla que ningú no entengui, aquesta cosa elemental: que malgrat totes les adversitats biogràfiques de la Marina, ara, amb l'edat que té, l'única persona responsable de la seva vida és ella. Que no ho són els pares, ni els professionals, al marge de les diferents equivocacions que hagin comès.

Per totes aquestes circumstàncies, tal com he dit el futur de la Marina és bastant fosc. Perquè a causa de la falta de criteris clars i adequats, i de compassions mal gestionades, en lloc de forçar-la a posar-se en una situació d'autoresponsabilitat, se segueix afavorint, o tolerant, que continuï comportant-se com una nena petita, ansiosa i impulsiva. Amb el resultat que la seva vida segueix sent completament caòtica.

Vaig conèixer la Marina quan tenia uns cinc anys, ara en té trenta. De tant en tant en vaig sabent alguna cosa. I fa molta tristesa, pensar en ella, en la seva vida desestructurada, en el seu desordre mental, en el seu malestar existencial, en el seu sofriment... 

Perquè la seva vida és una vida amb moltes ferides. Profundes, i que sempre li fan mal. 

El Julián i la Cleo

"Cuando tomaba codeína, la imagen que tenía de sí mismo mejoraba. (...) El miedo era para él como una enfermedad crónica. No se podía deshacer de él. Salvo cuando tomaba opiáceos." David Álvez (1)

El Julián és el marit de la Cleo. Primer la vaig conèixer a ella, fa molts anys. Llavors un dels seus fills estava embolicat amb les drogues, i tota la família s'ho passava molt malament.

La Cleo i el Julián es van implicar molt en el problema del fill. A més d'estar sempre en contacte amb els professionals del centre d'addiccions que li tocava per zona al fill, també es van integrar en un grup d'ajuda mútua de pares amb fills com el seu. Era un grup molt nombrós, amb un alt grau de participació. Vivien en un barri amb majoria d'immigrants, persones acostumades, per necessitat, a ajudar-se entre elles; aquest era el perfil dominat dels participants a les trobades. En general era gent que, després d'una vida laboral dura, quan començaven a tenir una mica d'estabilitat i tranquil.litat, llavors es van trobar amb aquell nou problema: amb un fill o filla que s'havia ficat en el món de les drogues. 

Passava el temps, i el fill del Julián i la Cleo seguia atrapat per les drogues, cosa que generava molt mal viure a la família. El pare el volia fer fora de casa, i aquest també era el consell que els donaven des del centre d'addiccions. Però la Cleo s'hi oposava rotundament. Sentia que pel seu fill havia de fer el que convingués, i era incapaç d'acceptar la indicació de fer-lo fora de casa. Allò no, mai.

El malestar a la família era molt gran, perquè a més de tots els conflictes, constants, que generava el fill drogadicte, hi havia l'enfrontament entre la mare, sobreprotectora, per una banda, i el pare i els germans per una altra, partidaris de fer fora el fill o germà. Perquè n'estaven tips, molt, i perquè a més era el que aconsellaven els professionals: fer-lo fora de casa, i que n'assumís les conseqüències. Però la Cleo s'hi negava rotundament, i sempre imposava el seu criteri.

Al final el fill es va encarrilar. Va ser determinant que conegués els grups de Narcòtics Anònims. Que els conegués en un moment "propici" de cara a poder entendre l'oportunitat que li oferien. I a través d'un d'aquests grups, a poc a poc, va anar fent progressos, es va anar transformat, es va anar normalitzant. I la vida familiar va tornar a ser una altra vegada vivible.

D'aquell punt d'inflexió ara ja fa molts anys, en fa més de vint que es manté abstemi. No és que li sigui fàcil, la vida, perquè les drogues anaven juntes amb un trastorn de la personalitat, i aquest trastorn el segueix patint. Però té la capacitat per anar-lo gestionant, amb les eines que ha anat incorporant (i que li permeten no pensar en "l'alleujament de les drogues", quan té mals moments). Té molt clar, absolutament clar, que mai, mai més, pot consumir cap mena de substància addictiva. Ni com una excepció, perquè sap que llavors podria recaure fàcilment.

La història d'aquest fill és una d'aquestes històries de superació, d'èxit, d'aquestes que cal tenir presents, per tal de no perdre l'esperança, quan algú és pare o mare d'un fill atrapat en el món de les drogues. Però és una història que també pot generar alguna confusió. 

La idea que jo abans tenia era la d'un fill que ha aconseguit sortir de l'infern de les drogues, a més de gràcies al seu esforç, al de la seva mare, una "mare coratge" que, com una lleona, va fer tot el necessari per tal de salvar el seu fill. Però a mesura que vaig anar coneixent el món de les addiccions, vaig començar a pensar que el Julián, el pare, llavors era la persona més lúcida, la més sensata. En els pitjors moments, ell volia posar límits clars al fill: si no respectava les normes, si no es comprometia seriosament a deixar els consums, volia fer-lo fora de casa. Però la Cleo imposava el seu criteri: desautoritzava el Julián i, amb el seu sobreproteccionisme, el fill seguia fent el que volia.

Fa uns dies vaig quedar amb el fill de la Cleo i el Julián. És una persona interessant, segueix vinculat a un grup de Narcòtics Anònims, ara donant testimoni de la possibilitat de superar les addiccions. I quan li comento el que he explicat del seu pare, em diu que té molt clar que, a casa seva, anys enrere, la postura correcta era la del seu pare. No la de la seva mare, sobreprotectora i espantada "pel que li pogués passar", si el feien fora de casa. 

En parlem, i coincidim els dos que si tens un fill amb problemes d'addicions, facis el que facis no tindràs mai la seguretat que doni resultat. Facis el que facis, no tindràs cap mena de garantia. Però al marge d'aquesta inevitable absència de garanties, sí que hi ha un consens, entre els professionals d'aquest àmbit, sobre que, en aquests casos de descontrol de cosums, el sobreproteccionisme empitjora la situació. I que quan els consums es cronifiquen i el fill no fa res per aturar-los, fer el fill fora de casa és el més aconsellable. Fer-lo fora, i que s'enfronti a les conseqüències de no tenir, llavors, el refugi familiar.

Malgrat que el fill pensa això, en general "el relat oficial" de la gent de l'entorn de la seva família és que, gràcies al coratge de la mare, ell finalment va poder sortir del món de les drogues. A l'hora de les avaluacions o reconeixements, el pare és gairebé com si no existís: es parla de la Cleo, però el Julián ningú no l'esmenta. Suposo que això és així, en part, perquè finalment el resultat va ser bo: tot i que la Cleo no va fer el que en teoria era el més aconsellable, el fill va aconseguir deixar les addicions. Si el final hagués sigut dolent, ara potser les avaluacions serien diferents.

I també és així, aquest oblit del Julián, perquè la Cleo sempre ha ocupat molt espai, sempre ha sigut "molta Cleo".

--
(1) Cinco minutos más. Amazon Italia, 2023

Dues raons diferents

El conec des de fa molts anys. Estem al bar. Em diu que parli més baix. El bar està gairebé buit, i jo no sóc conscient d'estar parlant alt. La persona més propera és impossible que ens senti, per la distància, i perquè té tota l'atenció posada en la pantalla del seu mòbil.

Li dic això, i ell em mira incòmode, disgustat. I em torna a dir que parli més baix. Alhora, afegeix que aquesta estona al bar, junts, per a ell és un espai de seguretat, en el qual pot parlar del que el preocupa. I que si està inquiet, per exemple perquè pensa que algú ens pot sentir, ell ja no està tranquil: ja no sent que sigui un espai segur. I que això jo ja ho hauria de saber.

Ens quedem en silenci. Penso en el que m'ha dit. Penso que cadascú té la seva raó. La meva és racional. La seva és diferent, però també és una raó. I sobretot, és la que ara importa més. Perquè tal com ell diu, si no se sent còmode la trobada deixa de tenir sentit. Ja que no hi ha la possibilitat, l'espai apropiat, per a les paraules confiades.

Per tant, la meva raó, per molt raonable que sigui, en aquest cas no té importància. No té sentit defensar-la. Que jo no estigués parlant fort, que ningú no ens pogués sentir, és secundari.

Quan reprenem la conversa parlo més fluix que abans. M'adono que m'ho agraeix. Es destensa. I tenim una estona de conversa agradable. Parla d'allò que pensa, que sent, que potser el neguiteja. D'allò que li costa parlar-ne, i que té poques ocasions per fer-ho. Per falta d'interlocutors adequats. Perquè la seva vida és molt solitària. Parla ell, i jo sobretot escolto, gairebé no dic res. I si ho dic, ho dic més fluix que abans.

Per sort, aquesta vegada m'he adonat "de la jerarquia de raons". De quina raó, en aquest moment, estant amb ell, era la important. La seva. 

Tinc gairebé setanta anys. És un recordatori: haig d'estar atent, no puc badar. Haig de procurar seguir aprenent.

Crònica d'una mort temuda

M'arriba un correu de la Glòria: la seva filla Joana es va suïcidar fa uns dies. No sé què dir-li.

Aquest any és la segona mare que conec a la qual se li suïcida una filla. I quan dic que conec no vull dir que en tingui alguna referència, sinó que són persones amb les quals he parlat unes quantes vegades. Amb la Glòria, quan quedàvem de tant en tant, ella sovint parlava d'aquesta por: que la Joana, un dia, s'acabés suïcidant. D'intents ja n'havia fet uns quants.

Si faig un repàs de totes les persones que sé que s'han suïcidat, que en conec directament els pares o altres familiars, la llista és llarga. Si hi afegeixo els casos d'intents de suïcidi no consumats, encara més llarga.

No saps què dir, jo no sé què dir, quan m'assabento d'una d'aquestes morts. Només em surt dir això: "No sé què dir". I donar a entendre que, si quan sigui, un dia l'altre vol, estic disponible. Mentrestant, tinc clar que cal respectar el seu silenci. Alguna vegada "aquest dia" no ha arribat mai: amb alguns pares que coneixia i que els seus fills s'han suïcidat hi he perdut el contacte, no hi he parlat més.

En el cas de la Glòria, suposo que, més endavant, algun dia ens tornarem a veure. Havíem compartit moltes estones, molts cafès, moltes converses. És possible que llavors, aquest dia, quan sigui, ella mateixa digui que el suïcidi de la seva filla és difícil de pair, però que potser era l'única manera que acabés el turment de la Joana. I és que la Glòria ha sigut sempre molt realista; tenia clar que, fes el que fes ella, si un dia la Joana decidia matar-se, no ho podria evitar. És com si, durant aquests últims anys, s'hagués anat preparant per a aquest possible desenllaç. 

De les mares i pares que conec amb filles o fills amb aquest tipus de problemes, amb vides desordenades, amb conductes de risc, vorejant abismes, amb intents de suïcidis, sempre havia pensat que, segurament, la Glòria era la que estava més preparada per assumir, si arribava, el suïcidi de la seva filla. 

La Glòria veia que passaven els anys, i que la Joana, tot i ser molt intel.ligent (o molt intel.ligent "en alguns aspectes"), seguia sense ser capaç d'enfrontar els seus greus problemes. Els patia, però no els abordava, no acceptava que l'única responsable de la seva vida era ella, es refugiava en les excuses, sempre culpava als altres del que li passava, no aprofitava les ajudes que se li oferien... Estava encallada, submergida en els seus pensaments distorsionats, en les seves emocions fora de control, torturada per un patiment constant. Des de feia molts anys.

Sovint es diu que "el pitjor que li pot passar a una mare és que se li mori un fill". Però potser no sempre és així, perquè també hi ha alguns pares que, junt amb la tristesa per la mort d'un fill, poden sentir alhora un alleujament. Perquè la mort del fill posa punt final a una situació que es vivia com a irresoluble. Posa fi a la incertesa angoixant, a la falta d'esperança, a la desesperació, a la contemplació del sofriment extrem del fill... Al sofriment del fill, i també al sofriment que la vida d'aquest fill genera al seu voltant. En aquests casos hi pot haver aquest sentiment ambivalent, i és molt difícil, que qui no ha viscut una cosa semblant, qui té la sort de no conèixer aquests mons tan complicats, ho pugui entendre.

Amb la Glòria n'havíem parlat més d'una vegada, d'aquest possible final de la Joana. Però per molt que hi hagis pensat, que hagis acceptat que pot arribar a passar una cosa així, que el teu fill es mati, i que fins i tot hagis pensat en la part d'alleujament que llavors hi pot haver (en la mesura que amb la mort "s'acaba el patiment"), que realment acabi passant et transporta a una altra dimensió. Desconeguda, molt difícil de viure.