La Marina, dues incidències

Quan es lleva, parla que no se l'entén i té una mirada estranya, perduda, desconcertada. La seva filla s'espanta, i truca al psiquiatre que li fa el seguiment. La mare fa anys que arrossega una depressió severa, i s'ha anat prenent i es pren diferents medicaments psiquiàtrics. La filla no aconsegueix parlar amb el psiquiatre, i llavors truca al metge de capçalera. Està de sort, pot parlar-hi.

El metge li diu que, pel que li explica, no creu que sigui una cosa del cap, que l'origen deu ser físic. I quan la filla li diu que la mare té una part de la panxa dura com una pedra, el metge li diu que la dugui immediatament a Urgències.

A Urgències li diuen que té una oclusió intestinal, li donen laxants i li posen una lavativa. Al cap d'un parell d'hores, després d'haver buidat una part dels budells, la mare ja es troba una mica millor; encara està confosa, però se la comença a entendre i raona bé. I l'envien cap a casa.

Unes setmanes abans, després d'un canvi de la medicació, la mare un dia es va llevar amb al.lucinacions i deliris. Era un dels possibles efectes adversos de l'antidepressiu que es prenia; el dia abans, de cop, l'hi havien doblat la dosi. 

La filla d'entrada no va demanar cap parer, li va dir a la mare que de moment no es prengués més aquelles pastilles. La mare va passar un dia molt dolent, però l'endemà ja no estava en un estat tan psicòtic i, dos dies després, estava ja un altre cop gairebé normal. Depressiva com abans, i amb un gran cansament, però sense al.lucinacions ni deliris. 

De la mare, de la Marina, ja n'he parlat altres vegades. Els diferents psiquiatres als quals ha anat han anat fent experiments amb diferents medicaments i diferents dosis, i la família ha anat confiant, i segueix confiant, que algun dia aquests experiments serviran d'alguna cosa. Fins ara, però, no ha sigut així: deu fer uns quatre anys, que la Marina viu, no viu, aclaparada, anul.lada, sota el pes de la seva severa i persistent depressió (i dels efectes secundaris dels medicaments).

Durant tot aquest temps, ni els metges, ni la família, no han pensat en res més que en la medicació, com a manera per a intentar que la Marina pugui sortir del seu pou depressiu. Quatre anys d'experiments farmacològics... i ni una reflexió, ni una, sobre què passa amb la Marina, amb la seva vida: quines són o eren les seves expectatives, els seus pensaments, quines han sigut les seves frustracions, com l'afecten les circumstàncies que l'envolten, les relacions familiars...

Podria ser, és clar, que fer-se aquestes preguntes no servís tampoc de res, podria ser. Ho reitero: podria ser. Però és estrany, molt estrany, en un cas com aquest, que ni tan sols s'hagi pensat, s'hagi plantejat, que fer-se aquestes preguntes podria tenir sentit.

Casos com el de la Marina a mi sempre em generen desconcert. I una barreja de tristesa, incomoditat i malestar, pel fet de la falta de racionalitat i sentit comú que hi veig.

Casos com el seu, cada un amb les seves peculiaritats, però amb el mateix esquema general, amb la focalització en la medicació i l'oblit de la biografia, són bastant habituals. Malauradament.

Els peus

Et fan mal els peus. Ho expliques al metge i et recepta un analgèsic i un antiinflamatori. Te'ls comences a prendre, però passen els dies i el mal de peus no minva.

Tornes al metge, i et canvia l'analgèsic i l'antiinflamatori: "A veure si aquests et van millor", et diu. Els nous tenen alguns efectes secundaris molestos, però no insuportables. Te'ls vas prenent. El problema és que no t'alleugen tampoc el mal dels teus peus.

Vas una altra vegada a veure el metge. Aquesta vegada ell t'escolta amb més atenció, i et diu de provar un nou medicament. Diu que en els assajos clínics ha demostrat ser més efectiu que els anteriors, i que els seus efectes secundaris són assumibles. Li dius que d'acord, i te'l comences a prendre. Els seus efectes secundaris són uns altres, però l'efecte principal, el desitjat, segueix sent el mateix: cap efecte. Els peus et segueixen fent mal. De manera que decideixes tornar a veure el metge.

El metge t'escolta encara amb més interès que l'última vegada. Reflexiona una estona, i llavors t'explica que hi ha un nou analgèsic-antiinflamatori, encara en fase experimental, que promet ser molt efectiu, i et proposa participar en l'assaig clínic que s'està fent.

Ara ja fa anys que et fan mal els peus. La teva qualitat de vida és dolenta, a causa d'aquest mal permanent, al qual s'hi afegeixen els efectes secundaris dels medicaments que t'has anat prenent. De fet, has arribat a un punt que ja no saps si el teu malestar general és més a causa d'aquests efectes secundaris, o del mal de peus inicial. Això sí, l'impacte emocional que una cosa i l'altra suposen per a tu és molt gran.

El metge t'avisa que, amb aquest medicament experimental, les primeres setmanes pot ser que et trobis malament, que ha de passar un període d'adaptació, fins que comenci a fer afecte i que, alhora, minvin els efectes secundaris. Fa tant de temps, que et fan mal els peus, i que aquest mal t'aclapara que, cansada, desesperada, acceptes la proposta del metge de participar en l'assaig clínic, amb l'esperança que aquest nou medicament, aquesta vegada sí,  pugui ser l'esperada solució, la que tant anheles, la que et lliuri d'una vegada del teu problema de mal de peus cronificat. 

Tal com t'havien avisat, els primers dies comences a notar els efectes desagradables, però el suportes, tens paciència. Passa una setmana, dues, més setmanes... El metge et diu que tinguis una mica més de paciència. I la tens. Però no canvia ni millora res; l'únic canvi és que els efectes secundaris se't fan encara més feixucs, es cronifiquen, alhora que no notes cap efecte alleujador sobre els teus peus.

La història segueix: més visites al metge, i a altres metges, més experiments amb medicaments, més efectes secundaris, de diferents tipus, i alhora mínim o nuls efectes positius.

Mentrestant, segueixes treballant, malgrat el mal de peus. Segueixes treballant al mateix lloc de sempre. Treballes d'administrativa, i la teva taula de treball la comparteixes amb un company que seu a l'altre costat de la taula, davant teu. Aquest company té el costum, quan esten les cames per estar més còmode, de posar sovint els seus peus damunt dels teus. No se n'adona, hi està acostumat, i tu també t'hi has acostumat; fa temps vas pensar que era millor treure-hi importància, que l'important, sobretot, era tenir una bona relació amb aquest company i, així, no corre cap risc de perdre la feina.

Ell, per la seva banda, és una bona persona. De fet, aquest company sap que pateixes de mal de peus, i de vegades et pregunta com et van els tractaments. S'interessa per tu, i ho fa de manera sincera. Però ni li ha passat pel cap, que el teu mal de peus pugui estar relacionat amb el seu costum de posar de vegades els seus peus damunt dels teus. A més, com que els peus estan sota la taula, allò que hi passa no es veu. D'alguna manera, és com si no existís.

Els metges, per la seva banda, no saben res del que passa sota la taula. De fet, no ho poden saber de cap manera, perquè no s'han interessat mai per la teva vida. Només s'han preocupat pel teu mal de peus. Tens mal de peus? Doncs pren-te analgèsics i antiinflamatoris! Un, dos, tres...

Això sí, ells, els metges, igual que el teu company de feina, ho fan tot amb tota la seva bona voluntat. Això és indiscutible. Els preocupa el teu mal de peus, i volen de debò que es pugui resoldre, que deixi de mortificar-te.

Gràcies a Déu

Des de fa un temps, el Ramon de vegades diu "Gràcies a Déu", o "Li demano a Déu", o alguna altra frase que inclou la paraula Déu. Abans no ho deia mai, i com que em crida l'atenció un dia li pregunto que, com és, que ara té aquest costum.

Em diu que és des que va als grups de Narcòtics Anònims (NA), els quals, en les reunions, molt estructurades, en determinats moments fan servir frases en què surt Déu, i que ell, de tant sentir-ho s'hi ha acostumat. Afegeix que per a ell, que no és creient, la paraula Déu li evoca el cel, l'horitzó, la llum... Diu que fer servir la paraula Déu, encara que no sigui creient, li facilita integrar els objectius propis dels NA; és a dir, mantenir-se abstemi. 

El Daniel, un altre assidu de les reunions de NA, altres vegades ja m'ho havia explicat així; ell també és del tot descregut, encara més que el Ramon, i quan hem parlat d'aquest tema sempre m'ha dit que fer sevir la paraula Déu a ell no li suposa cap problema. Al contrari, igual que al Ramon, li facilita integrar-se en la dinàmica del grup, submergir-se en el propòsit d'aquestes reunions d'autoajuda, que és el que per a ell és important. Perquè és en el grup, que troba la força per anar tirant endavant la seva vida difícil d'addicte abstemi (al marge que en el grup cadascú cregui o no cregui en algun deu, d'això a les reunions no se'n parla).

El Daniel té molt clar quin és el principi fonamental de l'estratègia dels NA: "Avui no" (avui, "només avui", no consumiré, i com que cada dia és avui...). D'altra banda, penso que el Ramon, de moment, té clara aquesta idea, però encara no la té tan consolidada, "encarnada", com el Daniel.

"Li demano a Déu -al cel, la llum, la força del grup...- que m'ajudi a mantenir l'abstinència", em diu el Ramon, el dia que parlo amb ell d'aquest tema...

Reunió de P3

És una reunió de persones coordinadores de Grups d'Ajuda Mútua (GAM) relacionats amb la salut mental. M'hi van convidar i em va semblar interessant poder-hi assistir. 

La majoria de participants són persones de mitjana edat o grans. La reunió, però, la porten tres noies joves. Elles són professionals, els participants tots voluntaris (hauria de dir "les participants", perquè la majoria són dones, com habitualment en aquesta mena d'activitats). 

Des del primer moment, penso que les tres noies han fet alguns cursets d'aquests per aprendre a dinamitzar reunions, amb activitats com "trencar el gel", "pluja d'idees", etc. Tinc la sensació d'estar en un parvulari, a causa tant de la manera com parlen elles (les frases que fan servir, l'entonació, com si parlessin amb mainada), com de les activitats que proposen. Mala pinta.

No és la primera vegada que vaig a una reunió que, qui la porta, la porta d'aquesta manera, amb el convenciment personal (suposo) d'estar-ho fent de manera molt professional i efectiva, però que a mi em sembla una mica ridícula. 

En aquest cas, també em sobta que la resta de la gent, que ja he dit que és gent gran, sembla que s'hi senti a gust, amb aquesta manera de fer. No tothom; per exemple, una dona que hi ha a l'altra banda de la sala, veig que fa unes cares que em fan pensar que està pensant el mateix que jo... i veig que realment és així quan creuem les mirades, i ella, mirant-me, aixeca les espatlles amb un gest de resignació.

No tinc cap mena de dubte que aquestes tres noies tan rialleres ho fan tot amb la millor bona intenció (des del meu punt de vista, com si estiguessin en un esplai d'ecoltes, amb els "llobatons", les "daines", etc.). Però el que em costa més d'entendre és que vagi passant el temps, molt, dedicat a "jocs" i "trencar gels" (a la sala més aviat fa calor), i que els temes rellevants que seria interessant tractar (és a dir, els que figuraven a la convocatòria de la reunió), no comencin a aparèixer fins molt tard. 

Bé, cal ser positiu, tot plegat també és un aprenentatge: em confirmo a mi mateix que, tal com ja sabia, hi ha reunions "formatives" (en aquest cas sobre GAMs de salut mental, però es pot generalitzar per a qualsevol altre tipus de reunió), que és millor evitar-les.

Una reunió inútil / 2

"Si una cosa ha anat malament, sempre hi ha la possibilitat que pugui anar pitjor". El Senyor Murphy

Vaig parlar de la reunió del Santi, l'Adela i l'amiga psicòloga de l'Adela, amb l'objectiu, per pert del Santi, de parlar de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. N'explicaré alguna cosa més.

Després del que ja vaig explicar, de cop l'amiga psicòloga de l'Adela diu que l'Olga està cronificada, perquè amb l'edat que té, hauria de tenir més autonomia, més habilitats socials, més seguretat en ella mateixa. El Santi li diu que potser sí, "segons les normalitats generals", però que cada cas és diferent, i que de moment, tenint en compte que la vida de l'Olga és molt difícil (amb un grau de dificultat que elles ignoren, a causa de la seva falta d'informació), cal valorar "que encara està viva". És a dir, que no s'ha suïcidat. Explica que les filles d'algunes persones que ell coneix, amb un tipus de problemes semblants als de l'Olga, s'han acabat suïcidant (un incís: el Santi al llarg dels anys ha tingut sempre interès en conèixer altres pares amb filles com l'Olga, cosa que l'Adela no ha fet).

La resposta de la psicòloga, ràpida, és aquesta: "Així, tu ja et conformes amb què l'Olga no es suïcidi? Amb això ja en tens prou?"

El Santi, bocabadat, calla. Ni tan sols intenta dir el que considera absolutament obvi: que estar viva és la "condició prèvia" per a poder fer qualsevol altra cosa. 

Podria explicar altres coses difícils d'entendre d'aquesta reunió, de les diferents que m'explica el Santi. Però ho deixo aquí, perquè, a més, si ho expliqués tot seria molt llarg. Només afegiré una última cosa. El Santi em diu que durant tota l'estona l'Adela va estar callada; d'una banda, no va demostrar interès en què es parlés del tema que en teoria havia motivat la trobada i, d'una altra banda, no va dir tampoc que estigués d'acord amb els punts de vista de la seva amiga. Només va dir, al final, que se sentia molt cansada, desbordada, que ni tan sols acabava d'entendre tot el que es deia. I que, sobretot, se sentia molt trista a causa de la seva mala relació amb l'Olga. Per al Santi, va ser l'única cosa consistent, positiva, de la reunió: que l'Adela, a diferència d'altres vegades, en què ella també deia el que s'havia de fer, "el que havia de fer l'Olga", aquesta vegada no va dir res. Només que estava desbordada, cansada i trista.

Conec molt bé el Santi, i sé que al punt de confiança en la relació amb la seva filla hi ha arribat després de molts anys de paciència, d'aprenentatges "seus", de diferents implicacions en els problemes de l'Olga que al llarg del temps s'han anat encadenant... I també, després d'haver-li dit sempre a l'Olga, de manera molt clara, que ell només l'ajudaria si ella s'ajudava. D'haver-li posat sempre uns límits molt clars, i d'haver-la fet responsable de les conseqüències dels seus actes, unes conseqüències avisades prèviament, si ella no respectava els límits. 

De tot això, i d'haver-li anat repetint, de tant en tant, de manera molt seriosa, una cosa fonamental: que si ell, el Santi, de vegades estava trist, aclaparat o enfadat per qualsevol cosa "que hagués fet l'Olga", l'únic responsable de la seva tristesa, de les seves emocions alterades, era ell, no ella. Hagués fet el que hagués fet ella. Per al Santi, aquest era un dels "fonaments fonamentals" de la seva relació amb l'Olga.

Com que, tal com he dit, conec bé el Santi, i alhora conec una mica l'Adela, penso que la mala relació entre l'Adela i l'Olga no és cap casualitat, sinó el resultat, sobretot, de com ha anat actuant ella al llarg dels anys. Dit d'una manera, resumida, i crec que no m'equivoco gaire: considero que tot allò que, en relació amb l'Olga, el Santi ha fet d'una manera, l'Adela sovint ho ha fet d'una altra, moltes vegades del tot o bastant oposada. I sembla una mica normal, que els resultats d'actituds o comportaments diferents també siguin diferents.

D'això és del que volia parlar el Santi amb l'Adela. Aquesta vegada, amb una tercera persona, per tal que fos possible poder-ne parlar de manera serena. I més profitosa. Però no ha sortit bé. 

Una reunió inútil

Ja n'he parlat alguna vegada, del Santi, l'Adela i l'Olga. El Santi troba trist, que l'Adela, la seva exparella, i l'Olga, la filla que tenen en comú, tinguin una mala relació. Aquesta relació dolenta, o "no relació", a l'Adela l'afecta molt, emocionalment i físicament, perquè somatitza el malestar. El resultat és que l'Adela, des de fa un temps, és una persona bastant malalta, amb una vida plena de dolor i una autonomia força limitada.

Les dificultats de relació entre l'Adela i l'Olga venen de molt lluny, de fa molts anys. Un dia, el Santi li proposa a l'Adela quedar amb una bona amiga d'ella, psicòloga, per tal de parlar d'aquesta mala relació entre mare i filla. El Santi li proposa parlar junt amb l'amiga perquè, alguna vegada que havia intentat parlar d'aquest tema amb l'Adela, els dos sols, no n'havia sortit mai res de profit. Com que, a més, l'amiga és psicòloga, el Santi pensa que podrà entendre millor la situació, i potser podrà ajudar l'Adela, de cara a intentar sanejar una mica la relació entre ella i l'Olga. 

L'Adela hi està d'acord. El dia que es troben els tres, el Santi, com que no té clar què li ha explicat exactament l'Adela a la seva amiga, és a dir, si li ha dit quin és el propòsit de la trobada, al principi el recorda. Però llavors, per a sorpresa del Santi, l'amiga diu que cal tenir en compte que a la trobada cadascú hi ha anat amb la seva idea, i que la d'ella és una altra. Que, per a ella, l'important és saber si hi ha algun informe que digui quin és el diagnòstic de l'Olga. Això d'entrada, per tal de, llavors, poder saber quin ha de ser el tractament adequat per a ella; i si és el cas que n'està seguint un altre, reorientar-lo. També diu que cal pensar ja què passarà més endavant, fer previsions de cara al futur.

El Santi no se'n sap avenir. Ell no té gens d'interès en parlar de tot això, aquest dia no. El tema havia de ser un altre. Fa un esforç per intentar reconduir la situació, diu que, com que l'Olga és major d'edat, és ella qui, bé o malament, decideix què fa. I que, per tant, en relació amb qualsevol mena d'informació sobre l'Olga, també és ella qui decideix què vol compartir o no, inclosos els informes mèdics. 

Afegeix que ell està al corrent de molts aspectes de la vida de l'Olga, alguns molt importants, però que només els explicaria si l'Olga hi estigués d'acord. I l'Olga de moment no vol que ell expliqui res a ningú. El Santi diu això, i afegeix que, d'altra banda, ell considera que l'Olga des de fa un temps està fent les coses prou bé, que va fent els seus progressos, de manera que té poc sentit, o cap, voler intervenir ara en les seves decisions. Que el que toca, des del seu punt de vista, és confiar i esperar. Deixar que l'Olga vagi fent el seu procés. I que això, confiar i esperar, és el que des de fa temps fa ell.

No serveix de gaire, aquesta falca aclaridora del Santi, perquè l'amiga psicòloga, "com a experta", torna a insistir en la mateixa direcció (o obsessió) d'abans: fer un mapa de la situació de l'Olga, valorar si és encertat el que està fent, plantejar una alternativa en cas contrari...

El Santi encara fa un altre intent. Recorda una altra vegada a l'Adela i a la psicòloga el que sembla que no escolten: que l'Olga només explica el que vol. I que si moltes coses no les ha explicat a l'Adela, ha sigut perquè no ha volgut explicar-les-hi. I que com que el que ell sap de l'Olga ella no vol que ho expliqui, no ho pot explicar. Perquè sempre ha respectat aquesta confiança en ell de l'Olga, i no té cap intenció de defraudar-la. 

La psicòloga segueix al seu aire. Llavors parla d'un psiquiatre expert en el tipus de problema que aparentment afecta l'Olga. Diu que aquell psiquiatre és el millor de tots, i que estaria bé parlar amb ell. Però diu que, abans,  s'hauria de confirmar si el problema de l'Olga és el que sembla que és, o un altre, i que per això és necessari un informe del dispositiu de salut mental al qual està vinculada l'Olga, etc.

El Santi s'adona que l'amiga de l'Adela no entén res. Res de res. I alhora veu que va passant l'estona i no es parla del que es tractava de parlar: de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. Parlar-ne i, llavors, parlar de si, "potser", l'Adela podria fer alguna cosa diferent de les que ha fet fins ara, per tal que, "potser" (una altra vegada el potser), la relació entre les dues pogués millorar una mica.

El Santi té clar que, en casos com aquest, pensar en els canvis "que ha de fer l'altre" és perdre el temps. Perquè l'altre els farà, o no (no depèn de nosaltres), però els propis només depenen d'un mateix. D'això és del que volia parlar el Santi, i no hi ha hagut manera de fer-ho.

Reunió de NA

Al llarg dels anys he conegut algunes persones que, gràcies als grups de Narcòtics Anònims o Alcohòlics Anònims (NA, AA), han aconseguit viure abstinents. Amb alguna d'aquestes persones hi he parlat bastant, tant dels seus problemes addictius com de la seva experiència en aquests grups. 

Ara, per primera vegada, he anat a una reunió de NA. Feia temps que ho volia fer. És una reunió oberta, és a dir, a la qual hi poden anar coneguts o familiars dels assistents habituals, o senzillament persones interessades en el seu funcionament. Quan fan una reunió d'aquestes, oberta, abans ho avisen als assistents habituals, per si algú aquell dia prefereix no anar-hi.

M'ha agradat molt poder-hi assistir. M'ha sorprès el grau de lucidesa i d'implicació de la majoria de persones que hi participaven, una dotzena. I terribles, alguns dels seus testimonis. Jo era l'únic convidat.

Gràcies a altres reunions de grups d'ajuda mútua, sé que aquestes reunions són diferents segons la gent que conforma cada grup. En el cas de les reunions de NA i AA, els principis pels quals es regeixen, "Els dotze passos", són els mateixos sempre, i la dinàmica de les reunions (molt estructurada), també. Però el funcionament pot variar. De vegades bastant, i per tant pot ser més o menys efectiu. Aquest grup, pel que ja m'havien dit abans, és dels que tenen un millor funcionament. 

Tinc la intenció d'anar a alguna reunió oberta d'algun altre grup de NA o AA, per veure les diferències. 

Els grups de NA o AA (i qualsevol altre grup basat en els mateixos principis dels 12 passos, de menjadors compulsius, ludòpates, addictes al sexe, etc.), són grups "d'ajuda mútua" (GAM), entre iguals, sense professionals que els dirigeixin o moderin. És una característica que els fa molt interessants. A més, assistir-hi és gratuït: els participants, al final de la reunió fan una aportació voluntària destinada al manteniment del grup. Són aportacions en general molt petites (en aquest cas, deu euros). 

És clar, amb aquesta economia, és com un miracle, que funcionin (només tenen una altra font d'ingressos, la venda de publicacions, a través de la qual el que recullen també és mínim). L'explicació, sobretot,  és que els locals que fan servir són cedits de manera desinteressada, la majoria de les vegades espais de parròquies. Està bé ressaltar-ho, sobretot que ho facin persones com jo, que sóc tan descregut, i fins i tot "amb alguns contenciosos amb la cosa de l'Església".

Tornant a les aportacions del final de la reunió, una última cosa: quan tinc la intenció de fer jo també una aportació, em diuen que no puc, que només poden fer-ho els usuaris de les reunions, no els convidats. Que aquesta és una norma bàsica de les reunions de NA i AA. 

Alguna altra vegada ja havia parlat dels grups de NA i AA. I crec que llavors ja havia dit que em semblava bastant incomprensible que els dispositius oficials dedicats al tractament de les addiccions els tinguin tan poc en compte, quan no és que alguns professionals, de vegades, manifesten cap a ells una gran desconfiança, o un rotund rebuig.

Potser, això que considero un prejudici, té a veure amb el fet que aquests professionals "no han tingut l'interès d'escoltar amb interès" persones per a les quals l'assistència a aquests grups els ha sigut útil, o fins i tot determinant, de cara a poder gestionar el seu problema d'addicció. Que no han tingut aquest interès, ni el d'anar a alguna d'aquestes reunions (com jo aquesta vegada), per veure com funcionen.

No dic, no ho he dit mai, que els grups de NA i AA siguin perfectes, o la solució per a tothom, en absolut (un altre dia potser m'estendré més sobre aquest aspecte). Però tampoc són perfectes, ni de bon tros, els dispositius públics dedicats a les addiccions. Ni els privats, ja que hi som (i aquests, a sobre, tenen uns preus absolutament prohibitius per a la majoria de la gent). I no per això, perquè d'uns i altres se'n pugui criticar coses, de vegades moltes (de vegades greus), cal rebutjar-los sistemàticament. 

A cadascú li funciona allò que li funciona, i quan és així, doncs endavant... Però sense menystenir el que funciona als altres. Amb més motiu, quan allò que funciona és gratuït (de vegades sembla que ens oblidem que la sanitat pública també és molt cara, una altra cosa és que l'usuari no pagui les despeses directament de la seva butxaca).

Apa, i per avui ja n'hi ha prou, d'aquest tema. Perquè és inacabable, i cal parar en algun moment. Ara.

--

Tal com he dit, abans ja n'havia parlat algun cop, dels grups de NA i AA. Adjunto un parell d'enllaços, un de caràcter general (en part semblant al d'avui), i un altre sobre un cas concret:
- Només avui
https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/nomes-avui.html
- El Julián i la Cleo
https://horitzontal.blogspot.com/2024/01/el-julian-i-la-cleo.html