Pim-pom

Un noi i una noia juguen una partida de pim-pom, guanya amb facilitat la noia. Ell li diu: Com és que saps jugar tan bé? I ella li contesta que, des dels quinze anys, i ara en té vint-i-cinc, no ha parat d'entrar i sortir de psiquiàtrics. Tots dos duen pijama blau, estan als jardins d'un gran hospital, ho expliquen a una tercera persona. Jo estic assegut a la vora i ho sento.

A molts psiquiàtrics o plantes de psiquiatria d'hospitals tenen taules de pim-pom. Jo també hi he jugat partides. Com a visitant. Per sort, fins ara no m'hi han ingressat mai, i que duri. 

En general, he perdut les partides, perquè normalment no jugo a pim-pom, i com a visitant a llocs d'aquests, la meva dedicació al pim-pom ha sigut inevitablement limitada. I per tant, he pogut fer pocs progressos.

--
(1) El diccionari diu que s'ha d'escriure 'ping-pong', com que no m'agrada, no en faig cas.

L'aneurisma

Té trenta anys. De petit ja era un nen amb problemes, va començar a anar al psicòleg molt aviat. Anava passant el temps i anaven augmentant els problemes. Sobretot a partir de l'adolescència: es saltava l'escola, no assumia responsabilitats, feia els horaris que volia, entrava i sortia de casa quan li donava la gana, consumia coses que no li convenien... Els seus pares li feien algun sermonet, però després li ho acabaven consentint tot. No sabien fer de pares. Ell els maltractava, els insultava, i també li ho consentien. Vivien sempre atemorits, amb la por del que el fill pogués fer, de com reaccionaria, si li deien això o allò. Eren incapaços de dur-li la contrària. Tenien por que, si li posaven límits, si s'oposaven a les seves exigències, es rebotaria i encara seria pitjor. Com més dictador era el fill, més s'anaven encongint i anul.lant ells.

Quan parlaves amb la mare, sorprenia perquè sempre estava contenta, riallera, com si no passés res. No explicava a ningú els desastres del fill, el mal viure que els donava. I si malgrat tot en alguna conversa sortia el desastre de vida d'aquest fill (era impossible mantenir-ho ocult), ella ho minimitzava, i si podia ho negava. Ho amagava tant com podia.

Però a ella aquest fill li passava una factura molt important. No ho deia, però feia molts anys que es medicava amb diferents psicofàrmacs, per tal de poder suportar aquella vida insuportable, amb aquell fill tan difícil, sovint fora de control. Aquell fill que els tenia sempre atemorits i esclavitzats, que els havia convertit en persones fràgils, insegures, espantades, sempre reculant davant les  seves escomeses.

Fa poc em van dir que la mare havia mort. De manera inesperada, sense que tingués diagnosticada cap patologia física. S'havia jubilat feia un any, i la jubilació segurament no la va afavorir. Mentre va treballar, com que tenia una feina absorbent, durant la jornada laboral no podia pensar en res més que en la feina, de manera que durant aquelles hores, mentalment, emocionalment, descansava. Per a ella, treballar era la possibilitat d'alliberar-se d'aquelles preocupacions durant una part del dia. 

Quan va deixar de treballar, llavors els problemes del fill la van envair les vint-i-quatre hores del dia, sense cap mena de pausa, com una inundació corrosiva. I al final la pressió va ser insuportable. Segons els metges, va morir a causa d'un aneurisma cerebral fins llavors no identificat. Segur que és l'explicació correcta, però alhora, probablement serveix per ocultar la possible causa de l'aneurisma: la vida sota constant pressió a causa d'aquell fill.

Llegeixo que l'estrès crònic i els extrems emocionals poden elevar la pressió arterial i que, aquesta pressió, pot fer primer que en una artèria debilitada, es creï un aneurisma, i més endavant, també a causa de l'augment de la pressió, que aquest aneurisma es trenqui. Pot passar a qualsevol artèria: si passa al cervell, les possibilitats de mort són molt elevades. 

És una hipòtesi, no es pot demostrar res. Però sembla una hipòtesi versemblant, en aquest cas.

Ansietat i fàrmacs

Són dues persones a les quals des de fa uns mesos els cauen els cabells. A una, se li van fent clapes, de vores ben definides, sense ni un cabell. A l'altra, li cauen sense fer-li clapes, deixant-li la massa de cabells més esclarissada. 

A les dues, els respectius dermatòlegs els han dit que una causa del que els passa podria ser l'ansietat (tant l'una com l'altra viuen amb graus d'ansietat importants). Alhora, els dermatòlegs els han recomanat tractaments, i les dues persones han decidit seguir-los. En canvi, ni l'una ni l'altra han optat per fer alguna cosa per tal d'intentar reduir la seva ansietat. Segons sembla, els dermatòlegs tampoc els ho han suggerit.

Estudis comparatius diuen que vivim en un dels països amb el consum de fàrmacs més elevat del món. Sembla que aquest consum no pot afavorir gaire l'autoresponsabilitat de les persones en relació amb la pròpia salut. Perquè si la idea dominant és que, "si tinc un problema, ja hi haurà una píndola que me'l resolgui", és fàcil, quan arriba el problema, quedar-se amb la postura còmoda d'allargar la mà per rebre la pastilla de torn. Com si fóssim ninos d'una atracció d'autòmats.

En el cas dels psicofàrmacs, aquesta relació i aquesta desresponsabilització té efectes calamitosos. No ajuda gens a disminuir els problemes mentals, al contrari, més aviat afavoreix el seu augment. És un escenari en què, "el sistema", crea aquest escenari, i els usuaris l'accepten. Com nens petits, perquè els permet una actitud passiva en relació amb la cura de la pròpia salut. I si a més el cost va a càrrec de la Seguretat Social, amb més motiu.

L'exposició que he fet és una generalització, i per tant té els límits de qualsevol generalització. Després, hi ha totes les excepcions i matisos que es vulguin. 

Una prova del que he dit, del festival diagnòstic i farmacològic en què vivim, són les noves edicions del DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, de l'Associació Estatunidenca de Psiquiatria), la "bíblia" dels psiquiatres a l'hora de diagnosticar. Cada nova edició del DSM, el catàleg de "malalties" que inclou és més gran. Una ampliació que va acompanyada de l'augment del catàleg de psicofàrmacs que les farmacèutiques posen al mercat, acompanyats a la vegada de la corresponent promoció. Promoció: és a dir, molta publicitat i menys informació. En titulars, els beneficis que se'ls atribueixen, i en lletra petita (o sense incloure-ho), allò que pugui entorpir la promoció (per exemple, mai esmentaran els eventuals biaixos dels assajos clínics, la selecció de dades en les avaluacions, etc., un conjunt de pràctiques força més habituals del que la gent es pensa). (1)

És una situació afavorida per la passivitat dels consumidors, pel seu infantilisme i la seva desresponsabilització, i també afavorida per un sistema que, en lloc de vetllar pels interessos i la salut de les persones, sembla que ja li està bé la seva passivitat, ja que ajuda a dissimular l'abandonament de responsabilitats dels responsables del sistema. 

Torno un moment al principi: ¿què passarà, què faran amb les seves vides, les dues persones que he esmentat al començament, amb problemes d'ansietat i problemes capil.lars? De moment és un misteri, dependrà de les  decisions que vagin prenent.

--
(1) Un recordatori, per tal d'evitar malentesos. No menysvaloro la importància i utilitat d'alguns medicaments (en absolut de tots els existents al mercat). Al contrari, celebro la seva existència. El que he dit (el que dic sempre que parlo d'aquest tema), és en relació amb els abusos de fàrmacs, en relació amb les desreponsabilitzacions personals, en relació amb els interessos de la indústria farmacèutica (òbviament interessada a tenir bons balanços econòmics, per tal que estiguin contents els inversors i accionistes), i en relació amb la falta de supervisió de l'administració en relació amb aquests abusos.

La filla adoptada

Som tres. Una amiga, un conegut d'ella i jo, que hi sóc perquè aquesta amiga ha insistit perquè hi fos. Durant una hora, aquest conegut d'ella, que jo no coneixia de res, parla de la seva filla. Diu que la seva filla ara té vint-i-dos anys, i una vida molt complicada, amb una gran inestabilitat emocional, autolesions, intents de suïcidi, ingressos a plantes d'aguts, consum de drogues, estats depressius i estats descontrolats... I a més, a ell i la seva dona els tracta molt malament: els crida, insulta i culpa de tot el que li passa.

La filla és adoptada. La van adoptar quan tenia cinc anys. Estava en una casa d'acollida, perquè a casa de la seva mare, en un barri marginal d'una gran ciutat llatinoamericana, hi vivia amb sis germans més, en condicions molt precàries. Com que era una casa o barraca mínima, quan la mare es prostituïa feia fora els fills. De vegades dormien al carrer, de vegades dies seguits. La mare era drogaddicta, es prostituïa per pagar-se les drogues. De pare no n'hi havia. Els serveis socials estaven al cas de la situació d'aquella família; els facilitaven ajudes, però no quedava clar com les gestionava la mare. Per això la nena, que a més sembla que també havia patit abusos sexuals, llavors va passar a la casa d'una família d'acollida, i es va començar a contemplar que pogués ser adoptada. 

Finalment va ser adoptada. Els pares adoptius, malgrat que l'han estimat de manera incondicional, no han aconseguit que la seva vida sigui fàcil. A més de la motxilla que la nena ja arrossegava, aquí es va sentir discriminada pel seu aspecte, i va patir assetjament escolar. No va acabar l'ensenyament obligatori, i a partir de llavors, ja adolescent, es va agreujar la seva inestabilitat i desordre, amb conductes de risc, en el marc d'una vida cada cop més desestructurada i fora de control.

Després de parlar durant més d'una hora amb el seu pare, quan estem a punt d'acomiadar-nos, com de passada, diu que la seva filla és trans. Jo em quedo bocabadat. Bocabadat que, "aquest detall", no hagi sortit abans, i que, segons com, es podria haver acabat la conversa sense que hagués sortit.

Diu que fa dos anys va dir que era una dona. I que ja ha començat el tractament farmacològic, que està a l'espera del quirúrgic. Li pregunto si, abans que ella manifestés aquesta decisió, dos anys enrere, alguna vegada havia dit alguna cosa que pogués permetre intuir aquest tipus de sentiment, identitat o voluntat. Diu que no, que tot va començar fa dos anys. Però que ella ho té molt clar, i que ells, com sempre han fet, li donen suport de manera incondicional.

Com que abans ell havia parlat d'etiquetes psiquiàtriques, i també havia dit que els professionals havien arribat a la conclusió "que era TLP", és a dir, una persona amb un Trastorn Límit de la Personalitat, li dic que una de les característiques del TLP pot ser la confusió en relació amb la identitat sexual. I que, per tant, cal anar amb molta cautela, en relació amb aquest tema.

M'assegura que ell i la seva dona no tenen cap mena de dubte. Que la seva filla sent, "de manera molt clara", que és una dona, i que ells li han de donar el seu suport durant el procés de transició que ha iniciat. Que, això sí, alhora els preocupa que, la filla, com que és tan inestable i inconstant, moltes vegades no es pren els medicaments relacionats amb la transició, i que aquesta deixadesa pot repercutir en la salut de la filla. Que això sí que els angoixa.

Si abans m'havia quedat bocabadat, en aquest punt encara més. Però ja no faig cap altre comentari, perquè no em sembla que pugui tenir cap sentit ni utilitat. Durant una hora ell ha estat parlant de la seva filla, i se sobreentenia, tal com parlava, que era una nena, quan la van adoptar. Se sobreentenia. Com si no hagués existit mai "el fill" que van adoptar, com si ells no l'haguessin estat tractant durant quinze anys com a fill. 

Explicar històries com aquestes segons on és complicat, perquè et poden tractar, pel cap baix, d'insensible i ignorant, i pel cap alt, de "transfòbic". Avui no entraré gaire en aquest tema, ja ho he fet altres vegades. L'únic que volia exposar és la, des del meu punt de vista, irresponsabilitat d'alguns pares, i la d'alguns professionals, encara més greu, quan s'enfronten a crisis d'identitat sexual de persones que ja tenen una inestabilitat emocional prèvia desorbitada, i una fragilitat existencial amb la presència de fortes idees suïcides. Crisis de persones que potser contemplen posar fi a la seva vida com a alternativa per a acabar amb el seu sofriment.

Pares desorientats i plens de por, i professionals moltes vegades sembla que sobretot motivats pel seu activisme transsexual (afavorit per l'actual legislació). Pares i professionals que viuen completament d'esquena a la realitat i complexitat de casos com el que he exposat, de persones amb problemes psiquiàtrics greus, que de vegades inclouen aquest factor afegit de confusió en relació amb la identitat sexual. Una confusió més, en la seva gran constel.lació de doloroses confusions... 

Són unes persones molt fràgils i que, en aquesta societat en què sembla que tots els desitjos són drets que no poden ser negats, després de moltes fantasies de canvis anteriors, amb "el convenciment" que eren la forma de superar els seus malestars (sempre sense resultats), un dia descobreixen aquesta altra "possibilitat de canvi". I llavors pensen que, "aquest error de gènere", és l'explicació de tots els seus mals. I que corregint aquest error, desapareixerà el seu sofriment. Quan no és res més que un més dels seus pensaments "màgics", una altra de les característiques de moltes d'aquestes persones.

A veure: una persona amb el cap molt endreçat pot estar preparada per assumir que, si decideix fer una transició, això comporta convertir-se, de per vida, en una persona "físicament malalta", a causa dels recursos mèdics que necessitarà sempre per mantenir la seva transformació. (1)

Però una persona com aquest fill-filla, amb el cap tan trasbalsat, si inicia un camí d'aquests tipus té molts números perquè el trasbalsament del seu cap encara es multipliqui més. Tant mentalment, com físicament, pel fet de convertir-se, de propina, de manera crònica, en una persona físicament malalta.

De manera que si aquest abans "noi", abans ja arrossegava un munt de problemes molt greus, ara, com a "noia", n'ha afegit de nous a la motxilla. Si abans si més no físicament era una persona sana, ara ja és també una persona malalta físicament, dependent de recursos mèdics (per sempre) per mantenir la seva transformació. I si abans se sentia discriminat, ara les mirades que rebrà encara seran més, perquè amb el cap desorganitzar que té, mai no serà capaç de perseverar en la gran disciplina farmacològica que requereix mantenir una transformació forçada del propi cos. Ni serà capaç de tenir la força mental de suportar la pressió social que haurà de suportar.

Haver pensat que se li feia un favor, facilitant-li, en aquestes condicions, "la seva transició", és haver pensat amb molt poca lucidesa. Amb molt poca consciència de les repercussions d'aquesta decisió. Això, si el que es volia, se suposa que era així, era que tingués l'opció de poder viure "amb una mica menys de patiment". Sense tanta desesperació. 

Dic que és pensar amb molt poca lucidesa perquè, a més, moltes vegades, a aquestes persones els ajuda molt més, en lloc de cedir als seus desitjos, exigències i impulsos, no donar-los la raó, posar-los límits. Amb tota l'estima del món, posar-los límits, per tal de mirar d'evitar que acabin patint encara més del que ja pateixen.

--
(1) He dit que avui no entraria gaire en detalls sobre aquest tema, detalls que no són gens irrellevants. Com per exemple (fins i tot quan una persona té el cap endreçat, cosa que a més la llei actual, de manera escandalosa, considera irrellevant), fins a quin punt la sanitat pública ha de destinar recursos a convertir cossos sans en cossos malalts (sembla que s'hagi oblidat: "primum non nocere"!). Presumptament, per convertir ments amb patiment, en ments sense patiment... D'una manera semblant a la dictadura, esclavitud i fantasies, de les operacions d'estètica com a forma d'aconseguir benestar emocional, i tot dins de la dinàmica d'aquesta societat de consum que publicita que "els desitjos són drets", d'obligada satisfacció, que tot s'ha de poder aconseguir, i etc.

Algunes escenes

Una dona va amunt i avall pel passadís. De vegades passa sense la camisa del pijama, despullada de cintura cap amunt, amb tota naturalitat. Ningú no li fa cas.

Un home està dret, quiet, sense dir ni fer res. Se'l veu tranquil. De cop, comença a fer uns crits terribles. Se li ha transformat la cara, té els ulls esbatanats, embogits. Tres bates blanques se li acosten, li parlen amb suavitat, li diuen que no està bé el que fa.

Sembla que es va calmant. Però de cop, de manera del tot imprevista, com un llampec, intenta clavar un cop de puny a un batablanca. Però el bata blanca té bons reflexos, reacciona ràpidament, fa un pas enrere i el cop de puny es perd en l'aire. 

Ara ja són quatre bates blanques; tornen a parlar de manera suau amb l'home, ell es va asserenant. Se'n va cap a la terrassa, mentre parla sol coses que no s'entenen.

Una dona escriu en una llibreta. S'aixeca, deixa la llibreta i el bolígraf a la taula i va al taulell, a preguntar alguna cosa a les bates blanques. Mentrestant, una altra dona s'asseu a la seva cadira i es posa a escriure, o a fer gargots, a la llibreta. Se li acosta una batablanca i li diu, de manera suau, que allò no és seu, que ho deixi estar. I la que s'ha assegut, obedient, s'aixeca i se'n va cap a una altra banda.

Li dic a la persona que he anat a veure que podríem seure. A la sala hi ha unes quantes taules y cadires, gairebé totes desocupades. Quan anem a seure, ve un batablanca i canvia de lloc una de les dues cadires que volíem fer servir. Diu: "millor d'aquesta manera". Tant la persona que he anat a veure com jo ens quedem parats, i alhora ens fa gràcia.

Quan aquest batablanca se'n va cap a una altra banda, posem les cadires com volíem, mentre li diem a una batablanca que ha aparegut si és que hi ha alguna norma, relativa a com s'han de posar les cadires  en aquesta gran sala. Que l'altre batablanca ens ha dit el que ens ha dit.

Ella somriu, diu que fem el que vulguem, i fa un gest com volent dir que el seu company batablanca és una mica raret.

Mentre estem asseguts, torna a entrar l'home que havia intentat clavar un cop de puny a un batablanca. S'acosta, em posa la mà a l'espatlla i em diu, somrient: "Va bé la música, oi?"

Quan he vist que el tenia a tocar, i que em posava la mà a l'espatlla, he pensat que, si li agafés el rampell del cop de puny, jo rebria segur. Jo assegut, i ell dret, en posició avantatjosa... El miro i, també somrient una mica, li dic: "Ves, va com va".

I ell somriu més, em fa un gest afirmatiu amb el cap i se'n va cap a una altra banda.

És un dia estrany, amb tantes situacions curioses. Altres dies tot és més monòton, sense res remarcable, però avui, ves a saber per què, hi ha hagut aquesta acumulació de casualitats o del que fos.

On passa aquesta pel.lícula? És fàcil imaginar-ho. I jo resulta que avui sóc on sóc, i contemplo el que contemplo.

Ho contemplo, i no m'oblido que, al darrere de cada història, de cada "anècdota", hi ha una persona, amb un patiment, potser molt important, a estones potser insuportable.