Reactiva o orgànica, menor o major... La classificació de les depressions en aquestes dues categories, d'una banda té sentit i, alhora, d'una altra banda, de vegades en té menys. Perquè és una divisió que també pot servir per ocultar aspectes bàsics dels problemes emocionals d'algú. Pot servir, de vegades, "per invisibilitzar les vides" de les persones afectades per una depressió.
Parlar d'una depressió menor, relacionada amb les circumstàncies adverses per les que passa algú, té tot el sentit. La majoria de depressions són d'aquest tipus. I parlar d'una depressió d'origen orgànic (quan és clar que la depressió és el resultat, per exemple, d'un Parkinson, o d'una disfunció de les tiroides, o d'altres problemes clarament físics, hormonals, circulatoris, neurològics...), també té tot el sentit.
Però parlar d'una depressió endògena o orgànica, causada, o més ben dit, atribuïda, a un desequilibri en els neurotransmissors, és entrar en un terreny més complicat. Que no vol dir que no s'hi pugui entrar, però que si es fa, s'ha de fer amb molta cautela.
El ventall de les possibles causes d'una depressió és ampli, i establir quina part d'organicitat i quina part de biografia poden intervenen en la seva aparició no sempre és fàcil. De vegades és molt complicat. De vegades, potser és impossible de saber.
Molts psiquiatres, davant del dubte, o per estalviar-se els dubtes, davant d'un cas greu de depressió, de les etiquetades com a "majors", persistents, de llarg recorregut, no tenen dubtes: el seu origen ha de ser orgànic ("un problema dels neurotransmissors, de la dopamina", diuen, si han descartat abans les diferents malalties que poden provocar una depressió). Com que en aquests casos no contemplen l'eventual impacte de la biografia, no tenen tampoc dubtes sobre que l'únic abordatge efectiu d'aquestes depressions pot ser el farmacològic.
La realitat, però, és que els psiquiatres no tenen cap prova diagnòstica "que demostri" aquesta opinió seva. Però com que aquesta opinió està avalada pels manuals psiquiàtrics de referència actuals (el DSM i el CIE), estan convençuts dels seus diagnòstics.
Aquests diagnòstics de depressions endògenes, de vegades (i cal subratllar aquest "de vegades", perquè no pretenc fer cap generalització), amaguen casos de depressions reactives (de diferent gravetat), davant de les quals no es té interès (perquè es creu que no té cap sentit tenir aquest interès), en pensar en l'eventual importància de la biografia i el context vital d'aquella persona, en relació amb l'aparició de la seva depressió suposadament endògena.
És a dir, una depressió greu, persistent, pel fet de la seva gravetat i persistència, es descarta que pugui ser una depressió reactiva. I com que es descarta, no es té interès en les biografies i les circumstàncies vitals de qui la pateix. El pas següent, coherent des d'aquest marc conceptual, és, tal com he dit, apostar per la medicació. Cosa que implica que, en aquells casos que la depressió té un origen biogràfic, si s'aborden així, el que es fa és "intentar tapar" la manifestació depressiva resultat del malestar existencial. Si s'aconsegueix tapar mínimament bé, es considera el diagnòstic encertat i el tractament satisfactori.
El resultat d'aquesta "teoria de les depressions" (d'aquesta "creença"), és que pot passar, i passa, que algunes persones amb desequilibris i malestars emocionals molt elevats, i amb una depressió que reuneix (segons les classificacions oficials), les característiques de gravetat i persistència necessàries per a diagnosticar una depressió endògena, són medicades de vegades durant anys, o dècades, o tota la vida, sense que aconsegueixin cap millora, llevat d'alguns efectes només "cosmètics" (de manera inevitable, ja que "el mal" és un altre). I alhora, amb una segona part "perversa", ja que han de fer front als efectes secundaris, de vegades molt importants, dels medicaments que es prenen.
Aquests efectes secundaris, a la vegada, augmenten el malestar, de manera que es va retroalimentant "el sistema pervers", alhora que es segueix mantenint en la invisibilitat "l'origen de tot plegat": les causes del malestar de base, en general relacionades amb les circumstàncies vitals de la persona afectada.
Torno a recordar que parlo d'uns casos, no de tots. I afegeixo ara, per tal de defugir encara més les simplificacions, que en aquesta equació relacionada amb l'origen de les depressions és innegable que hi pot haver aspectes genètics i de temperament que hi poden intervenir. És a dir, aspectes que, "en determinades circumstàncies" (com les adversitats biogràfiques, els condicionants quotidians, etc.), poden actuar com a catalitzadors que afavoreixen l'aparició de la depressió. Com a catalitzadors, és a dir, que sense les causes, aquesta capacitat catalitzadora no arribaria a actuar i, per tant, la depressió (severa o lleu), no acabaria "prenent cos".
Un últim aclariment o recordatori: no estic en contra dels "medicaments psicoactius", considero que de vegades són molt útils, i sens dubte han canviat la vida, l'han fet més fàcil i vivible, a moltes persones amb problemes mentals importants. No hi estic en contra, només estic en contra de la seva prescripció abusiva i del seu ús com a "tapadora" de malestars existencials.
Ja acabo. Naturalment, que jo, un graduat en fracàs escolar, amb l'experiència "professional" d'haver fet de jornaler al camp o o haver-me dedicat a pasturar ovelles (aquest és el meu currículum, si digués una altra cosa seria un mentider), mereix ben poca credibilitat. Ho reconec. Però aquest "atreviment" meu, la seva explicació, ja és una altra història. Avui no toca.
