La dona de la meva vida

Diu que durant el cap de setmana ha conegut una dona meravellosa, i que n'està completament enamorat. Diu que ella també sent el mateix per ell.

Una setmana després diu que han decidit casar-se, perquè tots dos estan molt enamorats i no té sentit esperar-se. Que ja han pensat en tenir fills, perquè volen fer una família, que als dos els fa molta il.lusió. Està eufòric, contentíssim; diu que ja ha conegut els pares d'ella, i que ells també estan molt contents.

Una setmana després, fa mala cara. Està molt trist. Diu que s'ha acabat, que era l'amor de la seva vida, una dona meravellosa, però que no li corresponia prou. Diu que el problema és que ella té una malaltia mental, que ell ja ho sabia, però que el que passa és que ell no se sent estimat i valorat com creu que es mereix. Perquè ell és una bona persona, responsable, treballador, generós, afectuós, simpàtic, divertit... Que se sent ferit, perquè ell no es mereixia el que li ha passat. I que li costarà molt superar-ho.

La setmana següent, encara està depressiu, trist, victimista i queixos, diu que l'ha afectat molt, el trencament, que no sap si ho podrà superar. Però una setmana més tard, ja ha reviscolat: s'ha tornat a transformar. Està exultant, contentíssim. Diu que ha conegut una altra dona, que aquesta sí que és la definitiva, segur, que ho sent a dins del cor, que és per a tota la vida, que són ànimes bessones, i que la setmana vinent ja han quedat per anar a conèixer els pares.

Treballa de porter a l'edifici de la Lívia. Quan es va jubilar el porter anterior (el dels extraterrestres, les bombes atòmiques i les "navajas traperas", el que de petit havia viscut a les barraques de Montjuic, del qual n'havia parlat més d'un cop), l'administrador de la finca, en lloc de buscar pel seu compte un nou porter, va contractar una empresa perquè se n'ocupés. I l'empresa triada és una empresa (vinculada a una fundació) que dona feina a persones amb graus de discapacitat, físics  mentals.

Des d'aleshores, han passat per la porteria unes quantes persones, cadascuna amb la seva història i les seves peculiaritats. Algunes més despertes i eficients, altres menys, algunes més simpàtiques, altres no tant... En general, entranyables, persones que fan tendresa, sobretot si coneixes una mica les seves vides.

El porter d'ara és com un nen petit, alhora voluntariós i desvalgut, somniador, també lluitador... En el seu cas, el tema de la discapacitat en part és física i en part mental, cosa que no li impedeix fer la feina raonablement bé. D'altra banda, de vegades diu que considera que aquesta feina està per sota de les seves capacitats, i que li agradaria aconseguir una feina millor, més ben pagada. I que si la troba, deixarà aquesta empresa-fundació on està ara. Que ell ha de progressar.

Quan diu això, li dic que no es precipiti, que el mercat laboral és molt complicat; que ara, per sort, té feina. I que a més, aquesta feina no està gens malament. Segons els dies i els seus estats d'ànim, de vegades em dona la raó. I de vegades no: em diu que ell ha de ser ambiciós, que ha d'aspirar a més.

Abans he fet servir la paraula tendresa, per referir-me als porters o porteres que han anat passant per la finca. Aquest és també el sentiment que inspira aquest porter d'ara. Tendresa, a causa de les seves limitacions, de la seva fragilitat i fantasies, de la seva innocència, de la seva autopercepció, poc realista...

Tendresa, i també temor que, alguna ventada de la vida (alguna fantasia amorosa frustrada, algun impuls sobtat que el faci deixar la feina, alguna persona que abusi de la seva bona fe i credulitat...) faci que acabi prenent mal.

Els nens i el gos

Des de la butaca mira per la finestra i diu: "Si que hi ha gent, avui, i molts nens que corren".

A l'altre costat de la finestra hi ha un solar buit, només amb herbes. "És curiós, tanta gent, els veus?

Li dic que jo no hi veig ningú. Em mira, es queda en silenci i, després, diu que de vegades li passa, que veu coses. Que el metge li ha dit que és de la medicació, però que és complicat, perquè la medicació li serveix per estabilitzar o reduir el progrés del Parkinson.

Segueix mirant per la finestra i em diu: "Mira com corren. Caram, i hi han fet una casa, abans no hi era".

És com si, per una banda, a dins del cap, hi tingués l'explicació del metge, una explicació que entén que integra. I alhora, per una altra banda, allò que veu ho veu tan real, que no qüestiona la seva realitat. Com si visqués a cavall de dos mons, sense connexió entre ells, ara en un, ara en un altre.

Més tard, asseguts a una altra habitació que dona a un pati, em diu: "Mira aquest gos, està rosegant els bastons".

Al pati hi ha dues canyes a terra, i alguns testos amb flors. Res més.

És una conversa lenta, amb moltes pauses i silencis. Després d'un silenci llarg, diu que el metge li ha dit que s'hi anirà acostumant. I sembla que sí, però ho fa a la seva manera, veient els nens que corren, el gos, la casa, de vegades convençuda, o bastant convençuda, que són reals, i altres moments, intercalats, dominant les paraules del metge.

D'altra banda, ho porta bé, ho relativitza: "Això rai, si s'acabés aquí".

I és que després hi ha les altres coses. Veure doble, o triple, "el que realment hi ha", una memòria recent cada cop més fràgil i menys fiable, la dificultat per moure's, per vestir-se, calçar-se, el mal d'esquena, la pèrdua del control de les mans, que pot fer que no aconsegueixi posar la clau al pany, o treure les pastilles del pastiller, o posar-se les sabates, l'oblit de com funciona la cafetera, el microones, per quina banda s'obre la nevera... Un munt de pèrdues i limitacions, en constant creixement, que han fet que, llevat d'algunes estones curtes, sempre tingui alguna companyia.

Aquesta tarda, la companyia sóc jo. Fem broma sobre el seu rosari de pèrdues i calamitats. Li dic que està de sort, perquè veu per la finestra nens que corren, i gent, i un gos que rosega bastons... Mira, és una distracció, li dic. I, en canvi, sortosament, no veu res amenaçador, cosa que de vegades passa, en aquests casos. Ella, tot el que veu és amable, o si més no intranscendent. Vaja, que mirar per la finestra és com si mirés la tele.

I diu que sí... però que també mira la tele, perquè quan la mira només veu la tele.

És una tarda lenta, tota l'estona amb una boira de tristesa. Perquè, a més, saps que el que anirà venint serà cada vegada pitjor.

Telepizza

"El meu fill té Telepizza". M'ho diu en un missatge una dona que havia conegut uns dies abans. Em fa gràcia: l'aplicació del mòbil de convertir la veu en text li ha fet aquesta mala passada: Telepizza, és a dir, Trastorn Límit de la Personalitat...

Tenir un fill amb problemes mentals d'envergadura és un bon problema, pels pares. Si ets la mare i, a sobre, el pare fa anys que se'n va desentendre, el problema encara és més greu. Si per seguir-ho complicant els recursos econòmics que tens són bastant limitats, encara més complicat. Si a sobre ets gran, la teva salut és precària, i tens problemes de mobilitat, encara pitjor. I si, de propina, ets cega, llavors sí que ja pots dir "que ho tens tot" (tot allò que, és clar, no voldries tenir...).

Aquest és el cas, la situació, d'aquesta mare amb un fill que, a més de tenir Telepizza, també té problemes d'envergadura amb l'alcohol. Vaja, una situació "fàcil", per a aquesta mare...

Abusos i confessionaris

Diu que quan era adolescent va cometre abusos sexuals. I que quan es confessava, i explicava el que havia fet, diu que no li parlaven del mal que infligia, sinó "de pecats i penitències". Diu que si llavors, en lloc d'haver-li parlat de pecats, li haguessin parlat de responsabilitats, de víctimes, del mal provocat, i de les possibles seqüeles, i n'hi haguessin parlat de manera ben clara, contundent, absolutament rotunda, segurament li hauria sigut molt més útil, de cara a erradicar més de pressa aquells comportaments. 

És a dir, que si els capellans, en lloc de parlar-li "d'ofenses a Déu", li haguessin parlat, amb tota claredat "del mal a la víctima", i dels efectes a curt i llarg termini que podia provocar en la víctima, segurament s'hauria vist obligat a corregir-se més ràpid. Però que no era així, com si aquest tipus d'abusos llavors no es consideressin prou greus, o incomodés parlar-ne. (1)

Aquesta part de la seva vida, que encara li pesa, diu que, d'una banda, li ha servit per domesticar el seu orgull, o com a mínim per a intentar domesticar-lo. Diu que li agradaria tenir una biografia transparent, o com a mínim més endreçada, però que hi ha el que hi ha, encara que sigui de fa molts anys. I que el record d'aquesta realitat passada, de l'adolescència, ara l'ajuda a ser més humil. 

L'altra utilitat, diu, ha sigut la d'anar aprenent a no precipitar-se a l'hora de fer judicis sobre les vides d'altres persones, sobretot quan en les seves vides hi ha hagut episodis conflictius. Amb més motiu, quan els judicis són sobre fets ocorreguts fa molt temps. Perquè amb el pas del temps, les persones actuals poden tenir molt poc a veure amb les persones dels errors passats. 

Diu que, per sort, tothom pot canviar. Igual que ell. La qual cosa no vol dir, i ho subratlla, que una persona deixi de ser responsable dels seus actes "d'etapes anteriors". Pel que fa a aquest tema, diu que, evidentment, la primera responsabilitat és la de no negar el que va passar. Ni relativitzar-ho. Perquè una "eventual" relativització (si fos el cas), només estaria legitimada per fer-la la persona agredida. De la mateixa manera que només seria aquesta persona qui, si volgués, podria perdonar els fets passats.

Diu que, al cap de bastants anys, en va poder parlar "amb qui n'havia de parlar". I que per a ell, parlar-ne, va ser molt important, perquè era una cosa que tenia pendent. Una obligació que tenia pendent. Perquè la primera "reparació", en aquests casos de vegades ja l'única possible, és aquesta, el reconeixement i l'acceptació del que llavors pugui passar.

Diu que, en el seu cas, la resposta que va rebre, relativitzadora en relació amb aquells fets, el va alleujar. Però que podia no haver sigut així. I d'altra banda, afegeix que, parlant d'aquests temes, llavors es va assabentar d'altres històries d'abusos de persones que coneixia, històries que s'havien mantingut sempre en silenci, i que les persones implicades, víctimes i victimaris, unes i altres, no només les segones, semblava que volien que seguissin silenciades.

Voluntat de morir, autonomia i tutela

Sobre el dret a decidir fins quan volem viure, un dels arguments que en alguns casos es fan servir per qüestionar-lo és el fet de patir una malaltia mental. Per a algunes persones, aquestes malalties poden invalidar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que es compleixin els requisits que la llei estableix, ja que consideren que la malaltia impedeix a l'eventual demandant prendre decisions de manera prou raonada i plenament responsable.

Amb aquest plantejament, a una persona amb un diagnòstic, per exemple, de bipolaritat, o de trastorn límit de la personalitat, o d'esquizofrènia, se li podria negar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que el seu estat, a banda de la malaltia mental, entrés dins dels supòsits que contempla la llei. 

Ningú defensa que una persona bipolar, durant un estat eufòric, o una persona amb un trastorn límit de la personalitat en un estat d'elevat descontrol emocional, o una persona etiquetada com a esquizofrènica en moments d'al.lucinacions o deliris, estigui capacitada per decidir, de forma conscient, raonada i responsable, què vol fer amb la seva vida. De manera que, en aquests casos, una petició d'eutanàsia no pot prosperar mai. 

Ara bé, qualsevol d'aquestes tres persones, en altres moments, no eufòrics, no emocionalment convulsos, no delirants ni al.lucinatoris (si té aquests altres moments, cosa força normal), pot tenir llavors la mateixa capacitat de reflexió, de valoració i de decisió raonada i responsable que qualsevol altra persona sense cap etiqueta psiquiàtrica.

Per tant, durant aquests moments o etapes d'estabilitat, de lucidesa, té el mateix dret a decidir què vol fer amb la seva vida. I si un motiu per decidir que hi vol posar punt final són les seves crisis periòdiques "de bogeria", a causa dels diferents i greus sofriments que li provoquen aquests episodis, ningú no té dret a qüestionar-li la seva decisió, si la seva decisió és aquesta. Ni a intentar impedir que la vulgui dur a terme, amb més motiu si ho fa "dins dels marcs que la llei estableix". 

Decidir que no es vol seguir vivint perquè la vida és massa difícil de viure, massa insuportable, massa dolorosa, és una decisió subjectiva i estrictament personal, en relació amb la qual ningú no hi hauria de posar impediments. Encara que qui decideixi això sigui una persona amb crisis emocionals immenses, si quan ho decideix és en moments de serenitat i gaudint de totes les seves facultats racionals. 

Quan una decisió d'aquestes es pren de manera reflexionada, no impulsiva, i no és una decisió canviant, sinó que es manté, discriminar llavors algú en relació amb la possibilitat d'acollir-se a l'opció de l'eutanàsia, amb l'argument de l'etiqueta psiquiàtrica que se li ha adjudicat, és una falta de respecte, una falta de compassió, i una falta de justícia. Tres faltes  greus, i que sovint estan vinculades, barrejades, amb les creences o les ideologies de qui s'oposa a la lliure decisió de l'altre (una oposició que, a sobre, s'exerceix amb una actitud autoritària i paternalista, perquè s'argumenta que s'actua "pel bé de l'altre", encara que aquest suposat bé que se li vol imposar l'altre el rebutgi).

Ho torno a subratllar, i ben subratllat, per si és que cal: estic parlant tota l'estona de persones amb problemes mentals importants, greus, però que malgrat la gravetat de la seva malaltia mental, passen per moments o etapes d'absoluta lucidesa, i que és en aquests moments, des d'aquesta lucidesa, que expressen de manera clara i reiterada la seva voluntat de no voler seguir vivint.

Annex 1

Per fer més senzilla avui l'exposició no he incorporat cap referència a l'opció del suïcidi, en relació amb la qual no cal fer tràmits, demanar autoritzacions, esperar aprovacions, etc. Només apunto, perquè hi ha casos en què té molta relació amb l'exposat, que hi ha persones que, a causa del seu grau de dependència, si volen posar punt final a la seva vida no tenen aquesta opció "autònoma" i, per tant, depenen completament de la voluntat dels altres. 

Annex 2

El que he exposat no són divagacions teòriques, sinó que estan motivades per casos reals (alguns apareguts als mitjans de comunicació), casos de persones en aquesta situació a les que se'ls ha denegat poder accedir al dret a l'eutanàsia, o que havent-los estat aprovada, després s'ha paralitzat a causa de les escletxes que conté la llei que la regula, unes escletxes que permeten violar l'esperit de la llei i fan prevaldre creences (religioses) i ideologies (autoritàries) relatives al dret, que no es reconeix, d'una persona a decidir sobre el final de la seva vida.

Annex 3

Un altre dia parlaré d'un altre tema relacionat amb aquest, el d'aquelles persones també amb malalties mentals greus, però gairebé sense parèntesis de lucidesa, persones que ofegades en el seu sofriment permanent manifesten "una voluntat irracional" de morir, amb intents reiterats per tal d'aconseguir-ho, i a les quals els impedeixen morir "empresonant-les" de dues maneres: físicament, ingressant-les en institucions psiquiàtriques, i mentalment, amb medicació administrada si cal contra la seva voluntat. Queda pendent parlar-ne.

1,65 quilos

Recullo del carrer el DSM-IV-TR, de l'Associació Americana de Psiquiatria, la "Bíblia" dels psiquiatres. A casa, peso el llibre: 1,65 quilos. Miro quantes pàgines té: 1.049. (1)

1,65 quilos i 1.049 pàgines de malalties mentals. Moltes malalties. D'altra banda, ara aquest DSM-IV-TR (del 2000), ja és obsolet, perquè el 2013 es va publicar el DSM-V, i el 2022 el DSM-V-TR. 

No sé els pesos i pàgines del DSM-V i el DSM-V-TR, però el catàleg de malalties que inclouen ha anat augmentant. Hi ha qui opina que hi ha col.lectius interessats en aquest augment. No només el sector farmacèutic, sinó també el psicoterapèutic. Té la seva lògica: al capdavall, com més malalties susceptibles de ser tractades (d'una manera o una altra), més possibilitats de negoci.

D'aquest engruiximent del catàleg de malalties ("obesitat mòrbida", se'n podria dir...?), en diuen progrés. Perquè diuen que respon a un augment de la sensibilitat social cap al món de les malalties, trastorns o malestars mentals. Potser sí, però alhora, el cas és que, gràcies a l'augment d'aquesta sensibilització (que de vegades, algunes vegades, potser és més aviat "sensibleria"), sembla que ens anem acostant a la lògica culminació d'aquest inquietant procés: estar vius, "existir", aviat implicarà, com a part de la naturalesa humana, com a norma, tenir problemes mentals. Falta poc, a la vista del bon ritme dels DSM.

Que viure implica conviure de vegades amb malalties, i de manera més habitual amb malestars, limitacions frustrants, etc., és evident. Però sembla que si més no és discutible, que qualsevol malestar es pugui arribar a considerar un estat mental poc o molt patològic, i que, per tant, mereixi també tenir el seu espai en els DSM (o en l'apartat de malalties mentals del CIE, el seu equivalent de l'OMS). 

Sembla que aquesta és una "tendència moderna", una tendència que fomenta que, les persones, davant les seves adversitats, es puguin refugiar en l'opció de sentir-se víctimes, abans que responsables i protagonistes, de les pròpies vides i reptes. Com si, col.lectivament, com a resultat d'aquest augment de sensibilitat davant dels problemes mentals (de vegades potser sentimentalisme, o sensibleria, o "estovament de caràcter"...), s'hagués renunciat a exercir aquesta responsabilitat personal.

Potser és així perquè hem anat assumint que, davant "l'adversitat emocional", si dic que "estic malalt", alhora dono per fet que hi ha un professional de la salut, la persona que hi entén, que és qui ha d'ocupar-se de la meva curació. I d'aquesta manera, jo, en lloc de responsable i actiu, em converteixo en expectatiu i passiu. Em converteixo en un "creient i client i pacient" dels professionals (i amb la propina afegida que, si les coses no em van bé, sempre tinc l'opció, llavors, de donar-los les culpes a ells).

Una última cosa. El que he exposat no és en absolut una negació, relativització o frivolitzassió del món dels problemes mentals. Però com que a això ja m'hi he referit moltes vegades, ara ho deixo de banda. 

--
(1) L'edició en castellà del DSM-IV-TR que em trobo és de la Editorial Masson, una reedició de l'edició del 2002.
Del DSM-V-TR només en sé que en castellà l'ha publicat TEA Ediciones i que val 150 euros.
Del DSM-V en trobo aquesta edició digital en castellà (Editorial Médica Panamericana, 2014):
https://www.federaciocatalanatdah.org/wp-content/uploads/2018/12/dsm5-manualdiagnsticoyestadisticodelostrastornosmentales-161006005112.pdf

Menor o major

Reactiva o orgànica, menor o major... La classificació de les depressions en aquestes dues categories, d'una banda té sentit i, alhora, d'una altra banda, de vegades en té menys. Perquè és una divisió que també pot servir per ocultar aspectes bàsics dels problemes emocionals d'algú. Pot servir, de vegades, "per invisibilitzar les vides" de les persones afectades per una depressió.

Parlar d'una depressió menor, relacionada amb les circumstàncies adverses per les que passa algú, té tot el sentit. La majoria de depressions són d'aquest tipus. I parlar d'una depressió d'origen orgànic (quan és clar que la depressió és el resultat, per exemple, d'un Parkinson, o d'una disfunció de les tiroides, o d'altres problemes clarament físics, hormonals, circulatoris, neurològics...), també té tot el sentit.

Però parlar d'una depressió endògena o orgànica, causada, o més ben dit, atribuïda, a un desequilibri en els neurotransmissors, és entrar en un terreny més complicat. Que no vol dir que no s'hi pugui entrar, però que si es fa, s'ha de fer amb molta cautela.

El ventall de les possibles causes d'una depressió és ampli, i establir quina part d'organicitat i quina part de biografia poden intervenen en la seva aparició no sempre és fàcil. De vegades és molt complicat. De vegades, potser és impossible de saber.

Molts psiquiatres, davant del dubte, o per estalviar-se els dubtes, davant d'un cas greu de depressió, de les etiquetades com a "majors", persistents, de llarg recorregut, no tenen dubtes: el seu origen ha de ser orgànic ("un problema dels neurotransmissors, de la dopamina", diuen, si han descartat abans les diferents malalties que poden provocar una depressió). Com que en aquests casos no contemplen l'eventual impacte de la biografia, no tenen tampoc dubtes sobre que l'únic abordatge efectiu d'aquestes depressions pot ser el farmacològic.

La realitat, però, és que els psiquiatres no tenen cap prova diagnòstica "que demostri" aquesta opinió seva. Però com que aquesta opinió està avalada pels manuals psiquiàtrics de referència actuals (el DSM i el CIE), estan convençuts dels seus diagnòstics.

Aquests diagnòstics de depressions endògenes, de vegades (i cal subratllar aquest "de vegades", perquè no pretenc fer cap generalització), amaguen casos de depressions reactives (de diferent gravetat), davant de les quals no es té interès (perquè es creu que no té cap sentit tenir aquest interès), en pensar en l'eventual importància de la biografia i el context vital d'aquella persona, en relació amb l'aparició de la seva depressió suposadament endògena.

És a dir, una depressió greu, persistent, pel fet de la seva gravetat i persistència, es descarta que pugui ser una depressió reactiva. I com que es descarta, no es té interès en les biografies i les circumstàncies vitals de qui la pateix. El pas següent, coherent des d'aquest marc conceptual, és, tal com he dit, apostar per la medicació. Cosa que implica que, en aquells casos que la depressió té un origen biogràfic, si s'aborden així, el que es fa és "intentar tapar" la manifestació depressiva resultat del malestar existencial. Si s'aconsegueix tapar mínimament bé, es considera el diagnòstic encertat i el tractament satisfactori.

El resultat d'aquesta "teoria de les depressions" (d'aquesta "creença"), és que pot passar, i passa, que algunes persones amb desequilibris i malestars emocionals molt elevats, i amb una depressió que reuneix (segons les classificacions oficials), les característiques de gravetat i persistència necessàries per a diagnosticar una depressió endògena, són medicades de vegades durant anys, o dècades, o tota la vida, sense que aconsegueixin cap millora, llevat d'alguns efectes només "cosmètics" (de manera inevitable, ja que "el mal" és un altre). I alhora, amb una segona part "perversa", ja que han de fer front als efectes secundaris, de vegades molt importants, dels medicaments que es prenen. 

Aquests efectes secundaris, a la vegada, augmenten el malestar, de manera que es va retroalimentant "el sistema pervers", alhora que es segueix mantenint en la invisibilitat "l'origen de tot plegat": les causes del malestar de base, en general relacionades amb les circumstàncies vitals de la persona afectada.

Torno a recordar que parlo d'uns casos, no de tots. I afegeixo ara, per tal de defugir encara més les simplificacions, que en aquesta equació relacionada amb l'origen de les depressions és innegable que hi pot haver aspectes genètics i de temperament que hi poden intervenir. És a dir, aspectes que, "en determinades circumstàncies" (com les adversitats biogràfiques, els condicionants quotidians, etc.), poden actuar com a catalitzadors que afavoreixen l'aparició de la depressió. Com a catalitzadors, és a dir, que sense les causes, aquesta capacitat catalitzadora no arribaria a actuar i, per tant, la depressió (severa o lleu), no acabaria "prenent cos". 

Un últim aclariment o recordatori: no estic en contra dels "medicaments psicoactius", considero que de vegades són molt útils, i sens dubte han canviat la vida, l'han fet més fàcil i vivible, a moltes persones amb problemes mentals importants. No hi estic en contra, només estic en contra de la seva prescripció abusiva i del seu ús com a "tapadora" de malestars existencials.

Ja acabo. Naturalment, que jo, un graduat en fracàs escolar, amb l'experiència "professional" d'haver fet de jornaler al camp o o haver-me dedicat a pasturar ovelles (aquest és el meu currículum, si digués una altra cosa seria un mentider), mereix ben poca credibilitat. Ho reconec. Però aquest "atreviment" meu, la seva explicació, ja és una altra història. Avui no toca.