Dolor, sofriment i suïcidi

Una altra conversa sobre el suïcidi. D'entrada s'emmarca en dues idees habituals en aquests casos: "Per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", i aquesta altra, "Quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar".

La primera posa l'accent en el progenitor, en com l'afecta a ell la mort del fill. La segona atribueix al suïcida allò que un pensa sobre ell, sobre la seva vida i mort. 

La primera és legítima, i alhora pot ser veritat o no: no tothom viu la mort d'un fill "com el pitjor que li pot passar", a ell, el progenitor. De fet, aquesta valoració només es pot fer en relació amb un mateix, en relació amb la mort o suposada mort d'un fill teu. No es pot fer cap generalització, parlar en nom d'altres persones.

La segona, la relació amb el fracàs i la incapacitat d'evitació, és una opinió, a partir de la idea que té cadascú sobre la vida i la mort, és a dir, que sigui o no siguin una prioritat absoluta la conservació de la vida. Per tant, una afirmació d'aquest tipus ("és un fracàs"), és una intromissió, sense cap mena d'argument consistent (i per tant gratuïta) en el món mental i emocional de la persona que arriba a un punt que l'opció del suïcidi li sembla preferible a seguir vivint. Perquè per a qui decideix suïcidar-se, el suïcidi pot ser, en un determinat moment i dintre d'una determinada biografia, l'única alternativa per a escapar d'un sofriment insuportable. Tan insuportable que, escapar-ne, a causa de la seva intensitat i persistència, és la prioritat de la persona. Per tant, llavors, no és un fracàs, "la pitjor decisió i acció", sinó, si es vol així, "el mal menor".

També hi ha una altra raó per posar fi a la pròpia vida, que no té per què estar relacionada ni amb sofriments emocionals ni dolors físics: el cansament de viure, la falta d'estímuls, la preferència per arribar ja "al descans definitiu", després d'una llarga vida. Tirar la tovallola (la vida) en lloc de seguir encara batallant per tal de mantenir-se viu. Per exemple, a banda del cansament, també es pot arribar a aquest punt perquè el món que havia donat sentit a la pròpia vida ha desaparegut, ja no existeix; el món ja és un altre món, un món en el qual un si sent estranger, aliè, sense ganes de seguir-lo habitant.

Torno als sofriments. Com que el grau de sofriment d'algú és subjectiu, ningú no està legitimat per deslegitimar la sensació d'insuportabilitat del sofriment que una altra persona pot estar vivint. Si malgrat tot ho fa, si té aquesta gosadia, si nega o relativitza el sofriment de l'altre, el que fa no té cap relació amb l'altre. Només té relació amb ell mateix. El que fa (de manera gratuïta i invasiva), és voler aplicar, o imposar, les pròpies idees i valors a l'altra persona.

Aquesta "usurpació" (falta d'atenció, de respecte, de moltes coses...), de vegades està relacionada amb les creences de l'opinador, un opinador que, de vegades, encara pot anar més enllà, en relació amb el menyspreu de l'altre com a persona sofrent. Passa (per exemple), quan les idees tenen relació amb les pròpies creences religioses, sobretot, quan segons aquestes creences, es pensa que les persones no tenen dret a decidir sobre la durada de la seva vida. I encara pot ser pitjor: passa quan un creu que el sofriment té un valor sobrenatural (la història de la corredempció cristiana), i que a més tot forma part, "d'un pla diví" que, com a humans, sobretot en aquests casos, som incapaços d'entendre. Un pla diví davant del qual, l'única opció que tenim és l'acceptació: "Nosaltres no sabem res, Déu ho sap tot, i tot ho fa amb un propòsit". I per acabar-ho de rematar: "Ho fa en benefici nostre".

Com que, quan ets víctima de grans dolors físics i sofriments emocionals, aquesta postura no és fàcil de digerir, no ho és encara que siguis una persona que tens aquestes creences "sobrenaturals", llavors el posicionament sovint s'acompanya de la fal.làcia que tots els dolors i sofriments són alleujables.

És una fal.làcia perquè, ni tots els dolors físics, ni tots els sofriments emocionals, es poden beneficiar d'intervencions fetes amb el propòsit d'eliminar-les o, com a mínim, alleujar-les. Hi ha dolors físics que només es poden fer suportables amb dosis tan grans d'analgèsics que el resultat sí que és un cos que no pateix... però acompanyat de la "desaparició" de la persona. O el resultat és un cos que pateix "un determinat grau de dolor", acompanyat d'un "determinat grau de desaparició de la persona".

Els professionals que neguen aquesta realitat no diuen la veritat. I ho saben. De manera que, tenint en compte les vides de les persones sobre les quals opinen, amb graus d'angoixa, desesperació, dolor i sofriment de vegades desbordats, insuportables, es pot dir que aquests professionals menteixen de manera greu.

Això, en relació amb el dolor físic. En relació amb el dolor emocional, amb el sofriment, passa una cosa semblant. La proporció de persones que no aconsegueixen cap millora amb els diferents models de psicoteràpia i els diferents psicoterapeutes, o que les seves millores són tan limitades que no incideixen de manera significativa sobre el seu grau de sofriment, és important. Ho repeteixo: hi ha un tant per cent important (no vull aventurar-me a donar xifres, ho deixo així, "un tant per cent important") de persones a les quals la psicoteràpia no els aporta cap millora, no en treuen cap profit. 

És clar, també hi ha els psicofàrmacs. Però en casos de sofriments extrems la seva forma d'actuació sovint és semblant a la dels analgèsics en el cas de dolors físics extrems: la seva "efectivitat" va acompanyada de la pèrdua de facultats de la persona, "del seu encongiment com a persona". Una reducció de la persona limitada, si les dosis de psicofàrmacs són limitades, i elevada, si són elevades (només cal anar a una residència psiquiàtrica i mirar les persones ingressades, moltes amb un gran aplanament emocional, físicament rígides, amb unes mirades sovint perdudes...). 

És així perquè l'efectivitat (per dir-ne d'alguna manera) dels psicofàrmacs en aquests casos és el resultat de la "intoxicació cerebral" que provoquen (no hi ha psicofàrmacs que corregeixin mals emocionals, el que fan és sepultar-los sota una llosa química).

Tenint en compte el que he exposat, crec que queda clar que s'ha d'anar molt amb compte, quan es parla de casos de persones que s'han acabat suïcidant. Que encara s'ha d'anar més amb compte a l'hora d'opinar, d'atrevir-se a fer valoracions sobre la decisió d'algú. Que s'han d'evitar les generalitzacions, i per descomptat, les imposicions ideològiques. 

Viure, inevitablement, suposa viure en la incertesa. I la incertesa moltes vegades fa por. Però no ens queda més remei que aprendre a viure "amb aquesta realitat": la mort existeix, tots acabarem morint, i algunes persones, a causa de les grans dificultats de la seva vida, prefereixen avançar el final.

Torno al principi. Les dues frases que havia esmentat, "per a una mare (o pare), la mort d'un fill és el pitjor que li pot passar", "quan una persona es suïcida, és sempre un fracàs, s'hauria hagut de poder evitar", considero que s'han d'ubicar en el mapa que he fet dels dolors, els sofriments i les autonomies. Ubicar-les i, llavors, en molts casos, tant l'una com l'altra, relativitzar-les.

Un psicòpata normal

Un home parla per telèfon. Parla cridant, furiós. Li diu a la persona amb qui parla: 

"Jo sóc una persona normal, però si vinc, sóc un psicòpata, un psicòpata! Em sents? Un psicòpata!!! T'ho juro que si vinc la mato a ella. I tu ets un imbècil, un merdós, però que no ho veus? Desgraciat, idiota, si vinc et juro que mato a tothom!"

Estic al pati d'un psiquiàtric, però no sé si el que crida és algú ingressat o un visitant. Alguns dels ingressats tenen permís per sortir al pati, i des del pati sortir al carrer és fàcil: les portes estan obertes. Si algú vol marxar, ho pot fer. I si algú vol entrar, seure una estona a un dels bancs i començar a dir disbarats pel telèfon, doncs també ho pot fer sense problemes.

El del telèfon, de moment només telefona. De moment no sembla que tingui la determinació d'anar de debò a matar algú.

Una altra possibilitat: que el del telèfon no estigui parlant amb ningú, que només ho estigui fent veure. D'aquests, ja n'he conegut més d'un (amb problemes mentals o no), i val a dir que, de vegades, ho fan d'una manera tan real que impressiona (fent les pauses oportunes, com si escoltessin, amb entonacions de veu adequades segons el moment, etc.).

Fa molts anys, uns cinquanta, vaig estar a aquest pati. Llavors era tot completament diferent: al voltant hi havia uns murs alts, i la porta sempre estava tancada. Els ingressats eren moltíssims, sovint mal vestits, bruts, molts amb pintes d'indigents, de vegades estirats per terra... El catàleg de problemes era extens: demències, psicosis, malalties neurològiques, discapacitats, potser gent que incomodava pel que fos a la família... Els dormitoris eren immensos. Tota aquella gent "empresonada" al manicomi impressionava molt. En sorties trasbalsat, si tenies la sort que jo tenia de ser només un visitant.

Després, ho van tirar tot a terra i ho van fer tot nou. Nous espais i, sobretot, noves idees sobre com gestionar els problemes mentals. M'agrada recordar aquell passat, i la transformació posterior. Hi ha gent que es queixa de la poca atenció que es posa en la salut mental. Tenen part de raó. Però també està bé tenir una mica de memòria, i recordar que, si som on som, és gràcies a la feina i la insistència de persones que, davant d'una realitat que els semblava intolerable, es van esforçar molt per anar aconseguint canvis.

És a dir: si ens preocupa la salut mental, a banda de queixar-nos, ¿que fem nosaltres? Tu, jo, tots, ¿què fem per mirar que les coses funcionin millor?

Paràsits al cervell

És un medicament nou elaborat a partir de l'extracte de la fusta d'un arbre tropical; hi ha molts estudis (diuen) que demostren la seva gran eficàcia a l'hora de tractar diferents tipus de malalties, no només físiques, sinó també mentals. Però perquè el tractament funcioni se n'ha de fer un de previ, per tal d'eliminar "els paràsits" que  hi pot haver al cervell i que, si no s'eliminen, impedeixen que el medicament pugui ser efectiu.

A qui m'ho explica li ho han proposat els seus pares, persones aficionades a aquest tipus de "teràpies alternatives màgiques". Consideren que en el cas de la seva filla, és un tractament molt indicat, perquè té els dos tipus de problemes: físics i mentals. Sobretot els segons, de molta envergadura.

Ella diu que no hi creu, en aquesta mena de remeis, però que "no se sap mai", i que, per tant, per si de cas, ha decidit aprofitar la proposta dels seus pares. Li dic que potser és veritat, que té paràsits al cap, perquè si no, és difícil d'entendre, que es pugui arribar a creure aquesta mena d'històries. I ella somriu, com si em donés la raó, però alhora em deixa clar que farà els dos tractaments. Perquè no se sap mai...

Ara té trenta anys. Al llarg de la seva vida problemàtica, de remeis i tractaments "curiosos", per dir-ne d'alguna manera, els seus pares n'hi han proposat un grapat, i en general ella els ha acceptat. Al principi, perquè realment s'ho creia: tenia tantes ganes que hi hagués algun tractament d'aquests que, de cop, li pogués solucionar els seus diferents problemes, o si més no alguns... Després, es va anar tornant més escèptica, però amb un escepticisme que, de vegades, com en aquest cas, és compatible amb l'acceptació de la proposta de torn. "La màgia de torn".

Suposo que als seus pares aquests oferiments els serveixen per poder tenir la sensació "que estan fent alguna cosa" per la seva filla. Sembla que són incapaços d'adonar-se que, mentre li alimenten aquestes fantasies, el que estan fent és, en definitiva, fer-li encara més difícil la vida. Perquè la filla, amb la vida complicada que té, el que necessita no és màgia, sinó principis de realitat molt clars, que l'obliguin a assumir que, els seus diferents problemes, només els podrà reduir si els enfronta de manera del tot realista. 

I de manera realista vol dir amb molt d'esforç. Per això és una desgràcia, per a ella, tenir els pares que té.

La Bàrbara, continuació

Amb la Lívia anem a veure la Bàrbara. Fa un mes que és a una residència psiquiàtrica. Ens explica que, després de la darrera vegada que la vam veure, fa més de mig any, com que amb la seva parella no pagaven el lloguer del pis, els van fer fora. Es van quedar al carrer. Al carrer ella ja hi havia viscut com a mínim una altra temporada, i com llavors, a causa de la duresa d'aquest tipus de vida, va començar a beure cada vegada més.

La vida al carrer es va acabar de manera sobtada. La seva parella, des d'abans, des de sempre, la maltractava, i un dia li va clavar un cop d'ampolla al cap i li va fer un bon trau. La van dur a l'hospital, s'hi va presentar la policia, i el resultat va ser una ordre d'allunyament de la parella, una ordre d'allunyament que es veu que compleix tancat en un psiquiàtric.

Aquesta és una característica de la majoria de parelles i relacions de la Bàrbara: persones amb problemes mentals importants: el pare del seu primer fill, el pare dels altres dos, el del cop d'ampolla... I també la parella que tenia quan la Lívia la va conèixer, fa més de vint anys, un home que, a més, de propina, també la maltractava (en aquell cas, ella va acabar en un refugi per a dones maltractades).

La Bàrbara està molt contenta, de la visita de la Lívia. Li té molt d'afecte, des que, ja fa un munt d'anys, feia de cuidadora de la mare de la Lívia. Bé, cuidar de fet cuidava poc, a causa del seu cap desordenat: no se sabia mai quan la Bàrbara desapareixeria... Fins que la Lívia va decidir que havia de buscar una altra persona. Des de llavors, la Lívia manté una relació de prudència amb la Bàrbara. Li agrada de tant en tant saber què va fent, però des d'una certa distància, per tal de no sentir-se engolida per la seva vida caòtica.

Ara la Bàrbara diu que està molt bé, que aquesta vegada és molt conscient dels seus problemes, i que vol aprofitar l'oportunitat que té d'estabilitzar la seva vida. Li han dit que, després d'una temporada a la residència actual, podrà anar a un pis tutelat. Diu que és el que li convé, algú que la supervisi, perquè sola sempre s'acaba ficant en embolics, sempre s'acaba descontrolant. Diu que ara vol fer les coses bé, perquè vol fer de mare dels seus fills, uns fills que, a causa de l'extrem desordre de la vida de la Bàrbara, han estat tutelats per la DGAIA (un encara ho està).

La Bàrbara diu això, que ara té molt clar que ho vol fer tot bé, però ja es veurà com anirà, què passarà. Perquè altres vegades ja ha dit el mateix, sobretot en relació amb el seu desig de poder fer de mare dels seus fills, i després s'ha tornat a extraviar.

La seva és una història molt complicada, amb les diferents parelles també amb problemes mentals, i amb uns fills als quals sembla que també se'ls podria posar alguna etiqueta psiquiàtrica. Angoixa, pensar en el futur d'aquests fills. En aquests casos, les històries dels fills són les que fan més tristesa, perquè són persones des de petites "ferides"...  I de vegades, massa vegades, desbordades, són incapaces de tenir la resiliència necessària per superar aquest trasbalsament inicial. I llavors potser acaben repetint les històries complicades dels pares... 

La Bàrbara es veu que també va tenir una infantesa molt complicada, dura, però fins ara a la Lívia no n'hi ha donat detalls.

--
En vaig parlar fa uns mesos, de la Bàrbara (18/4/2025):
https://horitzontal.blogspot.com/2025/04/la-barbara.html

Opinar sobre el dolor i el sofriment

Sé que hi ha qui em pot considerar poc capacitat, o autoritzat, per parlar de les pors, esperances o desesperacions d'algú, relacionades amb els dolors extrems que pateix. Perquè jo no he patit mai dolors d'aquesta envergadura. Ni físics ni emocionals (només potser alguna vegada de manera molt puntual, i curta, sense que tinguessin temps de desestructurar-me).

Ara bé, aquesta falta d'experiència personal meva, que en part suposa una limitació, considero que també té el seu avantatge. Perquè és fàcil que les persones afectades per un mal tot ho vegin només a través de la seva pròpia experiència. I quan és així, llavors els pot ser complicat, tenir en compte les peculiaritats, les diferències, de les experiències dels altres. Si més no, és la sensació que moltes vegades jo he tingut.

És una limitació que, sobretot, té l'inconvenient que els dificulta beneficiar-se de les vivències i alternatives dels altres, unes experiències que, de vegades, els podrien ser útils. En canvi, tal com he dit, a causa de les seves "ulleres acolorides" (o segon com "orelleres"), com que tenen el camp visual restringit, com que no poden veure més enllà del seu món, no poden adonar-se de l'existència d'aquestes experiències (o eines), que potser els podrien ser útils. Ho reitero: si més no, aquesta és la sensació que a mi de vegades m'ha quedat quan he tractat (m'he relacionat) amb algunes persones.

Sóc també conscient que hi ha persones afectades per problemes mentals a les quals fins i tot els pot incomodar, el que he dit. ¿Com és que jo, que no tinc cap experiència "en primera persona", que no tinc ni idea de res (perquè a sobre ni tan sols sóc un professional), m'atreveixo a parlar d'aquest tema? 

Hi ha persones que pateixen o han patit depressions severes i que diuen que els psiquiatres (i la gent en general) no poden entendre res, de les depressions que elles pateixen (el "dolor" més extrem de tots, sovint diuen). Que no ho poden entendre perquè ells, els professionals, no n'han patit (o ho suposen així). I per tant, és complicat, o impossible, que els puguin ajudar.

Penso que aquestes persones cometen l'error de confondre "sentir" amb "entendre". A veure: un professional de la salut mental no ha de sentir allò que sent i fa patir a la persona que li demana ajuda. El que li correspon, el seu paper, és intentar "entendre" què li passa i, a continuació, "saber" com es pot intervenir, com es pot acompanyar aquella persona, per mirar d'alleujar el seu patiment. Aquesta és la seva funció, no "patir com el malalt" (o amb el malalt). I un familiar, des de la seva posició de familiar, igual.

Ho diré d'una altra manera. Els millors cirurgians del cor seran els que han patit infarts? Els millors oncòlegs seran els que estan rebent quimioteràpia? Els millors experts en el tractament de les migranyes seran els que en pateixen? Els millors oftalmòlegs seran els curts de vista...?

I des d'aquest punt de vista: ¿per què un psiquiatre, per gestionar bé els problemes d'una persona que pateix una greu depressió, n'hauria d'haver patit també una? ¿I per què un familiar, per poder acompanyar de manera adequada la persona que pateix, hauria d'haver passat també pels mateixos patiments?

D'altra banda, aferrar-se a aquest tipus d'arguments (desqualificadors de la competència o utilitat de les experiències dels altres),  impedeix posar l'atenció on realment s'hauria de posar. 

On s'hauria de posar: quina capacitat té el professional de torn (o el familiar) d'escoltar la persona que té al davant? Quina capacitat té fins i tot "d'escoltar els seus silencis"? O és algú que omple els silencis de la persona que té al davant amb les seves pròpies suposicions? (o pors, inseguretats, etc.). Està realment interessat, per les circumstàncies de la vida de la persona que té al davant? Està interessat per aclarir si, aquestes circumstàncies, tenen relació amb els malestars que afecten aquesta persona? 

I encara més: té pressa per establir un diagnòstic (segons les referències del DSM), ja que així tot sembla molt professional, seriós i científic? Té aquesta "urgència etiquetadora", o és capaç de gestionar la incertesa? I és que la urgència, aquest tipus d'urgència, sovint és una forma de justificar, o dissimular, l'eventual desinterès del professional per la biografia de la persona que té al davant. I ja que hi som: a més, també és una falta d'interès que, sovint (massa sovint, fins i tot de manera habitual), es supleix amb la corresponent recepta de pastilles, com si les pastilles poguessin modificar les biografies.

Torno a mi. Jo no sóc cap professional de la salut mental. Només sóc una persona que, per diferents circumstàncies de la vida, m'han anat interessant les circumstàncies de les vides d'altres persones. M'han anat interessant i, amb el pas del temps, m'he anat adonant que, el principal que havia d'aprendre era a escoltar. També em calia aprendre altres coses, moltes, però sobretot, en primer lloc, a escoltar. A escoltar bé. 

És a dir: primer, temps. Després, més temps. I a continuació, encara més temps. Perquè sovint, sense aquest temps, moltes vegades aparentment "temps mort", és impossible que, algun dia, pugui arribar "un temps viu".

El dol

Se li va morir una filla, molt jove, en un accident de cotxe. Ella i el seu marit van quedar destrossats. Passaven les setmanes, seguien ensorrats, i els van dir que l'ajuda d'un psicòleg potser els podria anar bé.

Van anar a un psicòleg, i a banda de les sessions amb ell, els va recomanar que anessin també a un psiquiatre, perquè en aquests casos, els va dir, la medicació podia ser una ajuda. El seu marit hi va anar, i va començar a prendre's antidepressius. Però ella va dir que no hi volia anar.

Van anar passant els dies. El psicòleg i el marit van insistir-li perquè no descartés provar la medicació. Fins que ella se'n va cansar, es va enfadar. Va repetir al marit i al psicòleg que no pensava anar al psiquiatre, que no volia medicar-se. Que ella ja sabia què li passava: havia perdut la filla! I el que necessitava era temps. No pastilles, sinó temps. Temps per anar assimilant la pèrdua, temps per anar fent el seu dol. Al seu ritme.

El seu dol va ser llarg. Però a poc a poc, molt a poc a poc, es va anar refent. No la va abandonar, aquell sentiment de pèrdua irreparable, però es va acostumar a conviure-hi. Ja no era un sentiment omnipresent i aclaparador: podia tornar a gaudir de petites coses, podia tornar a viure.

D'altra banda, entenia les pressions que havia rebut. Pel fet de viure en una societat en què, la tristesa i els dols, unes emocions del tot naturals, s'han convertit en patològiques, si duren més (o són més intenses), del que han decidit uns suposats experts. Una durada que, si els professionals consideren excessiva, llavors creuen que, pel bé de la persona afectada, aquelles emocions i estats d'ànim "negatius" s'han de tractar (anestesiar) amb fàrmacs. 

No ho pensen només els professionals, sinó també molta gent, cada vegada més. Persones que, en casos així, demanen que els receptin aquest tipus de medicaments. 

Ella ara està contenta. Contenta d'haver viscut el seu dol a la seva manera, durant el temps que va necessitar.

Una aplicació amb IA

Diu que ha fet una recopilació digital de documents sobre els trastorns de la personalitat, una selecció amb els documents sobre aquest tema que li han semblat més seriosos i fiables. Diu que, alhora, ha creat un sistema mitjançant el qual, "una IA" (no li demano detalls de la cosa), quan li fas una pregunta, et contesta limitant les seves fonts d'informació als documents de la base de dades que ell ha creat. Per tant, diu, té una absoluta confiança en les respostes.

Em diu que el seu invent li va bé quan té dubtes en relació amb alguns comportaments o situacions del seu fill. Quan, per exemple, vol saber què ha de fer ell, com a pare, en un cas determinat. Diu que, llavors, les respostes l'ajuden molt, que sempre són molt assenyades i intel.ligents. Està molt orgullós de l'artefacte informàtic que ha creat.

Si coneixes una mica la història del seu fill, el que explica el pare és una mena d'acudit. Perquè aquest orgull del pare amb la seva joguina informàtica, presumptament tan útil, és compatible amb un fill del tot fora de control, perillosament a la deriva. En part, "gràcies" a què el pare i la mare també van a la deriva: insegurs, espantats, actuant sovint de manera del tot improcedent.

No dic que vagin a la deriva a causa "dels consells" de la IA, que potser fins i tot són adequats, potser molt, ves a saber, sinó a causa de la seva inconsistència i desorientació, ells, com a pares. En bona part, resultat de les seves inseguretats i del seu gran sentit de culpabilitat.

¿Què li diria a aquest pare, si li ho preguntes, aquesta IA, sobre el seu sentit de culpabilitat? ¿I sobre la seva incapacitat de posar límits? ¿I sobre la seva justificació, de vegades, per a no posar-los? ¿No seria millor que, en lloc d'anar fent consultes a una pantalla "alimentada per ell mateix" (amb la seva selecció de fonts, és a dir, un sistema de propina molt endogen i subjectiu), sortís del seu reducte i, per exemple, parlés amb professionals especialistes amb problemes d'aquest tipus? I que també parlés amb altres pares amb fills semblants. 

És a dir, que parlés també amb pares amb fills que també tenen grans oscil.lacions emocionals. Amb fills que passen per estats depressius, o de descontrol, que potser s'autolesionen, o que fan intents de suïcidi, que tenen diferents conductes de risc (per exemple promíscues i sense protecció), que de vegades també arrosseguen trastorns alimentaris... I que a més de tot això i més coses, alhora, no paren de fer retrets als pares, als quals culpen de tot. Absolutament de tot. Igual que el fill d'aquest entusiasta de les aplicacions informàtiques.

Uns pares que, si són capaços d'anar fent aprenentatges, si van fent canvis, poden anar-se alliberant del seu sentit de culpabilitat. I també dels seus bloquejos, de la seva incapacitat de posar límits. I que, a més, d'aquesta manera, afavoreixen que les acusacions constants dels fills, en lloc d'anar-se reforçant i cronificant, es vagin extingint, "per falta de cas".

És una història trista, molt trista, la d'aquest pare, la seva dona (tan perduda com ell), i el fill. Una història a la qual costa imaginar una evolució positiva, a causa de les actituds i limitacions dels tres implicats.

És també una història... no sé quina és la paraula. Amb aquest pare dedicant tanta energia i temps a la seva joguina informàtica, mentre la seva "realitat immediata", el dia a dia del seu fill, és del tot caòtica. Sembla que la seva joguina sigui una forma d'evasió, per fugir de la realitat i, alhora, autoconvèncer-se que està fent alguna cosa pel seu fill. Mentre, de fet, fa molt poc, o molt poc de constructiu.

És una història que potser em costaria de creure, si me l'hagués explicat una tercera persona. Però me l'ha explicat el pare. Donant-me'n tots els detalls. I m'ha sobtat tant, el que deia i com ho deia, que m'he quedat amb el dubte de si ell parlava amb més interès del seu fill, o de la seva pròpia joguina informàtica.

Hi ha gent ben curiosa...