Són dues persones a les quals des de fa uns mesos els cauen els cabells. A una, se li van fent clapes, de vores ben definides, sense ni un cabell. A l'altra, li cauen sense fer-li clapes, deixant-li la massa de cabells més esclarissada.
A les dues, els respectius dermatòlegs els han dit que una causa del que els passa podria ser l'ansietat (tant l'una com l'altra viuen amb graus d'ansietat importants). Alhora, els dermatòlegs els han recomanat tractaments, i les dues persones han decidit seguir-los. En canvi, ni l'una ni l'altra han optat per fer alguna cosa per tal d'intentar reduir la seva ansietat. Segons sembla, els dermatòlegs tampoc els ho han suggerit.
Estudis comparatius diuen que vivim en un dels països amb el consum de fàrmacs més elevat del món. Sembla que aquest consum no pot afavorir gaire l'autoresponsabilitat de les persones en relació amb la pròpia salut. Perquè si la idea dominant és que, "si tinc un problema, ja hi haurà una píndola que me'l resolgui", és fàcil, quan arriba el problema, quedar-se amb la postura còmoda d'allargar la mà per rebre la pastilla de torn. Com si fóssim ninos d'una atracció d'autòmats.
En el cas dels psicofàrmacs, aquesta relació i aquesta desresponsabilització té efectes calamitosos. No ajuda gens a disminuir els problemes mentals, al contrari, més aviat afavoreix el seu augment. És un escenari en què, "el sistema", crea aquest escenari, i els usuaris l'accepten. Com nens petits, perquè els permet una actitud passiva en relació amb la cura de la pròpia salut. I si a més el cost va a càrrec de la Seguretat Social, amb més motiu.
L'exposició que he fet és una generalització, i per tant té els límits de qualsevol generalització. Després, hi ha totes les excepcions i matisos que es vulguin.
Una prova del que he dit, del festival diagnòstic i farmacològic en què vivim, són les noves edicions del DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, de l'Associació Estatunidenca de Psiquiatria), la "bíblia" dels psiquiatres a l'hora de diagnosticar. Cada nova edició del DSM, el catàleg de "malalties" que inclou és més gran. Una ampliació que va acompanyada de l'augment del catàleg de psicofàrmacs que les farmacèutiques posen al mercat, acompanyats a la vegada de la corresponent promoció. Promoció: és a dir, molta publicitat i menys informació. En titulars, els beneficis que se'ls atribueixen, i en lletra petita (o sense incloure-ho), allò que pugui entorpir la promoció (per exemple, mai esmentaran els eventuals biaixos dels assajos clínics, la selecció de dades en les avaluacions, etc., un conjunt de pràctiques força més habituals del que la gent es pensa). (1)
És una situació afavorida per la passivitat dels consumidors, pel seu infantilisme i la seva desresponsabilització, i també afavorida per un sistema que, en lloc de vetllar pels interessos i la salut de les persones, sembla que ja li està bé la seva passivitat, ja que ajuda a dissimular l'abandonament de responsabilitats dels responsables del sistema.
Torno un moment al principi: ¿què passarà, què faran amb les seves vides, les dues persones que he esmentat al començament, amb problemes d'ansietat i problemes capil.lars? De moment és un misteri, dependrà de les decisions que vagin prenent.
(1) Un recordatori, per tal d'evitar malentesos. No menysvaloro la importància i utilitat d'alguns medicaments (en absolut de tots els existents al mercat). Al contrari, celebro la seva existència. El que he dit (el que dic sempre que parlo d'aquest tema), és en relació amb els abusos de fàrmacs, en relació amb les desreponsabilitzacions personals, en relació amb els interessos de la indústria farmacèutica (òbviament interessada a tenir bons balanços econòmics, per tal que estiguin contents els inversors i accionistes), i en relació amb la falta de supervisió de l'administració en relació amb aquests abusos.
