Quan tenia onze anys el seu pare va marxar de casa. La seva mare es va ensorrar, no feia res més que plorar tot el dia. Ell, amb onze anys, es va trobar que s'havia d'ocupar del seu germà petit, que només tenia un any. Una càrrega massa feixuga, després d'haver-se quedat sense pare i, a efectes pràctics, també sense mare.
Va resistir com va poder, cada vegada més malament, amb més ansietat, aclaparat, fins que, als quinze anys, es va trencar. Va entrar en un estat de gran inestabilitat emocional, oscil.lant de manera incontrolada entre estats depressius i eufòrics, junt amb una vida desordenada i consum de substàncies. Van començar les visites als psicòlegs, als psiquiatres, també els ingressos d'urgències. No s'estabilitzava, malgrat els medicaments que li anaven receptant.
A la seva vida hi havien entrat les pastilles d'efectes psicoactius, els psicòlegs, els psiquiatres, però no n'havien sortit els factors que li feien la vida difícil.
Ara té trenta-cinc anys. Diu que la seva vida és molt diferent, que ha canviat molt, a millor. Que no és que sigui fàcil, però que ha aconseguit una considerable estabilitat. Un dia a dia possible de gestionar, amb matins bons, durant els quals pot estar actiu, i tranquil, i unes tardes més apagades, més feixugues, durant les quals fa poca cosa o res. Que té assumit que és així, i que valora molt, molt, haver pogut arribar a aquest punt.
Als matins treballa, i està molt content de poder treballar. Sent que l'autoestima li ha crescut, que ell s'ha consolidat. S'havia passat molts anys sense treballar, del tot incapaç, sense forces ni ganes. La feina d'ara li ha proporcionat una fundació dedicada a buscar feina a persones amb algun grau de discapacitat. Anys enrere, ja havia intentat treballar, també amb l'ajuda d'aquesta mateixa fundació, però no va funcionar, encara no estava prou estable.
El Valen substitueix el porter, que ara està de vacances, de la casa on viu la Lívia. Al Valen li agrada parlar, és molt comunicatiu. Només va caldre, en lloc de passar pel seu costat amb una protocol.lària salutació, aturar-se una mica. I ara un dia ara un altre, va anar sortint la seva història, sobretot a partir del moment que li vaig preguntar, si no era que l'incomodava parlar-ne, quina era la raó per la qual la fundació li havia facilitat aquesta feina.
Li queden pocs dies, aviat torna la persona que substitueix. Però hem quedat que, quan ja no estigui aquí, un dia podríem quedar per fer un cafè. Li ha semblat molt bona idea, i m'ha donat les gràcies per la proposta.
Jo també li he donat les gràcies, per la seva franquesa i alegria. Abans, li havia explicat una mica per quins motius m'interessaven a mi, els temes de salut mental.
Queda pendent aquest cafè. O cafès, ja es veurà...
