Des de la butaca mira per la finestra i diu: "Si que hi ha gent, avui, i molts nens que corren".
A l'altre costat de la finestra hi ha un solar buit, només amb herbes. "És curiós, tanta gent, els veus?
Li dic que jo no hi veig ningú. Em mira, es queda en silenci i, després, diu que de vegades li passa, que veu coses. Que el metge li ha dit que és de la medicació, però que és complicat, perquè la medicació li serveix per estabilitzar o reduir el progrés del Parkinson.
Segueix mirant per la finestra i em diu: "Mira com corren. Caram, i hi han fet una casa, abans no hi era".
És com si, per una banda, a dins del cap, hi tingués l'explicació del metge, una explicació que entén que integra. I alhora, per una altra banda, allò que veu ho veu tan real, que no qüestiona la seva realitat. Com si visqués a cavall de dos mons, sense connexió entre ells, ara en un, ara en un altre.
Més tard, asseguts a una altra habitació que dona a un pati, em diu: "Mira aquest gos, està rosegant els bastons".
Al pati hi ha dues canyes a terra, i alguns testos amb flors. Res més.
És una conversa lenta, amb moltes pauses i silencis. Després d'un silenci llarg, diu que el metge li ha dit que s'hi anirà acostumant. I sembla que sí, però ho fa a la seva manera, veient els nens que corren, el gos, la casa, de vegades convençuda, o bastant convençuda, que són reals, i altres moments, intercalats, dominant les paraules del metge.
D'altra banda, ho porta bé, ho relativitza: "Això rai, si s'acabés aquí".
I és que després hi ha les altres coses. Veure doble, o triple, "el que realment hi ha", una memòria recent cada cop més fràgil i menys fiable, la dificultat per moure's, per vestir-se, calçar-se, el mal d'esquena, la pèrdua del control de les mans, que pot fer que no aconsegueixi posar la clau al pany, o treure les pastilles del pastiller, o posar-se les sabates, l'oblit de com funciona la cafetera, el microones, per quina banda s'obre la nevera... Un munt de pèrdues i limitacions, en constant creixement, que han fet que, llevat d'algunes estones curtes, sempre tingui alguna companyia.
Aquesta tarda, la companyia sóc jo. Fem broma sobre el seu rosari de pèrdues i calamitats. Li dic que està de sort, perquè veu per la finestra nens que corren, i gent, i un gos que rosega bastons... Mira, és una distracció, li dic. I, en canvi, sortosament, no veu res amenaçador, cosa que de vegades passa, en aquests casos. Ella, tot el que veu és amable, o si més no intranscendent. Vaja, que mirar per la finestra és com si mirés la tele.
I diu que sí... però que també mira la tele, perquè quan la mira només veu la tele.
És una tarda lenta, tota l'estona amb una boira de tristesa. Perquè, a més, saps que el que anirà venint serà cada vegada pitjor.
