Recullo del carrer el DSM-IV-TR, de l'Associació Americana de Psiquiatria, la "Bíblia" dels psiquiatres. A casa, peso el llibre: 1,65 quilos. Miro quantes pàgines té: 1.049. (1)
1,65 quilos i 1.049 pàgines de malalties mentals. Moltes malalties. D'altra banda, ara aquest DSM-IV-TR (del 2000), ja és obsolet, perquè el 2013 es va publicar el DSM-V, i el 2022 el DSM-V-TR.
No sé els pesos i pàgines del DSM-V i el DSM-V-TR, però el catàleg de malalties que inclouen ha anat augmentant. Hi ha qui opina que hi ha col.lectius interessats en aquest augment. No només el sector farmacèutic, sinó també el psicoterapèutic. Té la seva lògica: al capdavall, com més malalties susceptibles de ser tractades (d'una manera o una altra), més possibilitats de negoci.
D'aquest engruiximent del catàleg de malalties ("obesitat mòrbida", se'n podria dir...?), en diuen progrés. Perquè diuen que respon a un augment de la sensibilitat social cap al món de les malalties, trastorns o malestars mentals. Potser sí, però alhora, el cas és que, gràcies a l'augment d'aquesta sensibilització (que de vegades, algunes vegades, potser és més aviat "sensibleria"), sembla que ens anem acostant a la lògica culminació d'aquest inquietant procés: estar vius, "existir", aviat implicarà, com a part de la naturalesa humana, com a norma, tenir problemes mentals. Falta poc, a la vista del bon ritme dels DSM.
Que viure implica conviure de vegades amb malalties, i de manera més habitual amb malestars, limitacions frustrants, etc., és evident. Però sembla que si més no és discutible, que qualsevol malestar es pugui arribar a considerar un estat mental poc o molt patològic, i que, per tant, mereixi també tenir el seu espai en els DSM (o en l'apartat de malalties mentals del CIE, el seu equivalent de l'OMS).
Sembla que aquesta és una "tendència moderna", una tendència que fomenta que, les persones, davant les seves adversitats, es puguin refugiar en l'opció de sentir-se víctimes, abans que responsables i protagonistes, de les pròpies vides i reptes. Com si, col.lectivament, com a resultat d'aquest augment de sensibilitat davant dels problemes mentals (de vegades potser sentimentalisme, o sensibleria, o "estovament de caràcter"...), s'hagués renunciat a exercir aquesta responsabilitat personal.
Potser és així perquè hem anat assumint que, davant "l'adversitat emocional", si dic que "estic malalt", alhora dono per fet que hi ha un professional de la salut, la persona que hi entén, que és qui ha d'ocupar-se de la meva curació. I d'aquesta manera, jo, en lloc de responsable i actiu, em converteixo en expectatiu i passiu. Em converteixo en un "creient i client i pacient" dels professionals (i amb la propina afegida que, si les coses no em van bé, sempre tinc l'opció, llavors, de donar-los les culpes a ells).
Una última cosa. El que he exposat no és en absolut una negació, relativització o frivolitzassió del món dels problemes mentals. Però com que a això ja m'hi he referit moltes vegades, ara ho deixo de banda.
(1) L'edició en castellà del DSM-IV-TR que em trobo és de la Editorial Masson, una reedició de l'edició del 2002.
Del DSM-V-TR només en sé que en castellà l'ha publicat TEA Ediciones i que val 150 euros.
Del DSM-V en trobo aquesta edició digital en castellà (Editorial Médica Panamericana, 2014):
https://www.federaciocatalanatdah.org/wp-content/uploads/2018/12/dsm5-manualdiagnsticoyestadisticodelostrastornosmentales-161006005112.pdf
