Té trenta anys. De petit ja era un nen amb problemes, va començar a anar al psicòleg molt aviat. Anava passant el temps i anaven augmentant els problemes. Sobretot a partir de l'adolescència: es saltava l'escola, no assumia responsabilitats, feia els horaris que volia, entrava i sortia de casa quan li donava la gana, consumia coses que no li convenien... Els seus pares li feien algun sermonet, però després li ho acabaven consentint tot. No sabien fer de pares. Ell els maltractava, els insultava, i també li ho consentien. Vivien sempre atemorits, amb la por del que el fill pogués fer, de com reaccionaria, si li deien això o allò. Eren incapaços de dur-li la contrària. Tenien por que, si li posaven límits, si s'oposaven a les seves exigències, es rebotaria i encara seria pitjor. Com més dictador era el fill, més s'anaven encongint i anul.lant ells.
Quan parlaves amb la mare, sorprenia perquè sempre estava contenta, riallera, com si no passés res. No explicava a ningú els desastres del fill, el mal viure que els donava. I si malgrat tot en alguna conversa sortia el desastre de vida d'aquest fill (era impossible mantenir-ho ocult), ella ho minimitzava, i si podia ho negava. Ho amagava tant com podia.
Però a ella aquest fill li passava una factura molt important. No ho deia, però feia molts anys que es medicava amb diferents psicofàrmacs, per tal de poder suportar aquella vida insuportable, amb aquell fill tan difícil, sovint fora de control. Aquell fill que els tenia sempre atemorits i esclavitzats, que els havia convertit en persones fràgils, insegures, espantades, sempre reculant davant les seves escomeses.
Fa poc em van dir que la mare havia mort. De manera inesperada, sense que tingués diagnosticada cap patologia física. S'havia jubilat feia un any, i la jubilació segurament no la va afavorir. Mentre va treballar, com que tenia una feina absorbent, durant la jornada laboral no podia pensar en res més que en la feina, de manera que durant aquelles hores, mentalment, emocionalment, descansava. Per a ella, treballar era la possibilitat d'alliberar-se d'aquelles preocupacions durant una part del dia.
Quan va deixar de treballar, llavors els problemes del fill la van envair les vint-i-quatre hores del dia, sense cap mena de pausa, com una inundació corrosiva. I al final la pressió va ser insuportable. Segons els metges, va morir a causa d'un aneurisma cerebral fins llavors no identificat. Segur que és l'explicació correcta, però alhora, probablement serveix per ocultar la possible causa de l'aneurisma: la vida sota constant pressió a causa d'aquell fill.
Llegeixo que l'estrès crònic i els extrems emocionals poden elevar la pressió arterial i que, aquesta pressió, pot fer primer que en una artèria debilitada, es creï un aneurisma, i més endavant, també a causa de l'augment de la pressió, que aquest aneurisma es trenqui. Pot passar a qualsevol artèria: si passa al cervell, les possibilitats de mort són molt elevades.
És una hipòtesi, no es pot demostrar res. Però sembla una hipòtesi versemblant, en aquest cas.
