Viure amb por

"Em vaig adonar que faltava un ganivet de la cuina, gran, d'un pam i mig. No tenia dubtes sobre que ella l'havia agafat. Vaig anar a la seva habitació i li vaig dir que volia parlar amb ella. Sense obrir la porta, em va dir que no volia parlar que la deixés tranquil.la. Vaig insistir, li vaig dir que obrís. Ella va començar a parlar-me malament, es va anar alterant, em va començar a cridar. De cop, va obrir i va sortir amb el ganivet a la mà, embogida, amenaçant-me, dient que ja no em suportava més. No sé com, vaig aconseguir no perdre la calma, i vaig poder conservar una distància de dos metres amb ella. Amb aquells dos metres entremig, de mica en mica, ella va anar sortint d'aquell estat d'exaltació. Al final, em va donar el ganivet. I es va disculpar. Va acabar així, però sé que hauria pogut acabar malament, en l'estat de descontrol en què estava. Des d'aquell dia, mai més vaig estar tranquil.la a casa, quan ella hi era."

Quantes estones, dies, al llarg de setmanes, mesos, potser anys, de vegades calen perquè algú t'expliqui una cosa així? La persona que m'explica aquesta escena la conec des de fa molts anys; de tant en tant hem anat quedant i parlant. La història d'aquesta persona amb la seva filla va acabar malament, però avui la història és una altra. Avui, el tema és aquest del temps que de vegades cal compartir amb algú, abans no surt una part de la seva vida fonamental. Una part que, a més, "l'altra necessita compartir". I, tanmateix, no ho fa, perquè li costa, potser perquè li fa vergonya, o té dubtes... però que, quan un dia pot superar aquest bloqueig, quan pot compartir "allò", en un entorn protegit, en què se sent segura, per a aquesta persona suposa un gran alleujament. Hi ha persones que viuen tota la seva vida sense haver parlat mai amb ningú d'allò que, per a elles, és el més important, allò que potser ha condicionat més la seva vida, de manera negativa. Per exemple, d'episodis que l'han trasbalsat molt, potser de manera dramàtica. Viuen de manera contínua dins d'un silenci feixuc, tancades en una presó sense paraules, sense que ningú sàpiga què passa amb els seus pensaments amenaçadors, amb les seves emocions descontrolades... D'històries semblants a la que he explicat, de progenitors, fills, i ganivets, encara que potser sobti, en conec més d'una. Les he conegut de la mateixa manera, després d'haver estat compartint estones, al llarg de mesos o anys, moments potser amb més silencis que paraules. Fins que, un dia, de manera inesperada, "surt". La meva mare un dia també em va explicar una història d'aquestes. Penso que me'n va poder parlar perquè abans hi havia hagut un espai compartit d'aquests, de creixent confiança. Durant bastant temps. Un espai i unes condicions d'aquest tipus, "suficients". Era també una història de ganivets, i de por, o pànic. Una por que ja venia d'altres pors, anteriors, que llavors es van accentuar. Unes pors que, amb la intensitat que fos, crec que ja no la van abandonar mai.

La dona de la meva vida

Diu que durant el cap de setmana ha conegut una dona meravellosa, i que n'està completament enamorat. Diu que ella també sent el mateix per ell.

Una setmana després diu que han decidit casar-se, perquè tots dos estan molt enamorats i no té sentit esperar-se. Que ja han pensat en tenir fills, perquè volen fer una família, que als dos els fa molta il.lusió. Està eufòric, contentíssim; diu que ja ha conegut els pares d'ella, i que ells també estan molt contents.

Una setmana després, fa mala cara. Està molt trist. Diu que s'ha acabat, que era l'amor de la seva vida, una dona meravellosa, però que no li corresponia prou. Diu que el problema és que ella té una malaltia mental, que ell ja ho sabia, però que el que passa és que ell no se sent estimat i valorat com creu que es mereix. Perquè ell és una bona persona, responsable, treballador, generós, afectuós, simpàtic, divertit... Que se sent ferit, perquè ell no es mereixia el que li ha passat. I que li costarà molt superar-ho.

La setmana següent, encara està depressiu, trist, victimista i queixos, diu que l'ha afectat molt, el trencament, que no sap si ho podrà superar. Però una setmana més tard, ja ha reviscolat: s'ha tornat a transformar. Està exultant, contentíssim. Diu que ha conegut una altra dona, que aquesta sí que és la definitiva, segur, que ho sent a dins del cor, que és per a tota la vida, que són ànimes bessones, i que la setmana vinent ja han quedat per anar a conèixer els pares.

Treballa de porter a l'edifici de la Lívia. Quan es va jubilar el porter anterior (el dels extraterrestres, les bombes atòmiques i les "navajas traperas", el que de petit havia viscut a les barraques de Montjuic, del qual n'havia parlat més d'un cop), l'administrador de la finca, en lloc de buscar pel seu compte un nou porter, va contractar una empresa perquè se n'ocupés. I l'empresa triada és una empresa (vinculada a una fundació) que dona feina a persones amb graus de discapacitat, físics  mentals.

Des d'aleshores, han passat per la porteria unes quantes persones, cadascuna amb la seva història i les seves peculiaritats. Algunes més despertes i eficients, altres menys, algunes més simpàtiques, altres no tant... En general, entranyables, persones que fan tendresa, sobretot si coneixes una mica les seves vides.

El porter d'ara és com un nen petit, alhora voluntariós i desvalgut, somniador, també lluitador... En el seu cas, el tema de la discapacitat en part és física i en part mental, cosa que no li impedeix fer la feina raonablement bé. D'altra banda, de vegades diu que considera que aquesta feina està per sota de les seves capacitats, i que li agradaria aconseguir una feina millor, més ben pagada. I que si la troba, deixarà aquesta empresa-fundació on està ara. Que ell ha de progressar.

Quan diu això, li dic que no es precipiti, que el mercat laboral és molt complicat; que ara, per sort, té feina. I que a més, aquesta feina no està gens malament. Segons els dies i els seus estats d'ànim, de vegades em dona la raó. I de vegades no: em diu que ell ha de ser ambiciós, que ha d'aspirar a més.

Abans he fet servir la paraula tendresa, per referir-me als porters o porteres que han anat passant per la finca. Aquest és també el sentiment que inspira aquest porter d'ara. Tendresa, a causa de les seves limitacions, de la seva fragilitat i fantasies, de la seva innocència, de la seva autopercepció, poc realista...

Tendresa, i també temor que, alguna ventada de la vida (alguna fantasia amorosa frustrada, algun impuls sobtat que el faci deixar la feina, alguna persona que abusi de la seva bona fe i credulitat...) faci que acabi prenent mal.

Els nens i el gos

Des de la butaca mira per la finestra i diu: "Si que hi ha gent, avui, i molts nens que corren".

A l'altre costat de la finestra hi ha un solar buit, només amb herbes. "És curiós, tanta gent, els veus?

Li dic que jo no hi veig ningú. Em mira, es queda en silenci i, després, diu que de vegades li passa, que veu coses. Que el metge li ha dit que és de la medicació, però que és complicat, perquè la medicació li serveix per estabilitzar o reduir el progrés del Parkinson.

Segueix mirant per la finestra i em diu: "Mira com corren. Caram, i hi han fet una casa, abans no hi era".

És com si, per una banda, a dins del cap, hi tingués l'explicació del metge, una explicació que entén que integra. I alhora, per una altra banda, allò que veu ho veu tan real, que no qüestiona la seva realitat. Com si visqués a cavall de dos mons, sense connexió entre ells, ara en un, ara en un altre.

Més tard, asseguts a una altra habitació que dona a un pati, em diu: "Mira aquest gos, està rosegant els bastons".

Al pati hi ha dues canyes a terra, i alguns testos amb flors. Res més.

És una conversa lenta, amb moltes pauses i silencis. Després d'un silenci llarg, diu que el metge li ha dit que s'hi anirà acostumant. I sembla que sí, però ho fa a la seva manera, veient els nens que corren, el gos, la casa, de vegades convençuda, o bastant convençuda, que són reals, i altres moments, intercalats, dominant les paraules del metge.

D'altra banda, ho porta bé, ho relativitza: "Això rai, si s'acabés aquí".

I és que després hi ha les altres coses. Veure doble, o triple, "el que realment hi ha", una memòria recent cada cop més fràgil i menys fiable, la dificultat per moure's, per vestir-se, calçar-se, el mal d'esquena, la pèrdua del control de les mans, que pot fer que no aconsegueixi posar la clau al pany, o treure les pastilles del pastiller, o posar-se les sabates, l'oblit de com funciona la cafetera, el microones, per quina banda s'obre la nevera... Un munt de pèrdues i limitacions, en constant creixement, que han fet que, llevat d'algunes estones curtes, sempre tingui alguna companyia.

Aquesta tarda, la companyia sóc jo. Fem broma sobre el seu rosari de pèrdues i calamitats. Li dic que està de sort, perquè veu per la finestra nens que corren, i gent, i un gos que rosega bastons... Mira, és una distracció, li dic. I, en canvi, sortosament, no veu res amenaçador, cosa que de vegades passa, en aquests casos. Ella, tot el que veu és amable, o si més no intranscendent. Vaja, que mirar per la finestra és com si mirés la tele.

I diu que sí... però que també mira la tele, perquè quan la mira només veu la tele.

És una tarda lenta, tota l'estona amb una boira de tristesa. Perquè, a més, saps que el que anirà venint serà cada vegada pitjor.

Telepizza

"El meu fill té Telepizza". M'ho diu en un missatge una dona que havia conegut uns dies abans. Em fa gràcia: l'aplicació del mòbil de convertir la veu en text li ha fet aquesta mala passada: Telepizza, és a dir, Trastorn Límit de la Personalitat...

Tenir un fill amb problemes mentals d'envergadura és un bon problema, pels pares. Si ets la mare i, a sobre, el pare fa anys que se'n va desentendre, el problema encara és més greu. Si per seguir-ho complicant els recursos econòmics que tens són bastant limitats, encara més complicat. Si a sobre ets gran, la teva salut és precària, i tens problemes de mobilitat, encara pitjor. I si, de propina, ets cega, llavors sí que ja pots dir "que ho tens tot" (tot allò que, és clar, no voldries tenir...).

Aquest és el cas, la situació, d'aquesta mare amb un fill que, a més de tenir Telepizza, també té problemes d'envergadura amb l'alcohol. Vaja, una situació "fàcil", per a aquesta mare...

Abusos i confessionaris

Diu que quan era adolescent va cometre abusos sexuals. I que quan es confessava, i explicava el que havia fet, diu que no li parlaven del mal que infligia, sinó "de pecats i penitències". Diu que si llavors, en lloc d'haver-li parlat de pecats, li haguessin parlat de responsabilitats, de víctimes, del mal provocat, i de les possibles seqüeles, i n'hi haguessin parlat de manera ben clara, contundent, absolutament rotunda, segurament li hauria sigut molt més útil, de cara a erradicar més de pressa aquells comportaments. 

És a dir, que si els capellans, en lloc de parlar-li "d'ofenses a Déu", li haguessin parlat, amb tota claredat "del mal a la víctima", i dels efectes a curt i llarg termini que podia provocar en la víctima, segurament s'hauria vist obligat a corregir-se més ràpid. Però que no era així, com si aquest tipus d'abusos llavors no es consideressin prou greus, o incomodés parlar-ne. (1)

Aquesta part de la seva vida, que encara li pesa, diu que, d'una banda, li ha servit per domesticar el seu orgull, o com a mínim per a intentar domesticar-lo. Diu que li agradaria tenir una biografia transparent, o com a mínim més endreçada, però que hi ha el que hi ha, encara que sigui de fa molts anys. I que el record d'aquesta realitat passada, de l'adolescència, ara l'ajuda a ser més humil. 

L'altra utilitat, diu, ha sigut la d'anar aprenent a no precipitar-se a l'hora de fer judicis sobre les vides d'altres persones, sobretot quan en les seves vides hi ha hagut episodis conflictius. Amb més motiu, quan els judicis són sobre fets ocorreguts fa molt temps. Perquè amb el pas del temps, les persones actuals poden tenir molt poc a veure amb les persones dels errors passats. 

Diu que, per sort, tothom pot canviar. Igual que ell. La qual cosa no vol dir, i ho subratlla, que una persona deixi de ser responsable dels seus actes "d'etapes anteriors". Pel que fa a aquest tema, diu que, evidentment, la primera responsabilitat és la de no negar el que va passar. Ni relativitzar-ho. Perquè una "eventual" relativització (si fos el cas), només estaria legitimada per fer-la la persona agredida. De la mateixa manera que només seria aquesta persona qui, si volgués, podria perdonar els fets passats.

Diu que, al cap de bastants anys, en va poder parlar "amb qui n'havia de parlar". I que per a ell, parlar-ne, va ser molt important, perquè era una cosa que tenia pendent. Una obligació que tenia pendent. Perquè la primera "reparació", en aquests casos de vegades ja l'única possible, és aquesta, el reconeixement i l'acceptació del que llavors pugui passar.

Diu que, en el seu cas, la resposta que va rebre, relativitzadora en relació amb aquells fets, el va alleujar. Però que podia no haver sigut així. I d'altra banda, afegeix que, parlant d'aquests temes, llavors es va assabentar d'altres històries d'abusos de persones que coneixia, històries que s'havien mantingut sempre en silenci, i que les persones implicades, víctimes i victimaris, unes i altres, no només les segones, semblava que volien que seguissin silenciades.

Voluntat de morir, autonomia i tutela

Sobre el dret a decidir fins quan volem viure, un dels arguments que en alguns casos es fan servir per qüestionar-lo és el fet de patir una malaltia mental. Per a algunes persones, aquestes malalties poden invalidar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que es compleixin els requisits que la llei estableix, ja que consideren que la malaltia impedeix a l'eventual demandant prendre decisions de manera prou raonada i plenament responsable.

Amb aquest plantejament, a una persona amb un diagnòstic, per exemple, de bipolaritat, o de trastorn límit de la personalitat, o d'esquizofrènia, se li podria negar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que el seu estat, a banda de la malaltia mental, entrés dins dels supòsits que contempla la llei. 

Ningú defensa que una persona bipolar, durant un estat eufòric, o una persona amb un trastorn límit de la personalitat en un estat d'elevat descontrol emocional, o una persona etiquetada com a esquizofrènica en moments d'al.lucinacions o deliris, estigui capacitada per decidir, de forma conscient, raonada i responsable, què vol fer amb la seva vida. De manera que, en aquests casos, una petició d'eutanàsia no pot prosperar mai. 

Ara bé, qualsevol d'aquestes tres persones, en altres moments, no eufòrics, no emocionalment convulsos, no delirants ni al.lucinatoris (si té aquests altres moments, cosa força normal), pot tenir llavors la mateixa capacitat de reflexió, de valoració i de decisió raonada i responsable que qualsevol altra persona sense cap etiqueta psiquiàtrica.

Per tant, durant aquests moments o etapes d'estabilitat, de lucidesa, té el mateix dret a decidir què vol fer amb la seva vida. I si un motiu per decidir que hi vol posar punt final són les seves crisis periòdiques "de bogeria", a causa dels diferents i greus sofriments que li provoquen aquests episodis, ningú no té dret a qüestionar-li la seva decisió, si la seva decisió és aquesta. Ni a intentar impedir que la vulgui dur a terme, amb més motiu si ho fa "dins dels marcs que la llei estableix". 

Decidir que no es vol seguir vivint perquè la vida és massa difícil de viure, massa insuportable, massa dolorosa, és una decisió subjectiva i estrictament personal, en relació amb la qual ningú no hi hauria de posar impediments. Encara que qui decideixi això sigui una persona amb crisis emocionals immenses, si quan ho decideix és en moments de serenitat i gaudint de totes les seves facultats racionals. 

Quan una decisió d'aquestes es pren de manera reflexionada, no impulsiva, i no és una decisió canviant, sinó que es manté, discriminar llavors algú en relació amb la possibilitat d'acollir-se a l'opció de l'eutanàsia, amb l'argument de l'etiqueta psiquiàtrica que se li ha adjudicat, és una falta de respecte, una falta de compassió, i una falta de justícia. Tres faltes  greus, i que sovint estan vinculades, barrejades, amb les creences o les ideologies de qui s'oposa a la lliure decisió de l'altre (una oposició que, a sobre, s'exerceix amb una actitud autoritària i paternalista, perquè s'argumenta que s'actua "pel bé de l'altre", encara que aquest suposat bé que se li vol imposar l'altre el rebutgi).

Ho torno a subratllar, i ben subratllat, per si és que cal: estic parlant tota l'estona de persones amb problemes mentals importants, greus, però que malgrat la gravetat de la seva malaltia mental, passen per moments o etapes d'absoluta lucidesa, i que és en aquests moments, des d'aquesta lucidesa, que expressen de manera clara i reiterada la seva voluntat de no voler seguir vivint.

Annex 1

Per fer més senzilla avui l'exposició no he incorporat cap referència a l'opció del suïcidi, en relació amb la qual no cal fer tràmits, demanar autoritzacions, esperar aprovacions, etc. Només apunto, perquè hi ha casos en què té molta relació amb l'exposat, que hi ha persones que, a causa del seu grau de dependència, si volen posar punt final a la seva vida no tenen aquesta opció "autònoma" i, per tant, depenen completament de la voluntat dels altres. 

Annex 2

El que he exposat no són divagacions teòriques, sinó que estan motivades per casos reals (alguns apareguts als mitjans de comunicació), casos de persones en aquesta situació a les que se'ls ha denegat poder accedir al dret a l'eutanàsia, o que havent-los estat aprovada, després s'ha paralitzat a causa de les escletxes que conté la llei que la regula, unes escletxes que permeten violar l'esperit de la llei i fan prevaldre creences (religioses) i ideologies (autoritàries) relatives al dret, que no es reconeix, d'una persona a decidir sobre el final de la seva vida.

Annex 3

Un altre dia parlaré d'un altre tema relacionat amb aquest, el d'aquelles persones també amb malalties mentals greus, però gairebé sense parèntesis de lucidesa, persones que ofegades en el seu sofriment permanent manifesten "una voluntat irracional" de morir, amb intents reiterats per tal d'aconseguir-ho, i a les quals els impedeixen morir "empresonant-les" de dues maneres: físicament, ingressant-les en institucions psiquiàtriques, i mentalment, amb medicació administrada si cal contra la seva voluntat. Queda pendent parlar-ne.

1,65 quilos

Recullo del carrer el DSM-IV-TR, de l'Associació Americana de Psiquiatria, la "Bíblia" dels psiquiatres. A casa, peso el llibre: 1,65 quilos. Miro quantes pàgines té: 1.049. (1)

1,65 quilos i 1.049 pàgines de malalties mentals. Moltes malalties. D'altra banda, ara aquest DSM-IV-TR (del 2000), ja és obsolet, perquè el 2013 es va publicar el DSM-V, i el 2022 el DSM-V-TR. 

No sé els pesos i pàgines del DSM-V i el DSM-V-TR, però el catàleg de malalties que inclouen ha anat augmentant. Hi ha qui opina que hi ha col.lectius interessats en aquest augment. No només el sector farmacèutic, sinó també el psicoterapèutic. Té la seva lògica: al capdavall, com més malalties susceptibles de ser tractades (d'una manera o una altra), més possibilitats de negoci.

D'aquest engruiximent del catàleg de malalties ("obesitat mòrbida", se'n podria dir...?), en diuen progrés. Perquè diuen que respon a un augment de la sensibilitat social cap al món de les malalties, trastorns o malestars mentals. Potser sí, però alhora, el cas és que, gràcies a l'augment d'aquesta sensibilització (que de vegades, algunes vegades, potser és més aviat "sensibleria"), sembla que ens anem acostant a la lògica culminació d'aquest inquietant procés: estar vius, "existir", aviat implicarà, com a part de la naturalesa humana, com a norma, tenir problemes mentals. Falta poc, a la vista del bon ritme dels DSM.

Que viure implica conviure de vegades amb malalties, i de manera més habitual amb malestars, limitacions frustrants, etc., és evident. Però sembla que si més no és discutible, que qualsevol malestar es pugui arribar a considerar un estat mental poc o molt patològic, i que, per tant, mereixi també tenir el seu espai en els DSM (o en l'apartat de malalties mentals del CIE, el seu equivalent de l'OMS). 

Sembla que aquesta és una "tendència moderna", una tendència que fomenta que, les persones, davant les seves adversitats, es puguin refugiar en l'opció de sentir-se víctimes, abans que responsables i protagonistes, de les pròpies vides i reptes. Com si, col.lectivament, com a resultat d'aquest augment de sensibilitat davant dels problemes mentals (de vegades potser sentimentalisme, o sensibleria, o "estovament de caràcter"...), s'hagués renunciat a exercir aquesta responsabilitat personal.

Potser és així perquè hem anat assumint que, davant "l'adversitat emocional", si dic que "estic malalt", alhora dono per fet que hi ha un professional de la salut, la persona que hi entén, que és qui ha d'ocupar-se de la meva curació. I d'aquesta manera, jo, en lloc de responsable i actiu, em converteixo en expectatiu i passiu. Em converteixo en un "creient i client i pacient" dels professionals (i amb la propina afegida que, si les coses no em van bé, sempre tinc l'opció, llavors, de donar-los les culpes a ells).

Una última cosa. El que he exposat no és en absolut una negació, relativització o frivolitzassió del món dels problemes mentals. Però com que a això ja m'hi he referit moltes vegades, ara ho deixo de banda. 

--
(1) L'edició en castellà del DSM-IV-TR que em trobo és de la Editorial Masson, una reedició de l'edició del 2002.
Del DSM-V-TR només en sé que en castellà l'ha publicat TEA Ediciones i que val 150 euros.
Del DSM-V en trobo aquesta edició digital en castellà (Editorial Médica Panamericana, 2014):
https://www.federaciocatalanatdah.org/wp-content/uploads/2018/12/dsm5-manualdiagnsticoyestadisticodelostrastornosmentales-161006005112.pdf

Menor o major

Reactiva o orgànica, menor o major... La classificació de les depressions en aquestes dues categories, d'una banda té sentit i, alhora, d'una altra banda, de vegades en té menys. Perquè és una divisió que també pot servir per ocultar aspectes bàsics dels problemes emocionals d'algú. Pot servir, de vegades, "per invisibilitzar les vides" de les persones afectades per una depressió.

Parlar d'una depressió menor, relacionada amb les circumstàncies adverses per les que passa algú, té tot el sentit. La majoria de depressions són d'aquest tipus. I parlar d'una depressió d'origen orgànic (quan és clar que la depressió és el resultat, per exemple, d'un Parkinson, o d'una disfunció de les tiroides, o d'altres problemes clarament físics, hormonals, circulatoris, neurològics...), també té tot el sentit.

Però parlar d'una depressió endògena o orgànica, causada, o més ben dit, atribuïda, a un desequilibri en els neurotransmissors, és entrar en un terreny més complicat. Que no vol dir que no s'hi pugui entrar, però que si es fa, s'ha de fer amb molta cautela.

El ventall de les possibles causes d'una depressió és ampli, i establir quina part d'organicitat i quina part de biografia poden intervenen en la seva aparició no sempre és fàcil. De vegades és molt complicat. De vegades, potser és impossible de saber.

Molts psiquiatres, davant del dubte, o per estalviar-se els dubtes, davant d'un cas greu de depressió, de les etiquetades com a "majors", persistents, de llarg recorregut, no tenen dubtes: el seu origen ha de ser orgànic ("un problema dels neurotransmissors, de la dopamina", diuen, si han descartat abans les diferents malalties que poden provocar una depressió). Com que en aquests casos no contemplen l'eventual impacte de la biografia, no tenen tampoc dubtes sobre que l'únic abordatge efectiu d'aquestes depressions pot ser el farmacològic.

La realitat, però, és que els psiquiatres no tenen cap prova diagnòstica "que demostri" aquesta opinió seva. Però com que aquesta opinió està avalada pels manuals psiquiàtrics de referència actuals (el DSM i el CIE), estan convençuts dels seus diagnòstics.

Aquests diagnòstics de depressions endògenes, de vegades (i cal subratllar aquest "de vegades", perquè no pretenc fer cap generalització), amaguen casos de depressions reactives (de diferent gravetat), davant de les quals no es té interès (perquè es creu que no té cap sentit tenir aquest interès), en pensar en l'eventual importància de la biografia i el context vital d'aquella persona, en relació amb l'aparició de la seva depressió suposadament endògena.

És a dir, una depressió greu, persistent, pel fet de la seva gravetat i persistència, es descarta que pugui ser una depressió reactiva. I com que es descarta, no es té interès en les biografies i les circumstàncies vitals de qui la pateix. El pas següent, coherent des d'aquest marc conceptual, és, tal com he dit, apostar per la medicació. Cosa que implica que, en aquells casos que la depressió té un origen biogràfic, si s'aborden així, el que es fa és "intentar tapar" la manifestació depressiva resultat del malestar existencial. Si s'aconsegueix tapar mínimament bé, es considera el diagnòstic encertat i el tractament satisfactori.

El resultat d'aquesta "teoria de les depressions" (d'aquesta "creença"), és que pot passar, i passa, que algunes persones amb desequilibris i malestars emocionals molt elevats, i amb una depressió que reuneix (segons les classificacions oficials), les característiques de gravetat i persistència necessàries per a diagnosticar una depressió endògena, són medicades de vegades durant anys, o dècades, o tota la vida, sense que aconsegueixin cap millora, llevat d'alguns efectes només "cosmètics" (de manera inevitable, ja que "el mal" és un altre). I alhora, amb una segona part "perversa", ja que han de fer front als efectes secundaris, de vegades molt importants, dels medicaments que es prenen. 

Aquests efectes secundaris, a la vegada, augmenten el malestar, de manera que es va retroalimentant "el sistema pervers", alhora que es segueix mantenint en la invisibilitat "l'origen de tot plegat": les causes del malestar de base, en general relacionades amb les circumstàncies vitals de la persona afectada.

Torno a recordar que parlo d'uns casos, no de tots. I afegeixo ara, per tal de defugir encara més les simplificacions, que en aquesta equació relacionada amb l'origen de les depressions és innegable que hi pot haver aspectes genètics i de temperament que hi poden intervenir. És a dir, aspectes que, "en determinades circumstàncies" (com les adversitats biogràfiques, els condicionants quotidians, etc.), poden actuar com a catalitzadors que afavoreixen l'aparició de la depressió. Com a catalitzadors, és a dir, que sense les causes, aquesta capacitat catalitzadora no arribaria a actuar i, per tant, la depressió (severa o lleu), no acabaria "prenent cos". 

Un últim aclariment o recordatori: no estic en contra dels "medicaments psicoactius", considero que de vegades són molt útils, i sens dubte han canviat la vida, l'han fet més fàcil i vivible, a moltes persones amb problemes mentals importants. No hi estic en contra, només estic en contra de la seva prescripció abusiva i del seu ús com a "tapadora" de malestars existencials.

Ja acabo. Naturalment, que jo, un graduat en fracàs escolar, amb l'experiència "professional" d'haver fet de jornaler al camp o o haver-me dedicat a pasturar ovelles (aquest és el meu currículum, si digués una altra cosa seria un mentider), mereix ben poca credibilitat. Ho reconec. Però aquest "atreviment" meu, la seva explicació, ja és una altra història. Avui no toca.

Professionals codependents

¿Hi pot haver una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i el o la professional que té com a referent per a tractar les seves addiccions? I encara més: si les relacions de codependència són entre persones, ¿hi pot haver també una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions, i el centre, organització o dispositiu de salut, al qual està vinculat per gestionar els seus problemes d'addiccions? 

És a dir, ¿hi pot haver un recurs per al tractament de les addiccions que, a causa de les seves característiques, de la seva forma d'entendre el món dels addictes, de vegades afavoreixi l'establiment de relacions de codependència amb els seus usuaris? "Com a entitat", a banda de les característiques de les relacions personals entre un terapeuta concret i un usuari concret.

Normalment, només es parla de les relacions de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i algun familiar seu. En aquests casos, la família "entén tan bé" el que li passa a l'addicte, i l'estima tant, se sent tan afectada a causa de les ansietats de l'addicte, dels seus hàbits tòxics, de les seves recaigudes, i els fa tanta llàstima, que en lloc de posar-li límits, de fer-lo responsable de les seves decisions i de les conseqüències d'aquestes decisions, se'n fan còmplices. I li toleren el que no li haurien de tolerar, fins i tot mentides i robatoris reiterats.

-Pobre, se sent tan malament! No pot suportar la seva ansietat, no pot controlar els seus impulsos. Necessita alleujar-se per deixar de patir.

De vegades la relació de codependència existeix perquè el familiar codependent, ell, també té problemes d'addiccions. O no en té, però té una dependència emocional tan gran de l'altre, i una por tan gran en relació amb el que podria passar, "si l'abandones", que transigeix una vegada i una altra. Transigeix davant de conductes que, "racionalment", moltes vegades sap que no hauria de tolerar. Però que a causa de les seves inseguretats i pors, les tolera.

He començat amb dues preguntes: Poden existir relacions de codependència entre un professional i un usuari? Poden existir relacions d'aquest tipus entre "un centre", a causa dels seus criteris, i els usuaris que atén? 

Des del meu punt de vista, la resposta és que sí en els dos casos. I quan passa (de vegades passa), naturalment no es de cap ajuda per a la persona addicta. Al contrari, perquè llavors es reforcen les seves conductes addictives, el seu món addictiu de justificacions i procrastinacions. Es reforcen encara més que en els casos de relacions de codependència entre familiars, ja que l'autoritat dels professionals emmascara l'eventual existència d'aquesta codependència en la seva relació en principi terapèutica.

I és que una relació de codependència amb un familiar ja se sap, que pot existir. I es pot arribar a reconèixer, que existeix, i que és tòxica, indesitjable. Però és més difícil acceptar, posar en evidència, que aquest tipus de relació també pugui existir amb un terapeuta (o amb un "centre", a causa de l'opció i criteris terapèutics del centre).

La meva experiència és que d'aquesta possibilitat no se'n parla, i que si t'acostes al tema, les autodefenses dels eventualment interpel.lats són la norma. Perquè qüestiones la seva feina com a professionals. Suposo que l'explicació que sigui així és perquè sempre és més fàcil, veure la disfunció en la família, a la qual tu et proposes ajudar, que poder pensar que "en el sistema relacional" entre l'addicte i tu, com a professional, tu, com els familiars, també pot ser que no estiguis del tot on hauries d'estar.

Acabo. Amb el que he exposat m'he referit només a un tipus de relació que considero que de vegades pot existir, però que alhora tinc clar que és l'excepció. La meva intenció era només parlar d'aquesta excepció, que quedi ben clar.

La Bàrbara

Totes les històries personals, si les mires de prop, són interessants. Algunes, a sobre, per una cosa o una altra són especialment curioses. I després hi ha les històries increïbles, que et deixen del tot bocabadat, completament. La història de la Bàrbara és una d'aquestes històries.

La Bàrbara és búlgara, va arribar aquí fa potser vint-i-cinc anys. Va fer diferents feines, netejant cases i cuidant gent gran. Va arribar a cas dels pares de la Lívia perquè un home que hi anava a ajudar-los els la va presentar.

La Lívia conserva dos tipus de records de la Bàrbara, d'aquella etapa a casa dels seus pares, ara ja fa molts anys. El record de tots els seus embolics i problemes, a causa del seu cap desballestat, i el de l'afecte que alhora inspirava, perquè era una bona persona.

Des de llavors, de tant en tant la Bàrbara ha anat trucant a la Lívia, i li ha anat explicant quina era la seva situació en aquell moment, sempre complicada; al final de la trucada quedaven que un altre dia tornarien a parlar, o que quedarien per veure's. Quan passava un temps sense que la Bàrbara no hagués dit res, i llavors la Lívia li trucava, el telèfon que li havia donat l'última vegada la Bàrbara ja no funcionava. O sortia una altra persona i deia que no sabia res de la Bàrbara. Així una vegada i una altra, al llarg dels anys. 

Fa potser un any, o dos, un dia que van parlar, la Lívia li va dir que, perquè no passés el de sempre, podrien quedar l'endemà mateix per veure's. Van quedar, però l'endemà la Bàrbara no es va presentar.

Fa unes setmanes, durant una altra trucada de la Bàrbara, la Lívia li va tornar a proposar de quedar. La Bàrbara va dir que d'acord, que li feia molta il.lusió, però l'endemà tampoc es va presentar.

Fa dos dies, la Bàrbara va tornar a trucar; era al matí, i la Lívia, per tal d'assegurar la trobada, li va proposar de quedar llavors mateix. I aquest cop la Bàrbara sí que es va presentar.

Com que jo tenia molta curiositat per conèixer la Bàrbara, després d'anys de sentir parlar d'ella, vam quedar amb la Lívia que, quan es trobés amb la Bàrbara, li preguntaria si li semblava bé, que jo passés a saludar-la, al bar a on haguessin anat a prendre un cafè. I la Lívia després em va trucar per dir-me que hi podia anar.

Al llarg dels anys, la Lívia m'havia anat explicant episodis de quan la Bàrbara estava a casa dels seus pares, uns episodis que al final van obligar la Lívia a buscar una altra cuidadora, perquè la Bàrbara era del tot imprevisible, no es podia confiar en ella. La Lívia també m'havia anat explicant el que la Bàrbara li explicava, més endavant, quan li telefonava. 

Eren històries que semblava impossible que poguessin ser totes certes, de tan extremes, insòlites, difícils, impensables, moltes vegades doloroses, i no sé quins altres adjectius més seria necessari afegir-hi. Però ho eren, certes, perquè la Bàrbara era així, vaja, és així; segurament ara no tan eixelebrada i caòtica, però deunidó.

La Bàrbara ha estat ingressada diferents vegades a causa dels seus problemes de salut mental. Ha tingut tres fills, de dos pares diferents, i dels tres n'hi van treure la tutela. Els dos petits encara estan tutelats, per la DGAIA, i el gran té una vida raonablement estable, però sense contacte amb la seva mare. Amb qui aquest fill gran sí que manté la relació és amb el pare, o més ben dit, amb la persona que li ha fet sempre de pare, l'home amb qui es va aparellar la Bàrbara quan ja estava embarassada d'un altre home.

Aquell pare biològic, més el pare adoptiu, igual que el pare de les dues altres criatures, tots tres tenen també problemes mentals, i dos han estat ingressats algun cop.

La Bàrbara és enamoradissa, i a banda d'aquests homes, ha anat tenint altres històries, cosa que ha sigut un motiu que ha dificultat la relació amb els seus fills tutelats, perquè des de la DGAIA l'han vist inestable, amb domicilis i parelles canviants, dificultats per comunicar-se amb ella quan intentaven localitzar-la, etc. Tot això, afegit a les seves oscil.lacions emocionls, de vegades molt acusades.

Vaja, que la Bàrbara "ho té tot". També problemes amb l'alcohol. Ara beu poc, o això diu ella, però ha passat etapes molt descontrolades. En relació amb l'alcohol, la pitjor va ser quan va estar vivint al carrer, llavors bebia molt, diu que una cosa portava l'altra.

A més d'haver viscut al carrer, també ha estat acollida a una casa per a dones maltractades. Aquest episodi va arribar al final de la seva relació amb l'home a través del qual va arribar a casa dels pares de la Lívia. Es van conèixer a les Rambles, ella acabava d'arribar de Bulgària, no sabia què fer, com sobreviure, i aquell home la va acollir. Van ser parella durant uns anys, la relació de  mica en mica es va anar degradant i, al final, els maltractaments eren ja molt greus. Per això va acabar en aquella casa d'acollida, en una direcció desconeguda, per tal d'evitar ser localitzada pel seu maltractador.

La Bàrbara s'explica molt bé, és una narradora extraordinària de la seva pròpia història, i no parla amb afany de protagonisme, sinó només perquè li surt així, de manera espontània, sense cap mena de filtre. Per exemple, quan parla de les dificultats que li ha posat la DGAIA perquè pugui veure els seus fills, reconeix que ella no ho posa gens fàcil, amb la seva vida caòtica. I quan parla del fill gran, que el pare adoptiu sempre ha procurat protegir d'una relació propera amb la Bàrbara, ella diu el mateix, que ja ho entén, i que sort n'ha tingut, aquest fill, d'aquest pare.

Diu tot això, i que li dol, perquè li agradaria veure els seus fills, poder-s'hi relacionar de manera normal, però que ella, amb la seva inestabilitat i imprevisibilitat, els seus nòvios canviants, els seus ingressos psiquiàtrics, no ho posa fàcil.

La Bàrbara també explica que li agrada escriure, diu que de vegades escriu sobre les coses que li passen. Diu que si ho publiqués, amb tot el que li ha passat, seria un gran llibre, i que un metge l'ha animat a fer-ho.

Llavors afegeix que el problema és que, perquè te'l publiquin, l'has de presentar escrit amb una màquina d'escriure. Cosa que tampoc és un problema, perquè a algunes tendes de segona mà encara venen màquines d'escriure. Però que llavors el problema és trobar la cinta entintada, que això és el més difícil de trobar, però que ella sap un lloc que encara en venen. Però que el problema, aleshores, és trobar cintes de colors, que això sí que és molt i molt difícil de trobar. La Lívia i jo ens quedem bocabadats.

La Bàrbara fa tendresa. I alhora, t'adones que segurament és arriscat, tenir-la massa a la vora. Conèixer-la personalment, sentir-li explicar episodis de la seva vida, també m'ha facilitat que pugues entendre millor la postura de la Lívia al llarg dels anys, en relació amb la Bàrbara. D'una banda, interessada a saber de tant en tant què anava fent la Bàrbara, perquè li té afecte, i d'una altra banda, mantenint una distància, a causa del temor de ser "absorbida" per les inestabilitats, crisis i daltabaixos cíclics de la Bàrbara.

Abans d'acomiadar-nos, la Bàrbara encara té temps d'obsequiar-nos amb una altra explicació ben curiosa. Diu que li han dit que té TLP, un trastorn límit de la personalitat, però que això és cosa dels metges, que ella no creu que tingui res, que no creu que tingui cap problema mental (tot i que, abans, ha estat parlant dels seus ingressos, i de la seva inestabilitat emocional, i de la medicació que es pren...). 

Però a continuació afegeix que ja li va bé, "que els metges ho pensin, que ella té aquest TLP", perquè li ha servit per poder rebre una paga. I amb la paga, li és més fàcil anar sobrevivint.

La Marina, dues incidències

Quan es lleva, parla que no se l'entén i té una mirada estranya, perduda, desconcertada. La seva filla s'espanta, i truca al psiquiatre que li fa el seguiment. La mare fa anys que arrossega una depressió severa, i s'ha anat prenent i es pren diferents medicaments psiquiàtrics. La filla no aconsegueix parlar amb el psiquiatre, i llavors truca al metge de capçalera. Està de sort, pot parlar-hi.

El metge li diu que, pel que li explica, no creu que sigui una cosa del cap, que l'origen deu ser físic. I quan la filla li diu que la mare té una part de la panxa dura com una pedra, el metge li diu que la dugui immediatament a Urgències.

A Urgències li diuen que té una oclusió intestinal, li donen laxants i li posen una lavativa. Al cap d'un parell d'hores, després d'haver buidat una part dels budells, la mare ja es troba una mica millor; encara està confosa, però se la comença a entendre i raona bé. I l'envien cap a casa.

Unes setmanes abans, després d'un canvi de la medicació, la mare un dia es va llevar amb al.lucinacions i deliris. Era un dels possibles efectes adversos de l'antidepressiu que es prenia; el dia abans, de cop, l'hi havien doblat la dosi. 

La filla d'entrada no va demanar cap parer, li va dir a la mare que de moment no es prengués més aquelles pastilles. La mare va passar un dia molt dolent, però l'endemà ja no estava en un estat tan psicòtic i, dos dies després, estava ja un altre cop gairebé normal. Depressiva com abans, i amb un gran cansament, però sense al.lucinacions ni deliris. 

De la mare, de la Marina, ja n'he parlat altres vegades. Els diferents psiquiatres als quals ha anat han anat fent experiments amb diferents medicaments i diferents dosis, i la família ha anat confiant, i segueix confiant, que algun dia aquests experiments serviran d'alguna cosa. Fins ara, però, no ha sigut així: deu fer uns quatre anys, que la Marina viu, no viu, aclaparada, anul.lada, sota el pes de la seva severa i persistent depressió (i dels efectes secundaris dels medicaments).

Durant tot aquest temps, ni els metges, ni la família, no han pensat en res més que en la medicació, com a manera per a intentar que la Marina pugui sortir del seu pou depressiu. Quatre anys d'experiments farmacològics... i ni una reflexió, ni una, sobre què passa amb la Marina, amb la seva vida: quines són o eren les seves expectatives, els seus pensaments, quines han sigut les seves frustracions, com l'afecten les circumstàncies que l'envolten, les relacions familiars...

Podria ser, és clar, que fer-se aquestes preguntes no servís tampoc de res, podria ser. Ho reitero: podria ser. Però és estrany, molt estrany, en un cas com aquest, que ni tan sols s'hagi pensat, s'hagi plantejat, que fer-se aquestes preguntes podria tenir sentit.

Casos com el de la Marina a mi sempre em generen desconcert. I una barreja de tristesa, incomoditat i malestar, pel fet de la falta de racionalitat i sentit comú que hi veig.

Casos com el seu, cada un amb les seves peculiaritats, però amb el mateix esquema general, amb la focalització en la medicació i l'oblit de la biografia, són bastant habituals. Malauradament.

Els peus

Et fan mal els peus. Ho expliques al metge i et recepta un analgèsic i un antiinflamatori. Te'ls comences a prendre, però passen els dies i el mal de peus no minva.

Tornes al metge, i et canvia l'analgèsic i l'antiinflamatori: "A veure si aquests et van millor", et diu. Els nous tenen alguns efectes secundaris molestos, però no insuportables. Te'ls vas prenent. El problema és que no t'alleugen tampoc el mal dels teus peus.

Vas una altra vegada a veure el metge. Aquesta vegada ell t'escolta amb més atenció, i et diu de provar un nou medicament. Diu que en els assajos clínics ha demostrat ser més efectiu que els anteriors, i que els seus efectes secundaris són assumibles. Li dius que d'acord, i te'l comences a prendre. Els seus efectes secundaris són uns altres, però l'efecte principal, el desitjat, segueix sent el mateix: cap efecte. Els peus et segueixen fent mal. De manera que decideixes tornar a veure el metge.

El metge t'escolta encara amb més interès que l'última vegada. Reflexiona una estona, i llavors t'explica que hi ha un nou analgèsic-antiinflamatori, encara en fase experimental, que promet ser molt efectiu, i et proposa participar en l'assaig clínic que s'està fent.

Ara ja fa anys que et fan mal els peus. La teva qualitat de vida és dolenta, a causa d'aquest mal permanent, al qual s'hi afegeixen els efectes secundaris dels medicaments que t'has anat prenent. De fet, has arribat a un punt que ja no saps si el teu malestar general és més a causa d'aquests efectes secundaris, o del mal de peus inicial. Això sí, l'impacte emocional que una cosa i l'altra suposen per a tu és molt gran.

El metge t'avisa que, amb aquest medicament experimental, les primeres setmanes pot ser que et trobis malament, que ha de passar un període d'adaptació, fins que comenci a fer afecte i que, alhora, minvin els efectes secundaris. Fa tant de temps, que et fan mal els peus, i que aquest mal t'aclapara que, cansada, desesperada, acceptes la proposta del metge de participar en l'assaig clínic, amb l'esperança que aquest nou medicament, aquesta vegada sí,  pugui ser l'esperada solució, la que tant anheles, la que et lliuri d'una vegada del teu problema de mal de peus cronificat. 

Tal com t'havien avisat, els primers dies comences a notar els efectes desagradables, però el suportes, tens paciència. Passa una setmana, dues, més setmanes... El metge et diu que tinguis una mica més de paciència. I la tens. Però no canvia ni millora res; l'únic canvi és que els efectes secundaris se't fan encara més feixucs, es cronifiquen, alhora que no notes cap efecte alleujador sobre els teus peus.

La història segueix: més visites al metge, i a altres metges, més experiments amb medicaments, més efectes secundaris, de diferents tipus, i alhora mínim o nuls efectes positius.

Mentrestant, segueixes treballant, malgrat el mal de peus. Segueixes treballant al mateix lloc de sempre. Treballes d'administrativa, i la teva taula de treball la comparteixes amb un company que seu a l'altre costat de la taula, davant teu. Aquest company té el costum, quan esten les cames per estar més còmode, de posar sovint els seus peus damunt dels teus. No se n'adona, hi està acostumat, i tu també t'hi has acostumat; fa temps vas pensar que era millor treure-hi importància, que l'important, sobretot, era tenir una bona relació amb aquest company i, així, no corre cap risc de perdre la feina.

Ell, per la seva banda, és una bona persona. De fet, aquest company sap que pateixes de mal de peus, i de vegades et pregunta com et van els tractaments. S'interessa per tu, i ho fa de manera sincera. Però ni li ha passat pel cap, que el teu mal de peus pugui estar relacionat amb el seu costum de posar de vegades els seus peus damunt dels teus. A més, com que els peus estan sota la taula, allò que hi passa no es veu. D'alguna manera, és com si no existís.

Els metges, per la seva banda, no saben res del que passa sota la taula. De fet, no ho poden saber de cap manera, perquè no s'han interessat mai per la teva vida. Només s'han preocupat pel teu mal de peus. Tens mal de peus? Doncs pren-te analgèsics i antiinflamatoris! Un, dos, tres...

Això sí, ells, els metges, igual que el teu company de feina, ho fan tot amb tota la seva bona voluntat. Això és indiscutible. Els preocupa el teu mal de peus, i volen de debò que es pugui resoldre, que deixi de mortificar-te.

Gràcies a Déu

Des de fa un temps, el Ramon de vegades diu "Gràcies a Déu", o "Li demano a Déu", o alguna altra frase que inclou la paraula Déu. Abans no ho deia mai, i com que em crida l'atenció un dia li pregunto que, com és, que ara té aquest costum.

Em diu que és des que va als grups de Narcòtics Anònims (NA), els quals, en les reunions, molt estructurades, en determinats moments fan servir frases en què surt Déu, i que ell, de tant sentir-ho s'hi ha acostumat. Afegeix que per a ell, que no és creient, la paraula Déu li evoca el cel, l'horitzó, la llum... Diu que fer servir la paraula Déu, encara que no sigui creient, li facilita integrar els objectius propis dels NA; és a dir, mantenir-se abstemi. 

El Daniel, un altre assidu de les reunions de NA, altres vegades ja m'ho havia explicat així; ell també és del tot descregut, encara més que el Ramon, i quan hem parlat d'aquest tema sempre m'ha dit que fer sevir la paraula Déu a ell no li suposa cap problema. Al contrari, igual que al Ramon, li facilita integrar-se en la dinàmica del grup, submergir-se en el propòsit d'aquestes reunions d'autoajuda, que és el que per a ell és important. Perquè és en el grup, que troba la força per anar tirant endavant la seva vida difícil d'addicte abstemi (al marge que en el grup cadascú cregui o no cregui en algun deu, d'això a les reunions no se'n parla).

El Daniel té molt clar quin és el principi fonamental de l'estratègia dels NA: "Avui no" (avui, "només avui", no consumiré, i com que cada dia és avui...). D'altra banda, penso que el Ramon, de moment, té clara aquesta idea, però encara no la té tan consolidada, "encarnada", com el Daniel.

"Li demano a Déu -al cel, la llum, la força del grup...- que m'ajudi a mantenir l'abstinència", em diu el Ramon, el dia que parlo amb ell d'aquest tema...

Reunió de P3

És una reunió de persones coordinadores de Grups d'Ajuda Mútua (GAM) relacionats amb la salut mental. M'hi van convidar i em va semblar interessant poder-hi assistir. 

La majoria de participants són persones de mitjana edat o grans. La reunió, però, la porten tres noies joves. Elles són professionals, els participants tots voluntaris (hauria de dir "les participants", perquè la majoria són dones, com habitualment en aquesta mena d'activitats). 

Des del primer moment, penso que les tres noies han fet alguns cursets d'aquests per aprendre a dinamitzar reunions, amb activitats com "trencar el gel", "pluja d'idees", etc. Tinc la sensació d'estar en un parvulari, a causa tant de la manera com parlen elles (les frases que fan servir, l'entonació, com si parlessin amb mainada), com de les activitats que proposen. Mala pinta.

No és la primera vegada que vaig a una reunió que, qui la porta, la porta d'aquesta manera, amb el convenciment personal (suposo) d'estar-ho fent de manera molt professional i efectiva, però que a mi em sembla una mica ridícula. 

En aquest cas, també em sobta que la resta de la gent, que ja he dit que és gent gran, sembla que s'hi senti a gust, amb aquesta manera de fer. No tothom; per exemple, una dona que hi ha a l'altra banda de la sala, veig que fa unes cares que em fan pensar que està pensant el mateix que jo... i veig que realment és així quan creuem les mirades, i ella, mirant-me, aixeca les espatlles amb un gest de resignació.

No tinc cap mena de dubte que aquestes tres noies tan rialleres ho fan tot amb la millor bona intenció (des del meu punt de vista, com si estiguessin en un esplai d'ecoltes, amb els "llobatons", les "daines", etc.). Però el que em costa més d'entendre és que vagi passant el temps, molt, dedicat a "jocs" i "trencar gels" (a la sala més aviat fa calor), i que els temes rellevants que seria interessant tractar (és a dir, els que figuraven a la convocatòria de la reunió), no comencin a aparèixer fins molt tard. 

Bé, cal ser positiu, tot plegat també és un aprenentatge: em confirmo a mi mateix que, tal com ja sabia, hi ha reunions "formatives" (en aquest cas sobre GAMs de salut mental, però es pot generalitzar per a qualsevol altre tipus de reunió), que és millor evitar-les.

Una reunió inútil / 2

"Si una cosa ha anat malament, sempre hi ha la possibilitat que pugui anar pitjor". El Senyor Murphy

Vaig parlar de la reunió del Santi, l'Adela i l'amiga psicòloga de l'Adela, amb l'objectiu, per pert del Santi, de parlar de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. N'explicaré alguna cosa més.

Després del que ja vaig explicar, de cop l'amiga psicòloga de l'Adela diu que l'Olga està cronificada, perquè amb l'edat que té, hauria de tenir més autonomia, més habilitats socials, més seguretat en ella mateixa. El Santi li diu que potser sí, "segons les normalitats generals", però que cada cas és diferent, i que de moment, tenint en compte que la vida de l'Olga és molt difícil (amb un grau de dificultat que elles ignoren, a causa de la seva falta d'informació), cal valorar "que encara està viva". És a dir, que no s'ha suïcidat. Explica que les filles d'algunes persones que ell coneix, amb un tipus de problemes semblants als de l'Olga, s'han acabat suïcidant (un incís: el Santi al llarg dels anys ha tingut sempre interès en conèixer altres pares amb filles com l'Olga, cosa que l'Adela no ha fet).

La resposta de la psicòloga, ràpida, és aquesta: "Així, tu ja et conformes amb què l'Olga no es suïcidi? Amb això ja en tens prou?"

El Santi, bocabadat, calla. Ni tan sols intenta dir el que considera absolutament obvi: que estar viva és la "condició prèvia" per a poder fer qualsevol altra cosa. 

Podria explicar altres coses difícils d'entendre d'aquesta reunió, de les diferents que m'explica el Santi. Però ho deixo aquí, perquè, a més, si ho expliqués tot seria molt llarg. Només afegiré una última cosa. El Santi em diu que durant tota l'estona l'Adela va estar callada; d'una banda, no va demostrar interès en què es parlés del tema que en teoria havia motivat la trobada i, d'una altra banda, no va dir tampoc que estigués d'acord amb els punts de vista de la seva amiga. Només va dir, al final, que se sentia molt cansada, desbordada, que ni tan sols acabava d'entendre tot el que es deia. I que, sobretot, se sentia molt trista a causa de la seva mala relació amb l'Olga. Per al Santi, va ser l'única cosa consistent, positiva, de la reunió: que l'Adela, a diferència d'altres vegades, en què ella també deia el que s'havia de fer, "el que havia de fer l'Olga", aquesta vegada no va dir res. Només que estava desbordada, cansada i trista.

Conec molt bé el Santi, i sé que al punt de confiança en la relació amb la seva filla hi ha arribat després de molts anys de paciència, d'aprenentatges "seus", de diferents implicacions en els problemes de l'Olga que al llarg del temps s'han anat encadenant... I també, després d'haver-li dit sempre a l'Olga, de manera molt clara, que ell només l'ajudaria si ella s'ajudava. D'haver-li posat sempre uns límits molt clars, i d'haver-la fet responsable de les conseqüències dels seus actes, unes conseqüències avisades prèviament, si ella no respectava els límits. 

De tot això, i d'haver-li anat repetint, de tant en tant, de manera molt seriosa, una cosa fonamental: que si ell, el Santi, de vegades estava trist, aclaparat o enfadat per qualsevol cosa "que hagués fet l'Olga", l'únic responsable de la seva tristesa, de les seves emocions alterades, era ell, no ella. Hagués fet el que hagués fet ella. Per al Santi, aquest era un dels "fonaments fonamentals" de la seva relació amb l'Olga.

Com que, tal com he dit, conec bé el Santi, i alhora conec una mica l'Adela, penso que la mala relació entre l'Adela i l'Olga no és cap casualitat, sinó el resultat, sobretot, de com ha anat actuant ella al llarg dels anys. Dit d'una manera, resumida, i crec que no m'equivoco gaire: considero que tot allò que, en relació amb l'Olga, el Santi ha fet d'una manera, l'Adela sovint ho ha fet d'una altra, moltes vegades del tot o bastant oposada. I sembla una mica normal, que els resultats d'actituds o comportaments diferents també siguin diferents.

D'això és del que volia parlar el Santi amb l'Adela. Aquesta vegada, amb una tercera persona, per tal que fos possible poder-ne parlar de manera serena. I més profitosa. Però no ha sortit bé. 

Una reunió inútil

Ja n'he parlat alguna vegada, del Santi, l'Adela i l'Olga. El Santi troba trist, que l'Adela, la seva exparella, i l'Olga, la filla que tenen en comú, tinguin una mala relació. Aquesta relació dolenta, o "no relació", a l'Adela l'afecta molt, emocionalment i físicament, perquè somatitza el malestar. El resultat és que l'Adela, des de fa un temps, és una persona bastant malalta, amb una vida plena de dolor i una autonomia força limitada.

Les dificultats de relació entre l'Adela i l'Olga venen de molt lluny, de fa molts anys. Un dia, el Santi li proposa a l'Adela quedar amb una bona amiga d'ella, psicòloga, per tal de parlar d'aquesta mala relació entre mare i filla. El Santi li proposa parlar junt amb l'amiga perquè, alguna vegada que havia intentat parlar d'aquest tema amb l'Adela, els dos sols, no n'havia sortit mai res de profit. Com que, a més, l'amiga és psicòloga, el Santi pensa que podrà entendre millor la situació, i potser podrà ajudar l'Adela, de cara a intentar sanejar una mica la relació entre ella i l'Olga. 

L'Adela hi està d'acord. El dia que es troben els tres, el Santi, com que no té clar què li ha explicat exactament l'Adela a la seva amiga, és a dir, si li ha dit quin és el propòsit de la trobada, al principi el recorda. Però llavors, per a sorpresa del Santi, l'amiga diu que cal tenir en compte que a la trobada cadascú hi ha anat amb la seva idea, i que la d'ella és una altra. Que, per a ella, l'important és saber si hi ha algun informe que digui quin és el diagnòstic de l'Olga. Això d'entrada, per tal de, llavors, poder saber quin ha de ser el tractament adequat per a ella; i si és el cas que n'està seguint un altre, reorientar-lo. També diu que cal pensar ja què passarà més endavant, fer previsions de cara al futur.

El Santi no se'n sap avenir. Ell no té gens d'interès en parlar de tot això, aquest dia no. El tema havia de ser un altre. Fa un esforç per intentar reconduir la situació, diu que, com que l'Olga és major d'edat, és ella qui, bé o malament, decideix què fa. I que, per tant, en relació amb qualsevol mena d'informació sobre l'Olga, també és ella qui decideix què vol compartir o no, inclosos els informes mèdics. 

Afegeix que ell està al corrent de molts aspectes de la vida de l'Olga, alguns molt importants, però que només els explicaria si l'Olga hi estigués d'acord. I l'Olga de moment no vol que ell expliqui res a ningú. El Santi diu això, i afegeix que, d'altra banda, ell considera que l'Olga des de fa un temps està fent les coses prou bé, que va fent els seus progressos, de manera que té poc sentit, o cap, voler intervenir ara en les seves decisions. Que el que toca, des del seu punt de vista, és confiar i esperar. Deixar que l'Olga vagi fent el seu procés. I que això, confiar i esperar, és el que des de fa temps fa ell.

No serveix de gaire, aquesta falca aclaridora del Santi, perquè l'amiga psicòloga, "com a experta", torna a insistir en la mateixa direcció (o obsessió) d'abans: fer un mapa de la situació de l'Olga, valorar si és encertat el que està fent, plantejar una alternativa en cas contrari...

El Santi encara fa un altre intent. Recorda una altra vegada a l'Adela i a la psicòloga el que sembla que no escolten: que l'Olga només explica el que vol. I que si moltes coses no les ha explicat a l'Adela, ha sigut perquè no ha volgut explicar-les-hi. I que com que el que ell sap de l'Olga ella no vol que ho expliqui, no ho pot explicar. Perquè sempre ha respectat aquesta confiança en ell de l'Olga, i no té cap intenció de defraudar-la. 

La psicòloga segueix al seu aire. Llavors parla d'un psiquiatre expert en el tipus de problema que aparentment afecta l'Olga. Diu que aquell psiquiatre és el millor de tots, i que estaria bé parlar amb ell. Però diu que, abans,  s'hauria de confirmar si el problema de l'Olga és el que sembla que és, o un altre, i que per això és necessari un informe del dispositiu de salut mental al qual està vinculada l'Olga, etc.

El Santi s'adona que l'amiga de l'Adela no entén res. Res de res. I alhora veu que va passant l'estona i no es parla del que es tractava de parlar: de la mala relació entre l'Adela i l'Olga. Parlar-ne i, llavors, parlar de si, "potser", l'Adela podria fer alguna cosa diferent de les que ha fet fins ara, per tal que, "potser" (una altra vegada el potser), la relació entre les dues pogués millorar una mica.

El Santi té clar que, en casos com aquest, pensar en els canvis "que ha de fer l'altre" és perdre el temps. Perquè l'altre els farà, o no (no depèn de nosaltres), però els propis només depenen d'un mateix. D'això és del que volia parlar el Santi, i no hi ha hagut manera de fer-ho.

Reunió de NA

Al llarg dels anys he conegut algunes persones que, gràcies als grups de Narcòtics Anònims o Alcohòlics Anònims (NA, AA), han aconseguit viure abstinents. Amb alguna d'aquestes persones hi he parlat bastant, tant dels seus problemes addictius com de la seva experiència en aquests grups. 

Ara, per primera vegada, he anat a una reunió de NA. Feia temps que ho volia fer. És una reunió oberta, és a dir, a la qual hi poden anar coneguts o familiars dels assistents habituals, o senzillament persones interessades en el seu funcionament. Quan fan una reunió d'aquestes, oberta, abans ho avisen als assistents habituals, per si algú aquell dia prefereix no anar-hi.

M'ha agradat molt poder-hi assistir. M'ha sorprès el grau de lucidesa i d'implicació de la majoria de persones que hi participaven, una dotzena. I terribles, alguns dels seus testimonis. Jo era l'únic convidat.

Gràcies a altres reunions de grups d'ajuda mútua, sé que aquestes reunions són diferents segons la gent que conforma cada grup. En el cas de les reunions de NA i AA, els principis pels quals es regeixen, "Els dotze passos", són els mateixos sempre, i la dinàmica de les reunions (molt estructurada), també. Però el funcionament pot variar. De vegades bastant, i per tant pot ser més o menys efectiu. Aquest grup, pel que ja m'havien dit abans, és dels que tenen un millor funcionament. 

Tinc la intenció d'anar a alguna reunió oberta d'algun altre grup de NA o AA, per veure les diferències. 

Els grups de NA o AA (i qualsevol altre grup basat en els mateixos principis dels 12 passos, de menjadors compulsius, ludòpates, addictes al sexe, etc.), són grups "d'ajuda mútua" (GAM), entre iguals, sense professionals que els dirigeixin o moderin. És una característica que els fa molt interessants. A més, assistir-hi és gratuït: els participants, al final de la reunió fan una aportació voluntària destinada al manteniment del grup. Són aportacions en general molt petites (en aquest cas, deu euros). 

És clar, amb aquesta economia, és com un miracle, que funcionin (només tenen una altra font d'ingressos, la venda de publicacions, a través de la qual el que recullen també és mínim). L'explicació, sobretot,  és que els locals que fan servir són cedits de manera desinteressada, la majoria de les vegades espais de parròquies. Està bé ressaltar-ho, sobretot que ho facin persones com jo, que sóc tan descregut, i fins i tot "amb alguns contenciosos amb la cosa de l'Església".

Tornant a les aportacions del final de la reunió, una última cosa: quan tinc la intenció de fer jo també una aportació, em diuen que no puc, que només poden fer-ho els usuaris de les reunions, no els convidats. Que aquesta és una norma bàsica de les reunions de NA i AA. 

Alguna altra vegada ja havia parlat dels grups de NA i AA. I crec que llavors ja havia dit que em semblava bastant incomprensible que els dispositius oficials dedicats al tractament de les addiccions els tinguin tan poc en compte, quan no és que alguns professionals, de vegades, manifesten cap a ells una gran desconfiança, o un rotund rebuig.

Potser, això que considero un prejudici, té a veure amb el fet que aquests professionals "no han tingut l'interès d'escoltar amb interès" persones per a les quals l'assistència a aquests grups els ha sigut útil, o fins i tot determinant, de cara a poder gestionar el seu problema d'addicció. Que no han tingut aquest interès, ni el d'anar a alguna d'aquestes reunions (com jo aquesta vegada), per veure com funcionen.

No dic, no ho he dit mai, que els grups de NA i AA siguin perfectes, o la solució per a tothom, en absolut (un altre dia potser m'estendré més sobre aquest aspecte). Però tampoc són perfectes, ni de bon tros, els dispositius públics dedicats a les addiccions. Ni els privats, ja que hi som (i aquests, a sobre, tenen uns preus absolutament prohibitius per a la majoria de la gent). I no per això, perquè d'uns i altres se'n pugui criticar coses, de vegades moltes (de vegades greus), cal rebutjar-los sistemàticament. 

A cadascú li funciona allò que li funciona, i quan és així, doncs endavant... Però sense menystenir el que funciona als altres. Amb més motiu, quan allò que funciona és gratuït (de vegades sembla que ens oblidem que la sanitat pública també és molt cara, una altra cosa és que l'usuari no pagui les despeses directament de la seva butxaca).

Apa, i per avui ja n'hi ha prou, d'aquest tema. Perquè és inacabable, i cal parar en algun moment. Ara.

--

Tal com he dit, abans ja n'havia parlat algun cop, dels grups de NA i AA. Adjunto un parell d'enllaços, un de caràcter general (en part semblant al d'avui), i un altre sobre un cas concret:
- Només avui
https://horitzontal.blogspot.com/2024/09/nomes-avui.html
- El Julián i la Cleo
https://horitzontal.blogspot.com/2024/01/el-julian-i-la-cleo.html

L'Adriana, el Joan Pintor, la Raquel

Un dels dies que l'Adriana ve a dinar a casa de la Lívia la veiem tan desvalguda, aclaparada i desorientada que, a l'hora de marxar, decideixo acompanyar-la fins a casa seva. Fem el camí gairebé tota l'estona en silenci, ella callada, jo sense saber què dir.

Després, al sortir de casa seva, decideixo passar a veure el Joan Pintor, perquè aquests dies està més neguitós. Finalment ha assumit que no pot seguir vivint sol, perquè tot li és massa complicat. Es despista, se sent desvalgut, de tant en tant cau... Amb els mesos, ha passat de dir que ell no aniria mai a una residència, a dir que, si no es moria abans, potser sí que algun dia no tindria més remei que acabar-hi anant. I ara, des de fa uns dies, diu que vol anar-hi, que no vol seguir al seu pis, perquè se sent massa sol i desvalgut, i pensa que a una residència tindrà la vida més fàcil.

Quan arribo a casa del Joan, li dic si vol sortir a fer un tomb. Em diu que no, perquè fa fred i vent. Al final, diem de sortir per anar només al bar (està a cinquanta metres de casa seva). Això sí que li ve de gust, fer aquesta petita caminadeta, seure una estona al bar, beure's una cervesa i donar un cop d'ull al diari.

Quan anava  a casa del Joan, pel camí he vist la Raquel. Asseguda a la seva cadira de rodes, que empenyia l'home que la cuida. Hem fet un tros de camí junts, dient-li de tant en tant a la Raquel alguna cosa (s'endormiscava a cada moment). De fet, mentre caminem parlo gairebé tota l'estona amb el seu cuidador: una persona extraordinària, excepcional, molt atenta, pacient i afectuosa. És admirable, com tracta la Raquel.

M'agrada, parlar de tant en tant amb aquest home. Veure que hi ha, "que existeixen", persones tan sorprenents com ell. Veure-ho... i dir-li-ho.

Sí, ha sigut un dia bastant curiós. No és normal, aquesta acumulació en un mateix dia de petites històries  com aquestes. Hi ha molts dies que no veig ningú. Avui, però, per casualitat, ha anat així.

Els dinars amb l'Adriana

Fa potser quatre anys que l'Adriana arrossega una depressió severa. Després d'una etapa llarga de successius ingressos a diferents centres, quan, sense cap millora remarcable es van acabar els ingressos i va tornar a casa seva, amb la Lívia vam incorporar la rutina de convidar-la a dinar cada setmana. Deu fer ja més de dos anys, d'aquests dinars setmanals compartits.

L'Adriana de vegades està regular, de vegades pitjor, de vegades molt malament. Al llarg d'aquests anys, bé només ho ha estat dues o tres vegades. I li ha durat molt poc, només un dia o dos. Quan ha tingut un d'aquests dies, ha sigut com un miracle, una meravella. Una cosa indescriptible. I alhora molt efímera. 

En aquests moment excepcionals, nosaltres no l'hem arribat a veure mai, només hi hem parlat per telèfon; quan l'hem tornat a veure, el miracle ja havia desaparegut. 

A la Lívia li costa més que a mi, gestinar aquesta història de l'Adriana. La Lívia és més emotiva que jo, pateix bastant; li agradaria poder ajudar l'Adriana a sortir d'aquest pou tan negre, horrible. Quan la Lívia m'ho diu, li dic que el nostre paper, el que podem fer per l'Adriana, és el que fem: mantenir la rutina de'aquests dinars, fer que ella sàpiga que la tenim present, que comptem amb ella cada setmana, que l'esperem. Que ens importa.

Li dic que no podem pretendre, ni tenim la capacitat (ni l'energia), per anar més enllà. Li dic això no només per tranquil.litzar-la, sinó també perquè estic convençut que és així, que només pot ser així. D'una banda, a causa de les nostres possibilitats i limitacions i, d'una altra, perquè l'Adriana té una família. I nosaltres no podem ficar-nos pel mig del que fa la família, ni pel mig dels criteris dels psiquiatres, ni pel mig de... A més, això de les depressions és un misteri, de vegades un misteri absolut, del tot incomprensible.

Nosaltres a l'Adriana la podem convidar a dinar, compartir aquestes hores amb ella (a més de telefonar-la alguna vegada entremig), tractar-la amb afecte els dies que ens veiem, fer-li sentir que ens importa... Aquest és el nostre paper. I si volguéssim intervenir més, és  probable que, en lloc de millorar les coses, encara cotribuisim a complicar-les més. Perquè la situació de l'Adriana ho és molt, de complicada (la seva vida és un conjunt de complicacions que ara no ve al cas exposar amb detall).

De fet, tot això la Lívia ho entén bé. Però malgrat entendre-ho, de tant en tant té aquest neguit, aquest desig de fer més del que fa. Perquè veu l'Adriana tan desvalguda, tan aclaparada, tan perduda i emocionalment adolorida i derrotada... És clar, no és que jo no la veigi també així. Em passa igual, exactament igual, però quan penso en l'Adriana, en la situació de l'Adriana (molt complexa por diferents motius, tal com ja he dit), procuro que les emocions, sempre més difícils de gestionar, no em desequilibrin la raó.

Com cada setmana, ha vingut l'Adriana. I també com cada setmana, després, la Lívia i jo quedem una mica, o més que una mica, tocats. Tanta tristesa, tanta fragilitat, tanta foscor, tant dolor. Sense escletxes per les que pugui entrar una mica de llum... De fet, no sé ni quines paraules hauria de fer servir, per explicar-ho. O potser és (és el més segur), que ni tan sols existeixen, aquestes paraules. 

La Guiomar

La vaig conèixer a una planta de traumatologia. A causa d'un accident li havien fet una operació molt complicada a l'esquena, però no havien pogut evitar que quedés hemiplègica, asseguda en una cadira de rodes.

Tenia potser vint-i-cinc anys, era discreta, amable, se la veia intel.ligent. Amb la seva cadira de rodes sortia a una terrassa i anava a l'extrem més allunyat, a fumar. Allí sovint coincidia amb dues dones més de la mateixa planta. Una també hi anava en una cadira de rodes, l'altra amb un caminador. La del caminador, la Guiomar, era qui jo anava a veure. Com que la Guiomar va estar unes setmanes ingressada, més d'una vegada vaig veure aquella noia. 

D'aquelles visites a l'hospital fa potser dos anys. Parlo ara un dia amb la Guiomar, hem quedat a casa seva, les coses de la salut no li van bé. Mentre parlem, sona el seu telèfon, el mira, i no l'agafa. Al cap de poc torna a sonar, i li dic que si vol que contesti, que jo no tinc pressa, però em diu que no vol agafar-lo. Torna a sonar una altra vegada, i després una altra, i llavors m'explica qui li truca. 

Em diu que és la noia de l'hospital, amb la qual llavors es van donar els números de telèfon. Després de l'alta, de vegades es trucaven, però amb el pas del temps, la relació amb ella diu que s'ha anat complicant. Aquella noia de tracte més aviat fàcil a l'hospital, ha donat pas a una noia amb un caràcter obsessiu, inestable, victimista, manipulador i invasiu. La Guiomar se sent assetjada, no sap com gestionar la situació. 

M'explica que, després de l'hospital, un dia li va dir que la veritable raó per la qual havia acabat a l'hospital no va ser un accident, sinó un intent de suïcidi. Que li havien diagnosticat un trastorn límit de la personalitat, TLP, però que ella, la noia, no s'ho creia, i que no volia saber res de teràpies. 

La Guiomar diu que se sent molt cansada, que amb els seus mals, que segueixen augmentant, ja en té prou, com per ara haver d'estar escoltant els laments d'aquesta noia. Li dic que té raó, i que encara que aquesta noia li faci llàstima, s'ha de prioritzar ella, s'ha de protegir, li ha de posar límits. Que li ha de dir que no la truqui tant, i que si no ho entén i segueix igual, li hauria de bloquejar el número. Sense remordiments, només com a autodefensa. Perquè la primera persona a qui ha de tractar bé "és a ella mateixa", sobretot, tenint en compte la vida tan complicada que ja té. 

Com que la Guiomar no té una idea gaire clara de què és això del TLP, li faig una petita explicació. I després de l'explicació torno a insistir en la necessitat d'establir límits, repetint-li que, posar-los, no és ser una mala persona, sinó una manera d'autoprotegir-se.

Aquest dia que parlo amb la Guiomar també m'explica que ella està arribant a un altre límit, el de les seves forces. Al límit de la seva capacitat de resistència. I que quan ja no pugui suportar més el dolor, la seva actual vida encongida, la creixent falta d'autonomia, la seva situació sense possibilitats de millora, sempre adolorida, sense al.licients a causa de les seves moltes limitacions, demanarà l'eutanàsia. I que segurament no trigarà gaire.

Abans, alguna vegada n'havia parlat com una possibilitat. Ara és diferent.