13 de nov. 2023

Les ocultacions de la Magda

"Si una persona ve un perro y nadie más lo ve, sabemos que es real para esa persona (alucinación), pero no es verdad, pues no es compartido por los demás." Juan Rojo Moreno (1)

Li falta poc per l'edat de la jubilació. S'ha passat la vida dissimulant, ocultant-se. Des que va tenir el primer brot psicòtic, als vint anys. Després va arribar la terrible notícia, el diagnòstic d'esquizofrènia. Des d'aleshores, la Magda ha procurat sempre viure, de cara als altres, com si no tingués aquesta malaltia, amagant-la. Moltes vegades ho ha aconseguit.

A causa d'aquesta determinació, no ha volgut saber mai res de graus de discapacitat ni de treballs protegits. Tenia clar que volia treballar sense etiquetes de cap mena, per tal de sentir-se integrada, "normal". Algunes de les feines li han durat anys.

Quan va patir aquell primer brot psicòtic ja la coneixia, i des d'aleshores, de manera més o menys continua, he anat seguint la seva evolució. La seva lluita interior contra les al.lucinacions i els deliris (dels quals no en parla gairebé amb ningú). I la seva lluita exterior, en el món laboral, i en el món social en general.

Fa molts anys que dic que és una de les persones que més admiro, a causa de la seva determinació, de la seva força de voluntat i de la seva perseverança. De la seva capacitat de sobreviure de la manera que ho ha anat fent, malgrat els seus importants problemes mentals.

Tanmateix, últimament també tinc un altre pensament: valia la pena, aquest immens esforç? ¿No li hauria sigut més fàcil, la vida, en tots els sentits, si hagués acceptat i reconegut els seus problemes mentals, en lloc dels esforços titànics que ha hagut de fer sempre per tal d'intentar que els altres no en fossin conscients? ¿No hauria tingut una vida més fàcil, si hagués acceptat que podia beneficiar-se d'un grau de discapacitat i, amb aquest grau, haver accedit a un treball protegit, "en el qual no s'hauria d'haver ocultat"?

I encara més: tenint en compte que l'ansietat, la por, l'estrès, segurament afavoreixen la presència o la intensitat dels símptomes psicòtics, ¿no hauria tingut una vida amb menys símptomes, i per tant amb menys angoixa i menys sofriment, si no hagués viscut sempre ocultant-se i amb la por "de ser descoberta"?

D'altra banda, tot depèn dels punts de vista. I no es pot descartar que també podria ser que, des del punt de vista de la Magda, la seva actitud heroica (no em sembla exagerat dir-ho així), tal vegada ha sigut allò que ha omplert de sentit la seva vida, l'agafador que l'ha sostingut. Allò que, potser paradoxalment, malgrat totes les dificultats i adversitats, li ha permès sobreviure. 

És a dir, que si ha arribat fins avui, potser ha sigut gràcies a haver sigut capaç de viure segons "la idea que ella tenia d'una vida digna".

--
(1) Psiquatría cotidiana. Ediciones Pirámide, 2022 (p. 62)

11 de nov. 2023

La Cinta i les passejades

La Cinta col.laborava com a voluntària en un centre dedicat al tractament de persones amb problemes d'addiccions i pocs recursos econòmics. Li costava parlar, ho feia a poc a poc, encallant-se amb les paraules. No era una dona afavorida, tenia el cos desmanegat, li sobraven uns quants quilos, es movia amb dificultat i sense gràcia. Però era molt bona persona, i molt generosa amb el seu temps.

De vegades, quan al centre hi havia algun usuari (només hi havia homes), que passava per un mal moment i començava a estar més neguitós del compte, i es considerava que hi havia el risc que, si no es feia alguna cosa, acabaria consumint, la directora li ho deia a la Cinta. I llavors la Cinta anava a trobar aquella persona, i li proposava anar a fer un tomb plegats.

Si li deia que sí, feien una passejada per uns boscos propers al centre, al pas lent de la Cinta, mentre ella, amb el seu parlar dificultós, anava parlant amb aquella persona. Ningú no sap el que li deia la Cinta, perquè ella no ho explicava, ni hi ha ningú que ho recordi. El cas és que durant la passejada sovint aquella persona s'anava asserenant, li disminuïa l'ansietat, i podia superar aquell mal moment sense haver arribat a consumir.

No és que fos una fórmula infal.lible, perquè per molt que la Cinta tingués un do, una gràcia especial a l'hora de gestionar aquestes situacions, si l'altre no estava mínimament receptiu no hi havia res a fer. La Cinta no podia fer miracles, però sí que podia oferir aquella oportunitat, especial, lligada a la seva manera de ser; que l'altre l'aprofites o no ja depenia de l'altre.

La Cinta fa uns anys que va morir. Hi havia parlat algunes vegades, m'agradava el seu petit somriure, una mica trapella, la seva murrieria, el seu parlar treballós però alhora clar (només calia que tu tinguessis paciència), la seva constant disponibilitat per fer al centre allò que li demanessin, sempre de manera discreta, sense fer-se notar...

Fins ara, d'aquesta faceta seva, d'aquestes passejades amb usuaris en situació de risc, no en sabia res. Me n'assabento perquè m'ho explica l'antiga directora, jubilada ja fa uns anys. M'ho explica un dia que em convida a dinar. I jo, després de dinar, a més de dir-li que era molt bo, que m'ha agradat molt, li dic que encara m'ha agradat més el que m'ha explicat de la Cinta: aquesta faceta d'ella que jo ignorava, i que fa que ara tingui una imatge de la Cinta encara més bonica, un millor record seu.

8 de set. 2023

La Yolanda, com a exemple

Em trobo la Yolanda quan surt del bar on treballa de cambrera. Em diu que se sent cansada, enfebrada, que té mal de cap, i que se'n va cap a casa. Diu que ahir va anar a una altra sessió de retatuatge, per emmascarar uns quants tatuatges més dels molts que porta per tot el cos, i que com que la sessió va ser molt intensa, el tatuador ja li va dir que, si després es trobava malament, no calia que li digués res a ell, que anés directament a l'hospital. Però ella em diu que a l'hospital de moment no hi anirà, que s'esperarà, a veure com evoluciona.

Abans d'acomiadar-se, com de passada, també em diu que la setmana vinent anirà una altra vegada al tatuador, perquè li tapi uns quants tatuatges més. Em deixa bocabadat, però no li faig cap comentari, només li dic que, quan vegi els seus pares, els doni records de part meva.

La història de Yolanda és curiosa (la cosa dels tatuatges només és una part de les seves diferents curiositats). D'altra banda, és una història amb coses semblants a la d'altres fills i filles d'alguns pares que conec. Els seus fills són nois i noies, o ja una mica més grans, amb vides bastant complicades, amb totes o part d'aquestes característiques: crisis d'ansietat, conductes addictives, poca tolerància a la frustració, inseguretat, pensaments suïcides, atacs d'ira, comportament agressius, pràctiques sexuals de risc... Vaja, una mena de bombes de rellotgeria ambulants, amb "càrregues explosives" de diferent potència segons els casos.

Miro al voltant meu i veig munts de vides curioses i complicades. És normal, que conegui de prop tantes històries d'aquest tipus, tantes persones d'aquestes? Té a veure amb la mena de vida que faig jo? Per exemple, també és complicada i trista la història del Joseph, que demana almoina davant del supermercat, mentre beu cerveses i de nit dorm al carrer. Ha tingut ajudes dels serveis socials, però fins ara ha desaprofitat les diferents oportunitats que li han ofert per deixar el carrer i l'alcohol. 

O la història del Jonàs i la seva malaltia mental, engarjolat en un psiquiàtric des de fa dinou anys, un cas d'abús per part del seu familiar de referència, i d'incomprensible falta de professionalitat i d'ètica per part dels responsables del psiquiàtric. O la història de la Lourdes i la seva depressió, que ja fa més de tres anys que li dura, una dona que tot i tenir molts diners, és pobre de relacions familiars de qualitat. 

I les històries de tantes altres persones amb vides difícils, per un motiu o un altre, o per un grapat de motius, amuntegats "damunt de la seva vida"... I alhora, de cada una d'aquestes històries sovint en pengen "subhistòries", de vegades també doloroses, tristes, dramàtiques. De vegades, potser estrambòtiques, o còmiques. I de vegades tot barrejat.

Com que tinc mala memòria, bona part del que veig, del que comparteixo, del que m'expliquen aquestes persones o les del seu entorn, després no ho recordo. Sobretot si en poc temps parlo amb massa persones, perquè l'arxivador que tinc al cap té una capacitat limitada: hi arriben moltes coses, però recull el que recull, el que pot, només una part. I per tant, hi ha moltes coses (de vegades potser més interessants que les recollides, memoritzades), de les que no me'n queda cap informació o indici. 

Després, del que recordo, de vegades n'escric alguna cosa, com avui. D'altra banda, si volgués escriure totes les històries que em semblen interessants, suposant que tingués la memòria necessària per a retenir-les (o encara que només fossin les recordades), no podria fer res més, estaria tot el dia ocupat escrivint.

I si estigués tot el dia tancat escrivint, passaria que, llavors, "no tindria res per a escriure". Perquè quan escric aquí, ho faig sobre les històries que he viscut o conegut relacionant-me amb els altres. Sense aquestes vivències i relacions, a banda que per a mi la vida tindria poc sentit, no tindria tampoc res sobre el que escriure.

6 de set. 2023

Al.lucinacions neurològiques i psiquiàtriques

Què fa que una al.lucinació es consideri un símptoma d'una malaltia psiquiàtrica, i que a una altra al.lucinació, igual o molt semblant, es tracti només com un problema neurològic? Quina relació hi ha entre aquestes dues al.lucionacions tan semblants i tan diferents?

Llegeixo a poc a poc el llibre "Alucinaciones", de l'Oliver Sacks (1). Tot i el seu esforç per ser clar i didàctic, de vegades a mi em costa seguir el fil de les seves explicacions i entendre bé el que diu. D'una banda, a causa de la meva manca de coneixements dels temes que toca i, d'una altra banda, de la meva deficient memòria, que no em facilita que conceptes que va exposant jo els memoritzi correctament, de manera que quan tornen a sortir més endavant (però ja sense les primeres explicacions), de vegades em sento una mica perdut. 

D'altra banda, malgrat aquestes dificultats meves, el llibre em fascina absolutament. Per a mi és com una novel.la apassionant. A més, a mesura que vaig llegint, que vaig avançant capítols, veig que em trontollen algunes idees sobre la naturalesa de les al.lucinacions. Com més llegeixo, se'm fa més insistent aquest interrogant.

Per exemple, em faig preguntes com la inicial:

Què diferencia les al.lucinacions associades a alguns problemes psiquiàtrics, d'algunes al.lucinacions, aparentment iguals, causades només per problemes neurològics? Sobretot, tenint en compte que "qualsevol al.lucinació té un suport físic, neurològic". 

Pot ser que la "naturalesa" d'una o l'altra al.lucinació no variï, i que la diferència només resideixi en el "context" en el qual es produeix? I si és així, seria correcte, llavors, dir que pot ser arriscat utilitzar les al.lucinacions com a criteri diagnòstic "determinant" en els casos de malalties mentals?

De fet, això mateix que dic és el que es dedueix o se't planteja (o almenys a mi em passa), a partir del que exposa l'Oliver Sacks en diferents moments, a través de diferents exemples, amb casos de persones que inicialment van ser diagnosticades amb etiquetes psiquiàtriques, quan l'únic que tenien era un problema estrictament neurològic. 

Llavors, les coses així, quin hauria de ser el criteri, en el cas d'una malaltia psiquiàtrica, a l'hora de considerar una al.lucinació com a característica o símptoma de malaltia mental psicòtica? Caldria, potser, dir que una al.lucinació només es pot considerar com una característica d'una malaltia mental "segons el grau de distorsió i sofriment" que genera en la persona que pateix l'al.lucinació? I si és així, caldria qualificar també com a persona afectada per una malaltia mental aquella que pateix unes al.lucinacions d'origen clarament orgànic (per exemple resultat d'una intoxicació), quan "el grau de distorsió i sofriment" sigui prou elevat? 

I si és així, qui estableix aquests límits, i en quin punt concret? Cosa que, alhora, sembla que porta a aquesta altra pregunta, més complicada del que sembla: Què és una malaltia mental de tipus psicòtic? 

Si ens fem aquesta pregunta, i llavors tenim ni que sigui algun petit dubte a l'hora d'intentar contestar-la, si aleshores ens costa trobar una resposta clara (a mi em costa), ¿com ens posicionem, davant l'adjudicació, de vegades, d'algunes etiquetes de malalties mentals per part "dels experts en la matèria"? 

No sé si ho he explicat bé, tot això, aquest embolic que ja em rondava pel cap i que la lectura d'aquest llibre de l'Oliver Sacks m'ha reactivat.

I ara, un incís, un avís: aquestes divagacions meves no pretenen ser en absolut una interpretació o conclusió "del que diu l'Oliver Sacks". Sóc conscient del que ell (si encara fos viu) podria dir si per casualitat llegís això que he escrit... Potser es posaria les mans al cap i diria: "Aquest passerell saberut no ha entès res de res!"

I un altre incís: l'Oliver Sacks, en aquest llibre, d'una banda delimita i explica molt bé els problemes neurològics, mentre que només es refereix de manera tangencial als problemes psiquiàtrics. D'aquests segons, no trobo que en cap moment en faci una definició orientadora, "útil per classificar, descartar, etc." un cas concret. Més aviat sembla que es podria interpretar que, el que diu, és que "si no és neurològic, llavors és psiquiàtric" (però ja he dit abans "que neurològic ho és tot"). De manera que per a mi, i des de la meva ignorància, de cara a construir un esquema una mica sòlid, en el llibre (i en general) trobo a faltar aquesta informació.

Quina és la conclusió, de tot l'exposat fins ara? La més clara, aquesta: per a mi no hi ha conclusió, només confusió i interrogants: en el llibre de l'Oliver Sacks he llegit moltes coses que ignorava (i que no sé si sempre les he paït totes bé), i aquesta ampliació de referències sento que sobretot augmenta la meva sensació d'ignorància.

Torno a la pregunta important: Què és una malaltia mental de tipus psicòtic? Quin embolic... ¿Potser ho és, tal com he dit abans, la d'aquelles persones per a les quals les al.lucinacions que pateixen els generen graus de sofriment molt elevats? Si fos així, d'aquest grup en quedarien excloses les persones amb al.lucinacions eventualment molt invasives i persistents, però no amenaçadores, agressives, etc.?

Bé, tot això que he escrit segurament ho hauria de pensar més, donar-hi més voltes, de moment el que he fet ha sigut "vomitar-ho". A veure si de mica en mica ho puc anar pensant millor, endreçar-ho més, i escriure-ho també de manera més estructurada i clara... Perquè si sóc capaç de fer-ho, el primer beneficiat seré jo mateix: "entendré més bé el que de fet no acabo de tenir clar ni d'entendre".

Potser, al capdavall, aquest és l'únic motiu pel qual he escrit avui això que he escrit: la necessitat "meva" d'aclarir-me (o intentar-ho) sobre aquest tema.

11 de juny 2023

Vull l'eutanàsia

"El año pasado se suicidaron 25 niños menores de 15 años. (...) Es normal sufrir si estás vivo. Igual se nos olvidó decirles eso." Carlos Zanón (1)

La filla d'uns coneguts ha dit als seus pares que ja n'està tipa, de la seva vida tan dolorosa i complicada, i que vol que li facin l'eutanàsia. Els pares estan del tot desbordats, perquè des de fa uns anys la vida d'aquesta filla és un continu degoteig d'ensurts, angoixes, trasbalsos, desesperacions, autolesions, corredisses i ingressos hospitalaris en unitats de psiquiatria.

De tant en tant, als mitjans de comunicació surt la notícia d'alguna persona, normalment ja gran i amb problemes de salut importants, que diu que vol morir i demana que li facin l'eutanàsia. El que no és habitual és el desig d'aquesta noia, una persona sense problemes físics, però amb problemes mentals importants, i que demana el mateix. Perquè des del seu punt de vista (o si més no, "el seu punt de vista en alguns moments"), per a ella és preferible deixar de viure que seguir vivint. 

D'altra banda, als mitjans de comunicació no són una novetat, les freqüents notícies de suïcidis, o intents de suïcidis, de persones molt joves, fins i tot en l'inici de l'adolescència. És un problema en augment, complex, resultat de diferents causes. Una de les causes és aquesta: cada vegada hi ha més adolescents amb personalitats fràgils, amb la sensació de tenir vides "mancades de sentit", amb poques expectatives, persones alhora amb poca voluntat i poca tolerància a la frustració... Persones que no s'han acabat de construir, que sembla que no han sabut fer el pas de la infantesa a l'edat adulta, amb el que això comporta de l'autoresponsabilització de la pròpia vida. 

És clar, dit això, llavors també caldria buscar "la causa d'aquesta causa", quin és l'origen que origina aquesta situació. Sobre aquest tema, des d'un altre punt de vista (o no), pel que fa a aquestes fragilitats, malestars i desadaptacions, hi ha qui té tendència a adjudicar també a aquest grup de persones etiquetes psiquiàtriques. En canvi, hi ha qui considera que fer això és una equivocació, perquè una cosa són "les indiscutibles malalties mentals" (sobretot el món de les psicosis), i una altra els malestars, les angoixes i les depressions reactives, que sempre han format part "de les vides normals" de totes les persones. Des d'aquest punt de vista es diu que, "psiquiatritzar-ho" tot, complica més l'escenari, perquè avala les desresponsabilitzacions personals. Perquè, "si tens una malaltia", llavors són els experts, el que saben el que s'ha de fer: tu aleshores només ets "el pacient", una persona dependent de la intervenció de l'expert. Com si (per exemple), un malestar o una frustració fos el mateix que un os trencat o un càncer.

En qualsevol cas, per a la persona que viu aquest tipus de malestars (siguin resultat de problemes mentals greus o de "desadaptacions existencials"), aquests malestars són ben reals i, de vegades, tan intensos que la poden acabar portant al desig de no seguir vivint, per tal d'escapar del seu malviure. Algunes d'aquestes persones, llavors, potser fan intents de suïcidi (i algunes els consumen). En canvi, aquesta noia de qui he parlat al principi demana una eutanàsia; és a dir, que sigui algú altre, qui posi fi a la seva vida. 

Pot ser que cada vegada hi hagi més demandes com la d'aquesta noia? Pot passar. Perquè la seva opció encaixa en el model de "desresponsabilització de la pròpia vida", en general, del món actual. En aquest cas concret, així: em vull morir, però no vull fer-ho jo, "vull que m'ho facin". Bé, com que això que acabo de dir sé que és arriscat i complicat, segurament en un altre moment reprendre aquest fil, ara només ho deixo apuntat.

Per acabar: en aquests casos d'intents de suïcidi (o eventuals peticions d'eutanàsia) protagonitzats per gent jove, cal tenir sempre molt en compte que, en general, o moltes vegades, aquestes actituds o acciones són, sobretot, més que veritables desitjos de morir, desesperades peticions d'ajuda.

--
(1) 'Niños que se matan'. La Vanguardia, 9/6/2023

8 de juny 2023

Un raig de retrets i desqualificacions

Em trobo al contestador del telèfon un missatge de veu de l'Albert. Des de la primera paraula, pel to i el neguit és obvi que quan ha deixat el missatge l'Albert estava molt alterat. A més, tot el que diu és un embolic: m'acusa d'unes intencions que ell m'atribueix i que diu que el perjudiquen molt, i alhora fa valoracions sobre la meva vida que no venen a tomb de res. I tot amb aquest un de veu nerviós, crispat, accelerat, una mena de vomitada de potser tres minuts i que s'acaba de manera abrupta.

El missatge em sobta, però sobretot m'entristeix. Penso: pobre Albert, quin malestar el seu, per dir aquestes coses... i el temps que potser abans de dir-les per telèfon les haurà estat "parlant" dins del seu cap (i que potser encara li ronden, i ves a saber fins quan). M'entristeix, però malgrat tot el que em diu, no em fereix gens, perquè encara que ell pugui tenir una part de raó (si és que la té), desapareix amb el to i la fúria. Això d'una banda i, d'una altra, no m'afecta perquè, per sort, la meva autovaloració és prou consistent com perquè no trontolli, a causa d'una escomesa verbal com aquesta. Una escomesa que jo considero que sobretot té a veure a com està qui la fa, i no amb el destinatari: qui sóc jo, o el que faig.

No és la primera vegada que amb ell em passa una cosa així. I sé que ara només puc fer una cosa: deixar que passi el temps. Ja veurem quant temps, el que ell necessitarà per recuperar la seva actitud cordial habitual, la de quan està estable. 

Normalment, jo no sóc el destinatari d'aquests descontrols i escomeses seus, sinó altres persones. I llavors de vegades jo sóc el seu confident, qui intenta desdramatitzar les situacions, qui li diu que ell té tendència a veure les coses en blanc o negre, que tan aviat pot considerar algú un gran amic de tota confiança, com, de cop, a causa d'una fotesa, algú en qui ja no podrà confiar mai més de la vida, perquè ara "ja li ha vist la seva personalitat fosca", etc. Aquest paper conciliador i pacificador, que diferents vegades he fet amb ell, com que ara jo sóc la diana, naturalment no el puc fer, si de cas l'hauria de fer una altra persona. Per això dic que l'únic que puc fer és esperar.

Ser aquesta vegada el destinatari d'aquests descontrols i retrets també té la seva part positiva: m'ajuda a entendre l'Albert "d'una altra manera", més emotiva, i a acceptar-lo amb més facilitat tal com és, en tota la seva complexitat, dificultats i sofriments. Perquè quan parla així, quan diu aquestes coses, de mi o de qui sigui, és perquè, segur, abans hi ha hagut un dolor que s'ha anat covant, que ha anat fent pujar la pressió de les seves cabòries, que de vegades voregen els deliris.

Doncs això, ara toca esperar. I alhora assumir que, si aquesta vegada les conseqüències fossin més greus (espero que no), és a dir, que el seu malestar s'allargués, i amb el malestar cronificat la pèrdua de contacte, jo no hi podria fer res. Només podria fer això, esperar. (1)

Fa temps, una vegada el silenci i el distanciament va durar més d'un any. Un any, li va costar llavors recuperar la normalitat. Però aquell va ser un cas extrem, normalment aquestes desconnexions amb l'Albert duren menys. Ja ho veurem...

--
(1) Un altre cas d'aquest tipus, amb una altra persona, el vaig explicar fa uns anys, "Els silencis de l'Alba" (5/9/2018):
https://horitzontal.blogspot.com/2018/09/els-silencis-de-lalba.html

6 de juny 2023

Reso perquè s'enfonsi el sistema

"Donar sentit al món explicant-nos històries és una part fonamental del que significa ser humà." Henry Marsh (1)

Telefono al Pere Mata. Malgrat el temps que ha passat des de l'últim cop que hi vaig trucar, veig que el funcionament no ha canviat. Em surt la mateixa màquina parlant que ja conec d'altres vegades: toqui el número aquest o l'altre segons si vol això o allò, marqui el número de l'extensió si el sap, en cas contrari, esperi.

Com que el número d'extensió no el sé, perquè les vegades que l'he preguntat no me l'han volgut dir mai (es veu que és secret, "són les normes", em diuen, i es queden tan amples), em toca esperar. No gaire, perquè al cap de només un minut, o mig, llavors una veu diu: torni a trucar d'aquí una estona. I la màquina parlant penja. Collonut. (2)

Ho provo tres vegades, les tres amb el mateix resultat, i al final ho deixo estar, meravellat (diguem-ho així), pel fet que al Pere Mata, una institució "exemplar", segons els seus responsables, segueixen sent igual de desconsiderats, o pocavergonyes, de cara a la gent que hi truca. En el meu cas, amb el propòsit, fallit, de saber alguna cosa d'una de les persones que hi tenen empresonada (perdó, "ingressada").

L'endemà al matí encara faig un altre intent, també fallit. Llavors ja sóc a Reus, i podria presentar-me a la porta del Pere Mata i mirar d'aclarir alguna cosa. Però em fa mandra la passejada, sobretot a causa de les probabilitats que també fracassi, ja que l'última informació que em va arribar era que, sense "cita prèvia", no podria entrar ni parlar amb ningú (això va ser després dels mesos d'incomunicació total). Com que és impossible telefonar-hi, ni tan sols puc aclarir si s'ha normalitzat ja del tot, el règim de visites presencials.

Un cop descartat anar fins al Pere Mata, faig un passeig per la ciutat, i a la terrassa d'un bar, al voltant d'una taula, hi veig quatre persones amb la pinta de possibles usuaris del Pere Mata (alguns dels residents tenen permís per sortir). Em decideixo, m'hi acosto i els pregunto: "Algú de vosaltres per casualitat coneix el Jonàs?"

Un parell, despistats, amb la mirada perduda, crec que ni em senten. O passen de mi. Un altre em mira, però no diu res. Per sort, el quart em diu que sí que el coneix. A aquest, li dic si em vol fer un favor: que quan vegi el Jonàs, li doni records de part meva, i que li digui que m'hauria agradat poder-lo saludar, però que no me n'he sortit. Ell em diu que d'acord, que ho farà, però també em diu que té mala memòria, que li ho repeteixi. I li ho torno a dir, repetint-li també qui sóc. I ell llavors em diu una altra vegada que li ho repeteixi, i després encara m'ho demana un cop més. Em queda clar: garanties que l'encàrrec funcioni, poques.

Després, ell fa una pausa, i quan torna a parlar em diu, seriós: "Jo reso molt, moltes vegades; reso, torno a resar, i torno a resar, i torno a resar..." Li dic que està bé, resar, i alhora li pregunto per què resa. I ell em diu: "Reso perquè s'enfonsi el sistema", i em fa un somriure trapella. I és clar, jo també li somric. I no li pregunto res més, per si de cas.

Per sort, el viatge fins a Reus el puc amortitzar i, més tard, abans d'agafar el meu tren de tornada, busco una altra persona i tinc sort. La trobo  i podem fer petar la xerrada amigablement una estona, però aquesta ja és una altra història.

PD: Uns dies després d'haver escrit això, m'assabento que ja s'han normalitzat les visites presencials al Per Mata, ja no cal cita prèvia. Ara només queda la incertesa, a causa de les dificultats telefòniques, de saber que el dia que hi vulguis anar la persona realment hi sigui, que no hagi anat a alguna visita mèdica, o estigui ocupada d'alguna altra manera. Però això sempre ha sigut així, ja no és cap sorpresa: has de córrer el risc i, si tens sort, bé, i si no, doncs què hi farem...

--
(1) Autor de "Ante todo no hagas daño", "Confesiones" i "Al final, asunto de vida o muerte". La cita està treta d'un article sobre ell, publicat a la revista Asociación Derecho a Morir Dignamente, nº 89, 2023
(2) De la màquina parlant del Pere Mata ja en vaig parlar no fa molt:
https://horitzontal.blogspot.com/2022/12/ha-contactat-amb-linstitut-pere-mata.html