Un noi i una noia juguen una partida de pim-pom, guanya amb facilitat la noia. Ell li diu: Com és que saps jugar tan bé? I ella li contesta que, des dels quinze anys, i ara en té vint-i-cinc, no ha parat d'entrar i sortir de psiquiàtrics. Tots dos duen pijama blau, estan als jardins d'un gran hospital, ho expliquen a una tercera persona. Jo estic assegut a la vora i ho sento.
A molts psiquiàtrics o plantes de psiquiatria d'hospitals tenen taules de pim-pom. Jo també hi he jugat partides. Com a visitant. Per sort, fins ara no m'hi han ingressat mai, i que duri.
En general, he perdut les partides, perquè normalment no jugo a pim-pom, i com a visitant a llocs d'aquests, la meva dedicació al pim-pom ha sigut inevitablement limitada. I per tant, he pogut fer pocs progressos.
(1) El diccionari diu que s'ha d'escriure 'ping-pong', com que no m'agrada, no en faig cas.
