Vaig fer un resum de la història del Valen i no vaig dir res del que, de fet, em va sobtar i impressionar més, del que em va explicar, del que m'ha anat explicant.
Ja vaig dir que el Valen és una persona molt extravertida, però crec que no vaig dir que també és molt optimista, molt positiva. De fet, quan passo per la porteria, el primer que em diu és sempre el mateix, somrient: "Com va avui?". I jo li contesto també sempre el mateix: "Bé, però que no tant com tu!", perquè el seu estat d'ànim sempre és extraordinari.
Quan li vaig dir que era una sort, ser com era, saber-se agafar la vida tan bé, i no com moltes persones amb vides també difícils com la seva, però que viuen aclaparades, queixoses, autocompadint-se constantment, etc., gairebé no em va deixar acabar.
Em va dir que ell no havia sigut sempre així, que abans era tot el contrari. Que abans era com les persones que havia esmentat: pessimista, negatiu, queixós, trist, inactiu, sempre tancat a casa, sense sortir-ne durant mesos... Però que va arribar un punt que va començar a entendre que hi havia coses que eren com eren, que no es podien canviar, però que sí que es podia canviar com es vivien. I que aquella consciència va ser l'inici d'una gran transformació.
Em va dir que el procés de canvi, de "reconstrucció", havia sigut molt llarg, d'anys, de dècades. Que li havia costat molt. Però que en bona part amb l'ajuda dels professionals que el tractaven, va anar entenent aquesta diferència: entre les coses com són, i com es viuen. I que, per tant, ja que li havia tocat aquesta vida difícil, com a mínim el que havia d'intentar era no fer-se-la encara més difícil amb la seva negativitat.
Li vaig dir (i li he repetit després alguna altra vegada), de manera absolutament sincera, i amb admiració, que podia estar molt orgullós, del procés que havia fet, perquè era una veritable proesa. Perquè una cosa així, reformar-se o reinventar-se d'aquesta manera, canviar el "programa" pessimista i derrotista per un de més adequat, més amable i més empoderador (un que, en definitiva, faci la vida una mica més fàcil i una mica més agradable), és ben bé això, una proesa.
Alguna vegada li he dit que d'aquest tema en parlo "amb coneixement de causa", perquè conec moltes històries de persones amb vides difícils i caràcters difícils, i el seu cas forma part de les excepcions. Li dic que, en aquest sentit, crec que és la persona més extraordinària que conec.
