Una dona va amunt i avall pel passadís. De vegades passa sense la camisa del pijama, despullada de cintura cap amunt, amb tota naturalitat. Ningú no li fa cas.
Un home està dret, quiet, sense dir ni fer res. Se'l veu tranquil. De cop, comença a fer uns crits terribles. Se li ha transformat la cara, té els ulls esbatanats, embogits. Tres bates blanques se li acosten, li parlen amb suavitat, li diuen que no està bé el que fa.
Sembla que es va calmant. Però de cop, de manera del tot imprevista, com un llampec, intenta clavar un cop de puny a un batablanca. Però el bata blanca té bons reflexos, reacciona ràpidament, fa un pas enrere i el cop de puny es perd en l'aire.
Ara ja són quatre bates blanques; tornen a parlar de manera suau amb l'home, ell es va asserenant. Se'n va cap a la terrassa, mentre parla sol coses que no s'entenen.
Una dona escriu en una llibreta. S'aixeca, deixa la llibreta i el bolígraf a la taula i va al taulell, a preguntar alguna cosa a les bates blanques. Mentrestant, una altra dona s'asseu a la seva cadira i es posa a escriure, o a fer gargots, a la llibreta. Se li acosta una batablanca i li diu, de manera suau, que allò no és seu, que ho deixi estar. I la que s'ha assegut, obedient, s'aixeca i se'n va cap a una altra banda.
Li dic a la persona que he anat a veure que podríem seure. A la sala hi ha unes quantes taules y cadires, gairebé totes desocupades. Quan anem a seure, ve un batablanca i canvia de lloc una de les dues cadires que volíem fer servir. Diu: "millor d'aquesta manera". Tant la persona que he anat a veure com jo ens quedem parats, i alhora ens fa gràcia.
Quan aquest batablanca se'n va cap a una altra banda, posem les cadires com volíem, mentre li diem a una batablanca que ha aparegut si és que hi ha alguna norma, relativa a com s'han de posar les cadires en aquesta gran sala. Que l'altre batablanca ens ha dit el que ens ha dit.
Ella somriu, diu que fem el que vulguem, i fa un gest com volent dir que el seu company batablanca és una mica raret.
Mentre estem asseguts, torna a entrar l'home que havia intentat clavar un cop de puny a un batablanca. S'acosta, em posa la mà a l'espatlla i em diu, somrient: "Va bé la música, oi?"
Quan he vist que el tenia a tocar, i que em posava la mà a l'espatlla, he pensat que, si li agafés el rampell del cop de puny, jo rebria segur. Jo assegut, i ell dret, en posició avantatjosa... El miro i, també somrient una mica, li dic: "Ves, va com va".
I ell somriu més, em fa un gest afirmatiu amb el cap i se'n va cap a una altra banda.
És un dia estrany, amb tantes situacions curioses. Altres dies tot és més monòton, sense res remarcable, però avui, ves a saber per què, hi ha hagut aquesta acumulació de casualitats o del que fos.
On passa aquesta pel.lícula? És fàcil imaginar-ho. I jo resulta que avui sóc on sóc, i contemplo el que contemplo.
Ho contemplo, i no m'oblido que, al darrere de cada història, de cada "anècdota", hi ha una persona, amb un patiment, potser molt important, a estones potser insuportable.
