Diu que quan era adolescent va cometre abusos sexuals. I que quan es confessava, i explicava el que havia fet, diu que no li parlaven del mal que infligia, sinó "de pecats i penitències". Diu que si llavors, en lloc d'haver-li parlat de pecats, li haguessin parlat de responsabilitats, de víctimes, del mal provocat, i de les possibles seqüeles, i n'hi haguessin parlat de manera ben clara, contundent, absolutament rotunda, segurament li hauria sigut molt més útil, de cara a erradicar més de pressa aquells comportaments.
És a dir, que si els capellans, en lloc de parlar-li "d'ofenses a Déu", li haguessin parlat, amb tota claredat "del mal a la víctima", i dels efectes a curt i llarg termini que podia provocar en la víctima, segurament s'hauria vist obligat a corregir-se més ràpid. Però que no era així, com si aquest tipus d'abusos llavors no es consideressin prou greus, o incomodés parlar-ne. (1)
Aquesta part de la seva vida, que encara li pesa, diu que, d'una banda, li ha servit per domesticar el seu orgull, o com a mínim per a intentar domesticar-lo. Diu que li agradaria tenir una biografia transparent, o com a mínim més endreçada, però que hi ha el que hi ha, encara que sigui de fa molts anys. I que el record d'aquesta realitat passada, de l'adolescència, ara l'ajuda a ser més humil.
L'altra utilitat, diu, ha sigut la d'anar aprenent a no precipitar-se a l'hora de fer judicis sobre les vides d'altres persones, sobretot quan en les seves vides hi ha hagut episodis conflictius. Amb més motiu, quan els judicis són sobre fets ocorreguts fa molt temps. Perquè amb el pas del temps, les persones actuals poden tenir molt poc a veure amb les persones dels errors passats.
Diu que, per sort, tothom pot canviar. Igual que ell. La qual cosa no vol dir, i ho subratlla, que una persona deixi de ser responsable dels seus actes "d'etapes anteriors". Pel que fa a aquest tema, diu que, evidentment, la primera responsabilitat és la de no negar el que va passar. Ni relativitzar-ho. Perquè una "eventual" relativització (si fos el cas), només estaria legitimada per fer-la la persona agredida. De la mateixa manera que només seria aquesta persona qui, si volgués, podria perdonar els fets passats.
Diu que, al cap de bastants anys, en va poder parlar "amb qui n'havia de parlar". I que per a ell, parlar-ne, va ser molt important, perquè era una cosa que tenia pendent. Una obligació que tenia pendent. Perquè la primera "reparació", en aquests casos de vegades ja l'única possible, és aquesta, el reconeixement i l'acceptació del que llavors pugui passar.
Diu que, en el seu cas, la resposta que va rebre, relativitzadora en relació amb aquells fets, el va alleujar. Però que podia no haver sigut així. I d'altra banda, afegeix que, parlant d'aquests temes, llavors es va assabentar d'altres històries d'abusos de persones que coneixia, històries que s'havien mantingut sempre en silenci, i que les persones implicades, víctimes i victimaris, unes i altres, no només les segones, semblava que volien que seguissin silenciades.
